Un colom ben educat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Faig el tallat matinal en una terrassa de les Bases de Manresa i a la taula buida del costat un colom una mica coix em mira de reüll. Els coloms miren de reüll en totes dues direccions: és el que fan les aus amb visió panoràmica, de gran utilitat per veure venir depredadors. El camp visual dels coloms gairebé completa els 360 graus, però en canvi la seva visió binocular frontal és mínima i poc útil: enfoquen millor amb cada ull per separat. Per això sembla que no estiguin mirant les molles de pa que atacaran tot seguit. A la taula del meu colom no hi ha cap molla de pa, però la seva tossuda presència indica que altres dies, des d’aquesta talaia, ha localitzat nutritives restes d’esmorzar en altres taules o per terra, i les ha atacades quan els usuaris s’han aixecat. És un capteniment molt més convivencial que el de les gavines que roben l’entrepà de les mans als turistes a la Rambla de Barcelona. Em pregunto si aquestes aus teòricament marines i cada cop més terrestres no són unes aliades secretes del moviment turismofòbic que s’estén per Catalunya. A un guiri que li robin l’entrepà a la sortida de la Boqueria o li rebentin la tapa de calamars acabada de servir li quedaran poques ganes de tornar. «Si va a Barcelona a sadollar-se de Gaudí, surti esmorzat de l’hotel i dini sempre a l’interior dels restaurants», serà el missatge desanimador de les agències. Què faran les gavines el dia que els turistes deixin de venir i els que vinguin els hi posin difícil, i a més a més la febre pel reciclatge selectiu redueixi al mínim la presència de menjar als abocadors de deixalles? Tornaran a esperar el retorn d els vaixells de pesca que llancen al mar les peces que no poden vendre? Recuperaran l’esforçada habilitat d’alimentar-se de peix viu? O es regiraran contra els humans que els privem d’allò que abans els regalàvem, i se’ns llançaran al damunt com a la pel·lícula de Hitchcock? Però havíem començat l’article parlant de coloms. A Manresa n’hi ha entre un terç i el doble del que convindria, segons el darrer cens. Em pregunto si el meu veí de terrassa és un dels sobrers. Mig coix, pobret, no molesta ningú i no busca les molles d’un esmorzar fins que els humans ja s’han aixecat, pagat i marxat. No puc fer el mateix elogi dels que s’han instal·lat als arbres que donen ombra a uns bancs del barri, abans acollidors i ara plens de defecacions. T’obliguen a triar entre agafar una insolació o embrutar-te la roba.

Quan anàvem a l’Atlàntida

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

No deixa de ser xocant que unes sales de cinema tancades fa només tretze anys ja formin part de la «Manresa desconeguda» a redescobrir durant la festa major. Aquest any l’excursió pels secrets manresans, que fan delir un munt de gent, passa pels escenaris de les brutals detencions d’octubre de 1975 i pel que queda de l’Atlàntida i del Catalunya. La clausura de les pantalles, anunciada com a «provisional» però ben definitiva, es va fer pública el 27 d’agost del 2012 i en Jordi Padró, darrera baula de la nissaga dels Padró dels cinemes, va afirmar que «a ningú li sap més greu que a mi». M’inclino a creure-ho, perquè si el complex va arribar a aquest punt crític va ser perquè a la ciutat no l’importava el suficient. En realitat havia fet seva la tendència general a passar les tardes de cinema i crispetes als multisales dels polígons comercials i anar abandonant les sales urbanes. El Bages Centre dels Trullols, de la mateixa empresa, va ser una competència insuperable, i l’adeu-siau completava un procés que en pocs anys havia anat acumulant els tancaments. Havien quedat enrere aquells temps en què gent de totes les edats gastaven sabates per l’empedrat els diumenges a la tarda. Per aquells anys recordo haver estat membre d’un ramat de joves que ens trobàvem havent dinat i dèiem: on anem?, que significava: quina pel·lícula és interessant? L’hemeroteca diu que el diumenge 7 de gener de 1979 es podia triar entre les següents sales i títols (conservo els noms originals): Apolo, La cárcel caliente (eròtica); Atlántida, El triángulo diabólico de las Bermudas; Cataluña i Avenida, La batalla de Berlín i Donde hay patrón; Conservatorio, Este oscuro objeto del deseo; Goya, Fantomas vuelve i Regreso a las minas del rey Salomón; Kursaal, Spider-Man el hombre araña i El gran golpe en el año santo; Olimpia, Fibra de valientes i Ecos; Loyola, La cenicienta i Pies grandes. En total, nou sales, la meitat d’elles incòmodes i amb mala qualitat d’imatge i so, projectant tretze pel·lícules, amb ben poques estrenes. Era el que hi havia. Plantar-se davant el número 1 del carrer Bonsuccés, avui una escala de pisos, i dir que «per aquí s’entrava a un cine que passava pel·lícules d’erotisme cutre», això sí que seria una immersió en la Manresa desconeguda per a moltíssima gent.

Post-data: El veritable cinema Atlàntida de Manresa, la gran sala que es va inaugurar el 1977 amb la pel·lícula Tiburón, va cessar la seva activitat el maig del 2000. Del 1977 al 1988 parlar de l'Atlàntida era parlar d'una sola sala amb 1.200 localitats. Del 1988 al 2000 era parlar d'un multisales amb quatre pantalles: la orginal (sala 1) i les tres nascudes de remodelar l'espai del veí cinema Catalunya. Del 2000 al 2012 van quedar només les tres sales noves. I el 2012 aquestes també van tancar. 

Africanisme cartogràfic

Mapa del món segons la projecció Mercator, que molts estats africans volen eradicar

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Els gravíssims problemes d’Àfrica es deuen estar en vies de solució, perquè la Unió Africana, que agrupa cinquanta-cinc estats del continent, ha considerat oportú dedicar el seu temps a combatre els mapes del món elaborats segons la projecció Mercator, ideada al segle XVI i encara en ús. És aquell planisferi on Grenlàndia apareix enorme i el Canadà, descomunal, mentre que els territoris equatorials, i especialment Àfrica, es mostren més petits del què els tocaria per les seves veritables dimensions. Una activista a favor de la rectificació diu que no es tracta de geografia sinó de dignitat i orgull, i també de «narrativa», paraula de moda. «Corregint el mapa corregim també la narrativa global sobre Àfrica». Però el mapa que proposen com alternativa, la projecció Equal Earth, també té inconvenients. Països i continents s’hi mostren amb una grandària més proporcional, però al preu d’alterar la seva forma. Àfrica s’allargassa en vertical i Rússia es converteix en un botifarró.

De fet, corregir les desproporcions del Mercator és una preocupació molt antiga i mai no resolta del tot. L’única representació del planeta que no distorsiona formes ni mides és la tridimensional: els populars globus terraqüis, que en l’era dels descobriments van assolir mides notables i eren objectes de gran valor que prestigiaven el seu propietari. Avui les didàctiques esferes les tenim en format virtual a l’abast d’un clic, amb eines com Google Earth. Aquesta ens permet girar la bola planetària en qualsevol direcció i centrar-la on ens sembli per confirmar el que ja suposàvem: que els mapes són qüestió de perspectiva. Situïn Catalunya al mig i veuran què apareix i desapareix.

La Unió Africana aplica la seva perspectiva quan formula les demandes cartogràfiques, però no arriba tant lluny com per capgirar les posicions relatives del nord i el sud i recuperar per tant el criteri dels mapes de l’àrea mediterrània elaborats pels musulmans a la nostra Edat Mitjana, els quals situaven la costa africana a la part de dalt i l’europea a la de baix. Així ho veien i així ho representaven. I ben mirat, la disposició té la seva lògica, ja que implica assumir la idea que la llum del Sol cau damunt la Terra de dalt a baix. Nosaltres, en canvi, situem l’astre rei en la prolongació imaginària de la part inferior dels nostres mapes. Per què? Doncs perquè en ells Europa és a dalt i l’Àfrica és a baix. Qüestió de perspectiva.

En Víctor Feliu

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Als que governen no se’ls pot deixar sols, perquè si bades es desvien dels compromisos i quan t’hi fixes ja són una hora lluny. No és per mala idea (bé, de vegades potser sí) sinó perquè les coses de l’administració són complicades, allò urgent segresta allò important, el que havien de ser turons suaus es revelen muntanyes abruptes, els aliats en qui confiaves et deixen plantat i les condicions de l’entorn tenen la mala costum de modificar-se de la pitjor manera: quan no és una crisi del deute és un austericidi europeu amb homes de negre o un trabucament global de les referències legislatives, sense comptar amb la capacitat dels tribunals de deixar-nos amb la boca oberta. A tot això se li ha d’afegir que el despatx del que governa té cua de gent que espera influir-lo per escombrar a favor seu, sigui per petició raonada, per recordatori de favors deguts o per pures amenaces de sonoritat mafiosa. Per tant, que les expectatives inicials i el camí realment caminat es vagin separant en un angle cada cop més obert és del tot comprensible. I com que existeix aquesta tendència, és del tot necessari que existeixin persones com en Víctor Feliu Ferrer, que ens va deixar dimarts als 75 anys i ha estat acomiadat amb la valoració unànime de l’abast i la transcendència de la seva tasca continuada i infatigable al servei del moviment veïnal de Manresa, ja fa cinc dècades, i del col·lectiu dels jubilats i pensionistes, quan s’hi va incorporar. Fa cinc dècades moria Franco, la democràcia començava a treure el nas amb timidesa, alguns ajuntaments encara de l’antic règim paraven les orelles als canvis del vent, i els barris bullien per la perspectiva que els nous temps servissin per resoldre tants problemes i cobrir tants dèficits pendents en urbanisme, equipaments, zones verdes... Va ser un esclat que al cap de pocs anys es va haver de barallar amb els alcaldes i regidors sorgits de les eleccions municipals i que, en una bona part, eren «dels seus». Potser sí, però la gent com en Víctor sempre ho van tenir clar: fossin dels que fossin, no els en deixarien passar ni una. Quan les coses no rutllen n’hi ha que rondinen i n’hi ha que busquen colla per mobilitzar-se i canviar-ho: ell era d’aquests.

Aquells embriacs empipadors ja no són a Sant Domènec. On són ara?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La llei de la conservació de l’energia proposada per Émilie du Châtelet estableix que, en qualsevol sistema aïllat, la quantitat total d’energia es conserva. Igualment, la llei de conservació de la massa formulada per Antoine Lavoisier diu que la massa dels productes obtinguts en una reacció química és igual a la massa dels reactius utilitzats. En resum: que en situacions ordinàries, sense fusions ni fisions nuclears, ni la massa ni l’energia no es creen ni es destrueixen, sinó que es modifiquen.

Els personatges que havien portat el mal viure a la manresana plaça de Sant Domènec amb la seva ingesta descontrolada d’alcohol, i les alteracions del comportament que acompanyen la borratxera, pràcticament han desaparegut de l’indret. Els comerciants i la gent que sol passar per allà estan contents. L’Ajuntament atribueix la millora a una sèrie d’actuacions de seguretat ciutadana: patrulles freqüents, identificacions, comissaria de proximitat, videovigilància intimidatòria... La xifra d’incidències registrades ha caigut en picat. Com que tota aquella tropa alcohòlica no ha guarit de sobte la seva dependència, ni tampoc i la seva desubicació malgrat la feina dels serveis socials, perquè és un objectiu llarg i complicat (com reconeix l’Ajuntament), cal preguntar-se on han anat a raure.

Les lleis de la conservació de la massa i l’energia ens conviden a formular la hipòtesi que han anat a embriagar-se a altres llocs de la trama urbana. La seva massa corpòria no pot haver desaparegut. Per tant, si encara existeix i no se la veu per Sant Domènec, deu ser en un altre o uns altres llocs. Igualment, l’energia amb que s’aplicaven a buidar ampolles, bramar i molestar botiguers i vianants a la cèntrica plaça tampoc no pot haver desaparegut, i hores d’ara es deu expressar també en altres emplaçaments. On són? On han anat a parar? Que s’ha fet d’aquells dissortats? Hi ha constància d’increments de soroll empipador en places i carrers d’altres barris, aquestes tòrrides nits d’estiu? O han emigrat?

Preguntar per l’abans i el després dels fenòmens noticiosos sempre és interessant. Per exemple: per on passaven els camions que ara embussen l’AP7 abans de la fi dels peatges? I si en tornessin a cobrar, cap a quines carreteres es desviarien? La visió de conjunt és necessària. Què s’ha fet d’aquelles flors?, preguntava una cançó folk pacifista. Què s’ha fet d’aquells embriacs de Sant Domènec?

Tirar-se els incendis pel cap

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

L’exalcalde de Sallent i exdiputat David Saldoni ha fet un doble salt mortal: no ha canviat només de professió sinó de continent. De polític a Catalunya a tècnic a les oficines de Bogotà d’una empresa multinacional. Vet aquí el que ha explicat a Regio7: «Hauria de ser més fàcil entrar i sortir de la política, però tens una etiqueta brutal. Fins i tot aquí, a deu mil quilòmetres, et miren d’una manera estranya; és una professió absolutament estigmatitzada».

És veritat. I també és veritat que els principals responsables d’aquesta situació son un bon nombre de polítics de tots els nivells, amb més proporció com més amunt de l’escalafó. Els ciutadans tenim una imatge pèssima de la que hauria de ser la més noble de les professions, ja que consisteix en orientar la pròpia vida cap a la comunitat. Els grecs clàssics deien que una persona és incompleta si no es compromet amb la polis.

No és de noblesa la imatge que ens arriba, sinó de prioritat als interessos del partit i als personals. No hi ha dia que no se’ns en ofereixin proves fefaents: Ara mateix, amb l’onada d’incendis forestals que assola les terres espanyoles. Sobre les altes flames i les brases roents la política estatal balla la dansa de les desqualificacions, els odis, els menyspreus i la impossibilitat de col·laborar i cooperar.

Simulant un debat competencial, PP i PSOE, es llancen pel cap les hectàrees cremades i fins i tot les víctimes mortals. "Guerra política per la gestió dels focs", és un dels titulars de portada. "El PSOE usa els incendis per si el PP activa les urnes", diu un mitjà conservador. "Guerra de xifres sobre els recursos" o "Govern i PP es retreuen la manca d’inversió" són altres reclams de primera pàgina, només ahir.

L’avenç terrible de les flames supera les capacitats dels sistemes d’extinció, estatals o autonòmics. Veiem persones que defensen la seva casa (i es juguen la vida) amb mànegues de regar el jardí. Aquest seria un gran moment perquè els de Feijóo i els de Sánchez aparquessin les diferències. Quina gran oportunitat estan perdent de demostrar que els interessa més el país que l’estratègia electoral!

Primer, apaguin junts els focs. Després, tracin junts les bases d’una política forestal i de mitjans de prevenció. I només llavors, quan allò realment important estigui encarrilat, es poden dedicar a l’intercanvi de retrets.

Però no passarà, perquè els partits afavoreixen l’ascens dels gladiadors més agressius.

En matèria de deixalles, Manresa és Jekyll i Hyde

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Les queixes dels manresans a l’Ajuntament per la neteja i les escombraries gairebé s’han duplicat del 2023 al 2024, segons les dades del consistori. Han passat de 1.528 a 2.745. Tant o més significatiu és el fet que aquest capítol sigui el més important de tots els motius de queixes, suposi dues de cada cinc que es formulen i deixi a considerable distància tots els altres. No hi ha dubte que els manresans estan descontents i que el seu malestar s’ha disparat darrerament. Una passejada per la ciutat i especialment per les illes de contenidors de reciclatge ajuda a entendre-ho. Les bosses amuntegades per terra són d’una evidència eloqüent. Això no rutlla.

Ara bé, resulta que de tots els motius de queixa que recompta l’Ajuntament aquest és potser el que menys depèn de la mateixa institució municipal i més de la pròpia ciutadania. Si als carrers hi ha bonys, o als fanals manquen bombetes, o el bus no dona l’abast ni arriba on caldria, l’Ajuntament hi té una gran part de culpa, o tota. Però les bosses per terra i les andròmines repenjades als arbres no les han deixat ni l’alcalde, ni els regidors, ni els empleats de l’empresa concessionària de la neteja. Han estat abandonades per veïns de la ciutat.

Per tant, el principal motiu de protesta dels manresans davant l’Ajuntament deriva del nostre propi mal comportament. Però potser hem de precisar l’abast d’aquesta primera persona del plural. Dir que els manresans «embrutem» i després «ens queixem» a l’alcalde per la brutícia és una afirmació imprecisa. Hi ha determinats manresans que embruten i altres que es queixen. Certament, hi pot haver un cert nombre d’empadronats que pertanyen a totes dues categories, però el més habitual és que la queixa provingui d’aquells que fan el que poden per complir, i que els incívics no afegeixin al seu pecat el cinisme de protestar. Després hi ha la resta, la que ni empastifa ni se’n queixa formalment, encara que remugui amb tot el dret. Aquesta resta conforma la majoria silenciosa –la que guanya eleccions, diuen.

Agafats un per un, cada manresà és fill de son pare i de sa mare, però observats en conjunt, com un únic subjecte que amb una ma incompleix i amb l’altre protesta dels incompliments, la ciutadania manresana recorda el cas del doctor Jekyll i mister Hyde. No es pensin pas que aquest capteniment és «molt de Manresa»; a la majoria de ciutats els seus habitants són igual de «ben parits».

Tristos escaldufats

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Per coure una persona, operació que imagino il·legal i prohibida, i per tant desaconsello, se l’ha d’estirar al vespre panxa enlaire al llit d’una habitació sense aire condicionat i deixar que la «nit tòrrida» faci el seu efecte. L’endemà al matí estarà cuit, recuit i cremat per la maleïda onada de calor que ens porta mínimes resistents a la baixada i màximes amb alta velocitat d’enlairament. Compte amb el concepte: si els diuen que la mínima de la nit ha estat, posem per cas, de 25 graus, no estan parlant de la temperatura entre l’hora d’acotxar-se i la de llevar-se. Ahir la mínima a Manresa va ser de 21 graus a les set del matí, però vuit hores abans, quan proven d’anar a llit les persones que es lleven d’hora, la temperatura era de 27 insuportables graus al carrer, que a aquelles hores és més fresc que l’interior del edificis (aire condicionat a banda). La humanitat catalana passa la nit en unes condicions que no ajuden a recuperar energies i encara mal dormida un dia canicular. Així, amb el cos lluitant contra l’agressió d’un dels pics extrems del clima mediterrani, i la ment castigada per l’ebullició de les neurones, el ciutadà s’asseu finalment davant del televisor i aquest el convida a delectar-se amb el consol d’unes «imatges refrescants». És el tòpic irrenunciable de cada estiu que es presenta de mil formes a través de mil presentacions: la persona del temps, la que presenta el noticiari, el reporter del magazín lleuger, el documental d’excursions per la natura, tots ells competeixen per la nostra atenció a base d’oferir-nos les millors «imatges refrescants», des d’un iceberg que es desprèn del casquet polar fins un colom que s’abeura en un parc, passant per les fonts del Llobregat o un eixam de mainada alegre que salta a l’aigua i xipolleja en una barri de cases flotant de l’Àsia. De veritat es pensen que aquestes imatges ens refrescaran? Que les cascades de l’Iguaçú a la pantalla ens refredaran la pell enganxada a la butaca ? Que la seqüència d’una senyora devorant un gelat de tres boles té efectes balsàmics sobre la nostra gola? Si de cas serà perquè ens fa venir salivera. Veure els altres gaudint del mar, la piscina o la guingueta a les promocions de les cadenes ens fa adonar de la nostra trista situació d’escaldufats. I a la piscina de l’anunci aquests dies també hi fa calor; van les imatges fa setmanes i per això no hi apareix cap personatge amb símptomes d’insolació.

Una de por a l’estació d’autobusos de Manresa

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Passat l’estiu començaran les obres per dignificar l’estació d’autobusos de Manresa. És just i necessari, és el deure i és l’obligació de la Generalitat, com administració titular, que l’equipament deixi de fer entre por i fàstic. El passadís principal, amb la seva volta translúcida coberta de la més diversa porqueria (amb preferència per als excrements de colom), posa els pels de punta. Les estacions de tren o d’autobús, o fins i tot els aeroports, com a llocs de pas on coincideixen per temps variable gent sense cap ganes de conèixer-se, ja tenen prou feina com escenaris de la solitud sentida per afegir-hi un decorat tristoi, fosc, desendreçat, decadent, espatllat, de portes i taquilles tancades i vàters sospitosos. (El dels vàters és un problema universal, i la millor solució que s’ha trobat fins ara és fer-los de pagament). Per tant, tres visques al proper inici de les obres de millora, i a veure fins on arriben els quatre-cents mil euros pressupostats: si per a tot el que cal o només per a una passada de baieta i alguna cosa més. Però, un cop complimentada la mostra de satisfacció, deixin-me dir també que Manresa, com a ciutat amb vocació de plató cinematogràfic, perd una gran oportunitat de millorar la seva oferta de localitzacions espaterrants a les productores. Quines fantàstiques seqüències de pel·lícules de por es podrien rodar sota la volta cagada! Només cal fer coincidir unes quantes realitats que, de fet, ja coincideixen moltes hores. Fluorescents asmàtics que emeten les últimes pampallugues abans d’apagar-se, portes batents que no baten en cap sentit, suros plens d’avisos clavats amb xinxetes, panells informatius que no informen de res des de fa anys, persianes abaixades a les finestretes... El bar, l’espai acollidor i ben atès, tanca la porta a l’hora assenyalada i la família protagonista es queda als bancs solitaris del vestíbul esperant l’autobús que no arriba, i de sobte s’escolten remors amenaçadores que provenen de l’exterior. Un exèrcit de zombis? Una banda d’assassins psicopàtics? Un grup de missioners digitals que han saltat al món real i evangelitzen a cops de cançó de missa jove, amb guitarres i panderetes? Quanta estona resistiran les portes batents que no baten, excepte la que miren de bloquejar amb les papereres? Ja tenen el plantejament; la resta és feina dels guionistes. Si a l’escena final els salva la consellera Paneque, potser la producció serà subvencionada.

Aniria de creuer amb Leonardo da Vinci?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

S’embarcaria en un creuer amb Leonardo da Vinci? Un de cada cinc catalans diu que li agradaria, segons l’enquesta encarregada justament per una gran companyia de creuers de plaer, d’aquests que naveguen tots els mars i fan enfadar els venecians i molts barcelonins. Amb quin personatge històric compartirien un creuer?, era la pregunta, i un 19% dels enquestats va assenyalar el renaixentista. Segona i tercera posició per a Salvador Dalí i Frida Kalo.

Anem per pams. Per a què s’embarcaria algú en un creuer? Doncs per passar uns dies d’esbarjo relaxat, participar en festes, fer visites llampec a algunes ciutats, ballar a la discoteca de bord i, si la condició és la de solter disponible i disposat, fer un Love Boat. Si és així, de veritat pensen que Leonardo da Vinci és la millor opció de companyia? Tenen alguna certesa documentada sobre el sentit de l’humor de l’italià i la seva alegria festera? I si es nega a anar al solàrium perquè ha de quedar-se a la cabina fent dibuixos anatòmics d’una pobra gavina capturada? Com a mínim, de Salvador Dalí se’n podria esperar que de tant en tant «fes el Dalí», escenificació consistent en esmolar-se els extrems del bigoti i dir alguna bajanada amb aparença de genialitat capaç de fer riure tothom. Després, en privat, li recordaria que «tot això és comèdia». De veritat que no s’estimarien més passar el viatge amb Groucho Marx, ideant plegats trapelleries per enredar els estirats passatgers de les cabines prèmium?

Això, pel que fa als personatges històrics. A la pregunta sobre famosos d’actualitat la resposta guanyadora és la cantant Rosalia, seguida de David Broncano. Que la de Sant -Esteve Sesrovires passi per davant de televisiu afincat a Madrid implica atorgar-li una gran expectativa de persona amable, agradable, divertida i bona camarada. D’ella en sabem que ha estat beneïda pels déus de la música, qualitat no te perquè anar del bracet amb el millor temperament creuerista. Si el motiu de la tria és conèixer l’ídol, pensin que al tercer dia ja s’haurà atipat de les seves preguntes d’admirador bocabadat. Broncano, en canvi, té pinta de persona graciosa, sense garanties que gasti tota la gràcia durant les hores laborals i descansi la resta.

De totes maneres, més de la meitat dels catalans tenen com opció preferent la de viatjar en família. O sigui, prolongar durant les vacances el mateix paisatge humà de la resta de l’any. I en diuen «descansar».

Catòlica, apostòlica i digital

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Ja hi són, però el papa plurinacional Lleó XIV vol que hi siguin molt més: influencers catòlics parlant tot el dia de les coses de la fe, de la salvació, de Déu, Jesús, Maria i la santa mare Església. Els va convocar a Roma la setmana passada a un jubileu dels «missioners digitals» per fer-los un encàrrec precís explicat amb una bella metàfora: «Aneu a arreglar les xarxes. Jesús va cridar els seus primers apòstols mentre arreglaven les seves xarxes de pescadors». Lleó vol que les missions digitals creixin en amplitud i intensitat, perquè aquest és el món que li ha tocat viure des de la Cathedra Petri. Si li fan cas, preparem-nos a trobar continguts propagandístics fins la sopa al menú sempre variat de les xarxes, si és que els algoritmes ianquis no els bandegen per favoritisme evangèlic.

El papa Prevost és de l’orde dels agustins, que és un orde missioner. La tasca primera de les missions és portar la religió veritable a les persones d’altres terres que no la coneixen (o que l’han abandonada: Espanya va ser «terra de missió» després de la guerra civil, ja que calia reparar els estralls de l’ateïsme roig... o això deien). El «credo de Nicea» de l’any 325, que es recita a missa i recull la columna vertebral de la doctrina, proclama la fe en «una sola Església que és santa, catòlica i apostòlica». Què significa que sigui «apostòlica»? Doncs que prové dels apòstols que van acompanyar Jesús, de qui van rebre aquest encàrrec: «com el Pare m’ha enviat, jo us envio». I es van escampar. Segons la tradició, Jaume va arribar a Hispània, Andreu a Rússia i Tomàs a l’Índia. I Pere a Roma, és clar.

Durant segles, la única manera de guanyar conversions consistia en viatjar i parlar amb la gent cara a cara. A partir de cert moment, l’espasa va ser una gran ajuda per imposar l’obediència a la creu. Amb un altre estil, avui encara estan associades en una part del món. Però van arribar la ràdio i la televisió, que van escurçar les distàncies, i ara les xarxes, les plataformes que espremen les capacitats d’internet perquè un missatge sigui visualitzat i compartit a tot el planeta. Un ball coreà aconsegueix ser imitat a tots els continents i una crida a la jihad travessa les muntanyes, els oceans i, no cal dir, les fronteres. Lleó sap que la seva institució decaurà si no navega a favor d’aquest vent. Altres organitzacions farien bé de prendre’n exemple, perquè deixar el monopoli del discurs digital en mans dels sembradors de l’odi ens arruïnarà el futur.

Els nens que no farem

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

França se suma a la llista de països europeus amb decreixement vegetatiu, és a dir, amb més defuncions que naixements, i al mateix temps els francesos no paren de bascular cap a una extrema dreta obsessionada pel rebuig a la immigració. És una situació contradictòria, dissociativa, pròpia de qui espera ser capaç de xuclar i bufar al mateix temps. Si una societat no reemplaça les defuncions amb més naixements, recula i envelleix; llavors necessita que li vingui gent de fora per no convertir-se en un geriàtric de dimensions i productivitat minvants, però quan els forans arriben, reben males mirades. Vet aquí la paradoxa que es dona a França, a Itàlia, a Espanya... i cada cop més a Catalunya, on es lamenta l’avaria, però es claven guitzes a la peça de recanvi. No volem fer nens, però ens incomoda obrir les portes.

La immigració no només incrementa la població en edat laboral quan arriba, sinó que també ens proveeix dels futurs adults que els autòctons no generen. La darrera estadística anual diu que un 35% dels naixements a Catalunya són de dones estrangeres, però aquestes només representen el 17% del cens femení, és a dir, que la seva fertilitat és el doble. Sense aquests naixements, el decreixement vegetatiu encara seria pitjor. Ara bé, els immigrants són una resposta d’eficàcia provisional perquè, malgrat l’acusació que no assumeixen els nostres costums, el cert és que copien ràpidament els hàbits reproductius dels indígenes i no triguen gaire a limitar, ells també, el nombre de naixements. Aquest és un fenomen que coneixen prou bé allà on les onades migratòries tenen dècades d’antiguitat, com en el cas ja esmentat de França.

A Catalunya les onades de migració estrangera són bàsicament un fenomen d’aquest segle, disparat a partir del canvi de mil·lenni, però durant el segle anterior el nostre país va rebre centenars de milers de persones procedents de la resta de l’Estat, i especialment de les regions més pobres. La seva tradició cultural tendia a la família nombrosa, però no els va costar gaire canviar la mentalitat en direcció a «la parelleta», i els seus fills i nets endarrereixen i restringeixen la maternitat igual com ho fa el conjunt de la població. Res no fa pensar que els estrangers, encara proveïdors de les sales de maternitat, no seguiran la mateixa dinàmica.

Quines són les causes estructurals? Gran pregunta. Fem-la al revés: en termes d’economia individual, cal tenir fills? Però aquest és un altre debat.

França diu que Rússia pot atacar d'aquí a cinc anys... Cagarem tramussos!

Ho cantava La Trinca quan el referèndum de l'Otan, fa com ara quatre dècades: 

-"Que tiro la bomba!"
-"Que apreto el botó!"
-"Mariquita l'últim!"

Valga'm Déu senyor!

Que un botó no costa gaire d'apretar
Tot plegat pot fotre un pet com un aglà
I el que estigui al mig i sense botons
L'enbotonaran pels quatre cantons
Si un dia l'apreten no durarà gaire
Diu que en cinc minuts s'en va tot enlaire
Tant si ho fan els ianquis
Com si ho fan els russos
Seran cinc minuts, però aquests cinc minuts...
Cagarem tramussos,