L’acció es va posar en marxa a principis de 1966 contra nomenament del castellà Marcelo González Martín com a arquebisbe coadjutor de Barcelona amb dret a succeir el titular en el càrrec, Gregorio Modrego, que al seu torn havia estat designat sota els auspicis del franquisme triomfant. Però el 1966 la capacitat de reacció de la societat i l’església catalanes no eren les mateixes, i la protesta, dins els límits en que es podia moure en una dictadura, bevia d’una font molt poderosa: el recent Concili Vaticà II i la seva consigna de nomenat bisbes arrelats a la comunitat. També d’aquell concili en va sortir que el llatí deixés pas a la llengua vernacla a la litúrgia, i per tant, a les misses en català com a cosa normal a Catalunya. Per tot això, perquè els aires eren uns altres, el nomenament de González va provocar una sonora reacció que finalment va aconseguir el seu propòsit: el nou arquebisbe va ser el català Narcís Jubany.
Què li passa ara a l’església catalana que no engega una campanya sota el lema «Santedat, en català si us plau!» davant el fet que l’estada i les accions de Lleó XIV a Catalunya estaran presidides per la llengua castellana, com si aquest país no tingués una llengua pròpia? Que se n’ha fet d’aquell catolicisme catalanisme reivindicatiu i combatiu? Ha desaparegut amb la jubilació del darrer capellà «progre»? O hem d’acceptar que la Sagrada Família s’ha convertit, per sobre de tot, en una atracció que porta turistes a Barcelona? O la Conferència Episcopal Espanyola s’ha adonat que els castellanoparlants són majoria a les misses, tant als bancs com al presbiteri?
Però que bo que seria per a la llengua catalana que fos amb ella que el papa pronunciés la benedicció de la torre que converteix el temple en el més alt de la cristiandat.