Si ara
mateix se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, la cambra
resultant seria encara més fragmentada que avui, i el partit del
president, fos el que fos, tindria menys diputats que l’actual. Ens
hem instal·lat en la dispersió electoral des que la Gran Recessió
i la indignació amb el poder va liquidar el bipartidisme imperfecte
tant a Catalunya com a Espanya, i la culpa no és només del sistema
proporcional. La dispersió electoral també té a veure amb la
decadència de la responsabilitat col·lectiva en favor de la
satisfacció individual, que sembla pròpia de la nostra era,
especialment des que la pandèmia ens va tancar a casa, cadascú a la
seva. Votem d’acord amb les nostres preferències, i això és
natural, però no sempre pensem en les conseqüències per al
resultat final, que és el que realment ens afecta. Volem quedar
satisfets en el moment de dipositar la papereta, encara que la nostra
tria ens meni a una profunda insatisfacció quan s’enllesteix el
recompte. És un error evitable perquè avui tots sabem, gràcies a
enquestes força fiables, quina serà la utilitat del nostre vot
segons si el donem a una formació majoritària, minoritària o
marginal. Sabem si contribuirem a esquarterar el mapa del parlament i
crear grans dificultats a la governabilitat de les institucions o si,
al contrari, estarem afavorint l’estabilitat necessària per
impulsar els grans projectes. Tenim un perfecte coneixement de la
utilitat del nostre vot. Però una part important de l’electorat
continua prescindint d’aquest factor a l’hora de realitzar la
seva tria i s’estima més moure’s per la simpatia directa cap a
un candidat determinat, sense més reflexions ni càlculs. «Jo voto
al que m’agrada i ja s’espavilaran els altres, que al capdavall
tots (els altres) són iguals», ve a ser el mot d’ordre d’aquesta
concepció anticol·lectiva del sistema democràtic, que utilitzem
per desfogar-nos sense que ens importin gaire les conseqüències. En
el límit, amb aquest pensament milers de vots queden sense
representació, fet que priva de suport a la que hauria estat l’opció
menys dolenta d’entre les que tenien possibilitats, de manera que
indirectament s’ajuda a les que el votant considera pitjors.
