Quan els polítics fan com el gos de l'hortolà que ni menja ni deixa menjar

L’Ajuntament de Barcelona començarà el 2026 amb pressupostos nous malgrat no haver-los pogut aprovar al ple municipal. El mecanisme és simple i va ser establert perquè els alcaldes no poden convocar eleccions quan els manquen els suports i tampoc no seria bo eternitzar les pròrrogues pressupostàries. Va d’aquesta manera: si el ple rebutja el projecte de pressupostos, l’alcalde presenta una moció de confiança, que normalment ha de perdre; llavors l’oposició té uns dies per posar-se d’acord, presentar un alcalde alternatiu, i votar-lo; cas de no aconseguir-ho, l’alcalde queda confirmat, així com el seu pressupost. Conclusió: si no sou capaços de pactar una alternativa, al menys no feu nosa.

Em pregunto si no seria interessant estendre aquest mecanisme a altres institucions, com la Generalitat o l’Estat, en les quals es dona el mateix problema: el govern no té una majoria sòlida per aprovar els pressupostos però l’oposició tampoc no és capaç de posar-se d’acord per forçar el relleu. És una conseqüència de la fragmentació parlamentària que generen les urnes un cop i un altre. És cert que els governs català i espanyol sí que poden convocar eleccions anticipades, però tot indica que el resultat tornaria a ser una fragmentació ingovernable, i acabaríem anant a les urnes cada any per no resoldre res. No seria millor fer les eleccions cada quatre anys i articular un mecanisme que impedís la tàctica del gos de l’hortolà que ni menja ni deixa menjar? I si l’oposició ho té tot tant clar, que presenti una moció de censura.

Rei, president, no ens atabalin amb missatges de Nadal!

El rei d’Espanya va televisar dimecres passat el seu missatge nadalenc a la mateixa hora en què gran part dels espanyols seien a taula per endrapar el sopar de Nochebuena. En canvi el president de la Generalitat va preferir no destorbar-nos el dinar familiar de Nadal i se’ns va aparèixer a TV3 després del concert de sant Esteve de l’Orfeó Català. Que la televisió nacional retransmeti la gran tarda de nadales al Palau de la Música és comprensible i ajustat a l’esperit d’aquestes dates; en canvi, que el cap de l’Estat i el president de Catalunya es creguin en l’obligació d’alliçonar-nos entre neules i torrons no té cap mena de sentit, excepte el de donar continuïtat a una tradició heretada.

El dictador Franco va disparar el seu primer missatge televisat el Nadal de 1969, i des de llavors fins 1974 no va faltar a la cita propagandística i paternalista. Després de la seva mort, tothom esperava el missatge de Joan Carles, acabat de coronar. I ja no va deixar de comparèixer. Si el cap de l’Estat feia discurs nadalenc, un president de la Generalitat que volia semblar un Estat també l’havia de fer, i aquest va ser el cas de Jordi Pujol, però per Cap d’Any. Ja se sap que el sistema autonòmic es regeix pel «no vamos a ser menos», de manera que tots els presidents regionals s’hi van apuntar. Calia? No. Cal el de Salvador Illa? El lloc on s’ha d’explicar és el Parlament; per la tele, des de casa, no el podem rebatre. Cal el del rei? La pregunta seria si ens cal un rei, però avui esquivarem aquesta bardissa.

Tanmateix, hi ha un missatge nadalenc que té tota la raó de ser. La de Nadal és una festa cristiana, motivada pel relat evangèlic i la tradició, i el principal líder del cristianisme és el de la seva confessió més nombrosa, la catòlica. Parlem del Sant Pare, ara mateix Robert Francis Prevost, Lleó XIV, i el missatge en qüestió és el que precedeix a la benedicció Urbi et Orbi (a la ciutat i el món) des del balcó central de la basílica vaticana. Té tot el sentit que el papa pronunciï un missatge nadalenc i que el món catòlic n’estigui pendent.

Enguany, per exemple, ha dit que «si cadascú de nosaltres, a tots els nivells, en lloc d’acusar els altres, reconegués abans que res les seves pròpies faltes i demanés perdó a Déu, i alhora es posés al lloc dels qui pateixen, fos solidari amb els més febles i oprimits, aleshores el món canviaria». Un instrucció clara per als creients. I si obviem la referència divina, una reflexió assumible pels no creients.

(Article publicat a Regió7 el 27/12/2025)

‘Plácido’, unes gotes d'acidesa per desembafar el Nadal

Aquests dies de programació televisiva ensucrada fins la diabetis pot ser convenient afegir-hi unes gotes de vinagre de primera qualitat per obtenir un agredolç desembafador, i una manera d’aconseguir-ho seria que les cadenes programessin cada Nadal l’emissió de la pel·lícula Plácido, que Luis García Berlanga va rodar parcialment a Manresa el 1961. No pas per manresana, sinó per l’acidesa intel·ligent amb què aromatitza la part d’hipocresia que, com tota activitat humana, es pot trobar també en les festes nadalenques. Per als més joves: Plácido denuncia, tot burlant-se’n, la mena de «caritat cristiana» que consisteix en convidar un pobre per Nadal i oblidar els miserables la resta de l’any.

El portal Memoria.cat acaba de fer públics els documents de l’expedient de censura de la pel·lícula, que podem qualificar d’impagable testimoni de les dèries del franquisme. Berlanga i el coguionista Rafael Azcona no van tenir-ho gens fàcil, i els va rondar l’amenaça de la prohibició. Alguns dels suposats experts de la censura que van examinar la cinta li penjaven etiquetes tremendistes i la condemnaven a l’infern, igual que als seus autors. Altres, més llegits, apreciaven les qualitats cinematogràfiques i fins i tot s’atrevien a exercir de crítics saberuts. Entre aquests darrers és interessant el comentari de Francisco Ortíz Muñóz, il·lustre autor d’uns «Criterios y normas morales de censura cinematográfica», que va escriure: «Es pot jutjar com una caricatura cruel i demolidora de la societat burgesa, i dels seus ‘cataplasmes socials’ per remeiar la misèria dels humils», però «li falta el contrast de la veritable i autèntica caritat. En conseqüència, socialment i moralment la pel·lícula manca de valors positius, que només se li poden reconèixer per vies d’inducció i raciocini, cosa que mai no farà, per descomptat, el gran públic».

Ras i curt: segons el censor, la pel·lícula seria molt bona si la gent fos prou intel·ligent per entendre-la, però «el gran públic» és idiota. Aquesta era la mentalitat dels censors, sector despotisme il·lustrat (un altre sector hagués cremat el cel·luloide sense més explicacions). Seixanta-quatre anys més tard no hi ha un departament ministerial de censura que prohibeixi pel·lícules, obres teatrals o publicacions, però sí que hi ha departaments de subvencions culturals que amb la seva gestió de la repartidora s’atorguen el poder de decidir quina mena de pinso s’ha de posar a la menjadora del «gran públic».

(Article publicat a Regió7 el 25/12/2025)

Solidaris amb els pobres... si no se’ns acosten

Els més veterans tenim fresca la memòria de Mafalda, la nena de sis anys protagonista de les tires còmiques de l’argentí Quino, que deixava anar frases adultes de signe progressista. En una d’aquestes tires Mafalda i la seva amiga Susanita, una nena de classe alta i baixa empatia, veuen un pobre que tremola de fred en una cantonada. El diàleg entre les dues criatures és punyent. Mafalda: «Em trenca l’ànima veure gent pobra». Susanita: «A mí també». Mafalda «Caldria donar sostre, feina, protecció i benestar a tots els pobres». Susanita: «Per a què tant? N’hi hauria prou amb amagar-los».

Xavier García Albiol ha fet el contrari. Amb el desallotjament de l’antic institut B-9 ha fet visibles els pobres que s’hi amagaven. Ho ha justificat amb la frase «no els vull a Badalona», després d’etiquetar-los com a immigrants irregulars que venen a delinquir. No ha dit «no els volem», ha dit «no els vull», en primera persona del singular. No és estrany que els crítics l’anomenin «el xèrif», però a un gran nombre de badalonins els sembla bé la seva fixació per expulsar del terme a la gent que genera incomoditat: 55,7% de vots a les darreres eleccions municipals.

Tothom és solidari en general, però a moltes persones els resulta desagradable tenir pobres a sota de casa. Volen la redistribució mundial de la riquesa i malparlen dels tecnomilionaris, però exigeixen a l’alcalde que la policia local impedeixi la «fastigosa» pràctica de furgar dins els contenidors de reciclatge. Quan va córrer la brama que una part dels desallotjats del B-9 seria acollit a la parròquia badalonina de Montserrat, desenes de veïns del barri s’hi van concentrar a la porta per impedir-ho, i ho van aconseguir. Vull creure que a aquests badalonins els trenca l’ànima saber que molts dels desallotjats han de passar la nit sota el pont de l’autopista, damunt la terra molla, amb vent i pluja, però no veuen clar que per ajudar-los sigui necessari que s’estiguin al costat mateix dels seus carrers.

Albiol és un polític de raça que domina la comunicació. Ha anat d’emissora en emissora per explicar l’argumentari que justifica el desallotjament, i fins i tot els més distants de la seva posició han de reconèixer que connecta amb els neguits de bona part no ja dels badalonins, sinó dels catalans. Són temps paradoxals, d’estadístiques triomfants que no impedeixen un gran neguit pel futur. Veiem amenaces per tot arreu i els Albiols hi ajuden, però també en són una conseqüència.

(Article publicat a Regió7 el 23/12/2025)

El desembre congelat fa un fred que pela (article nadalenc)

Més enllà del grau de fe de cadascú, la celebració de Nadal s’encaixa en un relat que assumim com a esquema del nostre calendari. El relat diu que Jesús de Natzaret va néixer de mare verge per obra de l’Esperit Sant, va predicar i va fer miracles, va morir amb un gran patiment, va ressuscitar i va pujar al cel en cos i ànima, perquè era fill de Déu i déu ell mateix. Partint d’aquesta biografia, cada 25 de desembre en celebrem el naixement a Betlem fa més de dos mil anys.

Tanmateix, per molta fe que s’hi posi, costa de creure que nasqués en ple solstici d’hivern, quan es compleix allò que diu la variant humorística de la nadala: «al desembre congelat fot un fred que pela». Costa de creure perquè la data la va decidir l’Esperit Sant, i aquest, com a part de la Santíssima Trinitat, és omniscient, és a dir, que ho sap tot. Sap que portar un nadó al món un 25 de desembre implica que les primeres setmanes de la seva vida coincidiran amb els més glacials de l’any, quan Betlem registra temperatures mínimes per sota dels cinc graus. És preferible que arribi a la primavera, a les portes de la temporada càlida.

Sabia doncs que si triava el mes de juliol per a la concepció, Jesús naixeria a l’abril i la cançó (sense broma) no hauria de dir: «el desembre congelat confús es retira; abril, de flors coronat, tot el món admira», perquè ja hi seríem, a l’abril. De fet, tindria tota la lògica del món pensar que va ser així, i res no ens ho impedeix, ja que els evangelistes no donen cap detall al respecte. Mateu diu només «en temps del rei Herodes»; Marc no en parla; Joan, tampoc, i Lluc, el més detallista, esmenta els pastors que «dormien al ras», capteniment impropi de finals de desembre.

El cas és que en els primer segles del cristianisme l’Església va decidir situar el Nadal en tal dia com avui, per les dates en què el sol remunta després de davallar durant sis mesos; és a dir, que reneix. Si hagués triat el mes d’abril, tindria un problema: l’excessiva proximitat entre la celebració del naixement i la commemoració de la mort per Setmana Santa. En canvi, tal i com ho tenim ara, cada any se’ns presenta l’oportunitat de fer un parèntesi que ens ajudi a passar el curs. Una àrea de descans quan les vacances ja queden lluny; un oasi on recuperar forces per continuar la travessia amb la vista posada en el de Pasqua. Que l’any que ve cau el 5 d’abril. Com qui diu, a la cantonada.

La llei de la selva en patinet elèctric

Francesc Martínez explicava en una carta a aquest diari que la seva esposa va ser atropellada a Manresa per un repartidor en patinet que va fer-se escàpol, i i els Mossos li van dir que presentés la denúncia en un altre lloc. Salvatgisme viari i desinterès policial: la recepta per convertir els carrers d’una ciutat en l’escenari de la llei de la selva. Qui tingui més barra i menys respecte per les normes té molts números per imposar la seva voluntat sense que li tussin.

Contra incivisme, ordenances de civisme. Però s’han de fer complir; quan es queden en paper mullat són motiu de vergonya. Aquesta setmana el ple municipal de Manresa ha aprovat inicialment l’anomenada «Ordenança de circulació de cicles i vehicles de mobilitat personal (MVP)», és a dir, bicicletes i patinets elèctrics. S’hi diu clarament que uns i altres «no podran circular en espais reservats per a vianants com voreres, andanes i passejos» com a norma general. Ara bé: l’«Ordenança de circulació i mobilitat», vigent des de fa anys, posa la mateixa limitació a les bicicletes: «No es pot circular per les voreres que no estiguin senyalitzades específicament per circular-hi». I encara rebla el clau d’aquesta manera: «Al Passeig de Pere III, no es pot circular per l’andana central, excepte en itineraris degudament senyalitzats». Això diu l’ordenança vigent, i ara ens podem preguntar: hem vist mai ciclistes circulant per la vorera, fora de cap mena de carril-bici? Segur que sí. Ens hem creuat mai amb ciclistes que circulaven per l’andana central del Passeig? Segur que molts lectors manresans, i comarcans usuaris de la ciutat, respondran afirmativament. Si la normativa en vigor des de fa uns quants anys és menystinguda, què ens garanteix que no passarà el mateix amb la nova?

És cert que no es pot posar un guàrdia a cada cantonada per tal que res no escapi a la seva vigilància, però fa anys que les policies del món coneixen el truc de fer-nos esperar l’aparició inesperada. Per exemple, no cal controlar tots els carrers cada deu minuts per pescar vehicles mal aparcats; n’hi ha prou amb fer saber que els controls existeixen... i són imprevisibles. Vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora, diu l’Evangeli. De la mateixa manera, els patinadors menys cívics tindran un altre capteniment si saben que el guàrdia pot aparèixer quan menys s’ho esperin. Cap d’ells no podrà estar segur que no li tocarà la rifa, i la por els invitarà a comportar-se. En benefici de tothom.

(Article publicat a Regió7 el 20/12/2025)

Ser criatura per creure en els reis

Fa quatre dècades es va emetre a TV3 el concurs «Tres i l’astròleg», presentat pel gran Josep Maria Bachs, amb un astròleg de veritat, el gags d’un humorista, un convidat famós i dos concursants nascuts el mateix dia que ell. Va tenir un gran èxit d’audiència i tothom en parlava bé; al contrari que d’«els tres astròlegs», nom que es podia haver donat al polèmic model de cavalcada de Reis estrenada fa dos anys a Manresa. Ara s’anuncia que la d’aquestes festes tornarà als clàssics, i plena d’ambició per lluir com mai. Repicaran les campanes de la Seu per donar la benvinguda a la ciutat a Melcior, Gaspar i Baltasar, i es compta amb tres-cents voluntaris per fer molta patxoca. L’organització i direcció són a càrrec de la societat civil i de quilòmetre zero, i l’Ajuntament dobla l’aportació econòmica. Tothom està molt engrescat.

Eren astròlegs, els tres reis? Eren reis de reialmes llunyans? O no eren reis de cap manera? Encara més: van existir de veritat, o van ser un invent literari dels evangelistes? El de Mateu és l’únic evangeli canònic que els esmenta; la traducció al grec del text original en arameu els anomena «magoi», equivalent a «savis» o «homes de ciència», i no en dona el nombre. Que fossin tres es va establir més tard per inferència dels tres presents citats per la narració: or, encens i mirra.

El detall dels obsequis al nen Jesús serveix d’excusa per explicar que es reencarnin cada mes de gener per portar-ne a tots els infants. Que uns savis vinguts d’orient omplin les cases de joguines, jerseis i mitjons és força absurd, i que ho facin tres reis és una rèmora cultural del passat, quan el poble senzill creia en la generositat de les testes coronades perquè de tant en tant ajudaven a la gent pobra. Els humils no havien llegit els clàssics del socialisme i per això no sabien tres coses: que els reis eren rics perquè eren reis, que eren reis perquè eren rics, i que la manera més eficaç de ser ric és a costa dels pobres als quals, amb les seves almoines, només retornaven una mínima part d’allò manllevat. Però ja se sap que els clàssics del socialisme eren uns amargats amb ganes d’espatllar-nos les festes.

Deixem que la mainada gaudeixi de la cavalcada i de la nit de la il·lusió, que els grans frueixin amb el goig de la mainada, i no ens atabalem: un dia sabran la veritat sobre els reis, i a partir de llavors ja no es creuran res del que els diguin, ni els d’orient, ni els d’aquí mateix. Un disgust a temps ensenya molt.

(Article publicat el 18/12/2025 a Regió7)

Palestina, com si fos ahir al cap de cinquanta anys

Buscant una altra cosa vaig trobar, a l’edició del 17 de desembre de 1975 del Diario de Barcelona (podia haver estat un altre), la notícia que reprodueixo tot seguit:

«L'Assemblea General de l'ONU va adoptar ahir a la nit quatre resolucions sobre l'informe del ‘Comitè especial encarregat d'investigar les pràctiques israelianes que afecten els drets de l'home entre la població dels territoris ocupats’. La primera d'aquestes resolucions, adoptades per 86 vots contra cinc (Israel, Estats Units Costa Rica, Hondures i Nicaragua), amb 24 abstencions (entre elles les dels països integrants de la Comunitat Econòmica Europea, els països escandinaus, Uruguai i Veneçuela), condemna Israel per les pràctiques següents: ‘Annexió de diverses parts dels territoris ocupats, establiment de colònies en els esmentats territoris i transferència a aquests territoris de població estrangera, destrucció i demolició de cases àrabs.., confiscació i expropiació de béns àrabs, evacuació, deportació, expulsió, desplaçament i transferència d'habitants àrabs dels territoris ocupats i negativa del seu dret a retornar-hi, detencions massives, detenció administrativa i maltractaments dels quals és víctima la població àrab’. La resolució condemna també Israel per ‘pillatge del patrimoni arqueològic i cultural, traves a les llibertats i pràctiques religioses, així com atemptats al respecte dels drets familiars i de costums, explotació il·legal de les riqueses naturals, dels recursos i de la població dels territoris ocupats’. La resolució declara que aquesta política i pràctiques ‘constitueixen greus violacions de la Carta de l’ONU’, són contràries a les convencions de Ginebra sobre la protecció de les persones civils en temps de guerra i constitueixen un obstacle per a l'establiment d’una pau justa i duradora».

La peça informativa detallava més avall, sota el titolet «Rèplica israeliana»: «El representant israelià, Chama Herzog, va declarar que l'informe del Comitè, format per representants de països que no reconeixen Israel, ‘constitueix un mosaic increïble de mentides, invencions i deformacions de fets inspirats en els motius antisemites que animen la majoria al si de l'Assemblea General’».

17 de desembre de 1975, dimecres. Al cap de cinquanta anys i un dia, no sembla haver-hi gran cosa de nou a l’antiga terra dels cananeus. Si de cas, la multiplicació de la ràbia acumulada amb la successió de les generacions.

Del "franceset" d’Assís al caganer català

El compte enrere cap a Nadal no s’atura. Ja ha passat Santa Llúcia amb el seu «pas de puça» en la llargària del dia, segons la dita tradicional. En realitat, el dia es continuarà escurçant fins diumenge que ve, data del solstici d’hivern; però des de principis de desembre s’estan endarrerint tant la la posta del sol com la sortida, i com que ens fixem més en el capvespre, sembla que la jornada es dilati. Santa Llúcia s’associa als mercats per comprar figures i complements per al pessebre, una invenció atribuïda a sant Francesc d’Assís, el qual, per cert, no es deia Francesc sinó Giovanni. Era fill de Pietro Bernardone, un ric mercader de teles d’Assís, a l’actual Úmbria. En Giovanni l’acompanyava sovint en els viatges comercials a França; d’aquí que els seus amics, coneguts, saludats i veïns li pengessin el mot de «francesco», és a dir, «franceset». Com era freqüent en aquell lloc i temps, el mot esdevingué nom. Un dia va veure la llum, va renunciar a totes les riqueses i es va instal·lar en un tros de terra amb un primer grup de companys. Hi va aixecar una església minúscula que ara és a dins d’una basílica enorme: la institució va ofegar la senzillesa franciscana sota tones d’ostentació. La llegenda diu que Francesc va organitzar la primera escenificació del naixement de Jesús en un convent de la població toscana de Greccio el 1223, amb animals de debò, tot i que la popularització del pessebre està lligada a la contrareforma catòlica del segle XVI quan, per oposició a la reforma protestant, l’Església va accentuar les formes escèniques del culte i la devoció, i entre elles la rememoració de la Nativitat en algun indret de cada llar. Així d’antiga és la cosa. A Catalunya els personatges del pessebre barregen la suposada vestimenta dels hebreus de fa dos mil anys amb els protagonistes de la visió romàntica de la vida a pagès, tal com els enumera la cançó: «la dona que renta, la vella que fila, i el brau caçador que sempre vigila, la noia que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar....». I el pastor del xai a coll. I la gran aportació catalana: el caganer, que dóna un punt d’irreverència a la seriositat devota de la resta. Els darrers anys, en adoptar la fesomia dels protagonistes de l’actualitat, ha conquerit la independència: ja és possible fer-ne col·lecció i exhibir-la tot l’any en una lleixa de l’aparador, al marge del bou, la mula, la sagrada família, l’àngel clavat al suro del portal, i els tres reis que cada dia avancen dos dits.

La incertesa ens empeny a seguir qualsevol líder que sembli fort

M’ha semblat clarificador aquest paràgraf de l’article «Trump no està interessat en una nova guerra freda, vol una guerra civilitzacional» de Thomas L. Friedman (a la foto), publicat a The New York Times l’11 de desembre d’enguany:

«Els humans tenen una necessitat estructural i persistent de tenir una llar, no només com a refugi físic, sinó també com a àncora psicològica i brúixola moral. És per això que la Dorothy a "El mag d'Oz" ho encerta de ple: "No hi ha cap lloc com la llar". I quan les persones perden aquest sentit de llar, ja sigui per la guerra, el canvi econòmic ràpid, el canvi cultural, el canvi demogràfic, el canvi climàtic o el canvi tecnològic, tendeixen a perdre el seu centre de gravetat. Poden sentir-se com si fossin llançats amunt i avall per un tornado, agafant-se desesperadament a qualsevol cosa prou estable per aferrar-s’hi, i això pot incloure qualsevol líder que sembli prou fort per tornar-los a unir a aquest lloc anomenat llar, per molt fraudulent que sigui aquest líder o poc realista que sigui la perspectiva.»

Pedro Sánchez a l’ombra de Numància (resistir fins el suïcidi)

És fascinant de veure com tants polítics ignoren els senyals que els aconsellen retirar-se, fins que els retiren de mala manera. El de Pedro Sánchez no és ni de lluny l’únic exemple en les darreres dècades de la política espanyola però, aparcat Mazón, és el més espectacular d’ara mateix. Què més ha de passar perquè doni un punt i final la seva agonia, convertida també en la del PSOE? L’explicació només pot ser una sobredosi d’hormones d’autoconfiança, generades pel propi organisme.

El títol del seu llibre «Manual de resistència» és prou explícit, però també se li podria aplicar com a lema la dita catalana «qui dies passa, anys empeny» o, fins i tot, la gran frase de Scarlett O’Hara al final d’«Allò que el vent s’endugué»: «demà serà un altre dia». Situem-nos: a O’Hara l’acaba de deixar plantada el protagonista masculí, Rhett Butler, que ha contestat amb un «m’importa un rave» a la pregunta angoixada d’ella: «si te’n vas, que faré?». La sabata de Sánchez fa pudor de merda trepitjada, però ell no es rendeix: demà se’n pensarà alguna, inventarà un altre truc d’il·lusionista, tirarà endavant. Serà un altre dia.

Sánchez és un tàctic. La seva estratègia és el curt termini i consisteix en anar saltant, a mesura que apareixen, els obstacles que se li entravessin en el camí del gran objectiu, que és mantenir-se en el poder –com abans va ser arribar-hi. Els admiradors li atribueixen un model de país, plurinacional i progressista, però abans d’abraçar-se a Podemos havia dit que no dormiria tranquil si hagués de pactar-hi, i abans d’entendre’s amb Junts havia promès lliurar Puigdemont a la justícia. Un resistencialisme immediatista el va dur a aquests cops de timó, que proporcionaven oxigen per a l’endemà al mateix temps que li cavaven la tomba de l’endemà passat. Si ficar els «rojos» dins del govern ja va sulfurar els poderosos sectors conservadors, la llei d’amnistia va fer que els defensors de la sagrada unitat d’Espanya li posessin la creu. En aquestes condicions és fatal tenir uns companys d’escalada més ambiciosos que prudents.

L’imaginari polític espanyol ha estat sempre influït per la mitificació de la batalla de Numància (segle II aC), la ciutat d’Hispània on un grapat de celtibers van resistir el setge de milers d’invasors romans i, en veure’s finalment derrotats, es van suïcidar en massa i van cremar la ciutat. L’ombra del numantisme està resultant insuportablement allargada.

(Article publicat a Regió7 el 13/12/2025)

Cordons sanitaris contraproduents?

Quan els polítics que s'han alternat al govern la darrera dècada es posen d’acord per bastir cordons sanitaris contra un partit que mai no ha governat, és normal que molts ciutadans es facin la següent reflexió: "Si la colla d’ineptes que ens manen li tenen tanta mania a la nova formació, potser que li donem una oportunitat, a veure si pel fet de ser tant diferent s’enfronta als problemes d’una altra manera."

És correcte dir que «res no funciona», o seria una afirmació exagerada? El PIB no para de créixer, per exemple. Hi ha prou diners en circulació per saturar els restaurants amb sopars de Nadal des d’abans de la Puríssima. Però una cosa és el PIB total, una altra el PIB per càpita, que creix molt menys, i encara una altra la desigualtat en el repartiment. Sumem-hi allò que als Estats Units anomenen crisi d’«affordability», d’«assequibilitat» en traducció directa, i que equival a un «no hi arribo»: l’estesa sensació que la vida s’ha tornat inassequible, amb l’habitatge com a primer gran obstacle, però amb la manca de certeses sobre el futur com a motor de fons del malestar.

El descontent amb la «casta» que no soluciona els problemes va fer créixer brutalment Podemos fa una dècada, just després de la Gran Recessió, i el fàstic per la corrupció va disparar Ciudadanos el 2019. Eren propostes amb aparença de novetat i líders que presumien de «parlar clar», però el seu creixement va tenir més a veure amb les impotències alienes que amb els mèrits propis. Després el contacte amb la realitat els va desinflar.

A Catalunya, els darrers deu anys, han governat Junts, ERC i ara el PSC. Tots ells poden ser vistos com a responsables del «no hi arribo» i del «no sé on ens porten». De propina, els dos primers estaven compromesos amb una il·lusió nacionalista frustrada i se n’han tirat les culpes pel cap. Ens ha d’estranyar que el votant giri la mirada cap a la cosa nova i diferent? Sobretot si els partits de sempre no paren d’assenyalar-la tot cridant: «el llop, el llop!» Es pensen que acusant-la de xenòfoba l’allunyaran de les simpaties de la població: quin gran error. Només és segur que la privin del vot dels qui mai l’haurien votat. La xenofòbia és dins les ànimes de la gran majoria de nosaltres, emmordassada per la formació moral i per la cultura, però disposada a emergir quan pensem que van mal dades i tot ens angoixa.

(Article publicat a Regió7 l'11/12/2025)

Anem pel carrer amb la vida a la butxaca, esperant que ens la robin

Per què anem pel carrer amb la vida a la butxaca, esperant que ens la robin?

Veig a TV3 la diputada de Junts Marta Madrenas comentant el tipus agreujat de pena pel robatori del telèfon mòbil, i estic d’acord amb el que diu: en aquests aparells hi ha la nostra vida, en forma de dades privades altament sensibles, de financeres a sanitàries, de les relacions personals a la memòria del que hem fet, on hem estat, què hem opinat, amb qui ens hem discutit o barallat.

La parlamentària té tota la raó.

I penso: com és que no tanquem el telèfon mòbil en una caixa forta i no el traiem només quan l’hem de fer servir, sempre en un entorn segur? Com és que anem pel carrer amb un objecte que ens pot causar greus perjudicis si cau en males mans?

No seria més raonable que sortíssim de casa amb un telèfon ximple, d’aquells que només serveixen per fer trucades i rebre missatges? O que tinguéssim aparells separats, un per a les gestions dels serveis digitals, de la banca online a La meva salut, i aquest va a la caixa forta, i un altre per comunicar i distreure’ns, i amb aquest podríem anar pertot arreu?

En fi, són coses que he pensat tot escoltant la diputada.

Els de Gòsol manaran menys quan canviïn de província

Els veïns de Gòsol han decidit que volen canviar de província. Abandonar la de Lleida i passar a la de Barcelona. Hi havia sòlides raons per votar a favor d’aquesta opció en la consulta celebrada diumenge passat, i per això ha obtingut una majoria aclaparadora. El municipi que va pintar Picasso forma part de la comarca del Berguedà i per tant de la vegueria de la Catalunya central, amb seu a Manresa; amb la demarcació de Lleida només el lliga una divisió provincial que ha demostrat sovint l’absurd de les seves delimitacions. Alegria, doncs, als peus del vessant oest del Pedraforca.

Del que potser no s’han adonat els gosolans és que, amb el canvi, perdran poder electoral a Catalunya. Si més no, mentre es mantingui vigent el sistema electoral definit a l’Estatut de 1979 i conservat sense modificacions pel del 2006. Un sistema provisional que fa quaranta-sis anys va atorgar a cada circumscripció provincial un nombre fix de diputats, i no s’ha actualitzat des de llavors. Per canviar el repartiment s’hauria de redactar i aprovar una llei amb el vot de dos terços dels diputats, i això implica un consens entre els grans partits que fins ara ha estat impossible.

Malgrat que el mateix Estatut diu que el sistema electoral ha de ser «proporcional», la realitat és que l’assignació de diputats per províncies del 1979, aplicada avui, provoca que la de Barcelona elegeixi un diputat per cada setanta mil habitants i Lleida un per cada trenta mil. Dit d’una altra manera: els vots de la província de Lleida valen 2,3 vegades més que els de Barcelona. I això significa que, encara avui, els vots de Gòsol tenen més del doble de valor que els de la veïna Saldes, a l’altre costat de la muntanya forcada. Aquest és un avantatge que perdrà quan es consumi el canvi de província, si és que es consuma, perquè la decisió final depèn de les Corts espanyoles, molt llunyanes i massa enfeinades a tirar-se els plats pel cap sense resoldre problemes importants.

Si el sistema fos proporcional, Barcelona elegiria cent dels 135 escons, i això seria intolerable per a les altres tres províncies que es repartirien les engrunes. Per superar aquest obstacle les eleccions al Parlament s’haurien de celebrar amb un mapa diferent de circumscripcions, i elaborar-lo és un desafiament que excedeix l’actual capacitat legislativa de la cambra catalana. Si no és capaç d’aprovar uns pressupostos cada any, imagina’t entomar un repte d’aquesta magnitud. Potser que ho encarreguin a alguna aplicació d’IA...

(Article publicat a Regió7 el 9/12/2025)

‘Eurofans’ tristos, ‘eurofarts’ contents

Amb l’arribada de cada primavera esclaten arreu les flors i surten de la hibernació dues tipologies humanes perfectament identificables: les persones que adoren el festival d’Eurovisió i les que no el suporten. Als segons, que anomenarem «eurofarts», els entusiasmarà que RTVE deixi de participar-hi en protesta per la presència d’Israel; fins i tot si neguen el genocidi a Gaza i admiren la política de Netanyahu, se sentiran feliços per no haver d’amagar-se sota les pedres quan s’apropi la data del certamen. Als primers, també anomenats «eurofans», els semblarà que la decisió espanyola és una solemne bajanada, i se’n lamentaran amb energia fins i tot si estan decididament a favor dels gazians i en contra del govern hebreu. ¿Es pot defensar la participació en un esdeveniment «contaminat» i assistir alhora a manifestacions pro-palestines? Sí, amb l’argument que el boicot no farà ni pessigolles a l’Estat d’Israel. Quant als que no tenen una posició clara sobre el conflicte, potser diran: «Però si ja hi ha un acord de pau!».

Tanmateix, RTVE mantindrà la convocatòria del Benidorm Fest, el concurs que seleccionava el representant espanyol a Eurovisió. I què se’n farà, ara, del guanyador? Provaran de ressuscitar el festival de l’OTI, l’Organització de Televisions Iberoamericanes, on el 1976 va triomfar María Ostiz amb «Canta, cigarra», i el 1981 el valencià Francisco, de veu poderosa, amb «Latino»? Va deixar de celebrar-se fa un quart de segle. O potser Benidorm s’esgotarà en Benidorm, es donarà el trofeu i el xec al guanyador, i passi-ho-bé fins l’any que ve? Això seria com jugar la lliga espanyola de futbol i que el primer classificat no participés a la Champions. Una mena d’autarquia festivalera cimentada en grans dosis d’orgull patriòtic: «no els necessitem per a res!».

Tindrà sentit i futur un Benidorm Fest autoconclusiu? Des del 1951 un dels grans esdeveniments musicals d’Itàlia és el festival de Sanremo, i no sempre s’hi ha decidit el representant del país a Eurovisió. De fet, la RAI va estar setze anys sense participar al certamen europeu, per discrepàncies diverses, i en aquest temps el de Sanremo va funcionar a tota pastilla. Les audiències televisives van avalar la primacia de l’espectacle nacional i el desinterès pel continental.

A veure quin serà el veredicte dels audímetres quan se celebri el proper Benidorm Fest, sense destinació europea. Ho sabrem entre el 10 i el 14 de febrer.

(Article publicat a Regió7 el 6/12/2025)

«Hi ha massa senglars», va dir el president Illa. Benvingut a l'evidència

A Catalunya «hi ha massa porcs senglars», va dir Salvador Illa des de Mèxic. Benvingut al club de les evidències, president. No s’ofengui, però aquesta informació és de domini públic des que els animals van començar a deambular pels carrers de Barcelona. Fins llavors només la gent del món rural estava al cas de la desmesura; especialment les persones que s’havien gastat una pasta en arreglar el cotxe després de topar amb una família que travessava la carretera.

Hi ha massa senglars que, a més a més, es reprodueixen com mai perquè fa temps es van creuar amb porcs de granja. Molta gent no sabia quin sentiment era el correcte en cas de trobar-te’ls furgant escombraries. Havien de fer-nos gràcia, por o fàstic? Ara ja sabem que ens han de fer por, perquè la seva pesta africana pot arruïnar un sector econòmic amb milers de treballadors i deixar-nos sense passejades pel bosc. Ja tenim les coses clares, però la il·luminació ens arriba a misses dites.

Hi ha massa senglars, massa conills i massa cabirols. D’aquests darrers la Generalitat va fer-ne una reintroducció i després va haver d’incrementar els permisos de caça perquè els pagesos estaven tips i cuits de veure’ls cruspir-se els brots dels horts i les vinyes. Encara n’hi ha queixes, igual que dels conills, per les mateixes raons. La reducció numèrica d’aquestes bestioles o bestiasses requereix accions contundents. Els qui no hi estan acostumats poden trobar-ho desagradable, perquè els conills fan gràcia i els cabirols, encara més.

Els caçadors tenen un altre punt de vista. Poden apreciar la bellesa elegant d’un animal del bosc i enviar-li tanmateix una descàrrega de perdigons. És el que toca. Històricament caçar conills ha tingut la doble funció de dur a casa proteïnes animals d’alt valor nutritiu, i protegir el planter de pastanagues. Per què es pensen que els terratinents anglesos practicaven la cacera de la guineu? Doncs perquè les guineus assaltaven els galliners de les seves finques i es cruspien l’aviram.

Massa senglars, massa conills, massa cabirols. Potser massa humans al seu territori, però així és la vida: l’homo sapiens no ha arribat a ser el mamífer dominant a base de pacifisme zoològic. Som on som perquè els nostres ancestres van aprendre a construir eines per matar bèsties amb facilitat i a fer foc per cuinar-les. Ara que les criem amb pinso, les salvatges ens semblen belleses dignes de protecció. Fins que ens compliquen la vida i l’economia.

(Article publicat a Regió7 el 4/12/2025)

A Catalunya «hi ha massa porcs senglars», va dir Salvador Illa des de Mèxic. Benvingut al club de les evidències, president. No s’ofengui, però aquesta informació és de domini públic des que els animals van començar a deambular pels carrers de Barcelona. Fins llavors només la gent del món rural estava al cas de la desmesura; especialment les persones que s’havien gastat una pasta en arreglar el cotxe després de topar amb una família que travessava la carretera.

Hi ha massa senglars que, a més a més, es reprodueixen com mai perquè fa temps es van creuar amb porcs de granja. Molta gent no sabia quin sentiment era el correcte en cas de trobar-te’ls furgant escombraries. Havien de fer-nos gràcia, por o fàstic? Ara ja sabem que ens han de fer por, perquè la seva pesta africana pot arruïnar un sector econòmic amb milers de treballadors i deixar-nos sense passejades pel bosc. Ja tenim les coses clares, però la il·luminació ens arriba a misses dites.

Hi ha massa senglars, massa conills i massa cabirols. D’aquests darrers la Generalitat va fer-ne una reintroducció i després va haver d’incrementar els permisos de caça perquè els pagesos estaven tips i cuits de veure’ls cruspir-se els brots dels horts i les vinyes. Encara n’hi ha queixes, igual que dels conills, per les mateixes raons. La reducció numèrica d’aquestes bestioles o bestiasses requereix accions contundents. Els qui no hi estan acostumats poden trobar-ho desagradable, perquè els conills fan gràcia i els cabirols, encara més.

Els caçadors tenen un altre punt de vista. Poden apreciar la bellesa elegant d’un animal del bosc i enviar-li tanmateix una descàrrega de perdigons. És el que toca. Històricament caçar conills ha tingut la doble funció de dur a casa proteïnes animals d’alt valor nutritiu, i protegir el planter de pastanagues. Per què es pensen que els terratinents anglesos practicaven la cacera de la guineu? Doncs perquè les guineus assaltaven els galliners de les seves finques i es cruspien l’aviram.

Massa senglars, massa conills, massa cabirols. Potser massa humans al seu territori, però així és la vida: l’homo sapiens no ha arribat a ser el mamífer dominant a base de pacifisme zoològic. Som on som perquè els nostres ancestres van aprendre a construir eines per matar bèsties amb facilitat i a fer foc per cuinar-les. Ara que les criem amb pinso, les salvatges ens semblen belleses dignes de protecció. Fins que ens compliquen la vida i l’economia.

(Article publicat a Regió7 el 4/12/2025)

Els Astèrix del català i el perill metropolità

La Catalunya central és l’Armòrica de la llengua catalana. Armòrica és la regió on Astèrix, Obèlix i companyia resisteixen la invasió dels romans en temps de Juli Cèsar. Corre l’any 50 aC i tota la Gàl·lia està ocupada, excepte el seu poblet, que posseeix un secret: la poció màgica del druida Panoràmix, capaç de dotar-los d’una força invencible. La poció que dona resistència al català a les nostres comarques no és màgica, però si particular: una combinació de geografia, demografia i història. De totes les regions de Catalunya, la central és l’única on llengua no ha reculat entre les dues darreres enquestes d’usos lingüístics. El percentatge d’us habitual s’ha mantingut i el d’ús mixt ha augmentat, en detriment del castellà sol. Unes dades molt diferents a les que presenta la regió metropolitana, el forat negre del nostre idioma. Allà, els parlants habituals no arriben al 25% i els de castellà sol freguen el 55%. I això que els nascuts a Catalunya són un 61%; la partida de naixement i la immersió lingüística no afecten la seva parla.

Quines probabilitats té la regió central de defensar la posició i no recular com estan fent les altres demarcacions catalanes? A banda de la promoció genèrica de la llengua per part de les institucions i entitats d’àmbit nacional, mantenir el nostre fet diferencial depèn entre altres factors d’evitar la contaminació procedent dels veïns del sud, i algunes xifres ens recomanen estar alerta. Entre els anys 2000 i 2024 la població catalana va créixer un 30%, però a la regió metropolitana va fer-ho un 23%. On va anar la diferència? Sobretot, a les regions de Girona, Tarragona i Penedès, amb increments superiors al 50%. A la del Penedès va fregar el 60%, i el català hi recula; en canvi la regió central, tot i ser també fronterera amb la metropolitana, va créixer el mateix que el conjunt del país. No s’hi va patir la mateixa invasió que en d’altres contrades.

Potser els metropolitans consideren Montserrat com una barrera infranquejable, a l’altre costat de la qual hi fa molt de fred, la platja és lluny, el tren és un desastre i la carretera està sempre embussada. Però el dia que el cost de l’habitatge faci impossible viure a qualsevol comarca litoral o prelitoral, l’èxode s’enfilarà per la vall del Llobregat i arribarà fins a nosaltres, disparant el preu dels pisos i accentuant la presència d’una llengua que ara mateix ja és prou rellevant, per exemple, al sector de l’«– Em posa un tallat? –Un cortado para el señor».

(Article publicat a Regió7 el 2/12/2025)

Carles III conquereix Manresa (en bus)

 El 10 de juny de 1761 Carles III va emetre un reial decret on constatava que «un dels destorbs capitals per a la felicitat pública d’aquests meus regnes és el mal estat en què es troben els seus camins per la suma dificultat i encara impossibilitat de fer-los servir en tots els temps de l’any»; per aquest motiu ordenava «que es facin sòlidament tots els camins convenients per a la utilitat comuna dels meus pobles, començant pels principals des de la Cort a les províncies», i dins aquests, els que menaven a Andalusia, Catalunya, Galícia i València.

Així va néixer la xarxa de carreteres radials, amb origen comú al quilòmetre zero de la Puerta del Sol. 264 anys després, la radialitat persisteix, com ho demostren cada dia les prioritats del ministeri corresponent, es digui de Fomento, d’Obras Públicas o de Transportes; el seu actual ministre, Oscar Puente, acaba de prometre una forta inversió per incrementar la velocitat de l’AVE Barcelona-Madrid mentre el corredor mediterrani avança a pas de tortuga coixa.

En canvi, no s’ha trobat el moment d’aprofundir en la segona part del decret, on s’estableix que «conclosos aquests [camins] es vagin executant tots els altres que assegurin la comunicació fàcil d’unes províncies amb altres i fins i tot d’uns pobles amb altres». Es veu que els camins radials encara no s’han «conclòs».

Si Espanya és radial, Manresa no podia escapar-ne de cap manera. Des d’aquell decret del segle XVIII ha estat un objectiu de tots els governs que qualsevol espanyol pugui viatjar fàcilment a la «villa y corte», i els beneficis d’aquesta directiva inapel·lable han arribat als manresans amb la futura licitació d’una línia d’autobús que els transporti a Madrid sense transbordaments; a cent per hora per autopista. Caldrà, això sí, que alguna empresa opti a explotar la concessió, que no és cap bogeria si pensem que comença a Barcelona i la parada a Manresa seria «a demanda»: si ningú no compra el bitllet, el conductor passa de llarg.

L’autobús no és el mitjà més ràpid per a llargues distàncies en temps de cels saturats d’avions i d’alta velocitat ferroviària, però el ministeri considera que una ciutat de vuitanta mil habitants, i creixent, ha de tenir un cordó umbilical directe amb l’indret on bullen les neurones que regeixen l’Estat. Ves que les seves ximpleries no se’ns encomanin com a viatge de tornada.

(Article publicat el dissabte 29/11/2025 a Regió7)

Democràcia, per a què?

La tardor de l’any 1920 Fernando de los Ríos Urruti, diputat del PSOE i catedràtic de Dret Polític a la Universitat de Granada, va viatjar a Rússia per veure de prop la revolució soviètica. Va recollir les seves impressions, i les converses que va mantenir, al llibre «Mi viaje a la Rusia sovietista» (Madrid, 1921). En ell apareix la reunió amb Lenin on el líder soviètic llança la famosa pregunta: «llibertat, per a què?», enmig d’altres afirmacions capaces de posar els pels de punta a qualsevol demòcrata. Per exemple, el paràgraf que acaba amb aquella frase comença així: «Nosaltres —va respondre Lenin— no hem parlat mai de llibertat, sinó de dictadura del proletariat; l’exercim des del poder, en pro del proletariat, i com que a Rússia la classe obrera pròpiament dita, és a dir, la classe obrera industrial, és una minoria, la dictadura és exercida per aquesta minoria». Segons Lenin, quan la revolució aconsegueixi implantar la societat sense classes, «només llavors desapareix l’Estat i es pot parlar de llibertat». Mentrestant, a llaurar dret per on mani el partit. «El període de transició de dictadura serà entre nosaltres molt llarg... potser quaranta o cinquanta anys». En realitat la dictadura soviètica va durar setanta anys més, i no va conduir al paradís, sinó a la fallida de la URSS... i al que tenen ara.

Ja fa molt que la pregunta «llibertat, per a què?» dispara la resposta «llibertat per ser lliures». Les societats liberals parteixen de la convicció que la llibertat no és només un objectiu sinó un principi i un camí, i el fet d’experimentar-la incompleta no li resta ni una engruna de veritat. No és un simple instrument, com es deduiria de preguntar per la seva utilitat. Sacrificar-la per mor de qualsevol finalitat contamina la finalitat mateixa. No oblidem que els mitjans alteren els resultats, i els «parèntesis temporals» de llibertats suspeses tendeixen eternitzar-se.

Si això és tant clar, per què no apliquem els mateixos raonaments a la democràcia? S’ha convertit en tendència afirmar que defensar-la passa per resoldre els problemes materials de la població, però aquesta mirada converteix la democràcia en un simple instrument, intercanviable per un altre. Que amb ella no prosperem? Doncs que vingui una dictadura. No està socialment prou assumida la convicció que la democràcia és principi, camí i objectiu, i no consisteix en que algú ens resolgui els problemes, sinó en participar tots en la seva resolució.

(Article publicat a Regió7 el 27/11/2025)

A judici el segon «cas Pujol»

31/5/1984: "El govern de Madrid ha fet una jugada indigna"

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

El 29 d’abril de 1984 es van celebrar les segones eleccions al Parlament de Catalunya des de la recuperació de l’autonomia. CiU les va guanyar per majoria absoluta amb el ja president Jordi Pujol al capdavant. Al cap de poques setmanes la fiscalia presentava una querella criminal contra Pujol i altres persones per la fallida de Banca Catalana. El 31 de maig, després de la sessió d’investidura com a president de la Generalitat, milers de persones van acompanyar el seu cotxe oficial des del Parlament fins la plaça de Sant Jaume on, des del balcó de Palau, Pujol va llançar una frase històrica: «el govern de Madrid ha fet una jugada indigna», acompanyada d’una altra de ben contundent: «d’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells». «Ells» eren òbviament els socialistes, que en aquella època commemoraven el centenari del PSOE amb el lema «100 años de honradez». Sense esperar el judici, que es va resoldre a favor del president, l’opinió política d’aquella Catalunya bipartidista es va dividir entre els que el consideraven víctima de la persecució anticatalanista de l’Estat jacobí i els qui acusaven el pujolisme de «voleiar la bandera per amagar la cartera».

Quatre dècades més tard arriba a judici un nou cas Pujol, aquesta vegada amb implicació a tota la família, i un altre cop l’opinió política catalana es divideix entre els qui consideren confirmada la vella dita sobre la bandera que amaga la cartera, i els que veuen clara i indiscutible l’existència d’una ofensiva anticatalana perquè el cas que no s’explica sense l’actuació de la «policia patriòtica» i les clavegueres de l’Estat. Uns es fixen en els milions acumulats pels fills, sobretot l’hereu, i els altres no aparten la vista d’Andorra, escenari de les males arts de Villarejo i companyia. Però aquesta vegada, quan va començar tot plegat fa més d’una dècada, Jordi Pujol no va sortir al balcó a parlar de «jugada indigna» sinó que va fer pública una mena de confessió per escrit en què reconeixia haver tingut diners amagats a l’estranger, la famosa deixa del seu pare. I a partir de la confessió tot va anar rostolls avall. Sempre m’he preguntat quins haurien estat els esdeveniments, sobretot en allò que toca al seu prestigi, si Pujol hagués reaccionat igual que al 1984, contraatacant i desqualificant els acusadors, o si hagués aplicat la doctrina Trump (que també és l’Ayuso/MAR): no admetis res, nega-ho tot, ataca, ataca, ataca, i declara’t sempre guanyador.