A la novel·la El sastre de Panamà, publicada fa trenta anys per John Le Carré, un espia britànic mandrós (atenció, spoilers) fa creure als seus caps que el govern panameny està a punt de vendre’s el canal als xinesos. És una fantasia sense base inventada pel sastre del president del govern, a qui l’espia fa xantatge perquè n’obtingui informacions sucoses. Londres s’ho empassa i ho explica als col·legues de Washington, que també s’ho creuen i posen en marxa una operació militar per fer caure el règim i controlar el país. A la versió cinematogràfica del 2001 un gir de guió evita el desastre al darrer minut (Hollywood prefereix els finals feliços), però al llibre no.
La ficció imitava la realitat, estrafent-la: pocs anys abans Estats Units havia efectivament envaït Panamà per fer caure l’home fort del règim, el general Manuel Antonio Noriega, a qui va capturar i va traslladar a Florida per jutjar-lo i condemnar-lo per narcotràfic. Que l’acusació fos més o menys certa té una importància relativa, perquè la veritable qüestió era el control del canal per on el transport marítim fa drecera entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Washington acceptava que la titularitat de la infraestructura fos panamenya, sempre que els panamenys no s’ho creguessin gaire. Ara mateix empreses xineses gestionen ports en els dos extrems de la via navegable, i Trump l’ha inclòs més d’un cop a la llista d’actius a «recuperar» per tornar a l’«Amèrica gran».
Tampoc no té gaire importància que les acusacions de narcotràfic contra Maduro siguin més o menys certes. Si Estats Units hagués de capturar i endur-se’n tots els polítics del continent americà corromputs pel negoci de la droga no tindria prou presons. Això va de control i d’advertència. «America first» no és un eslògan aïllacionista, com alguns el van entendre, sinó una declaració de prioritats que implica supeditar tota acció exterior, sigui política, diplomàtica o econòmica, a l’interès propi. I això és el mateix que ha estat fent la immensa majoria dels estats des que es van inventar. Durant molts segles l’«interès propi» era el particular dels reis, els senyors feudals i els oligarques; ara, en un cert nombre de països, l’interès també el determina el conjunt dels ciutadans, entre els quals, desenganyem-nos, és extens i poderós el desig de sentir-se importants pel fet de formar part dels guanyadors. Els que poden s’imposen a la resta del seu continent, i els que no, a l’immigrant pobre de la cantonada.
(Article publicat a Regió7 el 8/1/2026)