El mur encara divideix Alemanya al cap de 35 anys

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

El dia que es va esberlar el mur de Berlín, milers de residents del sector oriental es van escampar pels carrers de l’occidental, aturant-se davant d’unes botigues plenes de la varietat i brillantor que mancava a les seves. L’espectacle dels aparadors els van confirmar la brama que a l’Oest lligaven els gossos amb llonganisses.

Després de la passejada, i sense haver pogut comprar tot el que haurien volgut, van tornar a casa amb l’esperança que un dia formarien part d’aquella meravella enlluernadora. Confiaven que la prosperitat del Berlín capitalista els arribaria quan caigués el teló d’acer i la simple incorporació política a la República Federal esborraria les grans diferències econòmiques.

La reunificació va dinamitzar l’economia dels lander orientals, ja que s’hi van abocar recursos a carretades, però no es va produir l’anhelada equiparació, i el nivell de vida actual encara mostra notables diferències. Els ciutadans han descobert que la integració política no era suficient, i fins i tot n’hi ha que diuen enyorar les velles certeses comunistes, quan la vida era grisa però segura amb la boca tancada. El futur és una incògnita més fosca que lluminosa, i els núvols de la recessió plouen sobre mullat.

Al cap de tres dècades i mitja, el mapa dels partits més votats a les eleccions de diumenge mostra una Alemanya dividida per la mateixa línia que abans de la reunificació. A la banda oriental, l’antiga RDA està pintada del color ultradretà d’AfD, mentre que la banda occidental és del color dels conservadors europeistes de la democràcia cristiana.

Fa trenta-cinc anys de la caiguda del mur, però abans n’havien passat quaranta-cinc de submissió a un Estat que ho decidia i resolia tot, mentre a les ciutats i comarques de la banda occidental no s’havia interromput la vigència de l’esperit emprenedor que en segles anteriors les havia fet pròsperes a còpia de manufactura, comerç i innovació.

L’Est ha votat el partit del ressentiment, que assenyala culpables externs per explicar els mals interns. Els elegits com a diana dels atacs són els immigrants i la Unió Europea. La recepta proposada és tancar les fronteres, recuperar les parcel·les de sobirania transferides a Brussel·les i construir, els alemanys tot sols, un futur que serà esplendorós per la simple raó que «nosaltres som els millors i per això els de fora ens volen mal».

És la cançó de la contradictòria internacional nacionalista.

Ribbentrop, Molotov, Polònia. Trump, Putin, Europa

Arran de les converses sobre Ucraïna, l’actitud de Donald Trump cap a Rússia s’ha comparat amb les conferències de Munich del 1938, quan França i Gran Bretanya van acceptar les pretensions territorials de Hitler sobre una part de Txecoslovàquia (i així el van animar a emprendre noves expansions territorials), i de Ialta de 1945, que va reunir Stalin, Roosevelt i Churchill per repartir-se les esferes d’influència sobre la resta del món després de la derrota de l’Eix.

Però l'actitud de Trump va pensar més aviat en una reedició del pacte de 1939 entre el Tercer Reich i la Unió Soviètica, conegut pel cognom dels ministres d’afers exteriors alemany i soviètic que van signar-lo, Joachim von Ribbentrop i Viatxeslav Mólotov. Formalment era un acord de no agressió, però contenia un protocol secret per repartir-se no només Polònia sinó altres zones de l’Europa central i bàltica. Al cap de poc els tancs alemanys entraven en territori polonès.

El menyspreu de Hitler cap a la resta de nacions del planeta era absolut. Stalin no era més generós ni humanitari. I s’odiaven mútuament, però alhora es temien i per això pactaven, com famílies mafioses rivals que fan ratlles al mapa d’una ciutat per repartir-re els carrers sense barallar-se, però amb la gens secreta aspiració de destruir l’altre i esdevenir l’únic amo quan es presenti l’ocasió. Per a més detalls, la dinàmica de guerres i pactes de la primera part d’El Padrí.

Putin és un supremacista rus que veu els països del seu entorn com simples fitxes del gran joc, i Trump no ha amagat mai el que pensa d’Europa, una visió compartida per molts dels seus conciutadans, però ara l’expressa d’una manera més descarnada que mai. Si veu convenient sacrificar-la ho farà sense despentinar-se.

Aquelles butaques de fusta del vell Kursaal i l’enyorat Loyola

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

El Kursaal ha celebrat el divuitè aniversari de la seva nova vida, i d’aquí a un parell d’anys serà el centenari del naixement estricte. Va ser per la festa major del 1927 quan Andreu Cabot va programar l’òpera Aida, de Verdi, per inaugurar el coliseu que havia edificat al Passeig. En les dècades següents el teatre va viure etapes de tota mena, va anar envellint i va acabar clausurat el 1988. La rehabilitació va ser profunda, i se’n va conservar poc més que el pati i la façana. El salt de qualitat ha estat enorme i permet gaudir a Manresa de teatre, música i dansa de primer nivell. Però se n’ha pagat un preu: la sala gran ofereix vuit-centes localitats a la mateixa parcel·la de terreny on abans se n’encabia dues mil entre platea, llotges i dos amfiteatres. El teatre actual és una joia admirada i elogiada, però amb un seixanta per cent menys de capacitat que abans de la transformació integral.

No és estrany que l’endreça d’una sala d’espectacles condueixi a reduir-ne l’oferta de seients. Les Congregacions Marianes van aixecar el 1960 la Sala Loyola de la plaça Sant Ignasi amb un miler de localitats entre la platea i l’amfiteatre, però al cap d’uns anys, quan ja era municipal i es deia Sala Ciutat, l’aforament va baixar fins els 650 espectadors. No es van modificar les dimensions de l’espai, però allà on hi havia seients de fusta que grinyolaven s’hi van instal·lar butaques encoixinades. És el mateix que ha succeït a Kursaal. El gruix d’un respatller encoixinat és força superior, i amb el canvi també creix l’amplada. Si miren l’edició de dijous passat de Regió7 veuran imatges de les velles cadires del Kursaal, i entendran que avui ningú no les instal·laria en cap recinte per augmentar-ne la capacitat, encara que amb dues mil localitats a la venda es podrien contractar artistes ara inaccessibles perquè el seu catxet massa elevat per fer les paus amb la venda de vuit-centes entrades.

Com la majoria de catalans, els manresans ens hem tornat delicats i exigim comoditat. Fa unes dècades reclamàvem pel·lícules d’estrena als cinemes del monopoli i una mica més de bon teatre, encara que les butaques fossin dures. Ara que ens arriben puntualment les estrenes cinematogràfiques i els bolos de les figures de l’escena catalana, no ens conformem amb menys que un tracte amable per a les nostres esquenes. Per què ens hauríem de resignar al contrari, si ja no som pobres i la ciutat va com una moto?

El PP s'aprofita del relat d'ERC sobre la quitança del deute

El relat, el relat, el fotut relat.

El govern espanyol ha decidit perdonar 83.252 milions dels diners que li deuen les comunitats autònomes pels préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmica, el FLA. Aquest fons va ser una sortida d’emergència quan la Gran Recessió va deixar els governs autonòmics amb el cul a l’aire. En lloc de millorar d’una vegada el sistema de finançament, van aplicar una cataplasma que es va convertir en un deute impossible de cobrar. Treure els incobrables dels balanços és una mesura de sentit comú.

Insistim: el govern espanyol ha decidit perdonar 83.252 milions de deute al conjunt de les autonomies. La més beneficiada serà Andalusia, que també és la més poblada. Desapareixeran 18.791 milions del seu passiu, i els interessos corresponents ja no pesaran sobre els pressupostos anuals. La segona beneficiària és Catalunya, amb 17.104 milions. Les segueixen el País Valencià i la Comunitat de Madrid, i així fins esgotar la llista i completar el total.

Per tant, no és un acord bilateral entre els governs espanyol i català per a benefici exclusiu de Catalunya, sinó una aplicació de manual del «cafè per a tothom» que ha impulsat l'Espanya de les Autonomies. Des de Catalunya es demana, es reclama, s’exigeix, i quan finalment la Moncloa afluixa, estén el benefici al conjunt del sistema autonòmic, no fos cas que esclatés una revolta de greuges comparatius. Això és així des que es van repartir estatuts a un munt de regions que mai no els havien demanat.

La quitança del FLA és un cafè per a tothom que deriva dels pactes entre els socialistes i ERC. Per això s’ha permès que Oriol Junqueras es pengés la medalla de l’anunci públic, i ho ha fet parlant només del benefici per a Catalunya. Repassin les primeres notícies: s’explica que el govern central perdona una cinquena part del deute català, i l’extensió a la resta d’autonomies, si apareix, és al quart paràgraf. Es presumeix del cafè però s’obvia que és per a tothom. El relat, el relat, tot passa pel relat.

Però aquesta versió no ha trigat ni deu minuts a ser aprofitada pel PP, que ha comprat el relat d’Esquerra per girar-lo en contra l’acord, acusant el govern Sánchez de vendre’s a l’independentisme en perjudici de la resta del país. Una acusació que no hauria pogut formular si l’anunci l’hagués fet la vicepresidenta Montero en lloc de Junqueras, i s’hagués parlat des del principi de la condonació general i no de la catalana. Però aquest no era el relat que interessava a Esquerra, posseïdora d’un grup parlamentari indispensable per a la continuïtat de Sánchez.

I Sánchez es dona per satisfet amb la coincidència entre aquesta satisfacció d’Esquerra i la reculada de Junts en la moció de confiança. Unes quants dies o setmanes més d’oxigen, fins la propera crisi. 

Orriols, amb vent de popa

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Les enquestes de carrer micròfon en mà tenen un valor estadístic tendent a zero però una certa capacitat il·lustrativa. Fa pocs dies una ràdio va enquestar tres persones als carrers de Ripoll sobre la gestió de la polèmica alcaldessa i diputada Sílvia Orriols. Una de les tres, de parla i accent plenament catalans, va dir que ho estava fent molt bé, i dues, de parla castellana i accent d’immigració nord-africana, que ho estava fent molt malament. Es veu que Junts per Catalunya va fer una enquesta per endevinar les conseqüències d’encapçalar una moció de censura a Orriols, i el resultat l’ha dut a descartar-la; les tres declaracions de la ràdio l’haurien portat a la mateixa conclusió.

Deixarem per un altre dia la qüestió de per què a Ripoll, amb un percentatge d’estrangers (15%) menor que la mitjana catalana (17%) o de ciutats com Barcelona (23%), la dreta xenòfoba triomfa més que enlloc. El cas és que ho fa, i que la resta de formacions no es posen d’acord sobre la manera de respondre-hi, bàsicament pels dubtes de Junts. El partit de Puigdemont viu un debat intern sobre com afrontar el desafiament d’Aliança Catalana: lluitant en el mateix terreny ideològic o marcant-hi distàncies molt perceptibles. Podria semblar una decisió senzilla en un sistema polític on s’aixequen cordons sanitaris per aïllar l’extrema dreta de signe espanyolista, però Orriols es declara independentista, i una part de l’electorat que batega amb l’estelada comparteix un nacionalisme de «nosaltres i ells» del qual Orriols ve a ser un destil·lat amb màxim nivell de concentració.

Jordi Domingo, el nou president del Consell per la República fundat per Carles Puigdemont, no es planteja cap línia vermella per deixar fora els orriolistes: creu que l’organisme «ha de ser transversal» i per tant «els votants i els membres d’Aliança Catalana seran benvinguts». L’argument és que en la lluita per la independència no s’han de fer distincions, com si la tria dels companys de viatge no condicionés el punt d’arribada. Ara mateix Europa evoluciona cap a un tancament de fronteres a nous immigrants i cap a l’assetjament dels que ja hi són; potser sense tanta gesticulació com Donald Trump, però amb el mateix impuls de fons. Aprofitar l’onada que creix és una bona estratègia per accedir al poder o conservar-lo, si aquest és el principal objectiu i no es tenen objeccions sobre el preu, que al capdavall pagaran «ells».

La inquietant salutació nazi de Musk i Bannon

Ha causat alarma que Elon Musk i Steve Bannon, ideòleg del trumpisme, hagin fet en públic la salutació del braç estès a la manera dels nazis; el segon (foto), en l’aquelarre ultra de Maryland, celebrat per a major glòria de Donald Trump i amb la motoserra de Javier Milei com a gadget emblemàtic. El representant de l’extrema dreta francesa ha plantat la trobada: a França veure’s associat amb el règim de Hitler condueix al desastre. Però no als Estats Units, malgrat la imatge que ens n’hem format a partir del seu paper a la Segona Guerra Mundial.

Abans que esclatés el conflicte bèl·lic, i fins i tot en els seus inicis, Hitler era ben vist per una part de la classe política i de la societat estatunidenca. Era algú que sabia «posar ordre», aturar el desastre econòmic, crear feina i animar la prosperitat. I plantava cara als comunistes. La persecució dels jueus? L’antisemitisme era molt estès als EUA (ho retrata «La barrera invisible», d’Elia Kazan amb Gregory Peck; de pagament a Prime).

Cal recordar que el president Roosevelt es va resistir a atendre les constants demandes d’ajuda que li enviava Churchill, ja que l’aïllacionisme, el «ja s’ho faran», era una tendència molt present i molt activa entre l’electorat. La situació va canviar quan el Japó va bombardejar Pearl Harbor, quan ja feia més de dos anys de la invasió alemanya de Polònia. El Japó havia signat una aliança amb Alemanya i amb la Itàlia de Mussolini, l’anomenat «Eix» i per tant totes dues passaven a ser també enemigues.

Llavors, sí: la màquina de propaganda que acompanya a la militar en tota guerra es va posar en moviment per demonitzar Hitler a marxes forçades. Però els Estats Units mai no han patit la realitat d’un totalitarisme com el nacionalsocialista. Com que no han passat la malaltia, no estan realment immunitzats. Molts dels seus ciutadans es pensen que un líder fort i amb autoritat és la solució a tots els problemes i farà desaparèixer totes les incerteses. Els alemanys de fa nou dècades pensaven el mateix.

L'Europa Occidental és una província imperial. Vol deixar de ser-ho?

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Pot espeternegar tant com vulgui contra les maneres de Trump, Vance i Musk, però des del 1945 la condició d’Europa és bàsicament provincial. La Segona Guerra Mundial la deixar deividida entre dos imperis nous, el de Washington i el de Moscou, que es miraven amenaçadorament des dels dos costats del Teló d’Acer. Amb la implosió de la URSS la frontera imperial es va moure cap a l’Est, ja que els antics satèl·lits russos van abraçar amb entusiasme l’Oest, promesa de prosperitat i seguretat. Ara tot tremola i el continent observa amb neguit els signes d’un canvi d’etapa.

Imperis. No és res de nou. Fa al menys cinc mil·lennis que són protagonistes de la història. L’Acadi es va estendre per Messopotàmia fa quaranta-cinc segles, i el van seguir l’Assiri, el Babiloni, el Persa, l’Egipci, l’Hitita, el Romà, el Xinès, els precolombins... La seva dimensió ha crescut des de la Mesopotàmia estricta dels acadis fins el repartiment del món entre dues grans superpotències, sota l’eufemisme de les zones d’influència. La caiguda i posterior alçament de Rússia i l’emergència accelerada del gegant xinès són elements cabdals d’un nou mapamundi encara imprecís.

A l’Europa Occidental li ha anat bé formar part de l’imperi ianqui, ja que ha gaudit de prosperitat econòmica i protecció militar, però l’actual inestabilitat del mapa dibuixa un gran interrogant sobre el seu paper. De sobte tot són amenaces i inseguretats. A la Casa Blanca hi ha un emperador imprevisible i barroer que escup a la cara les ordres que abans es transmetien discretament per via diplomàtica –i els governs europeus obeïen dissimuladament, fent veure que eren decisions autònomes.

Els europeistes més fervents diuen que l’actual és la gran ocasió perquè Europa camini sola. Ara o mai. Però no n’hi ha prou amb desitjar-ho, perquè qui s’acostuma a les crosses pot tenir problemes de mobilitat quan els hi retiren. Està en condicions d’engegar l’amo a pastar fang? De fer-li una gran botifarra? Per volar sola li caldria una autosuficiència (militar, tecnològica) que no ha conreat amb prou ganes durant aquests anys de confortable dependència, i una voluntat política que sempre ha estat escassa i desigual. Aquesta setmana els governs n’han començat a parlar de pressa i corrents, amb el cangueli de qui té l’examen de final de curs i no s’ha mirat el llibre ni per les tapes.

Ells mantenen el castellà i nosaltres afluixem

La darrera enquesta d’usos lingüístics ha causat alarma entre els qui pateixen per la salut de la llengua catalana. Segons les dades, recollides el 2023, els qui tenen el català com a llengua habitual ja són menys de la tercera part. El nombre absolut ha anat a l’alça, però menys que el conjunt de la població. A la Catalunya dels vuit milions el castellà ocupa cada dia més espais de la quotidianitat.

Ràpidament ha començat la cerca de culpables, una pràctica que sovint ens distreu de l’important, que seria la investigació de les causes. No s’ignora el context d’alta immigració dels darrers anys, amb forta presència llatina, però s’insisteix en acusar de manca de reacció tant els successius governs (independentistes entre 2010 i 2024) com els catalanoparlants que cedeixen fàcilment la llengua i permeten que les converses potencialment bilingües acabin sent monolingües castellanes.

La meva experiència directa assenyala un altre canvi, que em sembla important: ha augmentat força el nombre de parlants del castellà que han decidit no fer cap esforç per parlar en català. Temps enrere, quan encara no avançàvem cap als vuit milions, la cambrera, el dependent de la botiga, la caixera del super, el mecànic del taller, el veí de replà... de parla materna i familiar castellana tendien més que no pas ara a respondre en català quan tu t’hi adreçaves en català. Potser no en el primer moment, però si al cap d’una mica. Hi havia gent de tota mena, és clar, però aquesta actitud abundava molt més que no pas avui, quan és molt més habitual que ells mantinguin el seu castellà sense defallir, en la certesa que acabarem sent nosaltres els que ens hi adaptem.

La tendència natural de les persones és d’aconseguir el màxim sense cansar-nos, i costa molt convèncer-nos de fer un esforç sense recompensa. Si nosaltres ens adaptem a la seva llengua, cada dia més majoritària, ells no tenen cap raó per adaptar-se a la nostra. Encara gràcies que ens entenguin.

(Dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població a: https://llengua.gencat.cat/web/.content/temes/dades_estudis/base-de-dades/documents/dades-eulp2023.pdf)

IRPF del salari mínim: govern de peus a la galleda

 

(Per si no el van llegir, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Quan un general victoriós desfilava pels carrers de la Roma antiga, el seguia un esclau que no parava de repetir-li: «memento mori», és a dir, «recorda que ets mortal», per evitar que les lloances el tornessin massa superb i vanitós. Als polítics actuals els convindria tenir a la vora un ajudant que els anés dient: «recorda que t’han de votar» quan prenen decisions socials amb la vista posada en els fulls de càlcul i els informes dels economistes. Així s’estalviarien relliscades com la tributació del salari mínim, que fins ara n’estava exempt però des d’aquest any pagarà IRPF, excepte si Sánchez veu la llum i rectifica. La novetat implica que l’impost es menjarà la meitat de la pujada, que tampoc no ha estat cap exageració: cinquanta euros mensuals, menys que els dos darrers augments anuals.

Que el salari mínim s’hagi incrementat un 61% des que Pedro Sánchez és a la Moncloa i s’aproximi a l’objectiu del 60% del salari mitjà és una fita considerable, i els socialistes ens la recorden cada dos per tres, però els beneficiaris de qualsevol millora triguem molt poc a assimilar-la i a convertir-la en la nova normalitat, com si les coses sempre haguessin estat d’aquesta manera. L’agraïm una sola vegada (si és que ho fem) i amb això donem el tracte per tancat i oblidat. Però si trontolla, ni que sigui una mica, ens enfadem de mala manera.

Un s’imagina la vicepresidenta i responsable d’Hisenda, Maria Jesús Montero, envoltada de savis analistes dels comptes públics, amb gruixuts dossiers plens de xifres i una pantalla que mostra gràfiques de projeccions estadístiques calculades per supercomputadors amb intel·ligència artificial. Si estirem un punt per aquí i en retallem mig per allà, el deute farà això, el dèficit farà allò altre, i la gallina continuarà ponent sense morir-se. Així s’arriba a la conclusió que no s’ha de tocar res de l’IRPF, encara que en fer-ho es retalli qualsevol augment salarial que simplement compensi la inflació. El salari mínim, diu? Això és cosa de Yolanda Díaz.

A Montero li hagués anat bé tenir al darrera un assessor que li digués «memento suffragantis», és a dir, «recorda’t del votant». Així miraria si els serrells dels seus càlculs irriten la pell de l’opinió pública, donen carnassa a l’oposició i desmereixen el govern als ulls dels electors.

El "govern més progressista de la història" ja té prou problemes per anar ficant els peus a totes les galledes que troba.

Milei ens ho explica: les criptomonedes són com anar al casino

El president argentí Javier Milei va promocionar (segons ell, "difondre") una nova criptomoneda ($Libra) que va resultar ser una maniobra especulativa ràpida de les que buiden les butxaques dels incauts. Davant l’escàndol, Milei se n’ha rentat les mans i s’ha defensat amb aquesta frase: «Si vas al casino y pierdes dinero, ¿cuál es el reclamo si sabías que tenía esas características?». 

Hem d’agrair-li al de la motoserra que defineixi amb tanta claredat el món de les criptomonedes: ofereixen la mateixa seguretat que jugar en un casino. Comprar-ne equival a comprar fitxes per apostar-les a la ruleta. Són valors sense cap altre valor que el proporcionat per l'especulació. Les accions de la borsa pugen i baixen, de vegades moltíssim, però al final darrera de les accions d’una empresa industrial hi ha unes fàbriques, unes instal·lacions de serveis, uns laboratoris, una xarxa d’oficines, una cartera de clients, i quan només hi ha fum, s’estavellen. Què hi ha darrera de les criptomonedes?

Trens somniats: d'un nou carrilet de Berga al Ferrocarril Transversal

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Somniar és de franc, però que es facin realitat només és segur al país imaginari d’Over the rainbow que cantava la Dorothy. El febrer de 1982 la Direcció General de Transports de la Generalitat era a punt de finalitzar un estudi d’alternatives per recuperar el carrilet Manresa-Berga, amb la idea que en el futur es perllongués fins Puigcerdà. Si la carretera podia foradar la serra del Moixeró, per què no el tren? El punt de partida era la via de mercaderies que ja funcionava entre Manresa i Sallent. Però el Govern va desar el tren de Berga al calaix de les idees oblidades, i fins i tot el transport de la potassa de Sallent es va desactivar per canvis en el funcionament de les mines. La reivindicació social de la infraestructura reapareix de tant en tant, però ara mateix els projectes oficials es limiten a habilitar per al servei de viatgers els pocs quilòmetres de via dorment fins a Santpedor. Fins a Sallent i més enllà ja és cosa de la Dorothy.

Un altre tren que fa companyia a l’home de llauna, l’espantall i el lleó covard al país d’Oz, és l’Eix Transversal Ferroviari que uniria Lleida amb Girona en alta velocitat passant per Igualada, Manresa i Vic. El conseller de Territori, Manel Nadal, no descarta reactivar el somni, formulat pel seu germà Joaquim quan ocupava el mateix càrrec fa dues dècades, i que va posar en marxa molts debats però cap excavadora. Era un projecte ambiciós ja que, a causa de l’orografia, túnels i viaductes serien els grans protagonistes, i això significava molts diners. Llavors ja es veia que escapava a les capacitats de la Generalitat, i encara més a partir de la Gran Recessió i les seves retallades. Tanmateix, Foment del Treball l’ha inclòs a la llista de cent projectes prioritaris a desencallar, d’acord amb el principi «per demanar que no quedi» que governa les relacions entre la societat civil i l’Administració.

Un projecte d’aquesta magnitud s’ha d’actualitzar per treure-li dues dècades de pols, i potser quan es faci tornarà un debat d’aquell moment: el ramal de connexió amb l’AVE a Martorell ha de sortir de Manresa o d’Igualada? S’havia triat l’opció igualadina, i l’Anoia, que només té el carrilet, va rebre la notícia amb alegria. En canvi els manresans haurien de fer volta o continuar patint la tortura de Rodalies. Si la reactivació anés de veres, Manresa podria aprofitar-ho per reclamar una alta velocitat sense giragonses. Somniar, ja ho hem dit, és de franc.

El nou xèrif d'Occident i el moc del fill de l'amo

 

Llegeixo que el fill petit d’Elon Musk va fer una burilla, una piloteta mucosa extreta de dins del nas, i la va enganxar a la solemne taula del despatx oval de la Casa Blanca, en aquell moment ocupada pel seu titular i en presència enriolada del pare de la criatura. Tot això davant dels mitjans de comunicació. Que divertit. Que entranyable. Que alliçonador.

Els líders uniformats generen països uniformats: vegis els casos del feixisme italià i el nazisme alemany. Els líders reflexius conviden la ciutadania a la reflexió. I els líders grollers i brutals inciten a la grolleria maleducada i brutal. L’escena d’Elon Musk amb gorra i el seu fill burillaire al despatx oval és una autorització general a perdre les formes, quan guardar-les és una expressió de respecte als altres.

Els reis de la bronca que governen l’imperi occidental envien el missatge que l’ètica i l’estètica desitjables són les del Far West de les pel·lícules, amb els seus pistolers escopint al saloon i desafiant-se amb les pistoles a punt de desenfundar. Ja ho ha dit el vicepresident J. D. Vance a la cimera de Munic, en un missatge adreçat als governs europeus: «hi ha un nou xèrif a la ciutat». I als seus votants els agrada, o així van expressar-ho per majoria absoluta a les eleccions de novembre.

Trilema: natalitat, envelliment o immigració, i enfadar-s’hi no serveix de res

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

A la societat catalana li calen més nadons, però la decisió de reproduir-se és individual i decreixent. Les crides patriòtiques expressades en la caricatura «catalans, feu catalanets!» no motiven l’ànim procreador de les parelles. És preocupant que les defuncions superin els naixements any rere any des del 2018, «però ara mateix no em va gens bé» pensen i diuen les dones en edat fèrtil, que al capdavall són les que decideixen, soles o en companyia d’altri.

Les transformacions científiques i econòmiques acaben modificant els hàbits socials i les mentalitats, però de vegades el procés triga dècades. La caiguda de la natalitat és el fruit d’avenços com la reducció extrema de la mortalitat infantil, l’extensió de l’Estat del benestar i les tècniques anticonceptives, que són aportacions del segle passat. Quan només sobrevivia una part dels nounats, quan calia refiar-se dels fills per no morir de misèria en la vellesa, i quan fer l’amor equivalia a comprar números per a la rifa de l’embaràs, la natalitat era alta i tenia bona premsa. Cap d’aquestes circumstàncies ja no és vigent per a la majoria de persones a la Catalunya actual. També ha entrat en decadència la idea que ser pare o mare és indispensable per aconseguir l’autorealització. Avui el principal incentiu per a la maternitat i paternitat és la joia que se n’espera, mentre a l’altre plat de la balança s’hi diposita el pes de les servituds que suposa, entre elles la renúncia a una part de l’autonomia personal. Pagar el preu només s’accepta quan a canvi s’obté una expectativa de felicitat molt alta.

Sense nous catalanets, el futur oscil·la entre dues alternatives: una Catalunya en procés accelerat d’envelliment (l’índex ha crescut un 26 % en una dècada), que arribarà a ser insostenible, o una Catalunya cada dia més plena de persones que hi han arribat des d’altres terres. Si cap de les dues opcions no ens abelleix, la solució és clara: la natalitat. Però no sé com es rebria una campanya que digués: «Catalans d’arrel, per la llengua, la identitat i les pensions, tingueu molts fills!»; probablement obtindria més improperis que seguiment.

Aturar l’envelliment sense incrementar la natalitat passa doncs per la immigració, amb l’advertiment que els nouvinguts també envelliran. La qüestió és com es gestiona el fenomen, un cop establert el seu caràcter inevitable. Enrabiar-nos-hi i prou no serveix de res. Per començar, són persones humanes.

Cap a la pau a Ucraïna: per arribar aquí calien tants morts?

 

Quan fa onze anys els russòfons del Donbàs, ajudats per Moscou, es van revoltar contra el govern d’Ucraïna, vaig preguntar a un nacionalista català amb qui anava: amb l’Estat ucraïnès agredit per l’imperialisme rus, o amb la majoria russa del Donbàs alçada contra el nacionalisme d’Estat de Kiív? Va quedar desconcertat. Més endavant, quan Putin va intentar ocupar tota Ucraïna i derrocar el govern legítim, les coses van ser més clares.

Amb perspectiva històrica, la terra ocupada per Moscou en aquesta guerra ha estat més temps russa que ucraïnesa. Per als qui tenim uns anys, Potemkin era un cuirassat sobre el que Einsenstein va fer una pel·lícula. El nom es deu al mariscal Grigori Potemkin, aristòcrata rus que va conquerir Crimea el 1783. D’ell es diu que hi va fer construir grans decorats, que de lluny semblaven pobles pròspers, per a una visita de Caterina la Gran. Crimea va ser de Rússia des de llavors fins 1954, quan Nikita Khrusxov la va «regalar» a Ucraïna, un regal sense efectes pràctics perquè l’autonomia ucraïnesa era pura ficció. El problema va aparèixer el 1991 amb la desintegració de la URSS, però es va mantenir controlat mentre Kiív va tenir governs prorussos, situació que va canviar el 2014 amb la victòria dels europeistes.

Ara Donald Trump anuncia que es trobarà amb Putin per negociar el final de la guerra, i hi ha un cert consens sobre el possible resultat: Rússia es quedarà Crimea, el Donbàs i la franja de terra costanera els uneix, i Ucraïna no formarà part de l’OTAN. Aquests han estat els objectius de Moscou des del principi: controlar Crimea com a base militar al mar Negre, tenir-hi un accés segur per terra, i allunyar la frontera amb Occident. De passada, beneficiar-se dels recursos naturals del Donbàs. Tot i la mutilació, Ucraïna salvarà la pròpia existència i podrà afrontar la reconstrucció, que no és poc.

Si la sortida als anys de guerra és aquesta, caldrà preguntar-se si calien tants morts i tanta destrucció. No és només la gent ucraïnesa la que hi ha perdut. També s’acumulen els morts i els ferits entre la població russa, que n’ha patit efectes econòmics i d’enduriment autoritari. L’economia alemanya està encallada perquè les sancions van tallar-li el gas de Rússia, carburant essencial de la seva indústria. Europa està dividida, i quan això passa els Estats Units somriuen. En canvi no és segur que Pequín celebri la pau, ja que la guerra li ha portat beneficis: ha obtingut gas i petroli russos a bon preu i Washington ha hagut de dividir la seva atenció. Ara Trump es podrà centrar en el Gran Enfrontament, amb l’avantatge de l’amistat del Kremlin.

Els temps que ens faran sentir vergonya d’Occident tot just acaben de començar

(L'article de dissabte a Regió7)

L’idealitzat Barack Obama va expulsar en un sol any més immigrants sense papers que Donald Trump en qualsevol any del seu primer mandat. La diferència entre la ma dura d’Obama i el discurs actual de Trump és que aquest presumeix obertament de la seva inhumanitat. Criminalitzar la condició d’immigrant (d’un país pobre, que quedi clar), convertir les seves deportacions en espectacles televisats, perseguir les persones i institucions que els donen refugi, fomentar la delació amb recompenses econòmiques... aplica un plus de deshumanització a la política migratòria. Ja no es tracta de si un país es pot permetre tenir més o menys estrangers o si les normes s’han de complir; es tracta de penjar als migrants pobres una gran llufa que els converteixi en objecte de l’odi de les masses frustrades per l’avaria de l’ascensor social. Aviat farà cent anys que Alemanya va precipitar-se en l’abisme d’una dinàmica semblant, amb els jueus com a assenyalats. Aquell «mai més» pronunciat solemnement després de la Segona Guerra Mundial, quan es van descobrir els camps nazis, s’ha anat desdibuixant: encara persisteix la memòria insuportable de l’extermini, però perdem de vista que el punt de partida va ser la progressiva deshumanització de tota una categoria de persones.

Per desgràcia, la història de la Humanitat és també la de successives inhumanitats. Afirmar un «nosaltres» com a categoria suprema i negar als «altres» el dret a existir, excepte en posició altament subordinada, és un comportament ancestral. Persecucions, expulsions, deportacions massives, genocidis... han estat practicats per tota mena de nacions des que les guerres entre ciutats de l’antiguitat passaven per esclavitzar els vençuts i liquidar els menys aptes. Per un moment, per uns pocs anys, en una part del món semblava que s’obrís un parèntesi de valors diferents, amb l’afirmació dels drets humans i de la igualtat de totes les persones a l’hora d’accedir-hi, però el parèntesi s’està tancant. La celebració de la inhumanitat és el signe dels temps. El trumpisme assenyala el camí i les ultradretes europees aplaudeixen mentre Pequin i Moscou podrien dir «nosaltres ja hi érem». La història no es repeteix però rima, va dir Mark Twain: cap cicle no és exactament igual a l’anterior, però el pèndol sempre recula després d’avançar. Els temps que ens faran sentir vergonya d’Occident potser tot just acaben de començar.

La rifa de l’asteroide que ens pot caure al damunt

 

Agafarien un caramel d’un pot de seixanta si sabessin que n’hi ha un de verinós?

Obrin l’agenda digital, vagin al 22 de desembre del 2032, i anotin el següent: «No viatjar a zones equatorials». Per què? Perquè la NASA considera possible que aquell dia caigui a la Terra l’asteriode 2024 YR4, prou gran per destruir una ciutat important, però si caigués seria en una franja de entre l’equador i el tròpic de Càncer: nord de l’Amèrica del Sud, Àfrica central, extrem sud de la península Aràbica, sud de l’Índia... zones molt poblades i poc riques (vegin el mapa).

Hem de patir? Els astrofísics situen la probabilitat d’impacte en «només» un 1,5%, però a mesura que s’hi fixaven han anat incrementat la xifra. No se’ls deu escapar que el 22 de desembre és la data del «Sorteo de Navidad» de la loteria espanyola, la del Gordo. Milions de persones compren dècims i participacions perquè pensen que els pot tocar o per no ser els únics del club de petanca que no en tenien si toca. Això vol dir que no ho descarten. Però l’impacte de l’asteroide és 1.700 vegades més probable. És d’una probabilitat sobre seixanta, aproximadament. Agafarien un caramel d’un pot de seixanta si sabessin que n’hi ha un d’emmetzinat? Sortirien a passejar pel carrer sabent que un vianant de cada seixanta morirà atropellat?

L’asteroide s’ha apropat a la Terra i ja se n’allunya. Es tornarà a apropar el desembre del 2028 i llavors ens hi tornarem a fixar. I serà a la següent visita, al cap de quatre anys, que podria complir-se l’amenaça. D’aquí a llavors les estimacions de risc probablement augmentin i disminueixin diverses vegades. Si més no, estarem entretinguts. Mentrestant, poden especular: Com els agafarà la data fatídica? En què haurà canviat la seva vida? Aquest servidor, si hi arriba, estarà més a prop dels vuitanta que dels setanta, i a aquestes altures la fi del món no fa tanta por, però si tingués una vida per davant m’ho miraria diferent.

En tot cas, quin gran tema per a la indústria audiovisual! Quantes pel·lícules i minisèries que se’n poden fer!

Hi ha algun samarità?

 

(Per si se'l van perdre, l'article de dijous passat a Regió7)

Els republicans d’Estats Units volen que l’Administració no parli de «Cisjordània» sinó de «Judea i Samària», com els nacionalistes israelians. El senador Tom Cotton ha dit que «els drets legals i històrics del poble jueu sobre Judea i Samària es remunten a milers d’anys». No deixa de ser curiosa l’evolució del conservadorisme nord-americà, des de l’antisemitisme retratat per Elia Kazan a La barrera invisible fins l’actual sionisme desacomplexat. Ara Trump llança una proposta de desplaçament forçós de milions de palestins fora de Gaza, territori que es convertiria en un paradís turístic administrat per Washington. Així és el personatge, i els qui van votar-lo n’eren perfectament conscients.

Als qui vam assistir a catequesi, als que vam cursar religió obligatòria a escola, i a tothom que hagi anat a missa de forma regular, el nom de Samària ens sona a la paràbola evangèlica del bon samarità. Si la recorden poden fer drecera al següent paràgraf. Si no, aquí ve el resum: un home va ser malferit per uns lladres de camí. Van passar dos religiosos jueus que no van ajudar-lo. Sí que va fer-ho un samarità, que el va guarir i li va pagar l’hostal fins que es recuperés. Jesús pregunta als jueus, que menyspreaven als samaritans: «qui és el proïsme [els que ens són propers] d’aquest home?» «Aquell que el va tractar amb misericòrdia», és la resposta. La paràbola estén a tota la humanitat el deure solidari que solem limitar a la família, la casta o la nació.

El poble d’Israel, els descendents mítics de Jacob i els seus dotze fills, ha arribat als nostres dies gràcies a una tossuda voluntat tant de lluita com de supervivència. En els temps bíblics va establir-se a Palestina sotmetent els seus habitants per conquesta, n’ha estat expulsat més d’una vegada, s’ha escampat pel món, i en tot aquest temps no ha deixat d’existir i reconèixer-se com una unitat lligada per la tradició, la religió del llibre i la llengua ancestral. Ara que tornen a ser amos d’una part de Palestina, l’estat de guerra permanent delimita l’abast del seu «proïsme». Donald Trump els entén molt bé, ja que el seu «proïsme» és també estrictament limitat. En això coincideixen amb un gran nombre de països i governs de tot el món, en aquest temps de murs que s’alcen i orgulls nacionals que marquen el pas. Si la fraternitat universal ha estat sempre minoritària, el progrés de les solucions autoritàries arreu l’està desplaçant encara més.

Catalunya sense pagesos?

 

L’acuditaire Galdric Sala recorda a Regió7 l’aniversari de les protestes pageses de l’any passat i ho fa amb un eslògan molt present en aquelles manifestacions: «La nostra fi, la vostra fam», diu un pagès. Si fos veritat, els agricultors i ramaders catalans no tindrien tants problemes. Per desgràcia, no és ben be així.

L’eslògan seria correcte si Catalunya fos una economia tancada que només, o bàsicament, consumís productes extrets, conreats o elaborats al propi país. Si l’únic o principal accés a fruites, verdures i cereals fossin els pagesos de les nostres comarques. La seva extinció per manca de rendiment de les explotacions conduiria a una crisi de subministraments. Però aquesta crisi faria augmentar els preus, i llavors l’activitat potser tornaria a ser rendible.

Tanmateix Catalunya no és una economia tancada. No tant sols forma part de la Unió Europea, sinó que el flux d’importacions i exportacions creuat entre la Unió i la resta del món la fa permeable a l’arribada de productes agraris de tot arreu, començant per la resta del litoral mediterrani de la península Ibèrica i continuant cap al nord europeu, cap al sud africà, i cap a l’ultramar americà. La pagesia catalana podria reduir-se a un mínim simbòlic i els catalans no passaríem gens de gana.

Per fer front a aquesta situació els pagesos del país han de trobar el seu avantatge competitiu. La qualitat i la diferència poden ser factors clau per guanyar-se el consumidor. Que passi pel preu és complicat, però l’Administració hi pot contribuir amb més ajudes i menys entrebancs. La perspectiva de passar hores i hores omplint paperassa i dedicar una part de la facturació a pagar el gestor no és la millor invitació per continuar una explotació familiar.

El pinxo Trump i Maquiavel

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Donald Trump creu que el poder consisteix en fer por i per això vol deixar clar, des del primer moment, qui és el pinxo més pinxo del barri. L’aplicació de grans aranzels a les importacions des de Mèxic i Canadà no és tant una mesura de protecció econòmica i reducció del dèficit comercial com un gest d’intimidació que busca acoquinar els afectats. Però el recurs a la demostració de força és també un signe de feblesa, fins i tot si aconsegueix els seus objectius. La cooperació sol ser més productiva que la por, i renunciar a la primera en favor de la segona indica una posició defensiva. Qui adopta posicions defensives és qui se sent amenaçat i, per tant, es reconeix més feble del que voldria.

Els EUA no se senten amenaçats pels canadencs i els mexicans, sinó per la Xina i la seva dinàmica imparable de creixement. L’episodi de l’aplicació d’IA DeepSeek és un avís oportú del que pot arribar. Per plantar-li cara, Trump vol que els EUA creixin com a potència, incrementant l’extensió dels seus dominis directes amb Mèxic, Canadà, Panamà i Groenlàndia (per començar). D’entrada prova d’espantar-los perquè es posin a les seves ordres i facin la seva voluntat. Si es resisteixen, ja es veurà.

Nicolau Maquiavel es pregunta al seu clàssic El Príncep si al nou governant d’un principat li convé més «ser estimat que temut, o temut que estimat» i respon: «res millor que ser totes dues coses alhora; però ja que és difícil reunir-les i que sempre n’ha de faltar una, declaro que és més segur ser temut que estimat». La raó és que l’estimació no dura: «de la generalitat dels homes es pot dir que són ingrats, volubles, simuladors, covards davant del perill i àvids de lucre». Encara més: «l’amor és un vincle de gratitud que els homes, perversos per naturalesa, trenquen cada cop que poden beneficiar-se’n; però el temor és la por del càstig, que no es perd mai». Per tant, «com l’estimar depèn de la voluntat dels homes i el témer de la voluntat del príncep, un príncep prudent ha de recolzar-se en allò que és seu i no en allò aliè».

Ara bé, el florentí afegeix que príncep ha d’infondre el temor «procurant sempre evitar l’odi» i «procedir amb moderació, prudència i humanitat, de manera que una confiança excessiva no el torni imprudent, ni una desconfiança exagerada, intolerable». Ni moderació, ni prudència ni humanitat són les característiques més destacades en la retòrica i la pràctica de Donald Trump. 

Marc Aloy, l'alcalde detectiu contra el crim de les deixalles per terra

Llegeixo a Regió7 que l’alcalde de Manresa, Marc Aloy Guàrdia, fa de detectiu nocturn per investigar en persona el crim de les bosses de residus fora dels contenidor: «amb l’iPhone a la mà, ha recorregut diversos barris -les Bases, plaça Catalunya, Poble Nou, Sagrada Família-, ha fotografiat allò que s’ha trobat al carrer i ha compartit el material a través del seu compte d’X». Jo no hagués fet cap de les dues coses, perquè no gasto iPhone i perquè m’he passat a BlueSky, però Aloy té tot el dret a triar les seves armes d’investigació i de divulgació de resultats, que es resumeixen en una estadística segons la qual la majoria d’àrees de contenidors examinades no presenten cap problema, en una part hi ha un nombre reduït de bosses a terra, i una minoria són veritables «punts negres» en els que cal treballar.

Divulgar informació precisa és una obligació de l’Ajuntament i una conveniència del seu Govern per contrarestar l’allau d’imatges de contenidors a vessar i munts de porqueria per terra que inunden les xarxes i donen peu a les protestes de l’oposició. La pregunta és si això ho ha de fer l’alcalde en persona. Està bé que surti del despatx i trepitgi la ciutat de cap a cap, tant en companyia de l’activisme veïnal com tot sol, com un simple ciutadà amb interès i curiositat. Que recorri les places i els carrers tot fent-se aquesta pregunta: «si jo no fos l’alcalde, què li diria a l’alcalde a partir del que estic veient?». Però si el que vol és saber el percentatge de contenidors amb i sense bosses per terra, no cal que els vagi a comptar ell mateix. Una feina dels treballadors de la neteja és justament recollir aquestes bosses fora de lloc i llançar-les als camions. Només caldria que cada dia passessin un informe de les actuacions de la nit anterior, i tant l’alcalde com el regidor estarien permanentment informats de l’estat de la qüestió.

És clar que d’aquesta manera Aloy no podria fer tuits d’alcalde detectiu i que el diari se’n faci ressò. 

A la tele, tot mastegat

 

(Aquest és l'article de dissabte passat a Regió7, per si se'l van perdre)

Netflix demana als seus guionistes que els diàlegs de les sèries expliquin el que ja s’està ja està veient i no parin de recordar de què va la trama. Ja saben: la imatge mostra un vehicle que es posa en marxa, els policies que el vigilen diuen: «Mira, es posa en marxa, seguim-lo», i la imatge mostra com el segueixen. Molts crítics consideren un insult a la intel·ligència de l’espectador aquesta pràctica que nega el vell axioma del cinema: «no ho diguis, ensenya-ho». Però la plataforma sap el que fa. El seu objectiu és mantenir enganxat un usuari que divideix l’atenció entre diversos focus, perquè mentre la sèrie avança a la pantalla també respon missatges de mòbil o talla la verdura del sopar. Esperar que dediquem al televisor la mateixa concentració que a la gran pantalla d’un cinema és demanar massa. Al televident se li han de donar les coses mastegades. Per a quan es transmuta en cinèfil les plataformes també li ofereixen grans títols.

Josep Cuní va explicar que en la seva etapa a l’informatiu matinal de TV3 insistia en emetre notícies que s’entenguessin sense necessitat de mirar-les. La narració del periodista i les declaracions dels entrevistats havien de ser prou. La raó la va explicar ell mateix: al matí la gent, a casa, no està pendent només de la tele sinó de les mil coses que formen la rutina domèstica diària. Ha de poder apartar la mirada de la pantalla sense perdre informació. Els actuals responsables dels informatius de la casa fan exactament el contrari i s’encaparren en subtitular les declaracions en llengües estrangeres en lloc de doblar-les, de manera que si no estàs mirant i no domines l’idioma, en quedes in albis. Pensar que tothom sap rus o que tothom està tota l’estona pendent dels rètols és molta presumpció.

Explicar amb paraules el mateix que s’està veient i recordar la trama cada cinc minuts són la recepta per evitar que els distrets i els dispersos es desenganxin. No han inventat res. Una característica dels serials de tarda és que pots perdre’t la meitat dels capítols i seguir el fil sense cap problema, perquè els guionistes s’ho fan venir bé per posar-te al dia. Repetir i repetir és clau en els processos de comunicació per garantir que el missatge supera les interferències. Se’n diu redundància, la dominen els bons propagandistes i la ignoren els polítics convençuts que n’hi ha prou amb creure’s que tenen raó perquè els ciutadans els facin cas.

La voladura dels ponts (festius) de la tardor

 

Una informació a regio7.cat em fa adonar que aquest any tindrem una tardor menys festiva que d’altres. El Pilar/Immaculada cau en diumenge. La diada de Tots Sants, en dissabte. Ja sé que moltes persones treballen els dissabtes, però són més les que acaben la setmana laboral els divendres, i per a aquestes serà un festiu perdut. Però la cosa empitjora al cap de cinc setmanes, quan els dies vermells de la Constitució i la Immaculada s’escauen en dissabte i dilluns respectivament. Per a una gran part de la població, només el dilluns serà realment un festiu afegit. 

La manera espanyola de configurar el calendari festiu provoca que s’alternin els anys magnífics i els lamentables. Any magnífic és aquell en què la Constitució cau en dimarts i la Immaculada en dijous; no són poques les empreses que permeten fer no ja un pont, sinó un veritable aqüeducte que s’estén a tota la setmana gràcies a només dos pilars. A més a més, quan es dona aquesta combinació també passa que Tots Sants cau en dimarts i permet negociar un pont. Aquesta combinació rivalitza en virtut amb aquella en què la primera de les dues festes cau el dilluns i la segona el dimecres, i que permet una pausa de cinc dies gastant-ne només un.

Que uns anys es puguin acumular un pont de novembre i un «aqüeducte» de desembre, mentre en d’altres es malgastin els festius com enguany, convida a pensar si el calendari laboral ha d’estar subjecte a les anades i vingudes del religiós i del polític. Fa molts temps que es parla de desplaçar la majoria dels festius al dilluns més proper per allargar el cap de setmana sense crear més disfuncions, i restringir la data fixa a un nombre molt reduït de celebracions arrelades. Però només caldrà que es presenti la proposta perquè a cada festiu li apareguin grups de defensors intransigents que plantin la barricada al crit de «la nostra no és toca». Sindicats per l’1 de maig, diputats pel 6 de desembre, bisbes per la Immaculada, i una coalició de tots plegats, amb l’afegitó de la Guàrdia Civil, pel Pilar/Hispanidad. Que aquest any cau en diumenge.

A cagar a la via, la vinya o al rec

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Segons la «Paremiologia catalana comparada digital» les del títol són tres maneres d’enviar la gent a dida, a la merda, a fregir raves, a pastar fang, a parir panteres, al carall, a passeig, a fregar, i altres opcions que podeu trobar al Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal. Doncs a tots aquests llocs poden donar-se per enviats els responsables de la mala comèdia perpetrada al circ del Congrés. Una actuació que no goso titllar de «pallassada» per respecte al gran Tortell Poltrona i a tots els altres genis que abunden en la difícil professió de fer riure rient-se d’un mateix.

Triïn la destinació que vulguin però vagin a cagar una estona, a veure si amb el budell també buiden l’excés de ximpleria que els enverina l’organisme i els col·lapsa les neurones. Si els funcionessin com cal s’haurien estalviat l’espectacle d’aquests dies amb l’actualització de les pensions i resta de mesures socials: que si ara les faig pujar en un òmnibus i a veure si t’atreveixes a votar que no, que si a mi no m’espantes amb xantatges, que si els pensionistes t’empaitaran pel carrer pel teu vot, que si ets un trampós, que si ja afluixaràs, que si no afluixaré fins que no admetis la moció de confiança... Tot aquest sagramental només ha servit per tenir-nos espantats uns quants dies i per demostrar-nos, una vegada més, que no tenen cap mania a l’hora de jugar amb les coses de menjar.

Ben entès: juguen amb les nostres coses de menjar, les coses de menjar de la gent normal i corrent, perquè ells viuen en un altre planeta i confonen la realitat amb els intercanvis de tuits entre els seus respectius partidaris.

Vagin a la vinya, a la via (al rec val més que no, per sanitat) o al vàter de casa seva a cagar una estona llarga, i facin el que fan moltes persones quan s’asseuen a la tassa (encara que no ho confessin): reflexionin. I si amb aquesta reflexió no veuen la llum, passin del vàter a la dutxa. «L'aigua calenta debilita els nostres sentits externs i dirigeix la nostra atenció cap a pensaments interns. I aquest estat de consciència promou el pensament creatiu», segons el psicòleg John Kounios, coautor del llibre The Eureka Factor.

Vinga, escalfin la pell, refresquin les idees i no facin més bajanades, perquè els ciutadans n’estem tips i cuits, i els pensionistes, no cal dir.

Trump no aprèn del Brexit

 

Cinc anys després, una majoria de britànics es penedeixen del Brexit, però la minoria aïllacionista és tant cridanera que el govern li té por. Ara mateix un 55% del país estaria a favor de tornar a la Unió Europea i només un terç creu que sortir-ne va ser una decisió encertada. Fins i tot entre aquests, són molts els que desitgen una relació més estreta.

Els súbdits de Carles i Camil·la estan descobrint a garrotades que les grans decisions no es poden prendre amb la testosterona de l’orgull patriòtic nacional. Van votar la sortida amb l’argument de recuperar la sobirania per anar millor que mai sense les interferències de Brussel·les, i ara s’adonen que l’aixecament de murs comercials és un mal negoci per a la prosperitat domèstica. Només cal mirar la història econòmica espanyola i veure els efectes tant del final de l’autarquia de postguerra com de l’ingrés al mercat comú europeu.

Ja és ben curiós que en l’aniversari d’aquell error dels votants britànics, el president elegit pels votants dels Estats Units inauguri el gran festival dels aranzels, que si s’aplica a fons portarà a un aïllament de l’economia del seu país amb l’argument de fer-lo més gran i més sobirà. Justament el mateix que deien els brexiters.

Cada cas és cada cas, però la limitació dels intercanvis en un planeta tant interrelacionat mai no és de franc. Potser uns aranzels elevats perjudicaran Europa, Mèxic i Canadà, però els mateixos Estats Units també patiran disfuncions, mentre que el gran adversari, que és la Xina, absorbirà l’impacte a causa de la seva gran dimensió. El Brexit ha fet mal als britànics, que se’n penedeixen, però no ha beneficiat la Unió dels 27. Ara que Trump prova de desestabilitzar-la, es pot trobar a faltar el múscul britànic a l’hora de fer pinya.