Temps era temps l’enginy popular va inventar significats a les lletres de RENFE. Si l’oficial era «Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles», segons el poble gens sobirà del franquisme es podia traduir per «Retrasos Eternos Nunca Fallan, Esperen» o, encara millor, «Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados».
Han passat anys i dècades, però tot fa pensar que no ens hem mogut d’on érem llavors. És veritat que el parsimoniós catroc-catroc de l’exprés nocturn de Madrid o del «Sevillano» de les onades migratòries han estat substituïts pel velocíssim AVE, però els serveis Regionals i els de Rodalies es mantenen fidels als dos antics acudits.
«Retrasos eternos». Les certeses de la vida inclouen la mort i (diuen que) Hisenda, però no la puntualitat de Rodalies, que fa pensar en la cançó del tren d’Olot: «surt quan vol i arriba quan pot». Aquests dies hem sabut que els plans de mobilitat alternativa entre Tarragona i Barcelona per unes obres es desgavellen perquè els autobusos no lliguen amb els endarreriments dels trens.
«Rogamos empujen». Ahir els passatgers d’un comboi de la línia R-3 van fugir-ne per cames quan es va declarar un incendi per un mal contacte de l’alimentació elèctrica. El cas és que un sinistre idèntic va passar el passat dia 2 d’agost en un servei de la mateixa línia, també a la zona de Torelló. I no són els únics casos. Que de sobte en un tren hi apareguin les flames és tercermundista, per descomptat, però sobretot indica el nivell d’obsolescència tant de la infraestructura com del material rodant.
La via entre Vic i Ripoll data del 1880, es va electrificar el 1928, i els usuaris tenen dret a preguntar-se si des de llavors se n’ha fet cap renovació en profunditat. El mateix dubte pot rondar als viatgers de les línies que comuniquen les Terres de l’Ebre. Els partits catalans ens venen la moto que amb el «traspàs integral» tot anirà sobre rodes. Que no els passi res. Que no ens passi res.