Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (23/1/1976)...

– El ministre d’Informació i Turisme, Martín Gamero, declarava després del Consell de Ministres que l’anomenat «destape» està «sobrepassant certs límits, pel que caldrà introduir alguna regulació». Segons la Viquipèdia, «s'anomena ‘cinema de destape’ al gènere cinematogràfic aparegut progressivament a Espanya després de la mort del dictador» amb pel·lícules «d'alt contingut eròtic, escassa qualitat i mínim cost en les quals (sovint de manera gratuïta) es van mostrar sense embuts constants nus majoritàriament femenins».

– S’informava que el «cost de la vida» havia augmentat un 14 per cent durant el 1975. Ara en diríem inflació. La xifra és alarmant vista des de l’actualitat, però en aquell moment va suposar una millora respecte del 18 per cent de l’any anterior.

– Davant la «situació laboral», és a dir, l’onada de vagues a diferents llocs del territori espanyol, el govern central manifestava la seva voluntat de «defensar la producció nacional i salvaguardar el compliment de la llei davant de tota mena de coaccions i intents subversius».

– Pax Christi informava que grups d’extrema dreta havien agredit els «captaires de la pau» que acompanyaven mossèn Lluís Maria Xirinacs en la seva asseguda davant la presó Model per reivindicar l’amnistia. La policia havia practicat detencions, però no dels ultres sinó dels captaires.

– S’anunciava una exposició de les diferents propostes de capçalera per al diari Avui, en fase de preparació. Era oberta al públic en general però només els qui havien posat diners en el projecte («socis partíceps») podien votar per decidir l’escollida. El diari va sortir el dia de Sant Jordi d’aquell mateix any.

– Les Cortes aprovaven concedir a Carmen Polo, vídua del dictador Franco, una pensió «excepcional» equivalent als havers íntegres que li corresponien al difunt per la seva categoria militar de capità general. Aquesta pensió era compatible amb qualsevol altra a la que tingrés dret.

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (21/1/1976)...

– El secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo (foto), va celebrar la primera roda de premsa en territori català després de la guerra. Encara il·legal, el partit dels comunistes catalans va adoptar les mesures de seguretat pròpies de la clandestinitat per evitar que ho sabés la policia. «Els avatars per arribar al lloc —situat a la part alta de la ciutat— es van assemblar a les característiques que han envoltat aquests anys els grups clandestins. "Ho sentim molt, però encara ens trobem així"», explicava l’endemà un dels mitjans assistents. Acompanyaven a López els dirigents Pere Ardiaca i Alfons Carles Comín. López va denunciar el propòsit del govern espanyol de deixar els comunistes fora del partit legalitzats en la reforma política. La sospita era correcta, ja que tant el PCE com el PSUC van continuar sent oficialment il·legals durant un temps quan ja s’havien inscrit al registre els partits de dretes, de centre i socialdemòcrates.

– La comissió organitzadora de la manifestació pro-amnistia convocada per a l’1 de febrer a Barcelona informava que estava a punt de solfa la propaganda de l’acte, consistent en un pòster de mida gran per a tanques, un de més reduït per a aparadors i un full informatiu.

– Se suspenia per prohibició governativa un concert organitzat per l’Associació Amics de les Nacions Unides que havia de reunir a Barcelona caps de cartell com la Dharma, Joan Isaac, Pau Riba, Marina Rossell o La Trinca, dins els actes d’una campanya mundial contra la fam. En el moment de la suspensió ja s’havien venut vuit mil entrades. La prohibició va arribar just després dels tres concerts de Lluís Llach que van omplir el Palau d’Esports en el seu retorn després de vuit mesos sense poder actuar en territori espanyol.

Sentit comú, el menys comú dels sentits

En Ramon Bacardit Reguant torna a ser oficialment candidat de Junts a l’alcaldia de Manresa, i ha avançat un concepte nuclear per setze mesos de precampanya: la «revolució del sentit comú». No és cap mala idea perquè, si pares l’orella, els ciutadans no deixen d’assenyalar la manca de sentit comú com una malaltia persistent dels governants. De tots: municipals, nacionals i mundials. Pujar al carro d’aquesta queixa és una bona tàctica per aconseguir la simpatia dels votants. Amb el risc que t’ho retreguin amb sornegueria quan et manqui a tu.

Diu la dita que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però encara és més cert que aquest sentit, per vist que és comú, és d’allò més particular. Cadascú té el seu, modelat segons els propis interessos, des del qual nega validesa al dels altres. «És de sentit comú que...» pot significar fàcilment «em convé que...». Però les administracions tenen la virtut de posar d’acord el pensament de la majoria amb els seus disbarats, i així el sentit comú fa honor al seu nom.

Podria ser el cas, si és correcta (ja veurem què li responen), de la queixa de Bacardit per les fotomultes del carrer Santa Maria: «Avisar mitjançant una nota de premsa un divendres de finals de novembre i activar el dispositiu sancionador el dilluns següent no dona marge real d’adaptació a la ciutadania», diu el cap de l’oposició. Qui llegeix les notes de premsa municipals? Per això apel·la al «sentit comú» del govern municipal i demana que s’anul·lin les multes dels primers dies.

És de sentit comú, suposo, que si es prohibeix la circulació en un carrer s’articulin maneres de pescar els infractors. No ho seria tant (però ha succeït) admetre la prohibició però queixar-se del control. I no ho és, en cap cas, executar aquesta mena de canvis sense haver-se assegurat que els afectats n’estan informats. De vegades les administracions es pensen que la signatura d’un paper en un despatx fa que la novetat es transmeti telepàticament a tots els contribuents.

Els alcaldes han de tenir present que el sentit comú és tant o més important per a la reelecció que els grans projectes. Unes fotomultes mal avisades poden arruïnar l’efecte positiu de la Fàbrica Nova, l’Anònima, el Pont Nou i el Guimerà plegats. I, per cert, ja veuràs com el nou Guimerà farà que la ciutadania compensi els aplaudiments amb crítiques que diran: «era de sentit comú fer-ho d’una altra manera». De quina? Tants caps, tants barrets.

(Article publicat a Regió7 el 20/1/2026)

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (21 de gener de 1976) va passar que...

– El Tribunal Rusell va condemnar onze règims dictatorials d'Amèrica Llatina per la seva violació dels drets humans. El tribunal, nascut sota l’impuls de la vídua del filòsof britànic Bertrand Rusell, estava composat per vint-i-sis personalitats polítiques i intel·lectuals de diferents nacionalitats, i les seves resolucions només tenien força moral. Els règims condemnats van ser els d'Argentina, Brasil, Xile, Guatemala, Nicaragua, Paraguai, Haití, Uruguai, Colòmbia i República Dominicana. Així mateix, el Tribunal va considerar que l'arrel de l'actuació de les dictadures es trobava en la política neocolonialista dels Estats Units a través de les poderoses empreses multinacionals.

– Es recollien adhesions a la petició al Govern Civil de Barcelona perquè autoritzés una manifestació a favor de l’amnistia política. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona encapçalava les signatures, que acumulaven l’adhesió d’entitats i particulars.

– Dues mil persones van ser el públic aplegat per Joan Reventós i Rafael Ribó en una conferència sobre «Història de l’oposició a Catalunya», a la Universitat Autònoma. En la notícia s’esmentava la pertinença de Reventós a Convergència Socialista, però es dissimulava la militància de Ribó al PSUC, molt menys tolerat.

– Davant la persistència de les vagues i manifestacions, empresaris del Baix Llobregat demanaven autorització per procedir al tancament patronal de les empreses on es produïssin conflictes, sens perjudici que quan tornessin a obrir es sancionés als revoltosos.

– Va morir a Berga el conegut sacerdot i escriptor Josep Armengou. De la seva producció assagística destaca «Justificació de Catalunya» (1955), difós clandestinament.

– L’avió supersònic Concorde feia els dos primers vols comercials, de París a Rio de Janeiro i de Londres a Bahrein.

– Manuel Fraga Iribarne, llavors vicepresident del govern, declarava: «La regionalización nunca podrá suponer razón de privilegio, sino cauce especializado para el concurso del esfuerzo de cada región en la Irrenunciable empresa nacional».

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (20 de gener de 1976) va passar que...

- La policia va impedir amb contundència la celebració a Madrid de la manifestació pro-aministia convocada per les plataformes opositores Junta Democrática (controlada pel PCE) i Plataforma de Convergéncia Democrática (que reunia als que no volien ser controlats pel PCE). Al cap de pocs dies es van viure les manifestacions de febrer a Barcelona pel mateix motiu.

- Uns seixanta mil treballadors industrials van participar en una vaga al Baix Llobregat en solidaritat amb els acomiadats de l’empresa Laforsa i en protesta perquè un treballador implicat en les protestes va ser atropellat per la policia local de Cornellà.

- Entitats i associacions del Prat de Llobregat feien front comú per oposar-se a l’ampliació de l’aeroport amb una nova pista que se situaria molt a prop dels primers habitatges de la població. L’oposició veïnal va acabar donant fruits i la nova pista es va construir a l’altre costat, a la banda del mar. És la que ara es projecta allargar, també amb polèmica.

- La Cambra dels Comuns britànica va aprovar la «devolució», és a dir, la creació d’institucions autònomes amb competències pròpies a Escòcia i Gales, amb els seus corresponents governs i parlaments.

L'accident d'Adamuz pot ser pels canvis d'agulles

El que han explicat al TN migdia sobre l'accident ferroviari d'Adamuz apunta que els canvis d’agulles hi tenen alguna cosa a veure. Un canvi d’agulles mal posat o accionat a deshora és la manera més segura de fer descarrilar un tren.

Qui vol morir per Groenlàndia?

Està preparada Espanya per arriscar la vida dels seus soldats en defensa d’una Groenlàndia danesa atacada pels Estats Units? Fa quatre dies la pregunta hagués semblat una marcianada, però les coses van molt de pressa en aquest primer any del segon mandat de Trump. El segrest de Nicolas Maduro a Caracas ha demostrat que cap acció no és impensable, i veure Corina Machado regalant-li la medalla del Nobel de la Pau ens ensenya que qualsevol humiliació és imaginable.

El trumpisme no s’explica amb cap de les moltes ficcions polítiques que han produït el cinema i la televisió nord-americans, siguin bonistes o cíniques; s’entén millor a través de la saga d’El Padrí i els besamans al cap de la família, justament la imatge que tanca la primera pel·lícula per indicar que Michael és el nou «don» indiscutible. Ha consolidat la seva posició amb un bany de sang sense presoners, i la mantindrà de la mateixa manera a la segona part, fratricidi inclòs.

A la ficció de Puzo i Coppola tant la guerra com els tractats de pau entre les bandes són pel control i explotació del màxim de territori; de la mateixa manera, la doctrina Donroe (Donald+Monroe) estableix que Estats Units ha de controlar la seva part del món si us plau per força, i el mapa inclou Groenlàndia. Però la gran illa gelada (té gràcia que el nom signifiqui «país verd») pertany al regne de Dinamarca, que és un estat d’Europa, de la Unió Europea i de l’OTAN. ¿Els estats europeus aliats del danès han de córrer a ajudar-lo si Trump fa realitat l’amenaça d’annexionar-se l’illa per la força en cas que no aconsegueixi comprar-la?

L’administració Trump és baladrera però no és ximple. Els seus estirabots funcionen sovint com a globus sonda per mesurar la reacció dels possibles adversaris. A Europa ha detectat el que ja sabem: desunió i crisi de la democràcia liberal, i treballa per aprofundir totes dues mancances. En el conjunt de la població no existeix un patriotisme europeu; cadascú és de casa seva, i a tot estirar percep la Unió com a positiva però artificial. ¿En quants països els ciutadans acceptarien enviar els seus soldats a jugar-se la pell perquè una illa al costat de Canadà continués en mans de Dinamarca? Qui s’arriscaria a començar un enfrontament a gran escala per aquest motiu? L’emperador coneix la resposta i per això no afluixa la pressió. Vol que anem a besar-li la ma. Anteriors presidents també ho volien, però amb maneres eren de la vella escola.

(Article publicat a Regió7 el 17/1/2026)

El president d’Aragó envia els catalans al purgatori per guanyar-se el cel

El refranyer diu que «els primers seran els darrers», a partir d’un passatge evangèlic en el qual Jesús adverteix: «Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers». Aquest «llavors» es refereix al compliment de l’Apocalipsi i el judici final pintat per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, però no cal esperar tant per veure com els darrers són els primers i viceversa. N’hi ha prou amb comprovar el principi de contraordinalitat del finançament autonòmic. 

Els primers en impostos pagats són els darrers en finançament rebut, i això és de justícia, segons el president d’Aragó, Jorge Azcón, que en declaracions a La Vanguardia ha titllat d’«injust» el principi d’ordinalitat que reivindiquen els partits catalanistes. Si l’ordinalitat és injusta, el just deu ser el contrari: que qui més paga sigui qui menys rep. Justícia evangèlica, sense cap mena de dubte. 

Aquest home s’està guanyant el cel i envia els catalans al purgatori dels serveis mal finançats. Què fem, resem per ell?

Si Roma fos Manresa, la plaça de Sant Pere estaria plena d'arbres

Plaça de Sant Pere a Roma. Si fos a Manresa l'haurien omplert d'arbres i jardineres

Poques ciutats tenen el pedigrí amb continuïtat que exhibeix Roma. Els romans en saben alguna cosa, de ser una urbs. Per tant, val la pena fixar-se en com tracten la qüestió dels arbres que marquen la diferència entre una plaça tova i una plaça dura. I quan ens hi fixem veiem que a la plaça de Sant Pere del Vaticà, on les masses aclamen al Sant Pare, no hi ha arbres. Tampoc a la del plaça del Popolo, escenari de grans concentracions, capaç d’encabir trenta mil persones. A la plaça Navona no hi ha arbres que impedeixin als turistes apreciar els grups escultòrics de les tres fonts i les façanes. Tampoc no es barallen amb arbres les parades de queviures del Campo de’ Fiori. La plaça Farnesio és dura, com la plaça de la Rotonda que dona pas al Panteó, o com la plaça Venècia, davant l’excessiu Altare della Patria. Vol dir que no hi ha arbres a la ciutat de Roma? Sí, n’hi ha. Destaquen els grans pins de tronc sinuós i copa alta i plana, i se’ls troba als parcs i altres espais amples. També hi ha arbres a molts parcs i vies de Brussel·les, però no a la Grand Place, i així el gòtic de l’Ajuntament i la varietat dels edificis destaquen des de tots els angles. La de Trafalgar Square de Londres té alguns arbres en dos laterals però no a l’esplanada central, entre les quatre columnes i davant de la National Gallery; qui vulgui vegetació té a cent metres el parc de Sant James, que connecta amb el Green Park i amb l’enorme Hide Park. No n’hi ha a la plaça de la Concorde de París ni a la de Vendôme, on Dior, Chanel, Rolex i Vuiton comparteixen rectangle amb el Ritz i amb la columna de bronze coronada amb una estàtua de Napoleó. Podríem posar molts més exemples per argumentar que la presència d’arbres i jardineres no és condició indispensable en el disseny d’un espai pensat per a la concurrència dels vianants, i que no necessàriament millora el seu atractiu quan se li busca una utilitat diferent a la de passar la tarda assegut en un banc. Sobretot des que som rics i preferim les terrasses de pagament en lloc dels bancs gratuïts que, d’altra banda, no se’ns ofereixen en tanta mesura com les voreres podrien encabir. S’està remodelant el carrer Guimerà de Manresa i s’hi estan plantant nous arbres; en Marc Marcè es preguntava en aquesta pàgina si un mur vegetal al mig ajuda gaire a fer visibles els aparadores de banda i banda des de qualsevol lloc, un detall important en un carrer comercial. Una reflexió ben interessant.

(Article publicat a Regió7 el 15/1/2026) 

Dos trens i un bus fan una cursa de tortugues entre Manresa i Barcelona

Comença el 2026 i encara no hem vist el projecte per allargar la línia dels FGC a Manresa que s’havia de presentar el 2024. Per mi, se’l poden estalviar. Valdria més dedicar els diners a millorar la velocitat del servei, que està a l’altura dels seus competidors Renfe i Monbus. L’endreça urbanística s’aconseguiria soterrant la via sense allargar-la.

Manresa està de sort, ja que pot triar entre tres serveis diferents de transport públic per viatjar a Barcelona, pràctica forçosa de molta gent cada matí, i està de pega perquè els tres serveis competeixen en lentitud. Quan es triga fins la plaça de Catalunya? Si agafes els FGC a Manresa Baixador a les set menys un minut, trigaràs una hora i vint-i-sis minuts fins la plaça d’Espanya, i acabar la ruta en metro. Si agafes el bus a les set del matí, segons els horaris en vigència des de dilluns, arribaràs a la parada de Gran Via, a tocar de Balmes, al cap d’una hora i cinquanta minuts. I si agafes la Renfe a les set menys sis trigaràs una hora i vint-i-dos minuts, però abans hauràs d’arribar a l’estació manresana, que no és cèntrica. Sumades unes coses i les altres, el guanyador és... el terapeuta de la teva angoixa.

Si el traspàs de Rodalies va de veres i un dia la línia de Manresa és de la Generalitat, espero que es deixin estar d’invents i destinin tots els diners que puguin a fer que aquest servei, i el dels «ferrocates», escurcin substancialment la durada del viatge. Es pot aconseguir amb una barreja de gestió, inversió i voluntat política. Entre Manresa i plaça de Catalunya, Rodalies fa vint parades, i els FGC en fan vint-i-nou fins la plaça d’Espanya: imaginem-nos el temps que s’estalviarien uns trens directes que se saltessin la majoria d’estacions i baixadors en totes dues línies. Impossible? Segur? Ho han provat?

(Article adaptat del publicat a Regió7 el 13/1/2026)

Punyalada americana a la llet descremada

Ara resulta que la llet descremada engreixa més que la sencera. El departament de Sanitat d’Estats Units ha publicat unes recomanacions de nutrició que, per vist que venen del polèmic Robert F. Kennedy, els experts consideren prou raonables: fruita, verdura, llegum, cereals integrals, proteïna sense processar, greixos saludables... i entre aquests consells, el de preferir la llet sencera, amb tot el greix que li proporciona la vaca.

No havíem quedat que engreixava, i que per això tanta gent la compra descremada o semidescremada? Doncs el document diu el contrari: «Quan consumeixis productes làctics, inclou-hi productes làctics sencers sense sucres afegits. Els productes làctics són una excel·lent font de proteïnes, greixos saludables, vitamines i minerals.»

Es veu que les dades ho avalen, segons llegeixo al New York Times: «Segons les dades, no hi ha cap associació consistent entre els làctics baixos en greixos i el pes, i si de cas, els làctics amb tot el greix s’associen amb taxes d’obesitat més baixes. Tanmateix, si preferiu els làctics baixos en greixos o sense greixos, no hi ha cap raó basada en proves per no consumir-los. Tots els làctics són bons.» Això no és nou. Un estudi publicat el 2020 per The American Journal of Clinical Nutrition estableix que «l’evidència observacional recolza que els nens que consumeixen llet sencera en comparació amb la llet baixa en greix tenen menys probabilitats de patir sobrepès o obesitat».

Un altre mite a fer punyetes!.

Si a casa nostra féssim cas als suggeriments de l’oncle Sam un dels sectors beneficiats seria el dels cambrers encadenats a la cafetera, ja que es reduiria la feixuga varietat de comandes que reben. Acceptant que la llet sencera és bona (intolerants a banda), demanaríem més cafès amb llet normals i menys amb llet descremada, de soja, de civada o de ves a saber. L’atabalament dels cafeters es reduiria en algun grau respecte de l’actual, quan ja no els sorprèn l’encàrrec d’un «tallat descafeïnat de màquina curt de cafè amb llet d’arròs i xarop d’atzavara».

El document no diu res del cafè; ni el recomana ni el desaconsella. Un oblit important, atès el volum ingent de litres que en beuen els nord-americans. La cafeïna allibera hormones positives per a l’estat d’ànim, però en excés provoca ansietat, irritabilitat, nerviosisme i falta de concentració. I llavors els policies desenfunden massa de pressa.

(Article publicat a Regió7 el 10/1/2026)

El carrilet d'Igualada avança el de Manresa

En matèria d’obres públiques mai no et pots creure els calendaris, però hi ha retard i retards. A Igualada li van prometre licitar el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat, FGC, el primer trimestre del 2025, i va ser al juliol: quatre mesos. Què són quatre mesos per a una reclamació persistent des fa dècades? En canvi l’anunciat soterrament i prolongació dels FGC a Manresa encara no té ni projecte presentat, i això que la licitació d’obres s’havia de fer el mateix any que a Igualada, segons va anunciar el Govern al seu dia. Observin els dos retalls de premsa de les imatges. El primer parla d’Igualada i és del 19 de juliol de l’any passat. El segon parla de Manresa és d’avui mateix.

És clar que els dos projectes tenen diferències notables que val la pena examinar.

El d’Igualada no es planteja desplaçar l’estació més cap al centre, sinó soterrar el tram final de la línia, i la seva principal funció és eliminar el pas a nivell de l’avinguda Montserrat, una de les vies principals d’entrada a la ciutat. Quatre vegades cada hora, de mitjana, s’abaixen les barreres en una imatge indigna del segle XXI. Hi ha vianants que s’ho salten, és clar, aprofitant que els trens van molt a poc a poc perquè estan arribant o acaben de sortir de l’estació. Justament el fet que l’estació comenci al costat mateix del pas a nivell facilita que el soterrament de l’un s’acompanyi del de l’altra.

El projecte de Manresa és molt més ambiciós i a la vegada menys urgent. No es planteja eliminar cap pas a nivell, perquè a la ciutat ja no en queden. El propòsit és apropar el final de la línia 262 metres més a prop del centre, des del carrer Primer de Maig fins la plaça d’Espanya. No és urgent però és important, perquè soterrar la via permet posar al dia una part de la trama urbana encara avui condicionada per les vies, entre Manresa Alta i Primer de Maig. El benefici és sobretot urbanístic, tot i que també s’aconseguiria, a un cost força menor, si el soterrament s’acabés a l’estació actual, sense perllongació.

Qui reclama a Igualada l’eliminació del pas a nivell? Tothom, des de fa molts anys. Tots els alcaldes de la democràcia han anat a atabalar els successius consellers del ram, i als presidents de la Generalitat quan es presentava l’ocasió. Quants alcaldes de Manresa han anat a veure els consellers i els presidents per demanar-los una nova estació 262 metres més cap al centre –a peu, cinc minuts? En matèria de serveix ferroviaris, els anhels dels manresans es concentren en demanar més velocitat als trens de la Renfe, que és la línia més utilitzada amb diferència.

«Nosaltres primer»: Trump no inventa res

A la novel·la El sastre de Panamà, publicada fa trenta anys per John Le Carré, un espia britànic mandrós (atenció, spoilers) fa creure als seus caps que el govern panameny està a punt de vendre’s el canal als xinesos. És una fantasia sense base inventada pel sastre del president del govern, a qui l’espia fa xantatge perquè n’obtingui informacions sucoses. Londres s’ho empassa i ho explica als col·legues de Washington, que també s’ho creuen i posen en marxa una operació militar per fer caure el règim i controlar el país. A la versió cinematogràfica del 2001 un gir de guió evita el desastre al darrer minut (Hollywood prefereix els finals feliços), però al llibre no.

La ficció imitava la realitat, estrafent-la: pocs anys abans Estats Units havia efectivament envaït Panamà per fer caure l’home fort del règim, el general Manuel Antonio Noriega, a qui va capturar i va traslladar a Florida per jutjar-lo i condemnar-lo per narcotràfic. Que l’acusació fos més o menys certa té una importància relativa, perquè la veritable qüestió era el control del canal per on el transport marítim fa drecera entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Washington acceptava que la titularitat de la infraestructura fos panamenya, sempre que els panamenys no s’ho creguessin gaire. Ara mateix empreses xineses gestionen ports en els dos extrems de la via navegable, i Trump l’ha inclòs més d’un cop a la llista d’actius a «recuperar» per tornar a l’«Amèrica gran».

Tampoc no té gaire importància que les acusacions de narcotràfic contra Maduro siguin més o menys certes. Si Estats Units hagués de capturar i endur-se’n tots els polítics del continent americà corromputs pel negoci de la droga no tindria prou presons. Això va de control i d’advertència. «America first» no és un eslògan aïllacionista, com alguns el van entendre, sinó una declaració de prioritats que implica supeditar tota acció exterior, sigui política, diplomàtica o econòmica, a l’interès propi. I això és el mateix que ha estat fent la immensa majoria dels estats des que es van inventar. Durant molts segles l’«interès propi» era el particular dels reis, els senyors feudals i els oligarques; ara, en un cert nombre de països, l’interès també el determina el conjunt dels ciutadans, entre els quals, desenganyem-nos, és extens i poderós el desig de sentir-se importants pel fet de formar part dels guanyadors. Els que poden s’imposen a la resta del seu continent, i els que no, a l’immigrant pobre de la cantonada.

(Article publicat a Regió7 el 8/1/2026)

«És un fill de p..., però és el nostre fill de p...»

Somoza amb Roosevelt

A l’exili veneçolà de Madrid –i a la dreta espanyola que l'afalaga– li ha quedat la mateixa cara que a l’independentisme català quan Puigdemont va obrir i tancar en menys d’un minut la porta de la república. Qui els ha deixat de pasta de moniato ha estat Donald Trump en confirmar com a successora del dictador Nicolás Maduro a la seva vicepresidenta, Delcy Rodríguez, sempre i quan es comporti tal com Washington espera que ho faci, és a dir, posant una autopista al control absolut de l’extracció, tractament i exportació del petroli per part de les grans empreses nord-americanes. Perquè això va de petroli: 17% de les reserves mundials, mal aprofitades.

La situació veneçolana és molt fluida i no es pot descartar cap evolució, però ara mateix tot apunta a considerar que l’interès prioritari de Trump és el control del país, més fàcil d’exercir en una dictadura que en una democràcia on les urnes poden donar sorpreses. Aquest cinisme és una característica del trumpisme? De cap manera. El Partit Demòcrata dels Estats Units té en un altar la figura de Franklin Delano Roosevelt, president entre 1933 i 1945, que va respondre a la Gran Depressió amb un programa socialdemòcrata. Però aquest sant de les esquerres és també autor de la frase «Somoza és un fill de puta, però és el nostre fill de puta». Es referia a Anastasio Somoza García, dictador cleptòcrata de Nicaragua a partir de 1937: un dels molts sàtrapes ajudats i controlats per Washington al llarg de la història per preservar els seus interessos econòmics i geoestratègics. Va ser també el cas dels seus fills, Luis i ‘Tachito’ Anastasio Somoza Debayle, que es van rellevar en el poder fins que el segon va ser derrocat per la revolució sandinista de 1979.

Però el que no van fer els successius inquilins de la Casa Blanca va ser parlar d’aquests personatges amb la transparència utilitzada per Trump en referir-se públicament a a chavista Delcy Rodríguez: li està bé que sigui presidenta sempre i quan faci el que ell li ordeni; en cas contrari, «pagarà un preu molt alt, probablement més gran que el de Maduro».

Hi ha hagut èpoques en què les relacions internacionals es caracteritzaven pels somriures a la cara i els punyals per l’esquena. En deien diplomàcia. En altres moments han triomfat els baladrers sense contenció verbal, que a l’instint depredador li sumaven les males maneres dels pinxos de barri. Trump és d’aquests. Potser caldrà agrair-li el desvergonyiment.

La vaca de la mala llet

 

Per què estem de tant mal humor quan tot va bé en el millor dels mons?

Per exemple: la borsa espanyola s’ha disparat com un coet hipersònic. L’any 2025 l’indicador selectiu Ibex35 s’ha revaloritzat un 49%. La més cordial enhorabona als inversors de les companyies que han pujat com l’escuma. Si la borsa reflecteix l’humor i la confiança dels agents econòmics, les coses van molt bé i aniran encara millor. Que en Trump fa el boig amb els aranzels? Segur que recula. Que hi ha guerra a Ucraïna? Beneficis per a les fàbriques d’armament i les tecnològiques lligades a la defensa.

Tanmateix, a mi m’afecta més una altra dada: la revalorització de la meva pensió contributiva, que s’ha establert en un 2,7% i a l’hora de la veritat serà menys, perquè ni l’Estat ni la Generalitat no actualitzen les taules de l’IRPF per compensar la inflació, de manera que m’aplicaran un tipus impositiu més elevat.

I encara una tercera dada: al final la inflació espanyola del darrer any haurà estat del 2,9%, superior a la revalorització de la pensió i encara més amb l’efecte IRPF. El meu poder adquisitiu com a pensionista serà menor aquest any que comencem que l’any que hem acabat. (Sento una veueta que diu: «doncs imagina’t els que tenim el sou congelat des de la Gran Recessió i l’austericidi Merkel-Zapatero»).

La borsa s’enfila cap als núvols i amb ella la felicitat dels qui viuen de les rendes del capital, mentre cada dia les pensions omplen menys el cabàs d’anar a comprar. Els de la part de baix de dualitat no estem gens, però gens contents. Els beneficis de les grans companyies, l’increment del seu valor de cotització, ens sonen com una cançó desvergonyida amb una lletra ofensiva. La cantarella de l’«anem millor que mai» ens fa pujar el coragre.

Els analistes de la cosa pública diuen que l’economia és la principal fortalesa del govern de Pedro Sánchez en el debat amb l’oposició. Quina economia? La dels pensionistes devaluats? La dels sous estancats? La dels qui busquen habitatge? La de tots els que s’escandalitzen quan comparen el 49% de la borsa amb la seva pròpia revalorització d’ingressos?

Els ciutadans no som tant ximples com alguns es pensen. No som mules amb els ulls embenats, encara que ens carreguin sàrries al llom o ens fermin a la sínia. Tenim els ulls oberts i el que veiem ens fa aplicar-nos el vers de Pere Quart: «Temps era temps hi hagué una vaca cega; jo soc la vaca de la mala llet».

(Article publicat a Regió7 el 3/1/2026)

Campanades sense campanes per als Reis manresans

Regió7 anuncia que sonaran les campanes quan la cavalcada manresana dels Reis d’Orient passi per davant de Crist Rei, i d’entrada m’estranya: em pensava que el temple del Passeig no en tenia, de campanes, ni tampoc campanar que les subjectés. Però el reportatge aclareix que sonaran «com si fossin les de l’església»; és a dir, que no ho seran, però alegraran i solemnitzaran la desfilada de les úniques reialeses tolerades pels republicans.

L’estratagema obre un munt de possibilitats no només a l’Església Catòlica sinó a totes les institucions que voldrien disposar també d’una torre campanera per marcar territori i tibar d’elàstics, per no parlar de particulars amb ganes de provocar l’enveja del barri. No cal que es gastin una fortuna encarregant un conjunt de campanes a un forjador que trigarà a servir-les. No cal que les parròquies passin la barretina per pagar la reparació de la que es va esquerdar en caure per una ventada. N’hi ha prou amb un equip de so prou potent i amb uns quants enregistraments que es corresponguin a diferents tocs: el de cridar a missa, el de la consagració, el de l’Àngelus, el de difunts, el d’alarma, el dels quarts i el de les hores... Tot això ben organitzat a la memòria de l’aparell, que es pot controlar des d’un telèfon mòbil i programar per als tocs repetitius.

Aquell jove feligrès que té un estudi casolà de producció musical crearà o trobarà per al mossèn el so de campanes més adient per cap preu, i fins i tot orquestrarà un concert de carilló que riu-te del de la Generalitat. Institucions i particulars poden fer el mateix amb comandes professionals, alçant torres lleugeres però ben aparents, ja que no hauran de suportar el pes de tones de bronze. I si tots aquests campanars electrònics es connecten a internet i la seva sincronització horària, potser s’aconseguiria el miracle que totes les campanes d’una ciutat toquessin les hores al mateix moment.

Això de Veneçuela va de petroli, simplement

Veneçuela va nacionalitzar la indústria petroliera el 1976, expulsant les companyies petrolieres nord-americanes.

Trump treballa a favor d’aquestes grans petrolieres. Per això ha frenat les energies renovables i afavorit les prospeccions de nous jaciments de cru i els cotxes de combustió.

Les reserves de cru en territori dels EUA no són infinites i l’extracció cada cop és més cara.

Veneçuela té les reserves de petroli més grans del planeta.

Fa uns dies el subcap de gabinet de la Casa Blanca Stephen Miller va escriure: «la suor, l'enginy i el treball nord-americans van crear la indústria petroliera a Veneçuela. La seva expropiació tirànica va ser el robatori més gran registrat de riquesa i de propietat nord-americana.»

L’acusació de narcotràfic contra Maduro és una excusa per a la intervenció, i a Trump l’importa un rave la democràcia en tercers països.

Això va de petroli, simplement.

El diàleg de sords d’avui el pagarem demà

El 16 de març del 2023 el Parlament va aprovar els darrers pressupostos de la Generalitat fins ara. L’any a sobre, el 13 de març, els pressupostos per al 2024 van ser rebutjats per la cambra catalana i Pere Aragonès va convocar eleccions. Salvador Illa no ha aconseguit els suports necessaris per a uns nous comptes. L’autogovern funciona amb successives pròrrogues dels que van aprovar-se fa gairebé tres anys. Al seu torn, l’Estat acumula pròrrogues dels pressupostos del 2023, aprovats pel Congrés a finals del 2022. La bel·ligerància de Junts i el trencament de Podemos amb Sumar han deixat Sánchez en la indigència legislativa, però ell aguanta i demana als ministres mesures socials que no requereixin l’aprovació del Congrés.

Estat i Generalitat funcionen amb comptes que en el primer cas ja han complert els tres anys i en el segon ho faran d’aquí a dos mesos i mig. L’escàndol en l’univers de la política hiperbòlica és majúscul, sobretot a Madrid, on es qüestiona la legitimitat d’un executiu en aquesta situació. No es pot governar sense pressupostos!, diuen els analistes i l’oposició. És un desastre per al país!, insisteixen. Però resulta que el 2024 el creixement del PIB espanyol va superar els d’Alemanya (negatiu), França, Itàlia o Regne Unit, i va multiplicar per quatre el de la zona euro; per a aquest 2025 les perspectives no són gaire diferents. Pel que fa a Catalunya, les magnituds són semblants. No sembla que la manca d’uns nous pressupostos impliqui la ruïna del conjunt de l’economia. Fa la impressió que la vida real va a la seva, dia a dia i setmana a setmana, al marge de les votacions que perdin els governants a l’histèric i reiteratiu teatre dels escons.

Llavors, no passa res pel fet que no hi hagi nous pressuposts? Doncs sí que passa. El fracàs és el símptoma d’un problema més profund: l’esclerosi que impedeix als polítics posar-se d’acord per abordar els grans reptes del present i del futur. Parlem de desigualtat en el repartiment de la prosperitat, parlem d’accés a l’habitatge i utilitat de l’ensenyament, parlem de serveis accessibles i de bones infraestructures, parlem d’equilibri territorial, parlem de dibuixar plegats un proposta de futur que generi il·lusió. Parlem de separar l’anècdota, el previsible espectacle de la picabaralla, del fonamental, que és el treball conjunt per oferir certeses mirant a llarg termini. No en són capaços, i aquesta impotència genera una factura que tard o d’hora acabarem pagant molt cara.

(Article publicat a Regió7 el 31/12/2025)