Lleó XIV va disparar a dreta i esquerra des de la tribuna del
Congrés dels Diputats. Educadament, amb al·lusions que tothom va
entendre. I després de rebre la clatellada, els reprovats van
aplaudir-lo durant set minuts. Són masoquistes? L’esquerra que ha ampliat els supòsits
d’avortament legal i ha regulat l’eutanàsia va ovacionar a un
papa que els acabava de recordar que «tota vida ha de ser reconeguda
i custodiada des de la seva concepció fins el seu ocàs natural».
La dreta que fa bandera de la prioritat nacional va cremar-se les
mans aclamant el líder religiós que acabava de proclamar: «Allà
on una persona és discriminada pel seu origen nacional... es vulnera
greument el principi universal de la igual dignitat de tots els
éssers humans». Uns i altres van trobar en les paraules del
pontífex arguments a favor i en contra de les seves postures, i van
quedar-se només amb les primeres, com si no haguessin escoltat les
segones. Doncs bé: ja que són capaços de tenir aquest capteniment,
per què no el posen en pràctica tots els altres dies de l’any?
Però solen fer justament el contrari: buscar els punts de desacord
en el discurs de l’altre i llançar-se ferotgement a la seva
desqualificació, ignorant tot allò en que podrien concordar. Per
entendre’s cal partir de les coincidències, cimentar-les i anar
llimant les divergències, o acceptar-les. Però quan manca la
voluntat d’acord, tot és ofensiu i tot és inflamable. Si cada dia
actuen d’aquesta manera, cal entendre amb el Papa van fer comèdia.
Com sempre. La hipocresia és pecat, oi?