Regió7 anuncia que sonaran les campanes quan la cavalcada manresana dels Reis d’Orient passi per davant de Crist Rei, i d’entrada m’estranya: em pensava que el temple del Passeig no en tenia, de campanes, ni tampoc campanar que les subjectés. Però el reportatge aclareix que sonaran «com si fossin les de l’església»; és a dir, que no ho seran, però alegraran i solemnitzaran la desfilada de les úniques reialeses tolerades pels republicans.
L’estratagema obre un munt de possibilitats no només a l’Església Catòlica sinó a totes les institucions que voldrien disposar també d’una torre campanera per marcar territori i tibar d’elàstics, per no parlar de particulars amb ganes de provocar l’enveja del barri. No cal que es gastin una fortuna encarregant un conjunt de campanes a un forjador que trigarà a servir-les. No cal que les parròquies passin la barretina per pagar la reparació de la que es va esquerdar en caure per una ventada. N’hi ha prou amb un equip de so prou potent i amb uns quants enregistraments que es corresponguin a diferents tocs: el de cridar a missa, el de la consagració, el de l’Àngelus, el de difunts, el d’alarma, el dels quarts i el de les hores... Tot això ben organitzat a la memòria de l’aparell, que es pot controlar des d’un telèfon mòbil i programar per als tocs repetitius.
Aquell jove feligrès que té un estudi casolà de producció musical crearà o trobarà per al mossèn el so de campanes més adient per cap preu, i fins i tot orquestrarà un concert de carilló que riu-te del de la Generalitat. Institucions i particulars poden fer el mateix amb comandes professionals, alçant torres lleugeres però ben aparents, ja que no hauran de suportar el pes de tones de bronze. I si tots aquests campanars electrònics es connecten a internet i la seva sincronització horària, potser s’aconseguiria el miracle que totes les campanes d’una ciutat toquessin les hores al mateix moment.