(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Mentre l’astracanada política per la inauguració de l’any judicial (astracanada: «peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada») marcava la setmana política madrilenya, a Catalunya el protagonisme se l’ha endut la trobada entre Salvador Illa i Carles Puigdemont, tretze mesos després que el primer accedís a la presidència de la Generalitat. Una trobada d’una hora i mitja i contingut ignot que, ja abans de celebrar-se, es podia explicar de dues maneres. Una és que Illa ha visitat Puigdemont al seu exili de Bèlgica. L’altra, en canvi, diu que Puigdemont ha estat rebut per Illa. Les dues descripcions disparen percepcions antagòniques, i curiosament totes dues són correctes. És del tot cert que l’actual president ha agafat l’avió per viatjar fins el país on el líder del Procés es va refugiar el 2017 per evitar la presó. La dreta espanyola hi ha sucat pa: denuncia que Illa hi ha anat a mostrar submissió en nom propi i de Pedro Sánchez i a pactar noves concessions al separatisme. Però també és del tot cert que Puigdemont ha visitat Illa, ja que la reunió no s’ha celebrat a la Casa de la República a Waterloo ni en el territori neutral d’un hotel, posem per cas, sinó a la delegació de la Generalitat a Brussel·les, i aquell és un territori institucional de l’actual cap del Govern. Cadascú es pot quedar amb la perspectiva que prefereixi, i l’absència de símbols i banderes a l’avorridíssima sala de la trobada contribueix a aquesta llibertat interpretativa. Ara bé, el cert és que les principals capçaleres de premsa de Madrid i Barcelona van optar l’endemà per dur a la portada la mateixa fotografia amb els protagonistes de peu dret, posant per als fotògrafs abans d’entrar a la sala de reunions. Illa fa un gest amb els braços oberts que sembla convidar a un Puigdemont estàtic a avançar cap a una altra dependència. Amb independència que fos així, la imatge atorga a Illa el paper d’amfitrió que dona indicacions al convidat i l’orienta cap a les interioritats de casa seva. Aquesta ha estat la imatge de portada a les quatre grans capçaleres de Madrid i, a Catalunya, a La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Els seus directors la van preferir a la clàssica amb l’encaixada de mans, o asseguts just abans de començar a parlar. «Passi, passi, que veurà el piset», sembla que li digui el president de l’avorrida normalitat al batallador de l’1 d’Octubre. Clara intencionalitat d’assenyalar qui mana.