La Sagrada Família va ser concebuda com a temple expiatori: els fidels eren convidats a fer donatius per expiar els seus pecats. La Barcelona d’aquells anys havia experimentat greus turbulències antireligioses, com la crema de convents de la Setmana Tràgica, i se suposava que tenia molts pecats per expiar. Però si hagués estat pels donatius, encara s’estaria treballant en els murs de la nau, i ni pensaments de les torres centrals. El tomb va venir de la ma de Barcelona92, el gran aparador de la ciutat al món, al mateix temps que esclatava el boom mundial del turisme de la ma dels vols barats. Aquella mateixa dècada els ingressos per venda d’entrades van superar els donatius, i la distància no ha parat de créixer.
Segur que els barcelonins cometen molts pecats, com tothom, però són ben pocs els que proven de fer-se’ls perdonar donant diners a la Sagrada Família. I si fem cas als més crítics, és el temple el que comet una falta quan atrau tants milers de turistes, amb els efectes d’aquesta allau sobre la tranquil·litat de la ciutat en general i del barri en particular. Només en aquest sentit es pot dir que els ciutadans paguen la festa; amb els números a la ma, són els turistes.
Gaudí va fer molts càlculs per dissenyar la mena d’arcs en què es fonamenten les naus i les torres del temple, que s’aguanten soles, sense necessitat dels contraforts característics dels temples gòtics. Que fossin autoportants era la seva obsessió. Ara podem dir que no només les estructures arquitectòniques, sinó l’economia del temple, és autoportant: s’aguanta sola, sense crosses.
En un temps en què no es pot fer quasi res en cultura sense subvenció, no està gens malament.Esteve Camps, president delegat de la Fundació Junta Constructora, ha dit que la Sagrada Família «funciona amb una lògica empresarial». Sí, senyor. El temple expiatori és avui un negoci que produeix rendiments suficients per anar invertint en la seva ampliació i repartir els beneficis sobrants al Fons Comú Diocesà, l'acció social i a un conveni amb l'Ajuntament de Barcelona per a la gestió de l'entorn. El 97% d’aquests ingressos provenen de la venda d’entrades per visitar el monument. I nou de cada deu d’aquests visitants són estrangers, amb els Estats Units en primera posició. N’hi ha més del país de Trump (15%) que del regne de Felip VI (11%).
La Sagrada Família va ser concebuda com a temple expiatori: els fidels eren convidats a fer donatius per expiar els seus pecats. La Barcelona d’aquells anys havia experimentat greus turbulències antireligioses, com la crema de convents de la Setmana Tràgica, i se suposava que tenia molts pecats per expiar. Però si hagués estat pels donatius, encara s’estaria treballant en els murs de la nau, i ni pensaments de les torres centrals. El tomb va venir de la ma de Barcelona92, el gran aparador de la ciutat al món, al mateix temps que esclatava el boom mundial del turisme de la ma dels vols barats. Aquella mateixa dècada els ingressos per venda d’entrades van superar els donatius, i la distància no ha parat de créixer.
Segur que els barcelonins cometen molts pecats, com tothom, però són ben pocs els que proven de fer-se’ls perdonar donant diners a la Sagrada Família. I si fem cas als més crítics, és el temple el que comet una falta quan atrau tants milers de turistes, amb els efectes d’aquesta allau sobre la tranquil·litat de la ciutat en general i del barri en particular. Només en aquest sentit es pot dir que els ciutadans paguen la festa; amb els números a la ma, són els turistes.
Gaudí va fer molts càlculs per dissenyar la mena d’arcs en què es fonamenten les naus i les torres del temple, que s’aguanten soles, sense necessitat dels contraforts característics dels temples gòtics. Que fossin autoportants era la seva obsessió. Ara podem dir que no només les estructures arquitectòniques, sinó l’economia del temple, és autoportant: s’aguanta sola, sense crosses.
En un temps en què no es pot fer quasi res en cultura sense subvenció, no està gens malament.