A l’exili veneçolà de Madrid –i a la dreta espanyola que l'afalaga– li ha quedat la mateixa cara que a l’independentisme català quan Puigdemont va obrir i tancar en menys d’un minut la porta de la república. Qui els ha deixat de pasta de moniato ha estat Donald Trump en confirmar com a successora del dictador Nicolás Maduro a la seva vicepresidenta, Delcy Rodríguez, sempre i quan es comporti tal com Washington espera que ho faci, és a dir, posant una autopista al control absolut de l’extracció, tractament i exportació del petroli per part de les grans empreses nord-americanes. Perquè això va de petroli: 17% de les reserves mundials, mal aprofitades.
La situació veneçolana és molt fluida i no es pot descartar cap evolució, però ara mateix tot apunta a considerar que l’interès prioritari de Trump és el control del país, més fàcil d’exercir en una dictadura que en una democràcia on les urnes poden donar sorpreses. Aquest cinisme és una característica del trumpisme? De cap manera. El Partit Demòcrata dels Estats Units té en un altar la figura de Franklin Delano Roosevelt, president entre 1933 i 1945, que va respondre a la Gran Depressió amb un programa socialdemòcrata. Però aquest sant de les esquerres és també autor de la frase «Somoza és un fill de puta, però és el nostre fill de puta». Es referia a Anastasio Somoza García, dictador cleptòcrata de Nicaragua a partir de 1937: un dels molts sàtrapes ajudats i controlats per Washington al llarg de la història per preservar els seus interessos econòmics i geoestratègics. Va ser també el cas dels seus fills, Luis i ‘Tachito’ Anastasio Somoza Debayle, que es van rellevar en el poder fins que el segon va ser derrocat per la revolució sandinista de 1979.
Però el que no van fer els successius inquilins de la Casa Blanca va ser parlar d’aquests personatges amb la transparència utilitzada per Trump en referir-se públicament a a chavista Delcy Rodríguez: li està bé que sigui presidenta sempre i quan faci el que ell li ordeni; en cas contrari, «pagarà un preu molt alt, probablement més gran que el de Maduro».
Hi ha hagut èpoques en què les relacions internacionals es caracteritzaven pels somriures a la cara i els punyals per l’esquena. En deien diplomàcia. En altres moments han triomfat els baladrers sense contenció verbal, que a l’instint depredador li sumaven les males maneres dels pinxos de barri. Trump és d’aquests. Potser caldrà agrair-li el desvergonyiment.