Habitatge gratis garantit? Per què no?

Els catalans tenim sanitat gratuïta. Una part important, però no majoritària, també paga la quota d’una per escurçar les llistes d’espera i triar metge, però tots els empadronats sabem que si patim un infart, ens detecten un càncer o ens trenquem coll i barres en un accident, no ens haurem de vendre el patrimoni de la família per pagar les descomunals factures mèdiques, com es veu sovint a les sèries americanes.

Els catalans tenim ensenyament bàsic gratuït fins als setze anys, que és l’edat mínima per treballar. Algunes famílies porten els seus fills a escoles totalment privades encara que això els signifiqui un cost econòmic, però el sistema assegura que cap infant es quedarà sense alfabetitzar perquè els seus pares no puguin pagar-los el col·legi. Ni a Catalunya ni a l’Europa occidental de la que formem part.

En canvi, la idea que els catalans tinguem dret a l’habitatge gratuït provoca reaccions entre la burla i la indignació. Es compara amb les dèries totalitàries de l’estalinisme i amb els barris verticals del franquisme, mentre que la democràcia i la llibertat s’assimilen amb la idea que el mercat capitalista dona la resposta més eficaç. 

L’existència d’una sanitat pública no prohibeix a ningú fer-se d’una mútua o anar privadament al metge o a l’hospital pagant-se la despesa. L’ensenyament públic no és impediment perquè algunes famílies portin la mainada no ja a la concertada, sinó a la privada sense concert. Aplicant el mateix esquema, que l’Estat oferís a totes les persones un sostre i unes parets no seria obstacle perquè qui volgués i pogués accedís a un habitatge més gran, equipat o ben situat, en el mercat lliure.

El concepte és revolucionari i segur que té un munt de contraindicacions i dificultats d’aplicació, començant per la pregunta indispensable de «qui ho paga?» i continuant pel fet que la majoria de catalans som propietaris de casa nostra i tenim ben poques ganes de pagar la dels altres per la via dels impostos. L’important és la qüestió de fons: si estem d’acord en que l’Estat faciliti l’accés universal i gratuït a la sanitat i l’ensenyament obligatori, per què no a l’habitatge, que és igual de necessari?

També en altre temps accedir a la sanitat i l’ensenyament depenien només de la capacitat adquisitiva de cadascú, amb la dedicació de l’Església i els donatius dels mecenes com a lenitiu. Un esquema que avui considerem poc desitjable.

«Ens carregarem el planeta». Quina exageració!

 «Ens estem carregant el planeta», diem alegrement. Quins fums, els humans!

La Terra es va formar fa uns 4.600 milions d’anys, i al cap de poc un pedrot de la mida de Mart se li va tirar al damunt a 40.000 quilòmetres per hora. L’impacte va ser descomunal i va tenir dues conseqüències que ens afecten: va inclinar l’eix de rotació, donant origen a les estacions, i va «esquitxar» cap a l’espai una quantitat brutal de matèria, que després va formar la Lluna. El que no va aconseguir el gran impacte és destruir la Terra, ni impulsar-la cap als espais intergalàctics on regnen temperatures de 270 graus sota zero graus, ni aturar l’òrbita que l’impedeix caure en direcció al Sol.

Això vol dir que els éssers humans, per molt que ens hi esforcem, per moltes bombes termonuclears que fem esclatar, no aconseguirem destruir-la. Aquesta vella esfera rocosa de cor metàl·lic continuarà girant sobre el seu eix i al voltant del Sol al mateix ritme que ara. El costum d’avisar que «ens estem carregant el planeta» davant cada amenaça al medi ambient és una exageració, ja que en realitat parlem de l’estil dels éssers humans, que només som una part de la fauna superior, la qual, al seu torn, és una fracció de la biosfera, un tel de matèria orgànica que representa una quatrilionèsima part de la massa terrestre.

Ni ens carregarem el planeta ni liquidarem del tot la biosfera, com no va fer-ho cap de les grans extincions conegudes. En algunes d’elles van desaparèixer la major part de les espècies, però les supervivents es van diversificar i van ocupar tots els dominis habitables. Sense aquesta dinàmica de destruccions i reconstruccions la nostra espècie no hauria aparegut –i no estaria reflexionant sobre les mil maneres de convocar l’Harmaguedon.

D’aquí a entre mil i dos mil milions d’anys la radiació solar creixent farà impossible la vida a la Terra, que d’aquí a 7.500 milions d’anys, serà absorbida per un Sol en expansió. Només llavors la dinàmica dels astres es «carregarà» el planeta. Passarà a formar part de la matèria i l’energia de l’estrella. Allò sí que serà un escalfament global! Però no cal patir: el Sol està condemnat a acabar els seus dies amb un gran refredat. En termes comparatius, naturalment.

Fer de caganer en un pessebre vivent

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Va ser novetat nadalenca fa quinze anys: una varietat d’estrelles de la música en català interpretant una oda al caganer. Començava d’aquesta manera: «En un pessebre ha d'haver-hi / un nen Jesús i el Sant Josep / també la Verge Maria, / una vaca y una mula / i mal penjat un angelet. / Però sobretot hi ha d’haver-hi, / hi ha d’haver-hi un caganer, / però sobretot hi ha d’haver-hi, / hi ha d’haver-hi un caganer». Aquests últims versos de pronom redundant eren la tornada de les estrofes que passaven llista de figuretes, construccions i decoracions.

I és que el pessebre català es caracteritza per una doble dimensió escatològica. Per una banda, ens mostra el naixement de Jesús, que quan s’acompleixi l’Apocalipsi «tornarà gloriós a judicar els vius i els morts». Un dels sentits d’«escatològic» és justament «relatiu o pertanyent a les darreries de l’ésser humà i del món». Però l’altre sentit de la paraula és «relatiu o pertanyent als excrements», i aquesta dimensió és la que el caganer aporta a les construccions pessebristes. Escatologia és una paraula que en la seva base grega significa «estudi del final»: de la humanitat i de la digestió. Així, mentre al portal de suro un nadó d’escaiola o resina comença la vida que el menarà a seure a la dreta del Pare, on «el seu regnat no tindrà fi», a dos pams un home s’ajup per fer de cos.

Al poble d’Ardèvol, municipi de Pinós, comarca del Solsonès, s’agafen l’obligatorietat del caganer tant al peu de la lletra que cada Nadal en posen un al pessebre vivent. Però aquest any tenen problemes perquè el diguem-ne actor que encarnava el personatge no està disponible i els costa trobar relleu. Així ho explicava Regió7 fa pocs dies. La feina té una doble dificultat. Per una banda, la vergonya que pot sentir qualsevol persona si pensa que els veïns li estan veient les galtes del darrera, i ves a saber quina imatge els vindrà el cap quan se saludin pel carrer. I per l’altra, la veritat continguda en la nadala apòcrifa: «al desembre congelat fot un fred que pela». Exposar les natges a temperatures de desembre durant gaire estona no és una experiència agradable. Suposo. Històricament la gent de pagès ha estat acostumada als rigors del treball a la intempèrie, però ja fa temps que les masies i les cabines dels tractors tenen calefacció.

El camí de Manresa al cel no admet bosses de plàstic

(Per si se'l van perdre, aquest és el text de l'article de dijous passat a Regió7)

Sempre s’aprenen coses. ¿Sabien que llançar els residus orgànics en bosses de plàstic és un pecat ambiental? Provoca que una part no pugui reciclar-se i es llanci a l’abocador. Si ho sabien, enhorabona: aquest servidor ho ignorava. Però sempre hi ha un bon predicador disposat a obrir-nos els ulls per apartar-nos del mal i dur-nos pel bon camí. La meva epifania és obra del regidor Pol Huguet a la xerrada informativa sobre els «contenidors intel·ligents» del barri del Poble Nou.

L’explicació és la següent: Dins una bossa normal els residus orgànics desprenen una humitat que els estova i fa que s’adhereixin al plàstic. Com que poden passar dies fins que arriben a la planta de tractament, tenen temps d’enganxar-se molt. La conseqüència és un munt de plàstic empastifat (i pudent) que no es recicla. Però si utilitzem bosses compostables evitem el malbaratament i ens guanyem el cel climàtic. Vet aquí el que vaig aprendre dilluns al matí tot passant fred a la immensa sala d’actes de l’institut Lacetània.

Degudament il·lustrat, ahir a quarts d’una vaig adreçar-me al local de l’Associació de Veïns, on aquests dies es lliuren les targetes que obriran els ‘smartcontainers’ «molt de Manresa» del meu carrer. Era el primer dia, i es poden creure que la cua arribava a la cantonada? La gent del barri tenim fins dissabte de la setmana que ve per fer el tràmit, i encara falten dotze dies perquè la targeta sigui obligatòria, però sempre hi ha manresans frisosos per complir el deure ciutadà. O potser tenien por que s’esgotessin les existències del paquet complet, que inclou dos rotlles de bosses compostables i un petit cubell de parets reixades, perquè en un recipient hermètic les peles de plàtan i les restes de peix s’estoven i fermenten més de pressa (segons va explicar el regidor).

Que l’Ajuntament regali cubells i bosses d’escombraries no passa cada dia, però tampoc no és la primera vegada. Recordo que fa dues dècades vaig entrevistar a la televisió la llavors regidora Montserrat Selga pel tema del reciclatge, i va ensenyar als espectadors els petits cubells marrons que repartien per incentivar la separació de la fracció orgànica. No eren reixats com els que regalen ara, perquè els invents es perfeccionen a partir de l’experiència.

Si amb el temps els cubells regalats se’ns espatllen, ¿en podrem anar a buscar de nous a l’Ajuntament? Hauré de preguntar-ho.

Manresa, generosa, li regala a Sant Fruitós el patinatge nadalenc sobre gel

Sant Fruitós de Bages té molts dels xalets i torres de Manresa, repartits entre Pineda i les Brucardes. Té uns quants concessionaris de cotxes de Manresa, als polígons de la recta de Sallent. Té un bon nombre d’altres establiments de gran format de Manresa, als mateixos polígons. Tenia el centre operatiu de la caixa d’estalvis manresana, abans que deixés d’existir.

I ara Manresa li ha regalat l’exclusiva de la pista nadalenca de patinatge sobre gel.

La història dels enfrontaments entre les dues poblacions és tant antiga com el trasllat de Sant Fruitós a Manresa de les relíquies dels sants Agnès, Fruitós i Maurici, que avui es guarden i veneren a la cripta de la basílica de la Seu. D’aquella fita en va quedar un diàleg d’improperis avui quasi oblidat. Deien els de Sant Fruiós: «Manresans, lladres, pillos i gormands, que ens heu robat els cossos sants». I responien els interpel·lats: «Fruitosencs, potiners, que els teníeu als galliners».

Joaquim Sarret i Arbós, historiador i arxiver manresà, amb una visió no massa neutral, va deixar aquest relat: «Atenent que dits cossos sagrats estaven en aquell lloc amb l'abandó que s'al·legava, fou donada autoritat i llicència als Consellers de Manresa per a traslladar aquestes santes relíquies de l'Església de Sant Fruitós a la Seu, com així es verificà el 30 d'agost de 1372 amb solemne i molt devota processió. Es disposaren les relíquies a l'altar major lloc en el qual estigueren més de dos segles, fins que es construí l'hermosa i artística cripta sota el baptisteri.»

Tots els manresans que aquests dies vagin a patinar a la pista de Sant Fruitós podran ser anotats al comptador de la revenja, i sense que Manresa es pugui queixar, ja que no ha estat cap robatori, sinó un generós regal.

 

L’escut al pit? O al cor?

(Per si us el vau perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

El berguedà Xavier González-Costa (1967, autor de poesia, narrativa i teatre, actor i activista cultural) ha escrit una lletra passional i apassionada per al cant del 125è aniversari del Barça, i el sallentí Carles Casas (1958, compositor, director musical, setanta bandes sonores, mig centenar de discos publicats i gairebé tres mil concerts) li ha posat una música pensada com un creixent d’entusiasme que fa el cim als compassos finals, en els quals es repeteix el lema que dona títol a la composició, «L’escut al pit»: «Porto l'escut al pit. Em protegeix el cor. Porto l'escut al pit. El meu tresor». És musicalment més complexa que el celebrat Cant del Barça («Tot el camp és un clam»), i també la lletra és més exigent, perquè poques coses poden ser més senzilles i mengívoles que el conegut «Barça, Barça, Baaarça!». El públic sobirà que ha pres la decisió, en una eficaç seqüència de programes de TV3, s’ha deixat seduir per aquesta proposta, en la que no manquen frases com «batalles que hem vençut, batalles que hem lliurat» (girant l’ordre habitual), «cridarem als quatre vents amb llàgrimes d'orgull que som del Barça» o «som un sol crit, el tro seguint un llamp». Si l’himne oficial parla de germanor («una bandera ens agermana», «tots units fem força»), el cant que els ocupa vehicula una càrrega més èpica. Ja ens va avisar el poeta que els temps canviarien.

I un cop dit tot això, toca posar-li una pega, que són lliures de no compartir ni poc ni gens. És la següent: L’escut al pit és el que porten els jugadors del Barça quan es posen la samarreta de l’equipació, la que sigui: blaugrana, negra, groga o verd llimona. Quan fan un gol l’assenyalen, li donen copets, estiren la roba per exhibir-lo i petonejar-lo. Però aquest gest el fan per un igual els vailets que ham mamat llet blaugrana des d’infantils, els que han arribat crescuts, i les estrelles fitxades al mercat milionàri que s’obre dos cops l’any. I molts d’ells, el dia que són traspassats, fan exactament els mateixos gestos amb l’escut de la samarreta del seu nou equip. En canvi els culés de veritat, els irreductibles, els que no sopen, poden no dur l’escut al pit però el porten sempre al cor. Ben endins, tant endins que cap disgust (i mira que n’han patit!) el pot arrencar. Sempre serà allà, a punt per bategar amb força per poc que rebi una mica d’oxigen.

Le Pen i Mélenchon, la pinça que immobilitza França

Les eleccions legislatives franceses van donar una Assemblea amb dues opcions: un govern en minoria dels liberals del president Emmanuel Macron o una crisi que aplani el camí a l’extrema dreta de Le Pen.

Va passar el primer i ara ha arribat el segon.

Un govern de coalició entre l'esquerra i el centre era improbable perquè en aquest centre, un espai molt ample i fragmentat, hi ha diputats molt conservadors que s’estimarien mil vegades més pactar amb Le Pen que amb l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon, líder de La França Insubmisa. Aquest, per la seva banda, ha condicionat qualsevol pacte a ser ell el cap de govern, ja que va liderar la coalició d’esquerres que va quedar per davant a les legislatives.

Ara Le Pen i Melenchón li han fet una pinça al govern macronista, votant junts una moció de censura que obre un panorama de total incertesa.

Sabem el que no passarà: que els conservadors clàssics facin costat a un govern d’esquerres. Per tant, les opcions són un nou govern inestable que arrossegui els peus fins l’estiu que ve, ja que abans no es poden convocar eleccions parlamentàries, o que sigui Macron qui plegui i convoqui eleccions presidencials.

Qualsevol de les opcions dues portarà Le Pen al poder, més d’hora o més tard.

La tercera opció seria que Mélenchon acceptés un govern de dreta clàssica per evitar el d’extrema dreta, però llavors, per què ha fet caure aquest?

França entotsolada amb els seus embolics, Alemanya en crisi econòmica i amb el govern tocat: Així estan els motors europeus, mentre Trump es prepara per entendre’s amb Putin.

El feixisme és monocultural

Avui una entrada ben curta en aquest blog. Per dir que la frase "muliculturalisme és feixisme" que van pintar davant l'escola Sant Joan de Berga, en defensa de la representació d'Els Pastorets, és sorprenent. Si una cosa no toleren els feixismes és justament el multiculturalisme. La seva base ideològica consisteix en unificar tota la població al voltant d'una doctrina nacional, racial o religiosa, o una combinació d'aquestes. 

Com a criteri per gestionar la diversitat fruit dels moviments migratoris el multiculturalisme té defensors i detractors, tots amb les seves raons, però una de les trinxeres des d'on més se l'ataca és justament des de l'extrema dreta nacionalista. Tant del nacionalisme espanyol com del català.

I punt. Ja no n'hauriem d'estar parlant. Però tenia ganes de fer aquest apunt.

«Ja s’ho faran, a Madrid» (la bassa dels cocodrils)

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte a Regió7)

La lluita lliure en piscina de fang que practiquen els líders polítics a Madrid, amb els suport inestimable de la màquina judicial i la mediàtica hiperbòlica, fa venir ganes de decidir que «ja s’ho faran». Com els ha anat a recordat Miquel Roca a domicili, si fa set anys ells estaven preocupats pel que passava a Catalunya, ara des d’aquí obrim ulls com taronges quan mirem cap allà. La màquina d’esbudellar-se que uns i altres (uns més que altres: siguem justos) han posat en marxa contrasta amb la pau i la tranquil·litat que es respira a la política catalana, amb un Govern de la Generalitat que obté la millor nota dels darrers anys i un president amb índexs màxims d’aprovació i mínims de rebuig, potser perquè els qui podrien desgastar-lo estan enfeinats amb les seves pròpies cabòries.

Per això m’entren ganes de desconnectar de la política madrilenya i deixar que l’algoritme amable de la papallona em saludi cada matí amb imatges de muntanyes nevades, cascades a la selva, llunes de sang a Yellowstone i efectes nocturns de boira del Xavi Serrano als Trullols. Començar així el dia és força més reconfortant que posar-se en marxa amb les neurones contaminades per l’Aldama cantaire, el Lobato neuròtic, la Cuca Rottenmeier, els querellants sistemàtics, i tota la resta de la tropa capaç d’esgotar el bicarbonat de la farmàcia. Si us plau, cambrer, posi’m un cafè amb llet i uns vídeos de gatets que s’entrebanquen amb els cabdells de llana.

Llàstima que el «ja s’ho faran» sigui un consol enganyós, perquè aquesta colla «ens ho faran» tant si volem com si no. La seva batussa es projecta cap amunt i cap avall en l’escala institucional. Cap amunt empastifen la política europea amb la porqueria del tacticisme localista, i mira que cada dia en depenen coses més importants, d’Europa. Ja veuràs com mirarem a Brussel·les quan Trump s’hi posi de veritat. I cap avall, perquè a Madrid es prenen decisions molt importants que afecten Catalunya a tots nivells, de la Generalitat als ajuntaments. Entre altres qüestions, es decideix el grau d’autonomia real o, si es vol, l’estretor del dogal que marca els límits efectius de l’autogovern. Podem anar dient que «ja s’ho faran», però segons com s’ho facin, segons com es decanti la gran batussa, en pagarem amargues conseqüències. Per tant, ni que sigui amb el bicarbonat a ma, cal anar fent llambregades a la bassa dels cocodrils.

La pintada de l'escola de Berga: a la guerra cultural tot s'hi val

Va així: una notícia deformada escalfa les xarxes, algú fa una pintada idiota, llavors la pintada escalfa les xarxes, s’hi fica l’Ajuntament, en parla el diari, i les xarxes hi suquen pa. Així es fa la política en aquesta dècada: barrejant el grafit i el tuit, la més antiga i la més moderna de les eines de propaganda, mentre les instutucions clàssiques les veuen passar.

Els politòlegs distingeixen un cert nombre de formes i graus de participació política. Seguint la doctora en Ciències Polítiques i Socials Eva Anduiza, podem esmentar les següents: Votar en unes eleccions o en un referèndum. Col·laborar i participar en diferents aspectes de campanya electoral. Ser membre actiu d'un partit polític. Ser membre actiu d'un altre tipus de grup, associació o organització amb projecció política. Participar en manifestacions, assegudes o actes de protesta. Boicotejar determinats productes per raons polítiques, ètiques o mediambientals. Desobeir una llei per raons polítiques o ètiques. Contactar amb els mitjans de comunicació o amb els representants polítics sobre qüestions públiques. Portar adhesius o distintius de contingut polític. Participar en plataformes, grups o associacions sobre qüestions locals. Participar en algun mecanisme de participació directa en polítiques locals, com els consells ciutadans o els pressupostos participatius.

A aquesta relació, publicada el 2009, avui caldria afegir-hi l’activisme en les xarxes socials, versió millorada i multiplicada de les veteranes cartes als directors dels diaris o les trucades als programes radiofònics de participació. Llançar o escampar notícies certes o falses i opinions més o menys truculentes és una gran eina per influir en l’opinió pública. Manifestacions al carrer? Tuits i retuits! Amb menys gent es pot fer molt més soroll si s’encerta el tema i se sap tocar la fibra. Aquesta és la novetat del segle. A les xarxes es decanten resultats electorals.

Però en la llista tampoc no hi apareix la forma clàssica, antiquíssima, de participació que és la pintada. L’eslògan proclamat des de les parets. N’hem vist amb frases frases ocurrents, vulgars, poètiques, brutals, prescindibles o profundes com una tesi doctoral. Els arqueòlegs asseguren que el grafit d’intencionalitat política ja es practicava a les parets de l’antiga Roma. Abans dels esprais de pintura es feien amb brotxa, i més abans, amb quitrà, o amb carbó.

Vet aquí que aquestes dues formes d’acció política, la pintada i l’activisme a les xarxes, s’han ajuntat a Berga, per una brama incorrecta sobre els Pastorets d’una escola. El més antic i el més nou retroalimentant-se. Les xarxes encenen el foc amb llenya o sense, la pintada el treu al carrer i les xarxes en fan polèmica. I se’n parla més que si l’alcalde sortís per la tele.

I sí, una pintada amb la frase «multiculturalisme és feixisme, Pastorets o barbàrie» signada per «Lluquet i Rovelló» és una bretolada molt, però molt política.

Hi ha ERC per estona

Seria un error cantar les absoltes d'ERC pel moment que travessa, amb crisis de resultats electorals i la militància dividida a parts iguals entre partidaris i contraris d’Oriol Junqueras. ERC no és una agrupació de seguidors d’un líder que es desfà quan manca. El vincle dels afiliats és amb el partit i amb el concepte d’esquerra nacional, i això el fa resistent a les crisis de lideratge.

El PSOE, per agafar un exemple conegut, també té una base de militància identificada amb el partit i els seus símbols, més enllà de l’atractiu del líder, i això li permet travessar situacions complicades i renéixer quan escampa. Entre 2011 i 2018 les va passar morades, va enfonsar-se a les urnes i va donar un espectacle lamentable amb la crisi per la investidura de Rajoy i la caiguda i retorn de Pedro Sánchez. Però el 2018 va recuperar el Govern amb la moció de censura i encara no se n’ha mogut. Ha perdut ajuntaments i autonomies, i potser les properes eleccions generals, però no tanca la barraca. Encara més: Feijóo li ha fet un gran favor en exigir que Sánchez dimitís al congrés de Sevilla, ja que ha provocat un reagrupament en defensa del líder. Tots a fer pinya.

Arran del cinquantè aniversari de la fundació, Jordi Pujol ha dit que ell no hauria dissolt Convergència. No és l’únic que ho pensa. A partir del 2003, quan cedeix el comandament a Artur Mas, els antics pujolistes completen la identificació com a simplement convergents, i amb la força d’aquesta identitat fan amb paciència i determinació la travessia del desert durant set anys i mig, per acabar tornant al Govern. El partit hauria pogut superar la crisi de confiança interna i externa sense perdre el nom. De totes maneres, després dels canvis d’etiquetes, ara amb la de Junts, els postconvergents demostren la seva fortalesa com a col·lectiu malgrat una circumstància tant adversa com tenir el líder a l’exili i el secretari general inhabilitat.

No serà per la batussa d’aquests dies que Esquerra es desfarà. Si torna Junqueras, els crítics mantindran la militància, i si no, els partidaris estaran a disposició dels nous lideratges. El partit ha viscut congressos bastant més fragmentats que aquest, i no només ha tirat endavant sinó que ha governat, sol o en companyia, una pila d’anys.

L’Església condemna l’exrector de la Seu de Manresa per un delicte «no tipificat»

No només la justícia espanyola fa coses estranyes; també la vaticana i de les seves sucursals.

Mossèn Antoni Boqueras, rector de les parròquies manresanes de la Seu i el Carme entre 2010 i 2017, ha estat condemnat pel delicte canònic de «pseudomisticisme», és a dir, fals misticisme, per un tribunal eclesiàstic. Ara bé, un document publicat fa pocs dies pel Vaticà admet que «en el dret de l'Església no hi ha un delicte tipificat amb el nom de “fals misticisme”, si bé l'expressió és de vegades utilitzada pels canonistes en un sentit estrictament relacionat amb els delictes d'abús».

Es tracta d’un document adreçat al papa Francesc per informar-lo de la creació d’un grup de treball per aclarir la qüestió tot «evitant l’expressió massa àmplia i polisèmica de ‘fals misticisme’». Es tractaria de centrar-se en el delicte d’«abús espiritual» consistent en «la utilització de suposades experiències sobrenaturals o d'elements místics reconeguts com a mitjà o pretext per exercir domini sobre les persones o cometre abusos».

Vaja, que a Boqueras i els altres processats per aquesta causa els han condemnat per un delicte que no està tipificat, sempre segons el Vaticà. Ves quines coses.

El tribunal que els ha condemnat penja del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, que en altre temps era conegut per Santa Inquisició. Encara sort, per a ells, que avui les seves penes ja no inclouen la foguera. A Boqueras li han manat que prou de dir missa i que tanqui la boca, però si no en fa cas, tampoc no l’empresonaran. El deixaran a mans de la seva pròpia consciència religiosa.

Plebiscit Junqueras

 (Aquest és l'article de dijous passat a Regió7, amb l'únic canvi de substituir "dissabte" per "avui")

Oriol Junqueras sí o no, aquesta és la qüestió. Avui se celebra la «jornada electoral del 30è Congrés Nacional d’ERC». Es diu així perquè el congrés té dues fases. En la primera es voten els òrgans de direcció i en la segona, en una data posterior, es reuneix el plenari que debat i fixa la línia política a seguir.

És a dir, que primer trien el capità i la oficialitat de la nau, i després discuteixen cap a quins ports volen navegar. És una seqüència una mica sorprenent, perquè la lògica sembla aconsellar l’ordre contrari. Primer, decidir si el vaixell ha de travessar oceans tempestuosos o passejar turistes pel litoral en dies mar plana. I un cop presa aquesta decisió, buscar el capità més indicat pels seus coneixements, experiència i tracte.

Esquerra, i no només ella, opta per decidir abans el capità que el rumb. Aquest ordre fa inevitable que el debat sobre les persones assoleixi el màxim protagonisme, projectant la seva ombra sobre el debat ideològic, fins i tot si les diferents candidatures impliquen diferents propostes polítiques. Si la segona fase del congrés aprova resolucions contràries al que pensa la nova direcció, aquesta s’enfrontarà a un dilema important i el partit tindrà problemes.

Als que ens ho mirem des de fora només ens arriben els ecos del debat entre els col·lectius que fan costat a les tres candidatures finalistes després del tall dels avals: les d’Oriol Junqueras, Xavier Godàs i Helena Solà. Aquests ecos parlen d’atacar o defensar Junqueras. Segur que hi ha més temes en joc, però el que es transparenta és una mena de plebiscit sobre l’home que ha estat dirigint ERC durant tretze anys, i que per militància n’ha passat uns quants a la presó.

És veritat que els lectors preferim les històries personalitzades, perquè són més mengívoles que els debats d’idees. Però també és cert que Oriol Junqueras es personalitza sol amb la seva gran capacitat d’ocupar espai polític i mediàtic. Seva va ser la decisió de plegar per buscar un retorn entre aclamacions; si el congrés té aires de plebiscit és perquè ell ho ha impulsat.

Diuen que els plebiscits els carrega el diable. De Gaulle va dimitir el 1969, quan tenia majoria absoluta al parlament, perquè va perdre el referèndum d’una reforma administrativa. El de David Cameron el 2016 pretenia fer callar els defensors del Brexit i ja sabem què va passat. Oriol Junqueras n’ha convocat un sobre ell mateix. Avui es vota.

El Govern ha de complir el mandat de l'Estatut en habitatge

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de Regió7 de dimarts passat)

«Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit». Aquesta frase no l’ha redactada el Sindicat de Llogateres, convocant de la manifestació de dissabte passat a Barcelona, ni l’Ada Colau, sinó que pertany a l’article 47 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya, «norma institucional bàsica» de l’autogovern.

No diu que els poders públics han de «posar pedaços», «buscar excuses» o «lamentar-se», sinó que els fa l’encàrrec d’actuar quan l’habitatge no és accessible. Ara mateix no ho és per a la immensa majoria dels qui en busquen. Per tant, l’Estatut, norma bàsica, indica el que han de fer.

Han de generar sol edificable perquè s’hi construeixin cases i pisos. Si no en tenen, n’han de crear. Compra, permuta, requalificació. Carrers nous o barris nous. Les dictadures poden i les democràcies no poden? Quina mena de missatge és aquest?

Han de promoure habitatge públic i habitatge protegit. El segon pot ser d’iniciativa pública o privada. Si la privada no actua, ho ha de fer la pública. Quan manquen llits hospitalaris, els governs en creen. Quan manquen escoles, n’engeguen, encara que sigui en barracons. Però quan l’habitatge és un luxe per a les classes mitjanes, no van més enllà de prometre per a d’aquí a sis anys la meitat dels que calen només per a «lloguer social».

«Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret», diu l’article 26 de l’Estatut. No diu «una part», diu «les persones», totes.

I el Govern de l’Estat? També és un poder públic. Segons la Constitució, «tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». Què estan esperant?

Però que Madrid no ens distregui. Segons l’Estatut, «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’habitatge». Li toca arremangar-se.

I dit tot això, també s’ha de dir que el problema de fons és que la ma invisible del mercat no funciona. Quan el mercat no va, el «deixeu fer, deixeu passar» és inacceptable, i els governs i els parlaments, elegits pels ciutadans, han de prendre la iniciativa amb tota la contundència de que siguin capaços.

Informe demolidor sobre el cost de la burocràcia

 L’Observatori de la pime de Catalunya, de la patronal de petites i mitjanes empreses Pimec, ha elaborat un informe demolidor sobre la burocràcia catalana i el seu cost en diners i en temps (que són diners) per a l’activitat empresarial. Val la pena descarregar-lo i llegir-lo. També en podeu trobar un resum en aquest article de Via Empresa.

Només un parell de dades de l’informe per veure com les coses no funcionen:

- De les empreses que van haver de realitzar tràmits amb l’Administració 7 de cada 10 van haver d’aportar documentació que l’Administració ja posseïa. Aquest fenomen de duplicació es va fer encara més evident amb un 25% de les empreses que van haver de presentar cinc o més documents repetits, la qual cosa posa en dubte l’eficiència del sistema administratiu.

- El 70% de les empreses va requerir la intervenció de diverses administracions per completar els tràmits, i gairebé la meitat van experimentar problemes o retards derivats de la manca de coordinació.

Enllaços:

Informe Pimec: https://services.pimec.org/images/news/5/doc/67403f4829268-9737-20241122_Burocr%C3%A0ciaCompetitivitat_.pdf?_ga=2.107069442.1667272651.1732784996-1177207759.1732784996

Article Via Empresa: https://www.viaempresa.cat/economia/estats-units-innova-europa-regula-nosaltres-ho-compliquem-mes_2206296_102.html

Perdre el bus perquè passa abans d’hora: inacceptable

Del transport públic de viatgers se n’esperen moltes coses: que ens apropi el més possible al nostre destí, que ho faci de pressa, que els seus horaris s’ajustin a les nostres necessitats, que sigui segur, que sigui net i confortable, que sigui barat per a l’usuari directe encara que la diferència la paguem entre tots via impostos... I també n’hem de poder esperar que sigui fiable i compleixi els horaris anunciats.

Això darrer no sempre és possible, perquè els imponderables existeixen. En el cas en particular dels autobusos, siguin urbans o interurbans, experimenten una gran dependència del trànsit. Si els vehicles particulars troben embussos, ells també. Per això sovint els fulletons dels horaris adverteixen que el compliment no està garantit. El del servei Manresa-Barcelona diu exactament: «Els horaris de pas per parada són orientatius, ja que poden veure’s afectats per nombroses circumstàncies, com el trànsit o la climatologia». Entesos.

Però si no es pot garantir que el bus arribi al seu destí o passi per determinada parada a l’hora prevista, com a mínim se li ha de demanar que no hi passi abans. I això succeeix. I quan succeeix amarga la vida a la gent que s’ha cregut l’horari i s’ha presentat amb el temps just. Però dins l’hora anunciada. Mig minut, un minut abans: hauria de ser suficient. Els damnificats es planten sota la marquesina (si n’hi ha) i esperen. I esperen. I esperen. I al final arriba... el següent, al cap d’un quart, vint minuts, mitja hora, segons la freqüència. Perquè el seu, el que volia agafar, ha passat abans d’hora. El conductor no ha trobat trànsit, no ha hagut de deixar o agafar gaire gent, i ha tirat milles. Ja regularitzarà quan arribi al final del recorregut.

Acceptem que els autobusos passin més tard del previst perquè la carretera està plena i el trànsit va lent, però quedar-nos amb un pam de nas perquè han passat abans d’hora és del tot inacceptable. I quan succeeix en el servei de bus urbà d’una ciutat, l’Ajuntament, que paga una part important del cost amb els impostos de tots, hauria de prendre-hi cartes. Si inspecciona altres coses, que inspeccioni també els compliments i incompliments del bus.

Un esglai de 25 milions a l'Ajuntament (drama en dos actes i mig)

 (Per si se'l van perdre, l'article de dissabte passat a Regió7)

Plantejament. Una ciutat de vuitanta mil habitants té un pavelló esportiu que s’anomena «nou» però que amb 32 anys a les costelles s’ha quedat petit. L’equip local de bàsquet, de categoria internacional, cada dia atrau més espectadors, i les exigències tècniques i de confort han canviat. Després de donar-hi unes quantes voltes i temptejar possibles subvencions, l’Ajuntament pregunta a uns arquitectes què cal fer-hi i quant costaria. La resposta són uns plànols, uns dibuixos i una xifra: 8,5 milions d’euros. L’alcalde exclama: Ens hi podem atrevir! Endavant les atxes! L’aventura es posa en moviment. Final del primer acte.

Nus. El govern municipal fa gestions aquí i allà, esmola el llapis, maltracta la calculadora i ensuma el vent per endevinar de quina banda poden venir els diners. Al mateix temps, impulsa els preparatius de la gran obra. Convoca els aspirants a dirigir-la, els fa un encàrrec ple d’il·lusió i esperança. Una comissió de gent sàvia designa el guanyador. L’aventura no s’atura. Arriba el projecte, tant ambiciós com la comanda rebuda. La ciutat serà l’enveja de les seves veïnes. Tot es joia fins que (música inquietant) darrera dels plànols i les il·lustracions en 3D l’alcalde descobreix un sobre lacrat amb dues paraules escrites al davant: «La Dolorosa». L’obre, neguitós, en treu un full de paper, el desplega, llegeix i posa una cara (al cine) o fa un gest (al teatre) d’espant. Al paper hi ha una xifra: 25.000.000. És el que costarà fer realitat el somni. L’alcalde clama: «que és aquesta bestiesa?» abans de desplomar-se en una butaca. Cop d’efecte, gir de guió, final del segon acte. Cau el teló mentre entra un sanitari amb oxigen.

La funció del tercer acte és conduir la trama cap al desenllaç. En la narrativa èpica l’heroi supera mil dificultats i és a punt de ser vençut diverses vegades, però al clímax derrota el líder enemic en combat singular. Tot seguit recull la recompensa. El tercer acte de la nostra història tot just s’ha començat a escriure. Passat l’esglai, l’alcalde treu la tisora i comença a retallar elements del projecte ambiciós per ajustar-lo al cost previst al principi. Li surt per onze milions i mig, un 35% més que els vuit i mig inicials. L’increment dobla la inflació, però ja se sap que les obres s’encareixen soles. Mentre reparteix explicacions, els ciutadans més desconfiats es pregunten: ens hem de creure les altres xifres de les inversions municipals?

Francesc Mauri farà una «declaració institucional» de xàfecs i ventades

Pedro Sánchez ha fet aquest dilluns al matí una «declaració institucional». Dit així sembla una cosa molt grossa, oi? Doncs no. El president del govern espanyol s’ha limitat a explicar el relleu de Teresa Ribera per Sara Aagesen com a vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, amb les obligades paraules d’elogi per a totes dues. Punt i final. Això és una «declaració institucional?». No, això és una notificació rutinària en termes rutinaris.

En economia la inflació condueix a la devaluació. La moneda inflaccionària perd valor: cent euros d’avui compren força menys oli que cent euros de fa cinc anys. Amb el llenguatge passa el mateix. Si parlem de «declaració institucional» cada vegada que un cap de govern fa una compareixença breu sense preguntes, què en direm quan un parlament, amb l’acord de tots els seus grups, faci un pronunciament solemne llegit pel seu president?

Si no controlem una mica aquesta inflació lingüística, aviat els entrenadors de bàsquet faran «declaracions institucionals» quan cantin la llista del cinc inicial, i els presentadors del Telenotícies Migdia pronunciaran la «declaració institucional» de les notícies del matí. En acabat, donaran pas al Temps d’aquesta manera: «Tot seguit en Francesc Mauri, que és tota una institució, ens oferirà la declaració institucional de les isòbares d’ahir, avui i demà. Bona tarda».

El cucurutxo de l'Ajuntament

 (Per si se'l van perdre, aquest és el text de l'article de dijous a Regió7)

El Chandelier Tree («arbre del canelobre») és una sequoia gegant de California amb un túnel a la soca pel que passen cotxes. Va ser una icona mundial i encara avui funciona com atracció turística.

Manresa també tindrà un arbre que es podrà travessar per dins (a peu). No serà una sequoia ni s’enfilarà més de noranta metres com aquell, però il·luminarà els vespres nadalencs a la plaça Major. Ben mirat, tampoc no serà un arbre, ésser vivent, sinó una estructura artificial de forma cònica amb tot de llums a la superfície, però s’ha convingut a anomenar-lo «arbre de Nadal» perquè «estructura cònica de Nadal» és una denominació espantosa, mentre que «paperina», «cucurutxo» o «cucurulla» sonarien ridículs. S’imaginen que algú els diu: «anem a veure el cucurutxo de l’Ajuntament»?

L’objecte tindrà una altura de 9,6 metres, molt per sota de la batalla d’altures que cada any enfronta els alcaldes de Vigo i Badalona. Per aquest any s’anuncien dimensions que arriben als 44 metres, amb diàmetres en proporció. Quatre vegades més que el de Manresa. Però aquest es podrà travessar per dins, i això li assegura fotografies a les xarxes socials. Per a què serveix un adorn de Nadal practicable, sinó per retratar-lo mentre el practiquem? El lleure reclama experiències immersives. Res de mirar pel·lícules: jugar-ne el videojoc. Rés de cantar «Oh arbre sant» davant d’un avet: travessar-lo per dins, encara que sigui fet d’acer, plàstic i leds a manta.

Ara només falta que l’invent millori la satisfacció dels manresans amb la ciutat, que segons les enquestes és força inferior a la de poblacions com Vic, Igualada, Granollers, Sabadell o Terrassa. I mira que l’Ajuntament s’esforça a fer coses, i a explicar-les tant com pot: Museu del Barroc, Fàbrica Nova, Anònima, Guimerà, Pont Nou, lloguer de bicis, pressupost de rècord... I a més a més Manresa té funcions d’òpera, grans musicals, teatre, diari, tele, Passeig, Agulla, Anella Verda, sant Ignasi, dues universitats, bàsquet europeu... Què més volem per estar satisfets?

Què ens passa als manresans? Som insaciables? L’oposició ens infla el cap? O és que sortim al carrer i trobem realitats que neutralitzen la propaganda?

Avui, manifestació contra «el sistema»

 Per aquesta tarda hi ha convocada a Barcelona una manifestació contra el preu disparat dels lloguers i la dificultat per accedir a un habitatge digne, que és un dret constitucional.

Les manifestacions se solen organitzar per cridar l’atenció sobre un problema, però en aquest cas no caldria perquè tothom és conscient del problema: de les administracions al darrer dels ciutadans. Una altra cosa és que només li donin importància els que el pateixen directament: joves que volen emancipar-se, llogaters a punt de renovació del contracte. La massa de propietaris que conforma la majoria de la població no pateix la mateixa angoixa.

Potser per això l’habitatge no és al capdamunt en la llista de preocupacions que mostren les enquestes, segons les quals els ciutadans estem atabalats pel comportament dels polítics, la inseguretat, el nombre d’immigrants i les incerteses econòmiques. Però la consciència del problema existeix, tot i que la manifestació, si és un èxit de convocatòria, pot incrementar la percepció de la seva importància.

Les manifestacions també poden tenir per objectiu pressionar algú perquè adopti determinades solucions o es desdigui de determinat projecte. En aquest cas és necessari que els objectius siguin molt clars: què es demana exactament a qui. Es pot demanar exactament a la Generalitat que no autoritzi l’ampliació de l’aeroport, o a un govern central que concedeixi la independència a una colònia.

En el cas de la manifestació d’avui l’exigència el destinatari és difús perquè el poder de decisió també ho és. No només perquè les administracions actuants són diverses, sinó perquè el responsable últim de l’encariment de l’habitatge és allò que durant molt anys s’ha anomenat «el sistema»: el sistema econòmic vigent, amb la seva capacitat d’incidència política.

El sistema es justifica per les bondats del mercat com a regulador dels preus per la interacció entre oferta i demanda, però en molts àmbits el mecanisme ja no funciona. Hi ha demanda d’habitatge però no es crea oferta suficient per atendre-la, i quan quan ha passat el contrari, durant els booms immobiliaris, els preus tampoc no han baixat.

De vegades l’únic objecte d’una manifestació és esbravar una impotència. Però la d’avui, fins i tot per als assistents que no ho saben, és una manifestació contra «el sistema» i, per tant, una exigència de canviar-lo. O, al menys, que funcioni com se suposa que ho hauria de fer.

Chicago, narco, Pujol

 (Per si se la van perdre, aquesta és la columna de dimarts passat a Regió7)

Chicago. He escoltat les cançons del musical Chicago en anglès a la pel·lícula de Rob Marshall, en català al Conservatori per Manresa Teatre Musical, i en castellà al Kursaal per la franquícia espanyola de la producció. També al Kursaal vaig veure fa uns dies l’òpera La Bohème, íntegrament en italià, l’idioma en el que Luigi Illica i Giuseppe Giacosa van escriure el llibret musicat per Giacomo Puccini. Uns subtítols sobre la boca escènica oferien la traducció, modernitat de la que no gaudien els aficionats de dècades enrere, tot i que igualment feien cua a la taquilla. Em pregunto perquè ens sembla necessari respectar l’idioma original en el gènere operístic i no en els musicals. És que la sonoritat de les paraules no forma part de la creació dels autors? O potser l’opció errònia és no traduir les òperes? Al capdavall, La Bohème va oferir una sola funció a Manresa i Chicago en va omplir set de seguides.

Narco. M’impressiona la història del menor de Manresa que viu acoquinat perquè va pispar droga per valor de cinc-cents euros i ara té por que li clavin una pallissa o alguna cosa pitjor. El grau d’inconsciència del protagonista és esfereïdor. Una cosa és haver caigut en la trampa de l’addicció i traficar per pagar-se la propera dosi i una altra pispar-la per pura diversió, per riure una estona amb els amics. Aquí fallen dos sentits: el del bé i el mal, i el del risc proporcional. Fixem-nos-hi: primer es queda un paquet que li ha caigut de la butxaca a un passatger de l’autobús, quan el correcte és tornar-li, i després, en veure que és droga, aprofita la primera ocasió per pispar-n’hi més. Com si fos un joc. Els qui li havien d’ensenyar els fonaments del seny han fallat. Hi ha uns marges de la societat en els que succeeixen aquests desastres.

Pujol. L’expresident ha dit que ell no hauria dissolt Convergència l’any 2016, i lliga aquella decisió del partit a la seva confessió, dos anys abans, d’haver amagat diners l’estranger. Diu: «Si algú havia de pagar per una cosa que no havia fet prou bé havia de ser jo i no CDC». No estic segur que fos només aquell anunci inesperat el que va enfonsar el vaixell al cap de dos anys. Més aviat va ser tota l’allau de notícies sobre finançament irregular, amb la xifra del tres per cent com un mem incorporat al llenguatge ordinari i amb l’espoli del Palau de la Música com a escàndol suprem. Un empatx impossible de pair per a molts electors.

El paperot de Núñez Feijóo a Brussel·les

Alberto Núñez Feijóo ha estat l’instrument de Manfred Weber, líder conservador del Partit Popular Europeu, per aconseguir que socialdemòcrates i liberals acceptessin l’extrema dreta italiana i hongaresa a la Comissió Europea, amb el representant de Meloni en una de les vicepresidències.

Fa de mal saber si Feijóo era conscient del seu paper instrumental quan va emprendre la campanya contra el nomenament de Teresa Ribera com a vicepresidenta i número dos de la Comissió. Qui segur que no n’estava al cas era l’eurodiputada popular Dolors Montserrat, que va sortir d’una reunió dient «l’hem tombada!». No, no l’havien tombat.

Weber és partidari que el PP europeu es decanti cada cop més a pactar amb els partits a la seva dreta; a Espanya, Vox. La presidenta de la Comissió, la també alemanya Ursula von der Leyen, gran rival de Weber dins la democràcia cristiana alemanya, és partidària de mantenir l’entesa històrica entre populars, socialistes i liberals. Weber li té ganes a Layen, i ha jugat les seves cartes per imposar-li una dretanització de la comissió, en la figura dels comissaris italià i hongarès.

L’estratègia de Weber ha consistit en donar aire a l’ofensiva de Feijóo contra Ribera. Vetar el seu nomenament feia volar pels aires el consens ja aconseguit per a la nova Comissió. Per desactivar aquesta amenaça, els socialistes han aixecat el veto als comissaris d’extrema dreta, que era el que Weber desitjava des del principi. Un objectiu que no hauria aconseguit sense l’ajuda del líder del PP espanyol.

Ribera és vicepresidenta europea, com volia Sánchez. La Comissió és més de dretes, com volia Weber. Itàlia té una vicepresidència, com volia Meloni. La crisi sembla tancada, com volia Von der Leyen. I Núñez Feijóo ha fet un paperot, que no és ben bé el que volia.

El tren directe de Manresa a Barcelona

El grup municipal de Fem Manresa demana el restabliment dels trens ràpids entre Manresa i Barcelona que Rodalies va suprimir fa dos anys. També proposa dividir la línia R4, que ara va de Manresa a Coma-ruga travessant Barcelona.

Fem recorda que aquells trens trigaven una hora en unir les dues ciutats. Bé, anem a pams. El trajecte durava entre 58 i 61 minuts fins l’estació de Sant Andreu Arenal, ara rebatejada Fabra i Puig. Però aquesta no és la destinació de la majoria de viatgers, que es distribueixen entre Plaça Catalunya i Sants. De Sant Andreu a Sants els directes trigaven un quart d’hora, seguint xano-xano la caravana de combois de diverses línies que coincideixen a la xarxa insuficient de túnels barcelonins. Per tant, el tren ràpid trigava una hora i quart de Manresa a Sants. Els actuals triguen entre vuit i dotze minuts més. Aquest és el guany. No és cap revolució però tampoc no fa cap nosa.

Quant a la divisió de la R4 en dues línies independents, Fem pensa que milloraria la puntualitat i eficiència del servei. Serviria perquè les incidències al tram sud no repercutissin al tram nord, i també a l’inrevés. No s’hi perd res d’estudiar-ho, però cal ser conscients de les limitacions.

Unir en una sola línia itineraris que van de Barcelona cap al nord i cap al sud és una derivada del sistema de «línies passants» que es va implantar a Barcelona quan es va posar en marxa l’estació de Sants com gran estació d’enllaç. Abans d’això la línia de Manresa s’acabava a la plaça de Catalunya i la de Coma-ruga a de l’Estació de França. Una sèrie d’enllaços subterranis van permetre que tots els trens passessin per Sants, i es van organitzar les circulacions de manera que l’origen de les línies no fos dins la ciutat de Barcelona, sinó en altres poblacions, per qüestió d’espai. Així, la línia del Maresme comença a Molins de Rei, la de Granollers, a Castelldefels, o la de Vic i Puigcerdà, a l’Hospitalet de Llobregat. Només les línies que passen pel Garraf arrenquen a l’Estació de França.

Les línies passants són un gran avantatge per als usuaris, ja que els permeten triar quina estació de Barcelona els va mes bé per arribar al seu destí. Els més veterans recordem quan anar al Maresme des de Manresa significava baixar a l’Arc del Triomf i desplaçar-se fins l’Estació de França, a peu (tretze minuts) o en bus urbà. Ara no cal moure’s de l’andana de Plaça Catalunya, per on circulen totes dues línies.

París, amb el RER, i Berlín, amb el S-Bahn, tenen xarxes de rodalies de línies passants, resultat d’enllaçar anteriors línies radials. Londres, per raons històriques, no en disposa, i a l’hora punta el metro i el bus s’atapeeixen de gent que va a les diferents estacions terminals.

Fragmentar la línia R4, i mantenir alhora la comoditat de triar l’estació de destí, presentaria una dificultat. Ara un mateix comboi serveix per anar de Manresa a Sants i de Plaça Catalunya a Martorell. Si es fragmenta la R4, o bé els trens de Martorell acaben a Sants, o bé els de Manresa acaben a Plaça Catalunya, o bé totes dues línies s'acumulen dins del túnel que uneix les dues estacions, i que també utilitzen les línies de Vic i el Maresme. Com que la densitat de circulació per aquest túnel ja és molt elevada, és probable que per dividir la R4 calgués reduir el nombre de circulacions.

La solució, naturalment, passa per eixamplar el túnel o fer-ne de nous, però és difícil que Rodalies, fins i tot traspassades, prefereixi aquesta gran inversió abans que mantenir el sistema de línies passants que va prou bé a Berlín i París.

Pressupost de Manresa: qui vol presumir ha de pagar

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article del Regió7 de dissabte passat)

Fa tres setmanes vaig publicar l’article «Manresa va com una moto» a partir del discurs optimista que va pronunciar l’alcalde Marc Aloy a la gala dels Premis Regió7. Avui podem fer un salt de magnitud i dir que «Manresa va com un coet» a la vista del pressupost municipal presentat per la coalició de govern i que es vota dijous.

Un pressupost històric, que creix globalment un 16% i un 75% en el capítol d’inversions, empeny grans projectes i aposta per la creació d’habitatge. I pels busos elèctrics. Què més vols?

Confortat per la notícia, vaig ficar-me al llit somrient i cantussejant els Goigs de la Llum, però un cop adormit vaig tenir un somni ben estrany. Se’m va aparèixer l’escriptor Josep Pla preguntant: «escolti, tot això qui ho paga?». Em vaig despertar sobresaltat i ansiós per respondre la pregunta de l’irònic empordanès. Ja sé que ell la va formular a Nova York, sorprès per la lluminària nocturna de Manhattan, però vaig entendre que el meu subconscient m’ordenava traslladar-la a el pressupost de les meravelles.

Així que vaig posar-me la bata gruixuda (les nits ja són fredes) i em vaig plantar a l’ordinador disposat a navegar fins aclarir la incògnita. No va ser difícil. Al web de l’Ajuntament vaig trobar un document divulgatiu de les grans xifres pressupostàries, i amb l’ajuda d’un full de càlcul vaig escatir la resposta.

És ben senzilla: El pressupost del rècord el pagarem bàsicament els manresans. Com el d’aquest any. Segons com t’ho miris, més que el d’aquest any. En matèria de pressupostos està tot inventat.

Segons el document divulgatiu, si es compleixen les previsions, els impostos directes, indirectes, taxes i preus públics sumaran un 59,5% del pressupost del 2025. En el d’enguany suposen un 60%. Pràcticament el mateix.

Però si hi sumem els préstecs, que al capdavall es pagaran amb els impostos dels anys a venir, la xifra arriba al 70%, quan enguany era del 66%.

Per tant, ja tenim la resposta: els manresans, comptant-hi tant els d’avui com els de demà, pagarem set de cada deu euros del pressupost municipal més voluminós de la història de la ciutat. Esperem que sigui a fi de bé, i que al final de l’exercici arribem a la conclusió que ha valgut la pena, fins i tot si no ens ho van demanar.

Al capdavall, volem presumir de ciutat, i ja coneixen la dita: qui vol presumir ha de patir. O pagar.

El 1980 Pujol no comptava guanyar. I de fet, va ser el PSC qui va perdre

En entrevistes que li han fet arran del 50è aniversari de CDC, Jordi Pujol ha recordat els dubtes amb què va encarar les eleccions del 1980, que li van donar la presidència de la Generalitat i van obrir la porta a un mandat de 23 anys. Explica que va confessar a Tarradellas: «guanyaran els socialistes i governaran amb els comunistes». Però les urnes van decidir que la seva coalició fos la primera força en vots i escons, per davant del PSC de Joan Reventós.

Li havia fallat l’olfacte polític? Anem a pams.

Si mirem les xifres veurem que Pujol va rebre menys vots aquell 1980 que el PSC a les eleccions generals de l’any anterior. Tants com un 14% menys. I si continuem mirant les xifres veurem que la suma de pujolistes i centristes d’Adolfo Suárez va ser pràcticament la mateixa a les generals del 1979 i a les catalanes del 1980. Hi va haver un transvasament de vot moderat del centrisme espanyol al català que va empènyer aquest cap a dalt del podi.

Però, sobretot, el 1980 hi va haver una caiguda del vot socialista que va marcar la diferència. Joan Reventós va perdre més d’un quart de milió dels votants catalans que havien apostat per Felipe González a les eleccions del 1977 i el 1979.

Estaven morts els socialistes a Catalunya? De cap manera. A les generals del 1982 van aconseguir un resultat espectacular, amb més del doble de vots que dos anys abans. Però a les autonòmiques del 1984 van tornar a retrocedir, malgrat sumar molts antics votants d’un PSUC en descomposició, i van ser escombrats per un Jordi Pujol imparable.

Quedava inaugurada la dualitat del vot català, socialista al Congrés, convergent al Parlament. S’explicava, entre altres raons, perquè una part dels votants socialistes no se sentien motivats per participar a les autonòmiques. «Eso es para los catalanes», deien. Alhora, una altra part feia confiança a Pujol seguint la consigna pagada de Radio Tele-taxi, emissora de flamenc a Catalunya: «en las de aquí, vota a los de aquí».

Però potser res de tot això no hagués passat si qui era líder d’ERC el 1980, Heribert Barrera, no hagués estat històricament anticomunista. Davant l’opció de fer un tripartit d’esquerres que integrés el PSUC, va decidir que ni parlar-ne, i va posar els seus escons a disposició de Jordi Pujol, tot i que implicava sumar-los als de la UCD d’Adolfo Suárez, antic secretari general del Movimiento franquista. Els estranys companys de llit de la política.

Viu en una "zona inundable"? No es posi nerviós. Alarma sense histèria

(Per si se l'havien perdut, aquest és l'article de Regió7 de dijous passat)

Val més perdre un dia de feina i d’escola per massa prudència que posar vides en perill perquè no t’acusin d’alarmista. Dit això, cal situar les alarmes en la seva justa mesura, per saber quin terreny trepitgem.

Aquests dies s’han divulgat mapes de «zones inundables» de Catalunya que ens han deixat amb l’ai al cor. Però cal anar a pams. No és el mateix saber que hem construït la nostra casa en una «zona inundable amb alta probabilitat», en una «d’inundació freqüent», en una de «probabilitat mitjana o ocasional», o en una de «baixa o excepcional». Molts dels mapes que hem vist corresponen a la darrera categoria.

L’escala de probabilitat es mesura amb el concepte estadístic de «període de retorn» que expressa el temps històric mitjà de repetició. Un període de retorn de deu anys no vol dir que un fenomen passi cada deu anys exactes, sinó que cada any la probabilitat és del deu per cent.

Deu anys és el període de les zones d’«alta probabilitat». Això significa: no hi construeixis res que hagi de durar. Les d’«inundació freqüent», de cinquanta anys. Les de «mitjana o ocasional», de cent anys. És una dada a tenir present quan es decideix urbanitzar o construir. El que s’hi vol fer ha de durar segles, o és efímer? Hi ha de viure gent o serà l’esplanada del mercat setmanal?

Finalment, les de «probabilitat baixa o ocasional» tenen un retorn de cinc-cents anys. La probabilitat que es neguin en un any concret és del 0,2 per cent.

Per baixa que sigui la probabilitat, una zona inundable és una zona inundable. El problema és que si entrem en pànic pel mapa dels cinc-cents anys haurem de desmuntar una part important de les ciutats de Catalunya, especialment del litoral, i reconstruir-les en zones elevades de l’interior. Molts pobles que van néixer a dalt d’un turó o una carena i que amb els anys van baixar al pla hauran de tornar-se a enfilar.

Quan ens diguin que una urbanització, una escola o un càmping es troben en un mapa de zones inundables, fixem-nos en el període de retorn abans d’adoptar decisions precipitades o passar nits sense dormir. El risc zero és millor que la probabilitat baixa o excepcional, però la seguretat absoluta no existeix en quasi cap activitat humana. Et fas la casa dalt d’un al turó, la riuada el descalça, i no t’inundes però t’esllavisses. I algú et dirà que ell ja ho havia dit.

Zona de Baixes Emissions de Manresa: està justificada? Què diuen les dades?

 

Sobre la famosa Zona de Baixes Emissions de Manresa i la seva justificació, unes dades, extretes del corresponent projecte tècnic. A partir d’aquí, vostè jutja.

(Resum: la contaminació supera el límit normatiu en NO2 a les vuit del vespre dels dies laborables a la plaça d’Espanya. El llindar normatiu és 40 i la mesura dona 41. La resta d’hores i dies, i de contaminants examinats, estan dins la llei).

Diòxid de Nitrogen (NO2):

«El valor límit anual de per a la protecció de la salut humana fixat per la normativa ... no s’ha superat en l’estació de plaça d’Espanya en els darrers 12 anys, amb una certa tendència a la baixa, afectada especialment per la pandèmia del Covid-19. Tanmateix, les dades són superiors als límits recomanats per l’OMS».

Tanmateix: «Pel que respecta a l’evolució de la concentració d’aquest contaminant segons l’hora del dia, es pot observar un pic clar entre les 19h i les 21h, força vinculats a la combustió dels motors dels vehicles i als sistemes de calefacció. L’impacte del trànsit rodat es fa palès en la comparació entre la mitjana d’un dia laborable, quan inclús se supera el llindar normatiu a les 20h, i el cap de setmana (dissabte i diumenge), en el qual els valors es veuen clarament reduïts.»

Partícules en suspensió:

«Els nivells d’immissió de les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 2,5 micres (PM2,5) s’han situat per sota del llindar màxim anual fixat per la normativa (25 μg/m3)

Partícules inferiors a 10 micres (PM10) «Durant el període 2011-2021 no s’ha produït cap superació del valor límit anual fitxat per la normativa vigent (40 μg/m3) a cap de les dues estacions de Manresa»

Ozó:

«Durant els darrers 12 anys, l’estació de plaça d’Espanya ha registrat 10 superacions l’any 2019 i 2020, valor sempre inferior a les 25 ocasions per any fixades en la normativa».

(La il·lustració és l'acudit d'en Galdric Sala publicat avui a Regió7, esmolat com sempre.)

Sobre la "decadència de Berga"

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article publicat a Regió7 dimarts passat)

Al Regió7 de dissabte la presidenta dels botiguers de Berga, Sandra Subirana, explicava a Marc Marcè que «en la decadència de Berga tothom té la seva part de responsabilitat». 

També la història, si se’ns permet l'afegitó no sol·licitat.

En ser la població central i més gran del Berguedà, el que li passa a la comarca repercuteix en la ciutat de Berga; són prosperitats indissociables. I el Berguedà arrossega els estralls de patacades que van deixar una petjada fonda i duradora.

Ho podem veure amb claredat en l’evolució de la demografia. L’any 1981 la comarca tenia 41.636 habitants. Al cap de vint-i-dos anys, el 2023, havia baixat a 40.618 habitants. Mentre Catalunya guanyava a la ratlla dels dos milions d’empadronats, el Berguedà en perdia un miler.

Però els números expliquen més coses. Com ara que entre el 1981 i el 2001 la caiguda va ser de quatre mil habitants, equivalents a gairebé un deu per cent de la població. Una davallada sostinguda que va anar seguida d’una lenta recuperació, amb ondulacions de la gràfica.

Què va passar en les dues darreres dècades del segle passat que provoqués tal despoblació? La resposta té dos noms propis: Manufactura tèxtil i mineria del carbó. Qui repassi les hemeroteques entre 1978 i 1983 s’entrebancarà massa vegades amb notícies de tancament de colònies tèxtils, primer, i després de les mines de lignit. Entre una cosa i l’altra, milers de llocs de treball es van fondre en poc temps. Una amputació general sense anestèsia.

La davallada poblacional d’aquelles dues dècades no s’entén sense la catàstrofe econòmica, i malgrat que després la tendència va girar cap a la millora, els efectes dels mals anys no es podien esborrar així com així. Per posar una metàfora, i ja que el nucli antic de la ciutat és un tema recurrent: quan una casa roman abandonada i degradant-se anys i anys, posar-la a to és una operació costosa.

Quan van succeir-se els tancaments industrials i miners la meitat dels actuals residents de la comarca no havien nascut, o no havien començat la primària. No en tenen memòria directa però en pateixen les derivades.

En les darreres dècades l’economia catalana ha girat cap als serveis, però el Berguedà ens recorda la solidesa que proporcionava la indústria, i les conseqüències de perdre-la.

Pressupost expansiu a Manresa: «Això qui ho paga?», demanaria Josep Pla

 

«I tot això qui ho paga?», va preguntar Josep Pla en veure els gratacels il·luminats de Manhattan. No sé què li van respondre, però la pregunta era pertinent, i molt catalana segons el tòpic.

El govern municipal de Manresa ha presentat les grans xifres del pressupost per al 2025. El total suposa un augment del 16% en termes relatius i de quasi vint milions en xifres absolutes. S’ha divulgat en què es gasten, però també és pertinent la pregunta: tot això, qui ho paga?

No és una pregunta que amagui una crítica ni un principi de desconfiança. És pura voluntat de saber per opinar amb coneixement de causa. Per sort, el mateix govern municipal divulga aquesta informació, si més no a grans trets.

En curt: es preveu que la recaptació per impostos directes pujarà un 7,9%; per impostos indirectes, un 20,9%; per taxes i preus públics un 28,4% (aquest capítol és important, perquè representa la cinquena part del pressupost); i els ingressos provinents de préstecs s’incrementen un 88%. Ja sabem que els préstecs d’avui són els impostos de demà.

Tot plegat ho poden ampliar en aquest enllaç.

«Resultat just?», preguntaria un periodista esportiu. Quan ens toqui pagar pensarem una cosa, quan s’inaugurin les obres en pensarem una altra, i potser el que ens decantarà el parer serà la sensació de ciutat segura, endreçada i confortable, o insegura, incòmode i desendreçada.

Manresa, no perdis cap tren!

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Malfiar-se de Manresa és part de la tradició històrica igualadina, però abans que Regió7 m’enviés a la delegació de l’Anoia no havia sentit a parlar del suposat «robatori» del tren com d’una de les ofenses imperdonables que alimentaven el greuge.

«El tren gran», per ser precisos: el de via ampla cap a Lleida, que la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza va decidir fer passar per Manresa i Calaf, en lloc d’Igualada i la Panadella com feia la carretera general –l’actual A-2.

El tren «gran» va arribar a Manresa el 1859, mentre que Igualada no va gaudir del seu «tren petit», de via estreta, fins el 1893. Les indústries anoienques consumien grans quantitats de carbó, i la diferència entre transportar-lo en carros de mules o en vagons de ferrocarril era significativa. Veure passar de llarg el «tren gran» va perjudicar la indústria i l’economia anoienques.

A Igualada estaven segurs que les forces vives manresanes havien mogut influències polítiques per decantar la tria dels planificadors. És probable que la realitat sigui més complexa i matisada, i que els igualadins tinguin més motius per lamentar-se del mal que per acusar els veïns. Però l’acusació no deixa d’afalagar Manresa.

L’objectiu dels inversors en l’empresa ferroviària era unir Barcelona amb Lleida i Saragossa, i més enllà, amb el nord peninsular. Per a ells Manresa només era un lloc de pas, però per a la ciutat va suposar una benedicció. Les oportunitats s’han de caçar al vol, no val a badar.

En la Catalunya actual, amb les seves dinàmiques, Manresa és prou a la vora de l’àrea metropolitana per aspirar a rebre’n una influència benèfica, però també prou lluny per saber que la marinada no arribarà sola.

La capacitat d’exercir influència allà on es prenen les decisions és cabdal per al futur d’un territori. Caldria saber si es treballa prou a favor de la ciutat i de la seva regió (perquè la mida compta) dins dels cercles on es prenen les decisions.

¿Com anem d’ambaixadors, d’infiltrats i de lobbistes als despatxos decisius, que vetllin per portar cap aquí tots els trens possibles?

I també hauríem de respondre amb sinceritat una altra pregunta: estem presentant un front unit en les qüestions que importen? A casa ens podem barallar tant com calgui, però de cara enfora val més seguir la consigna del Cant del Barça: «tots units fem força».

Ha guanyat Trump o ha perdut Harris? I per què?

L’edició dominical del New York Times, diari de simpaties demòcrates, publicava mitja dotzena d’articles de fons que buscaven explicar la derrota de Kamala Harris. Aquest era el tema: no pas perquè havia guanyat Donald Trump sinó perquè havia perdut la vicepresidenta. En què s’havia equivocat la seva campanya? És la fi del Partit Demòcrata tal com es ara i s’ha de refundar?

Apuntar el focus cap a la derrota no era un exercici de masoquisme, sinó que una conseqüència d’observar les xifres. Donald Trump va aconseguir un resultat del 51% amb 73 milions de vots populars. Ara bé, en les eleccions anteriors, que va perdre davant de Joe Biden, Trump havia obtingut 74 milions de vots. De les unes a les altres ha perdut un milió de votants, quan, mentrestant, la població dels Estats Units havia augmentat de gairebé set milions durant els quatre anys anteriors.

Per tant, si Trump guanya les eleccions perdent vots, vol dir que Harris ha estat derrotada perquè els demòcrates n’han perdut molts més. Han baixat dels 81 milions de Biden a 63 milions. Pel camí s’han perdut catorze milions de votants. On han anat a parar? S’han quedat a casa? Per què?

És normal que la reflexió no s’orienti a l’ascens republicà, que no ha estat tal, sinó a la davallada demòcrata. Però els primers compassos del debat sobre les causes no ha presentat una resposta homogènia, ni tant sols un consens central.

Hi ha un cert nombre d’analistes que apunten a l’economia: en els darrers quatre anys la inflació ha empobrit unes classes mitjanes que ja venien tocades per la frenada de la pandèmia. El fenomen inflacionari ha estat internacional, però a cada país el governant de torn ha carregat els neulers.

En el terreny econòmic es critica que el suport a les víctimes industrials de la globalització no ha estat ni prou intens ni, sobretot, prou ressaltat. La propaganda oficial s’ha centrat en el creixement del PIB, menystenint la creixent desigualtat de la seva distribució (apunta-t’ho, Sánchez).

Altres opinadors creuen descobrir una població rebotada contra les concessions de Washington a les minories identitàries, que amb la proclamació i exhibició activa de la seva diferència modifiquen el paisatge social, i això causa desconcert en un país extensament conservador.

No manca qui apunta a la postura pro-israeliana de Biden i Harris en el conflicte de Gaza, que ha decebut milions de ciutadans progressistes (al marge dels seus orígens) i els ha provocat una desafecció amb conseqüències abstencionistes.

S’assenyala sense gaires vacil·lacions la qüestió de la immigració irregular, davant la qual el Govern ha oscil·lat entre la compassió i la intransigència quan el bombardeig mediàtic estava escampant la histèria.

I finalment, però no menor, hi ha el fet que la caiguda de popularitat de Joe Biden era realment difícil de remuntar. Només ha calgut insistir que Harris era la seva vicepresidenta per desinflar el globus de simpatia d’una nominació que va arribar tard per la tossuderia d’un president tocat.

Qui té raó? La manera de sortir del pas amb una pregunta com aquesta és dir que tots en tenen una mica. Però si ells, que són allà, no es posen d’acord, poc en traurem l’entrellat des d’aquí.

Correm, correm, que ve la terrible dana!

Aquest matí la meteoròloga de la ràdio s’ha passat vint minuts explicant que al diluvi universal no se l’espera aquesta setmana a Catalunya. Tanmateix, el director del programa ha trucat a Protecció Civil per saber què estaven preparant per si de cas s’esdevenia. Tot plegat per un avís de pluges intenses entre dimarts i dijous que no passa del nivell de «perill moderat», però que ha disparat les alarmes mediàtiques perquè s’associa a la paraula «dana». I una «dana» és el que ha provocat la catàstrofe del segle al País Valencià.

La paraula dana procedeix de la sigla DANA, que significa «depressió aïllada en nivells alts», i això, en català ordinari, vol dir que hi ha una glopada o bombolla d’aire molt fred milers de metres per damunt dels nostres caps. L’habitual és que l’aire fred vagi per terra, i quan troba l’aire calent i humit que ve del mar, forma boires. Però quan l’aire fred va per dalt, en rebre l’evaporació d’un mar encara calent fabrica núvols de tempesta. Si aquests van cap a terra, poden causar aiguats, i si pel camí es troben una muntanya, encara més.

De danes n’hi ha de grosses i de petites, i també n’hi ha que es mouen i n’hi ha que s’estanquen. La del País Valencià era molt gran (uns dos-cents quilòmetres de banda a banda) i es va quedar quieta, provocant una pluja torrencial continuada durant hores i hores. La que s’espera per aquesta setmana a Catalunya no té les mateixes característiques, però és una dana, els meteoròlegs l’anomenen així, i el nom ens evoca les imatges brutals de Paiporta. Algú diu «que ve una dana!», i correm com pollastres sense cap. Com deia un personatge d’una sèrie, en cas d’emergència primer fes un cafè i llavors actua. No es esverem per una paraula de la que no coneixem tot l’abast del significat.

Per cert: «perill moderat», groc en els mapes del Meteocat, no vol dir «perill de pluges moderades» sinó «perill moderat de pluges intenses». Si t’equivoques i surts sense paraigües, et pot caure al damunt la de dimecres passat a la tarda a Manresa.

El triomf de Trump: Una revolta popular contra «els millors»

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

«El poble sempre té raó, fins i tot quan s’equivoca». Aquesta paradoxa me la va proposar un veterà polític amb fonaments de filosofia i llarga praxis, i em va deixar rumiant una bona estona. Si sempre té raó, com podem dir que s’ha equivocat? Però la història és plena de decisions populars amb conseqüències desastroses. L'afirmació contradictòria de la frase transpua un important debat de fons: qui decideix què és correcte i què és erroni?

L’arrel de la paradoxa, el seu motor, és la consideració del poble com a sobirà en totes les matèries, des de la governança fins la moral. Del poble emanarien les lleis que separen el bo del dolent, la virtut del pecat. Pot semblar una proposta excessiva i fins i tot antinatural, però fem-nos una altra pregunta: si no és el poble, qui ho decideix? Els que parlen en nom de Déu? Les elits dels savis i els experts? Mentre tot va bé ens els podem creure, però quan arriba el malestar els posem en qüestió i preguntem: qui s’han pensat que són?

La confiança en els membres de l’elit governant es basa en la creença que són els millors, però aquesta tesi la divulguen ells mateixos. Plató considerava que la democràcia era un error perquè donava el poder a la gent ignorant, i que el govern s’havia de confiar als filòsofs... com ell i el seu gremi. En el període republicà de l’antiga Roma es van formar dos grans bàndols, els «optimates», que defensaven la preponderància del Senat de grans propietaris, i els «populares» que volien tot el poder per als tribuns elegits pels ciutadans; Juli Cèsar va presentar-se com un defensor dels «populares» per obtenir el suport de la multitud i una conxorxa d’«optimates» el va assassinar. La confrontació entre populisme i elitisme ve de lluny.

Si qüestionem l’autoritat de l’elit, sigui política, acadèmica, econòmica o sacerdotal, què ens queda? Llavors és quan pensem en termes de «només el poble salva el poble». Els polítics professionals i els intel·lectuals que els acompanyen ho han de fer molt bé perquè acceptem el seu dret a indicar-nos el recte camí i advertir-nos contra les desviacions. Els hem se sentir propers i preocupats per nosaltres. Quan arribem a la conclusió que van a la seva, els girem l’esquena i ens obrim als afalacs d’algú altre que sembli entendre’ns millor. Si a més a més és un mestre de la propaganda, ja ens té. Sovint no triga a desenganyar-nos, però ja és tard.

L'espifiada de les enquestes amb Trump

Una més entre les moltes incògnites obertes pel resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units és la fallada general de les enquestes. És cert que alguna va encertar el guanyador, però la majoria va apostar pel candidat erroni, i així ho mostraven les mitjanes. 

Un cop eliminades les desviacions extremes, el cos central de les demoscòpies apostava a favor que Kamala Harris superés Donald Trump en vots populars per una diferència entre el 0,5% i el 2%. El que preocupava als analistes era si aquest avantatge seria suficient per compensar el biaix del sistema electoral, favorable als republicans.

L’atenció es focalitzava sobretot en un nombre reduït d’estats que podien caure cap a un costat o cap a l’altre. Cal recordar el mecanisme: el president no és elegit per vot directe, sinó per un «col·legi» de delegats dels estats, i a la majoria el més votat se'ls adjudica tots. Cap a on es decantarien els estats «oscil·lants»? Aquest era el tema. La victòria de Trump en delegats («vots electorals») es veia possible; en vots populars es descartava. I no s’hauria d’haver descartat, ja que va superar Harris per uns quants milions de vots. 

Trump es va imposar amb més contundència de l’esperada en els grups de població que ja es consideraven seus, i va clavar notables mossegades en els grups adversos. A la vista d’aquests resultats, i mentre el món es dividia entre els que exultaven (els Putin, Netanyahu, Orban, Abascal) i els que tremolaven, les empreses de les enquestes fallides es preguntaven en què s’havien equivocat.

L’anàlisi necessitarà temps i dedicació, ja que s’apunten multitud de factors, com ara la dificultat de construir una mostra vàlida quan molta gent deixa d’agafar trucades de números desconeguts. Però quan els pronòstics fallen d’aquesta manera sol haver-hi un factor que es repeteix: un càlcul erroni de l’abast del vot amagat, que pot variar d’unes eleccions a unes altres.

Als electors se’ls demanava que triessin entre un home blanc, gran, groller, amb rampells autoritaris, carregat de sentències i processaments, en resum, un impresentable, i una dona de color, jove, enèrgica i molt més ajustada al políticament correcte. La segona anava guanyant a les enquestes. No es estrany, oi? Tanmateix, era mentida.

Molts dels partidaris de Trump només en valoren les virtuts i li perdonen els defectes, però estic convençut que existeix un sector a qui la figura li fa entre vergonya i basarda i tanmateix va decidir votar-lo per ideologia conservadora, perquè la seva economia ha empitjorat, i/o perquè no volen una presidenta dona, de color, part del «sistema» i compromesa amb una agenda «progressista» (per als paràmetres del país).

Quan aquests votants responien una enquesta la vergonya els impedia ser sincers, però a l’hora secreta de la votació van obeir el seu fur intern. A totes les enquestes hi ha respostes mentideres, i els enquestadors ho saben; aquest cop els cuiners dels instituts demoscòpics van errar en la correcció.

...I continuem aparcant a la riera

Encara estan traient fang a l'Horta Sud de València i vet aquí que un xàfec mediterrani arrossega un munt de cotxes aparcats a la riera de Cadaqués, que és seca fins que periòdicament deixa de ser-ho. Els vehicles s'encallen al pont, fan un tap i l'aigua puja més del que hauria pujat sense aquest obstacle.

Si que ens ha costat poc oblidar les riuades del Maresme, quan passava exactament el mateix!

Si que hem esborrat de pressa les imatges dels cotxes amuntegats als carrers del País Valencià negats per la DANA!

O perquè som catalans no ens ha de passar el mateix que als valencians?

El «toc del rei» ja no cura

 (Per si se l'han perdut, aquest és l'article de Regió7 de dimarts passat)

Durant segles es va creure que les mans dels reis tenien el poder de guarir els escrofulosos. La pràctica data del segle onzè, es va arrossegar fins el dinovè i registra excessos com el de Lluís XIV de Fraça, el «rei sol», que va tocar mil sis-centes galtes per la Pasqua del 1680. (Voltaire va ironitzar que una amant del monarca havia mort d’aquesta malaltia, tot i el molt que l’havia «tocat».) La fe en el toc reial tenia dos fonaments: la creença que els reis ho eren «per la gràcia de Déu», de manera que el cel els atorgava poders especials, i el fet que l’escròfula sovint remetia per ella sola al cap d’un temps, amb toc o sense.

Modernament als reis se’ls van deixar d’atribuir capacitats sanadores, però es continuava confiant en el seu poder de resoldre situacions desastroses i necessitats peremptòries. La setmana passada Marc Marcè recordava en aquesta pàgina la visita d’Alfons XIII a Manresa després dels aiguats del 12 d’octubre del 1907, quan el Cardener va sortir de mare, va malmetre una pila de fàbriques i va arrossegar ponts. El Borbó va ser rebut amb entusiasme per les autoritats i els ciutadans, i les forces vives es van esforçar perquè s’endugués una impressió favorable. Uns i altres buscaven les ajudes econòmiques del Govern central, el president del qual, Antonio Maura, formava part de la comitiva. Igual com segles enrere els súbdits esperaven que el rei els guarís una malaltia tocant-los la pell, al segle passat confiaven que el reial seguici d’autoritats operés prodigis per via del Butlletí Oficial de l’Estat.

Però ja no som al segle desè, ni al 1680, ni tant sols al 1907. Diumenge Felip VI i els presidents dels governs central i autonòmic van presentar-se a la zona zero de les inundacions valencianes i la gent, en lloc d’agenollar-se, els va llançar insults i fang. Que la màxima representació de l’Estat aparegui a preguntar «com esteu?», en un poble que espera ajuda des de fa cinc dies, potser funcionava quan els de baix ens pensàvem que tot el que vingués de dalt era per generositat libèrrima, però hores d’ara creiem que els poders públics tenen el deure de mobilitzar-se des del minut zero per rescatar persones, obrir carreteres, treure fang, portar aigua i menjar, restablir els serveis, ajudar a reconstruir, etcètera. Aquest és el nostre dret. Si el que veiem arribar és una la desfilada de cotxes oficials a misses dites, ens emprenyem.

Quanta aigua va caure ahir a Manresa? Dades discrepants entre observatoris

 A l’escenari nevava porexpan i al carrer plovia molt de veritat.

Havia comprat una entrada de primera fila per veure La Boheme ahir a les sis de la tarda, però vaig arribar al Kursaal tard i xop. El patac d’aigua em va agafar sense paraigües i vaig estar una llarga estona refugiat al portal d’una botiga del carrer Josep Maria Planas. Quan va afluixar una mica vaig emprendre una lenta marxa per sota dels balcons, allà on n’hi havia.

Quan vaig entrar al vestíbul del teatre, amb les sabates regalimant, l’espectacle havia començat. Les normes diuen que ja no es pot entrar a la sala, però el personal es va portar molt bé i em va col·locar provisionalment en unes cadires disposades a dalt de tot de la platea, a les que podia accedir sense molestar ningú. A la mitja part, em van dir, pot anar a la seva localitat. Vaig seure-hi quan la protagonista cantava allò de: «Em diuen Mimí, no se perquè».

Per cert: des d’aquell fons no es veu la pantalla dels subtítols sobre la boca de l’escenari. Com que encara gràcies de poder-hi seure, no em penso queixar, però resulta que també és l’espai reservat a les cadires de rodes.

I ara que ja he fet constar l’agraïment al personal del Kursaal, parlem de la pluja que ahir va negar pàrquings, va entollar carrers, va entrar en botigues i em va obligar a pujar sis pisos a peu perquè va afectar l'ascensor de casa. Un xàfec considerable. Però, exactament, quina va ser la seva magnitud?

Doncs resulta que les dades canvien segons l’observatori. Un quilòmetre en línia recta suposa quasi el doble o la meitat d’aigua recollida a partir de les cinc de la tarda. Vet aquí tres xifres:

- 24 litres per metre quadrats a l’estació meteorològica de la Culla, vinculada a l’Agència Estatal de Meteorologia.

- 37 litres a l’estació del departament de Física Aplicada de la UPC, a l’avinguda Bases de Manresa, que forma part de la xarxa mundial Weathercloud.

- 44 litres a l’estació de Meteo Manresa, de la mateixa xarxa, situada prop de la Bonavista.

Si busquem altres estacions, segur que trobarem altres quantitats.

El temps està ben sonat i ens tornarà bojos a tots.