L’independentisme de Jordi Pujol

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

«Un separatista reprimit». Fa més de trenta anys dues persones amb fonts directes m’ho van dir de Jordi Pujol. Va ser ocultament independentista durant la seva etapa presidencial? Ho era abans del 2009, quan va publicar El fracàs d’Espriu, conegut article on negava virtualitat a una sortida espanyola de les aspiracions de Catalunya?

El 1961, a Els turons a l’altra banda del riu, escrit a la presó, havia fet seva l’esperança en l’Espanya plural i respectuosa que expressava Salvador Espriu a La pell de brau. Deia Pujol que els versos del poeta, «en tot però especialment pel que fa referència a la naturalesa i al significat d’Espanya, al judici de la Guerra Civil i a la missió de la nova lleva, són plenament adequats a l’estat d’ànim i a les sentides o intuïdes necessitats de la jove generació catalana».

Quaranta-vuit anys més tard, el 2009, en la presentació a Manresa de les seves Memòries, l’expresident titllava d’«ingenu» el projecte que havien compartit ell mateix, el seu partit i «una bona part del PSC i del PSUC», d’encaixar Catalunya en una Espanya nova i democràtica. Davant el desencís, què calia fer? Quan el Procés encara no s’havia posat en marxa, Pujol presentava quest dilema: «o recrear un altre missatge, un altre Espriu, o bé la independència, però això és més fàcil de dir que de fer».

El manresà Txema Seglers, nascut el mateix any que Pujol va accedir a la presidència, ha entrevistat testimonis directes i indirectes per apropar-se al personatge amb una mirada que ja és retrospectiva i n’ha fet el llibre Pujol i jo, presentat dimecres a Manresa, a la mateixa llibreria que aquelles memòries. Els entrevistats són de tots els colors, del pujolisme quasi religiós a la crítica més enèrgica, i també són diverses les opinions sobre el seu independentisme: «emocional» segons Irene Rigau, «sociològic» segons José Antich, sobrevingut per obra de l’entorn (el «pinyol») segons Núria Orriols, de cap mena segons Francesc-Marc Álvaro... Seglers avisa: «Ell no va dir que no fos independentista sinó que no seríem independents. És diferent. Segueix deixant el misteri.»

Tornem a les paraules de Pujol a Manresa: «és més fàcil de dir que de fer». Home de criteri, idealista en l’objectiu però navegant pragmàtic, i sempre molt ben informat, coneixia els ressorts visibles i invisibles del poder i sabia que els intents de conquerir l’inabastable generen una frustració capaç de desanimar l’avenç cap al possible.

Molts o pocs, serem més vells

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Van preguntar a un estudiant com li havia anat l’examen i va respondre: «Contemplo tres escenaris. En l’escenari més alt, excel·lent i matrícula. En el mitjà, aprovat pelat per misericòrdia. I en el més baix el professor m’empaita per l’institut amb unes xurriaques».

En els propers deu anys la població del Bages creixerà d’entre set mil i vint-i-set mil habitants. Amb un pronòstic de tanta amplitud és difícil no encertar-la, però això és el que fa l’Institut d’Estadística de Catalunya, Idescat, en les seves projeccions demogràfiques, un instrument necessari per tal que els governants facin plans a mig i llarg termini.

No és el mateix ordenar el territori, promoure habitatges, obrir vies de comunicació o construir dessaladores per a set milions de milions de catalans que per a onze, però l’Idescat respon a la pregunta «quants serem?» amb un «depèn» d’amplitud sideral. I de què depèn el «depèn»? De la natalitat, la mortalitat i les migracions. Ja ho intuíem.

L’Idescat calcula que d’aquí a cinquanta anys Catalunya tindrà entre 7,3 i 10,7 milions d’habitants. Una forquilla de 3,4 milions. La primera xifra correspon al que s’anomena «escenari baix», i suposa perdre població respecte dels vuit milions actuals. La segona xifra és la de l’«escenari alt». Finalment, hi ha un «escenari mitjà» en el qual només guanyem un milió d’habitants. Poc, per a mig segle.

Per comarques la projecció es limita a vint-i-cinc anys i arriba al 2049. La projeccion més alta i la més baixa estan separades per quaranta-tres mil habitants. Una diferència brutal. Vint-i-cinc anys passen volant: quins plans s’han de fer per al Bages? Cal invertir el que no tenim i preparar-nos per créixer molt, amb el risc de no poder-ho pagar? Val més ser conservadors, i córrer el perill de fer curt? O triem l’aristotèlic camí del mig i preveiem una comarca que només haurà crescut un vuit per cent en un quart de segle, que és ben poc?

Això sí: en tots els escenaris per al conjunt de Catalunya es dispara l’anomenat «índex de dependència de la gent gran». Siguem molts o siguem pocs, d’aquí a un quart de segle hi haurà una persona de 65 anys o més per cada dues persones entre els 15 i els 64. Això, naturalment, si es mantenen les tendències dels darrers anys. Invertir en residències per a la gent gran podria ser un bon negoci... si els ingressos de la població envellida o el sistema de pensions en fallida les poguessin pagar.

Correm-hi tots, que ve la Sílvia Orriols!

Que ve el llop!, diu el Pere del conte. Que ve la Sílvia Orriols!, diuen els polítics i analistes catalans. Les enquestes pronostiquen que Aliança Catalana, el partit que lidera l’alcaldessa de Ripoll, trauria faves d’olla en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. No toquen fins d’aquí a tres anys i mig, i això tant vol dir tant que la resta de partits tenen temps per frenar el fenomen com que aquest té camp per córrer i continuar creixent.

Convé que afinem l’observació i no ens deixem enlluernar per les dades més fosforescents. La darrera enquesta del CEO diu que Aliança Catalana multiplicaria per 4,5 els dos diputats de fa mig any. Amb nou escons se situaria per davant dels Comuns i de la CUP i parlaria de tu a tu amb Vox, la seva homòloga espanyolista. L’extrema dreta «migranòfoba» sumaria un 14% dels vots i un 16% dels escons. Alarmant, però per sota del que trobem a una gran part de la resta d’Europa.

La magnitud del salt endavant d’Aliança al Parlament es deuria en part a l’increment del nombre de votants, però també al sistema electoral. Fa mig any va aconseguir un 3,8% dels vots, i ara n’obtindria el 6,2. No arribaria a doblar el percentatge de sufragis. Però aquest augment és suficient per travessar les barreres d’entrada que fa mig any li van impedir transformar en diputats els seus vots a Girona, Lleida i Tarragona.

Aquesta és doncs la realitat: Aliança creixeria d’un 63% en vots. D’on sortirien els seus votants? Aquí la cosa es posa interessant. Un 31% serien persones que ja la van votar la darrera vegada. I un 29% serien anteriors votants de Junts per Catalunya. En 10% serien transferències d’ERC, i un 5%, del PSC. Orriols pesca on pot, però hi ha caladors més profitosos que altres. Sumant, més de la meitat dels seus vots procediria dels altres partits independentistes. Mirat al revés, un 9% dels votants de Junts se n’anirien cap Aliança.

Orriols pesca en les aigües del rebuig a la immigració, que al seu torn expressa el temor instintiu cap a tot el que ens resulta estrany. Els temors instintius es poden alimentar amb tòpics o combatre amb informació i reflexió. La segona opció necessita més esforç però és la que més contribueix a construir una societat harmònica. La primera pot rendir vots, però quan un partit tradicional es decanta per aquest camí sap que no deixarà de ser la còpia sobrevinguda, i que el votant pot preferir l’original.

De què fardes, Villarejo?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

En uns àudios enregistrats el 2014 i divulgats ara l’excomissari José Manuel Villarejo li diu a María Dolores de Cospedal: «Amb tota la informació que tu m’havies donat i amb la què ella [Alicia Sánchez Camacho, líder del PP a Catalunya] em va donar, vam fer el que vam fer, humilment una feina que va canviar la història de Catalunya. De 62 a 50, crec que va ser positiu». De 62 a 50 diputats és el que va recular Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. D’això Villarejo en deia «canviar la història» i Cospedal assentia. Quanta ceguesa!

El que van fer els implicats en l’Operació Catalunya és conegut, i aquests dies es recorda en una comissió d’investigació al Congrés. Que canviessin la història és possible, perquè els seus actes van ser prou greus per causar impacte, però una altra cosa és en quina direcció la van canviar. D’una repassada als esdeveniments d’aquells anys se n’extreu una conclusió segura: els conxorxats no van desactivar gens ni mica l’independentisme. De fet, en els anys següents no va parar de créixer fins arribar al seu cim a l’entorn de l’1 d’Octubre del 2017.

És veritat que a les eleccions de desembre de 2012 la CiU d’Artur Mas va recular de 62 a 50 diputats, però al mateix temps ERC, ja liderada per Junqueras, va créixer de 10 a 21. Els tractes de Mas amb el PP i el malestar social per les retallades pressupostàries van empènyer votants convergents cap als republicans. I a més a més en aquelles eleccions la CUP va entrar al Parlament. El 2012 l’independentisme va créixer a l’hemicicle. ¿Aquest era el «canvi de la història de Catalunya» que volien Cospedal, Camacho i Villarejo? Podem dubtar-ne.

Fa de mal dir què hauria passat si ERC i CUP no haguessin tingut tant de pes al Parlament. El que sabem és que d aquella legislatura, empesa pels vents de les manifestacions i la pressió de les entitats, es va organitzat la consulta del 2014 i es van convocar les eleccions del 2015 com a «plebiscitàries», de les quals van sorgir Puigdemont i el referèndum. Les eleccions de desembre del 2017 es van celebrar en plena intervenció estatal de la Generalitat i amb bona part del Govern a la presó o l’exili, i tanmateix les forces independentistes, sumades, van conservar la majoria. Era això el que volien els autors intel·lectuals de l’Operació Catalunya?

Van empastifar tant com van poder i el resultat va ser més independentisme que mai. No els donaran pas el Nobel d’Astúcia Política.

«Quan els de dalt parlen de pau, el poble sap que hi haurà guerra»

A les portes de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya es rearmava a marxes forçades mentre el règim de Hitler llançaven proclames bel·licistes, Bertolt Brecht va escriure un seguit de versos aplegats sota el títol de «Cantó de guerra alemany». Els «cantons de guerra» havien estat les unitats operatives del sistema de reclutament. Aquells versos han estat citats sovint per la seva estremidora contundència. Ara que l’Europa occidental fa programes de rearmament per compensar els vents de pacte entre Washington i Moscou, i que la presidenta de la Comissió Europea escampa la por aconsellant que totes les llars es dotin de kits de supervivència, convé tal volta recordar alguns d’aquells versos del poeta alemany.

«Quan els de dalt parlen de pau
el poble pla sap
que hi haurà guerra.
Quan els de a dalt maleeixen la guerra,
ja estan escrits els fulls de mobilització.»

«Els de dalt
s’han reunit en una sala.
Home del carrer:
abandona tota esperança.
Els governs
signen pactes de no agressió.
Home menut:
escriu el teu testament.»

«En el moment de marxar, molts no saben
que el seu enemic marxa al capdavant d’ells.
La veu que els mana
és la veu del seu enemic.
Qui parla de l’enemic,
ell mateix és enemic.»

Ens sembla que la frontera oriental de l’Europa democràtica és molt lluny, però en aquest nou mil·lenni res no és lluny i res no ens és aliè. Tot està connectat i cap descàrrega deixarà d’enrampar-nos.

L’escanyador de voreres no descansa

A moltes poblacions, Manresa entre elles, hi ha un escanyador de voreres que es diu Excel·lentíssim Ajuntament. No és l’únic escanyador, però és important. Amb una ma promet voreres amples al servei dels vianants, per tal que ens oblidem del cotxe i anem gratament a peu, però amb l’altra ma permet o fomenta la seva asfíxia. Vegem com.

Imaginem un carrer recent on l’autoritat municipal va dibuixar una espaiosa vorera de cinc metres d’ample, que de fet són quatre i quart un cop es resta l’espai dels arbres i els perillosos forats dels seus escocells sense tapar. Quatre metres i quart són més que suficient perquè la vorera compleixi la doble funció de lloc de pas i espai de trobada per a la qual es va dissenyar ben ampla.

Però llavors el carrer pren vida i un dia s’inaugura una cafeteria que obté de l’Ajuntament el permís per instal·lar una terrassa a la vorera. La terrassa ocupa prou espai perquè l’amplada útil del carrer es redueixi al mínim que obliguen les ordenances. A Manresa és un metre i mig. Ara bé: això dels límits de les terrasses és més relatiu que una promesa electoral. Els explicaré algunes maneres de violar-los.

Si les taules de la terrassa no es disposen perpendiculars a la vorera sinó esbiaixades o en paral·lel, quan els usuaris separen les cadires envaeixen l’espai prohibit. Si les taules són perpendiculars però arriba una colla de cinc a una taula de quatre, el cinquè s’instal·la a la punta, generant mig metre o més d’escanyament. O bé els clients porten els seus gossos, que en algun lloc s’han d’ajaure. O nadons amb cotxets que no caben entre les taules. El metre i mig de l’ordenança es converteix en un metre, o menys. Els cambrers no diuen res i l’Ajuntament mira cap a una altra banda: pecat per omissió, passivitat responsable.

Llavors, el repicó: l’Ajuntament ordena que els establiments dipositin al seu tram de vorera el contenidor de la recollida porta-a-porta corresponent al dia, que acaba de constrènyer el pas. Entre un parell de gossos, un cotxet infantil, una taula de cinc, i un cubell ple d’envasos (o un munt de cartró), s’arriba a què dos vianants en direccions oposades s’han de creuar de perfil. O improvisar un protocol de pas alternatiu.

Ens molesta aquesta realitat? En el fons, no gaire, perquè ens hem tornat addictes a les terrasses, fins i tot en ple hivern, i tenim molt clares les prioritats. L’Ajuntament ho sap, i s’ho queda mirant per no caure malament a uns ciutadans joiosament mediterranis.

Quan de tapar forats l’Ajuntament en diu «invertir»

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

L’Ajuntament de Manresa informa que aquest any farà una «inversió» de 1,5 milions d’euros en el Pla de Millores de l’Espai Públic (PlaMEP). Animat per l’exemple del govern local, aquest articulista es disposa a emprendre també una «inversió», naturalment més modesta, per executar un Pla de Millores de l’Espai Domèstic (PlaMED) a casa seva. Catalunya necessita inversions tant públiques com privades per fer progressar la nació i recuperar l’històric paper de motor econòmic peninsular, tal i com desitja i reclama el president de la Generalitat. Ni l’alcalde Marc Aloy ni el signant d’aquestes línies no farem oïdes sordes a la crida del deure patriòtic.

Segons la nota de premsa municipal, els 1,5 milions d’inversió en del PlaMEP es destinaran a millorar les calçades de set carrers, diverses voreres, espais de vianants i parcs infantils, arranjar camins rurals i «reforçar els treballs de manteniment». Pel que fa al pla domèstic PlaMED, el pressupost encara no s’ha tancat, però inclourà en tot cas canviar les bombetes de la casa a mesura que es vagin morint, llançar l’escombreta del vàter i substituir-la per una de nova, fer el mateix amb la cortina de la dutxa, portar a la deixalleria la cadira de resina de la galeria i comprar-ne una altra, falcar la nevera, ordenar els llibres comprats el darrer any que s’acumulen en una lleixa, posar piles noves a la ràdio i recargolar els cargols de la tapeta de la maneta d’una persiana, que balla. Tinc els meus dubtes sobre la conveniència d’incloure en el pla el canvi d’oli i la bateria nova del cotxe, o si necessita un pla específic, el PlaMCar.

Potser el lector objectarà que totes aquestes accions domèstiques no són veritables inversions sinó despeses ordinàries, corrents, programables i indispensables. No podem deixar les làmpades sense bombetes que facin llum ni la ràdio sense piles que la facin sonar. Una veritable inversió seria una casa nova o una reforma integral. De la mateixa manera un ajuntament no pot deixar d’arranjar les calçades dels carrers abonyegats o clivellats, les voreres desmanegades, o els camins rurals masegats. De fet, són despeses indispensables per evitar nivells irreversibles de degradació. Però dir-ne «inversions», la mateixa paraula que s’aplica a operacions com la Fàbrica Nova o el carrer Guimerà, permet presentar com a mèrit opcional del governant el que no deixa de ser la seva obligació ineludible. Amb el bombo i els platerets d’un PlaMEP, o sense. 

Com fer-nos valdre a Madrid

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

La notícia de l’agència ACN és aquesta: «Catalunya és la cinquena per la cua de l’Estat en inversions territorialitzades de Renfe, Adif i Adif-Alta Velocitat que s’han acabat duent a terme segons dades d’execució pressupostària del Ministeri d’Hisenda». Entre el 2015 i el 2022 només es va executar un 35% de les inversions pressupostades.

En el període analitzat el govern central va estar en mans del PP fins el juny del 2018, i des de llavors en mans del PSOE amb Podemos o Sumar. Uns i altres han insistit en maltractar els interessos de Catalunya. Si el càstig és globalment intolerable, encara sap més greu quan el govern que l’aplica ha arribat al poder gràcies al gran nombre de vots catalans al PSC i als Comuns.

Si Catalunya no és capaç de defensar els seus interessos materials a Madrid, ningú no ho farà per ella. Però si els polítics volguessin, tindrien una arma gairebé invencible per aconseguir un tracte just: els quaranta-vuit diputats que s’elegeixen a les províncies catalanes, i que suposen un tretze per cent de l’hemicicle del Congrés. Un percentatge menor al setze per cent que li tocaria per població, però igualment rellevant a l’hora de formar o impedir majories parlamentàries.

Si tots els diputats catalans anessin a la una quan es parla d’inversions i finançament, la seva capacitat de tombar governs aconseguiria que ens deixessin de prendre el pel, que les dotacions pressupostàries fossin justes i proporcionals a les necessitats, i que la seva execució no fos sempre inferior o molt inferior a la mitjana. L’estadant de torn de la Moncloa hauria de saber que la preuada butaca correria perill si el recompte de les inversions realment executades i els diners realment transferits no es correspon amb l’acordat.

Per aconseguir aquest objectiu de respecte els quaranta-vuit diputats haurien d’anar a la una. Però els diferents partits tenen interessos i opinions divergents en moltes coses, des de la independència fins la immigració, passant per l’economia. Com casa aquesta diversitat amb la unitat d’actuació? Aquí ve la proposta: la candidatura unitària es formaria en proporció als resultats de les eleccions al Parlament. I un cop al Congrés, que cadascú voti amb els seus en tot el que vulgui, però no en l’exigència de finançament i inversions. Al govern que no compleixi, guillotina parlamentària. El següent estarà avisat. Només així els (ens) faran cas. Una volada de coloms? Segurament. Però... per què no?

Un pensament de Pascal sobre el rostre del poder

Dels «Pensaments» de Blaise Pascal (1623-1662), filòsof, matemàtic, físic, inventor, escriptor, moralista, místic i teòleg francès: 

«L’hàbit de veure els reis acompanyats de guàrdies, tambors, oficials i totes les coses que inclinen les persones al respecte i al terror fan que el seu rostre, quan de vegades està sol i sense acompanyaments, imprimeixi en els seus súbdits el respecte i el terror, perquè no separem en el nostre pensament les seves persones dels seguicis que solen veure’s plegats. I el món, que no sap que aquest efecte procedeix del costum, creu que ve d’una força natural. I d’aquí venen aquestes paraules: ‘el caràcter de la divinitat està imprès en el seu rostre’, i altres semblants».

Heus aquí una proposta d'exercici: quan veiem una persona amb autoritat política, social o espiritual, preguntem-nos: si no sabéssim que és el que és, ens hi hauriem fixat quan ens creués en una vorera?

Traspàs de Rodalies: estafa fa 15 anys i estafa ara

Rodalies de Catalunya ja és un servei de la Generalitat, des de fa quinze anys. Això sí: operat per Renfe sobre vies i estacions d’Adif. L’1 de gener del 2010 va entrar en vigor l’acord Estat-Generalitat pel qual l’administració catalana passava a ser titular de «la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació, la inspecció de serveis i la potestat tarifària», segons es va informar, però la infraestructura, els trens, els maquinistes i la resta de personal continuarien pertanyent a l’administració espanyola. Negociat pel tripartit de José Montilla, l’oposició nacionalista el va qualificar de traspàs de fireta, perquè no donava poder real al Govern per imposar el seu criteri. Qualsevol millora depenia d’acords negociats amb bona voluntat. Si volia modificar determinats horaris, o posar trens nous, Renfe li podia respondre que era impossible. Les vies serien d’Adif per sempre mentre que Renfe tenia contracte d’operadora fins el 31 de desembre de 2010, moment en què la Generalitat podria renovar-lo o extingir-lo, però tothom sabia que era impossible reemplaçar l’empresa en el termini d’un any. Des de llavors no s’ha fet ni una cosa ni l’altra. Com que no es veia ni es veu possible treure Renfe de les vies i posar-hi els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), s’ha treballat en un nou traspàs pel qual els trens i una part de les vies passin a mans d’una empresa mixta Estat-Generalitat, que es dirà justament Rodalies de Catalunya. ERC ha aprofitat la feblesa parlamentària de Pedro Sánchez per arrencar-li l’acord. Per dir-ho a la manera blaugrana, semblava que aquest any sí. Però com en el futbol, no hi ha títol guanyat fins que s’acaba la competició, i Pedro Sánchez és un reconegut especialista en xutar la pilota endavant i després ja veurem. Vol arribar al 2027 per acumular més anys a la Moncloa que tots els predecessors excepte González, i per això no li costa gens aplicar el vers d’Ovidi Montllor: «desescric tot el que he escrit». Que els vots d’ERC depenen del traspàs de Rodalies? Negocio una empresa mixa presidida per la part catalana. Que els maquinistes convoquen una vaga per no ser traspassats? Cedeixo i els prometo que Rodalies continuarà sota control de Renfe. Demà ja m’inventaré una altra cosa. I el personal usuari, marejat i fastiguejat, només demana que els trens deixin de ser una mena de transport de bestiar que surt quan vol i arriba quan pot, com el tren d’Olot de la cançó.

Trump a Zelenski: Dona'm la teva economia i et protegiré de Putin

Foto: Central nuclear de Zaporíjia

Trump ha suggerit a Zelenski que els Estats Units adquireixin les plantes elèctriques i nuclears ucraïneses. "Ha suggerit que la propietat nord-americana d'aquestes centrals seria la millor protecció per a aquesta infraestructura i un gran suport per a l'energia ucraïnesa", segons la portaveu de la Casa Blanca.

Trump vol explotar les reserves minerals d'Ucraïna, però aquesta activitat consumeix molta energia i cal garantir-ne el subministrament.

Si els EUA s'apodera (empresarialment!) de mitja Ucraïna, Putin no l'atacarà. Se'n diu "protecció" i a Sicília en saben alguna cosa. Potser pactaran a temps perquè als europeus no ens calgui renunciar a la mantega per alimentar els canons. O no tant com alguns voldrien.

I Pedro Sánchez estaria molt content de sortir de l'entrepà que li fan l'esquerra pacifista i la dreta intractable.

https://www.ara.cat/internacional/europa/ucraina-russia-s-acusen-mutuament-d-atacs-sistema-energetic-hores-despres-promesa-putin-trump_1_5320408.html

Consens sobre immigració: «Aquest nanos que se'ls quedi un altre»

Són persones. Persones especialment indefenses. Parlem dels immigrants menors no acompanyats (mena) que saturen els centres d’acolliment de Canàries i de Ceuta. L’acord entre el govern socialista i el grup de Junts sobre criteris de repartiment per les diferents autonomies ha aixecat les ires de l’oposició de dretes, i ja s’insinuen revoltes en els governs de Mazón i Ayuso. En tots els casos, darrera tota la retòrica amb que s’amaneix la discrepància s’amaga una única afirmació sincera: «Aquí no els volem, que se’ls quedi un altre». Junts està content perquè l’acord limita el nombre dels que arribaran a Catalunya: els catalans que no volen veure'n cap pel carrer aplaudiran la fita aconseguida per Nogueras. Les comunitats del PP (que són la majoria) afirmen que s’hauran del menjar els que s’estalvia Catalunya. Es troben a faltar les veus que cridin: «Escolteu, que parlem de persones, i de persones més indefenses que els adults». Però la pluja gens fina que cau des de fa anys ens porta a no veure aquests menors com infants necessitats d’una oportunitat sinó com destorbs o, encara pitjor, com enemics.

L’alcalde de Sevilla (PP) fa 'brometa' amb el català. Ni punyetera gràcia

L’alcalde de Sevilla, José Luis Sanz, del PP, ha escrit una carta al ministre Oscar Puente per demanar-li una determinada millora ferroviària. El cas és que l’ha enviada en doble versió: en castellà i en català. Per què? Doncs per veure «si así tenemos más suerte tras los 6.300 millones que ha destinado a los rodalíes de Barcelona». Ai, quina gràcia! Però que divertit que és aquest senyor amb el seu greuge catalanòfob que barreja trens i idioma! Ai, aquests catalans que deixem Sevilla sense millores ferroviàries! Sevilla, que va tenir AVE molt abans que Barcelona. Sevilla, on el 1992 van fer una Expo perquè Barcelona s’havia guanyat uns Jocs Olímpics a pols. Cafè per a tothom, però el de Catalunya, descafeinat, i encara ens acusen de rebre privilegis. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

Miri, alcalde: ja que mira tant pels sevillans en particular i els andalusos en general, cosa que no se li pot pas retreure, i ja que ho fa en negatiu en contra d’altres terres, cosa que ja és més qüestionable, potser hauria de pensar en els andalusos i els sevillans de naixement o d’arrel que viuen a Catalunya i pateixen el desastre de Rodalies, causat per dècades d’abandonament i de desinversió, durant els quals no ens consta que des de l’alcaldia sevillana es mostrés cap mena de solidaritat. Apuntar-se a la caricatura que degrada els catalans és un recurs populista tant fàcil que desmereix qui el practica.

En català «a ver si así tenemos más suerte». Com a brometa és insultant, i si ho digués seriosament només demostraria supina ignorància, perquè l’experiència dicta justament el contrari: anar a Madrid a demanar coses en català és anar-hi amb pedres a la motxilla, plom a les ales i ganes de rebre respostes maleducades.

Negacionisme i motoserra són amics de la propera pandèmia

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Cinc anys després de l’esclat de la pandèmia de covid, ens preguntem si estem a punt per la següent. El coronavirus SARS-CoV-2 ja no mata com llavors perquè s’han desenvolupat unes vacunes eficaces, però la propera gran pandèmia la protagonitzarà un enemic per al que no tindrem defensa, perquè si la tinguéssim, el frenaríem. Si sabéssim quin patogen ens atacarà, ja n’estaríem buscant la vacuna i el tractament. Treballem per defensar-nos de tot allò que sabem o intuïm que ens amenaça, però estem indefensos davant l’espai infinit de la nostra ignorància, allà on habiten els cignes negres de Nassir Taleb.

Quan els europeus van arribar a Austràlia van veure-hi unes aus de color negre que els van semblar exòtiques i no van identificar com el que eren: cignes en tot idèntics als europeus excepte en la tonalitat de les plomes. Per a ells els cignes eren blancs, perquè no en coneixien d’altra mena. Un cigne negre era un fenomen altament impredictible. El 2007 l’assagista libanès Nassim Taleb va utilitzar aquell episodi per donar nom a la teoria del cigne negre sobre alguns fenòmens transcendentals de la història que reuneixen tres condicions: ningú no els va veure a venir a causa de la seva raresa; el seu impacte va ser extraordinari, i un cop van haver passat, tothom va afirmar que es podien haver previst.

Va ser la pandèmia de covid un cigne negre? A misses dites molts experts consideren que era previsible, però la retrospecció explicativa és justament una de les tres característiques descrites per Taleb. Ell mateix ha qüestionat que complís plenament la condició d’impredictible, ja que algunes persones creien que una pandèmia podia esdevenir. El problema és que avui en dia l’anàlisi dels experts aplica l’etiqueta de «plausible» a un conjunt tan extens d’amenaces que és impossible defensar-se eficaçment de totes, i cal establir prioritats a partir de les probabilitats que succeeixin realment. És el que fem tots en la nostra vida diària: no és impossible ser atropellats per un camió sense frens, però això no ens dissuadeix de sortir al carrer.

La lluita contra la covid ens ha ensenyat molt sobre les pandèmies, i aquest coneixement ens ajudarà quan vingui la propera, tot i que no sabem quan serà, com ens atacarà i com es combatrà. Haurem de tornar a córrer. Convé doncs estar alerta i en forma, amb la musculatura sanitària preparada i la consciència del perill ben desperta. Negacionisme i motoserra no ajuden gens ni mica a aquests objectius.

Les rodes quadrades dels trens de Rodalies

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

En futbol havia sentit la frase «avui veuen la pilota quadrada» quan els xuts dels jugadors no l’encertaven ni de broma. A Catalunya hi ha molts serveis públics que la veuen quadrada, però un que destaca és Rodalies. N’hi hauria per creure que fins i tot les rodes dels trens són quadrangulars en lloc de circulars. I no cal ni parlar dels engranatges que giren o no giren en la ment dels alts responsables.

Una roda quadrada és una absurd conceptual, però el podem adoptar com a imatge. Un tren amb les rodes quadrades tindria serioses dificultats per desplaçar-se. S’encallaria cada dos per tres, faria saltirons i sacsejades, descarrilaria amb facilitat i causaria una incomoditat insuperable als viatgers, que n’acabarien tips i marejats. Aquesta descripció no s’allunya gaire de la realitat que ofereixen els pitjors moments de Rodalies, cada vegada més freqüents.

I les coses tampoc no giren rodones als despatxos de les grans decisions, on any rere any s’elaboren pressupostos molt per sota del necessari i que, a més a més, sempre es queden a mig gastar, de vegades d’una manera escandalosa. O potser sí que giren rodones, si l’objectiu és exactament la degradació extrema del servei, propòsit que costa de creure.

Un servei ferroviari, amb la seva infraestructura i els seus trens, és com una edificació: si se’n fa un manteniment constant i s’inverteix regularment per anar-la millorant, pot durar molts anys en les millors condicions; però si s’abandona, la deixadesa farà que envelleixi a una velocitat uniformement accelerada, i al final la recuperació serà gairebé impossible. Quan una casa arriba a aquest extrem val més enderrocar-la i aixecar-ne una de nova, però Rodalies no es pot tancar per enderroc i substitució.

Fa massa dècades que no s’inverteix en el simple manteniment de Rodalies. Entre el càstig sistemàtic a Catalunya i la prioritat a l’AVE, la xarxa s’ha anat degradant, i li passa com a la casa envellida de l’exemple: de sobte, tot espetega. Tant si ho ha de fer l’Administració central com l’autonòmica, tornar a uns nivells acceptables de fiabilitat tindrà un cost enorme que s’hauria pogut estalviar amb una gestió seriosa i responsable.

Als despatxos del poder hi ha massa «qui dies passa anys empeny», massa pilotada endavant i que s’espavili el que vingui al darrera. És així com es quadren les rodes de Rodalies. A la Generalitat li traspassaran una bona llufa. 

Algú demanarà perdó per la fantasia de la trama russa?

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat de forma definitiva el tancament de la causa penal per la suposada «trama russa» del Procés. L’Audiència de Barcelona ja va tancar la carpeta oberta i engrossida incansablement pel jutge Aguirre, i ara el Suprem avala aquella decisió. No hi havia res. 

Tots els intents per vincular Carles Puigdemont i altres líders independentistes amb el Kremlin s’havien demostrat sense cap base. Els enviats especials de Putin a la plaça de Sant Jaume, els milions de rubles que havien d’arribar, els soldats russos preparats per defensar una declaració catalana d’independència, la gran i mala novel·la d’espies que s’havien muntat els investigadors policials i judicials, tot això ha quedat en no res, s’ha desfet com la boira amb la tramuntana.

I ara, algú demanarà perdó?

Demanaran perdó els diaris que li van dedicar honors de portada i no van parar d’insistir-hi dia rere dia, magnificant qualsevol tràmit de l’instructor?

Demanaran perdó els predicadors i els tertulians de ràdios i televisions que van alimentar la fantasia durant hores i hores?

Demanaran perdó els polítics que la van utilitzar com a palanca per desqualificar el catalanisme i atacar qualsevol que no s’apuntés a la seva inquisició?

Demanaran perdó els que van atribuir un delicte de «traïció» a Puigdemont i companyia perquè havien demanat l’ajuda d’una potència estrangera per anar contra l’Estat espanyol?

Permetin-me aventurar que no, perquè tot el que van fer ho van fer per la Causa, per la Pàtria, per defensar-la dels seus enemics, i al seu parer aquesta bandera justifica tots els excessos. Tot per la Pàtria.

L’autobús del desastre

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

Que un autobús urbà caigui pel marge d’un camí estret de perillositat coneguda i denunciada, com va passat diumenge a la tarda al camí dels Tovots de Manresa, il·lumina una fallida mancomunada de les administracions públiques. A aquella hora el vehicle només transportava el conductor i un passatger, que van resultar ferits lleus, però en uns altres dia i hora hauria anat ple, perquè el fan servir molts alumnes de l’institut Guillem Catà. En aquest cas les protestes i els laments haurien estat eixordadors, però ben mirat no hi ha cap motiu perquè no ho siguin ara, a compte del que podia haver passat. Protestes i laments per la deixadesa dels qui han ignorat les advertències dels veïns del sector i dels mateixos conductors dels busos urbans: «havíem avisat cinquanta mil vegades», ha dit el comitè d’empresa de Bus Manresa. «Hem d’estar sempre pendents que no ens atropellin», diuen al seu torn els vianants habituals del camí. L’oposició va portar el cas al ple de l’Ajuntament, que va aprovar posar-hi remei, però la màquina municipal no ha anat prou de pressa. Això sí, l’equip de govern va queixar-se de la Generalitat per enviar els estudiants del Catà a unes noves aules sense pla de mobilitat per accedir-hi. Per queixes rai no quedarem. Actuar ja és una altra cosa.

No s’estranyin si ens diuen que la culpa és de la pluja i el seu efecte en la solidesa del ferm del camí. Les imatges de diumenge a la tarda mostren l’autobús caigut al costat d’un tram on el paviment de la vora està clivellat d’esquerdes i enfonsat. Són coses que poden passar, però un autobús urbà no ha de transitar per un indret on poden passar aquestes coses. Si s’aprecia perill, per baixa que sigui la probabilitat que sigui, es canvia la ruta. I abans, si no es pot garantir l’accés en transport públic per una via segura, es replanteja la ubicació d’un aulari d’institut. Però estem al paradís de la improvisació, en general i a l’ensenyament en particular. Què podem esperar del país de les cargoleres, els calendaris mutants i els cops de volant pedagògics? Quan davant d’un problema les opcions preferides són dues: o bé un pedaç i una comissió, o bé una comissió sense pedaç? I qui dies passa anys empeny. No està gens malament, per a un dels motors d’Europa. Ai, no, que la campanya «motors d’Europa» és de fa molts anys; en l’actualitat, i des de fa temps, sintonitzem més aviat amb l’alegre i despreocupada dieta mediterrània de festa i nyonya.

Immigració: o Junts o PSOE ens enganyen. O tots dos

Una proposició de llei és una cosa molt seriosa, i si és orgànica, encara més. O hauria de ser-ho. Té una colla d’articles que un dia poden convertir-se en norma d’obligat compliment i el seu redactat no hauria de donar peu a entendre’l d’una manera i de la contrària al mateix temps. Però justament això és el que passa amb la proposició de llei orgànica per delegar competències en immigració de l’Estat a la Generalitat, presentada conjuntament pel PSOE i Junts per Catalunya.

Si ens atenem a les declaracions dels uns i dels altres, sembla talment que estiguin parlant de textos diferents. Uns entenen que el Govern català podrà fixar criteris per concedir permisos de residència a estrangers, i els altres que només podrà aplicar els criteris de la normativa estatal, sense cap marge d’interpretació. Uns diuen que es podrà introduir el coneixement del català com a requisit, els altres afirmen que si la llei estatal d’estrangeria no ho exigeix, la Generalitat tampoc no podrà fer-ho. Des de Junts es ven la idea que el Govern podrà expulsar, mentre que els socialistes diuen que la darrera paraula serà de l’Estat. Per a uns, Catalunya guanya una important quota d’autogovern en un tema sensible; per als altres, l’únic que guanya és un mostrador administratiu sense veritable autonomia de decisió.

Uns o altres ens enganyen, o potser ho fan tots dos. Mentrestant la dreta nacionalista espanyola pronostica que la llei destrossarà la unitat d’Espanya i aproparà la independència real de Catalunya. No és del mateix parer la Fundació la Caixa, que ha decidit tornar la seu a Barcelona malgrat la terrible profecia. Senyal que veu a venir molts anys d’estabilitat de fons, malgrat la bromera de les onades superficials.

Es pot disparar la despesa militar sense retallades socials?

Pedro Sánchez defensa que l’augment de la despesa militar acordada amb els socis europeus es pot dur a terme sense aplicar retallades a l’Estat del benestar. És a dir, que a la pregunta «canons o mantega?» la resposta ha de ser «totes dues coses». Però aquesta resposta condueix necessàriament a una altra pregunta: «això com es paga?». I la resposta de Sánchez és un equivalent al «ja ho trobarem més endavant». No ho ha dit amb aquestes paraules, és clar, sinó que ha fet referència a possibles decisions europees per flexibilitzar les regles del dèficit i mancomunar una part de l’endeutament necessari. Dues mesures que permetrien gastar avui i pagar demà, perquè el dèficit espanyol es converteix en deute espanyol per pagar les factures, com sap qualsevol empresa amb pèrdues, i el deute europeu mancomunat s’ha de tornar també de forma mancomunada, és a dir, entre tots. Aquest és el preu d’incrementar la despesa en armament sense tocar la sanitat, l’ensenyament o la seguretat interior.

Gastar avui i pagar demà és una fórmula acceptable quan la despesa d’avui serveix per millorar la prosperitat de demà, per exemple amb inversions que incrementin sensiblement la productivitat d’una empresa. Llavors no hi ha problema per tornar els préstecs. Però estem parlant d’endeutar-nos per fer front a una despesa que es repetirà any rere any, ja que el compromís és fer-la créixer fins un percentatge determinat del PIB i mantenir-la allà. Alhora, no es veu que aquesta despesa generi ingressos en el futur per pagar els préstecs. Per tant, en els anys a venir haurem de fer front a dues despeses: la del pressupost de defensa de l’any, i la dels préstecs dels anys anteriors. Llavors tocarà fer front a la tria entre retallar altres despeses, i per tant afectar l’Estat del benestar, o incrementar els ingressos, que procedeixen bàsicament dels impostos. Hi ha una tercera via, és clar, que és anar incrementant el deute any rere any, però la història ens diu que no és una solució que es pugui mantenir gaire temps.

Canons o mantega

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7. Imatge Grok)

«500 milions d’europeus estan demanant a 300 milions d’americans que els defensin de 140 milions de russos». La frase és de Donald Tusk, expresident de la Unió Europea i actual primer ministre polonès. Ara els Estats Units han decidit que els europeus ens hem d’espavilar sols, perquè el nostre enemic ja no és el seu enemic, així que la Unió Europea ha aprovat un pla conjunt de rearmament de vuit-cents mil milions d’euros en quatre anys, la majoria a càrrec dels estats membres. Per la part que li tocarà, Pedro Sánchez buscarà suports parlamentaris la setmana que ve. Ja podem anticipar l’aparició de veus contràries que plantejaran el conflicte entre despeses militars i socials, que es pot il·lustrar amb la fórmula «canons o mantega».

L’expressió té més de cent anys i va néixer als Estats Units en relació al nitrat de sodi, producte que tant s’utilitzava en els fertilitzants com en la pólvora. El país n’importava grans quantitats de Xile, però davant la Primera Guerra Mundial va buscar l’autosuficiència, amb la idea que si no s’aplicava a l’armament es destinaria a l’agricultura, i viceversa. Serviria alternativament per a «canons o mantega», va explicar el secretari d’Estat Bryan.

La frase es va fer popular i des de llavors s’ha fer servir per argumentar tant a favor com en contra dels canons. El 1936 el ministre de propagada nazi Joseph Goebbels la va utilitzar en un discurs per dir que tot allò que alemanys pretenien fer en la nova era «ho podem fer sense mantega, però malgrat tot l’amor que tenim per la pau, no ho podem fer sense armes. Un no pot disparar amb mantega, però sí amb canons». Ja en plena guerra mundial, el govern de Mussolini va escampar cartells amb la pregunta «mantega o canons?» per justificar l’escassedat del làctic. I el 1976, abans de ser primera ministra, Margareth Thatcher va criticar la tebior britànica davant la URSS dient que aquesta s’estava convertint el primer imperi mundial perquè «ells posen les armes per davant de la mantega, mentre nosaltres posem qualsevol cosa per davant de les armes».

Mantega sense armes: i si ens la venen a robar? Armes sense mantega: què se suposa que defensen? Entre els extrems hi ha un gran espai per al debat. «Quan tothom viurà d’amor els soldats seran trobadors», cantava Marina Rossell versionant el quebequès Raymond Lévesque. «Però potser no ho podrem veure» afegia la catalana.

Trump no creu en el "tots hi guanyem" sinó en la "suma zero"

Permetin-me compartir els primers paràgrafs d'un extens article d'Amanda Taub a The New York Times, titulat "La doctrina Trump veu el món com un joc de suma zero".

"Les paraules i les accions de Trump semblen girar al voltant d'una idea central: el món és un joc de suma zero. Qui més aporta és el perdedor; qui més rebi és el guanyador.

Pot semblar una mera diferència de perspectiva o d'estil de negociació, però la major part de l'ordre internacional de postguerra es basa en la idea que el món és un joc de suma positiva: una col·lecció de sistemes superposats que beneficien tots els que hi participen, fins i tot si els costos i beneficis de la participació no es distribueixen de manera equitativa.

Aquest concepte de suma positiva és la base del comerç internacional, el dret internacional i les aliances internacionals que han estat motors de la prosperitat i la pau durant dècades, i de la mateixa democràcia.

Des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat un poderós pilar d'aquest sistema, però Trump ha donat senyals que està jugant un joc molt diferent.

Des dels anys 1980, les seves paraules i accions han fet entendre que concedeix poc valor a les dinàmiques de suma positiva. Mentre que altres veuen jocs de suma positiva que generen guanys per a tots, ell sembla veure només guanyadors i perdedors de suma zero. I ara, en el segon mandat, aquesta visió del món sembla ser un factor determinant de la seva política exterior.

Això ja està trastocant normes, aliances, mercats i economies. Està amenaçant moltes de les relacions de llarga data dels Estats Units, transformant amics en adversaris i fortaleses en debilitats.

Entendre aquest pensament de suma zero ajuda a explicar l'enfocament de l'administració Trump cap al comerç global, la seva política exterior adquisitiva i extractiva, la seva amistat envers molts règims autocràtics i la seva hostilitat envers les democràcies liberals."

Ribbentrump-Moloputin

(Text publicat a Regió7)

L’agost de 1939 Hitler i Stalin van pactar repartir-se Polònia. El protocol signat pels ministres Ribbentrop i Molotov era beneficiós per a les dues potències i perjudicial per als polonesos i les repúbliques bàltiques, que també van entrar en el repartiment. Cada signant tenia motius per cedir una part de les seves ambicions, malgrat que no es refiessin l’un de l’altre. Si molts advocats aconsellen que un mal pacte és millor que una bona sentència, molts analistes de Defensa asseguren que la millor guerra és la que s’evita.

Al 1939 les fronteres de Polònia englobaven una part de l’actual Ucraïna. I justament sobre el futur d’Ucraïna han establert negociacions els representants de Donald Trump i Vladimir Putin, amb el pretès objectiu de construir la pau i evitar que un conflicte local sigui el detonant d’una conflagració molt més extensa. Li ho van dir molt clarament a Volodímir Zelenski en la humiliant emboscada de la Casa Blanca: «estàs jugant amb la Tercera Guerra Mundial». O sigui, aparta’t i deixa’ns fer.

La sobirania i integritat ucraïneses són sacrificables en l’altar de les relacions planetàries entre els grans imperis. Els polonesos no van ser consultats quan alemanys i russos es van repartir el seu país. Tampoc la resta d’afectats per aquell mapa de zones d’influència. La mainada no té dret a veu ni a vot quan la gent gran discuteix els afers importants: aneu a jugar al pati, o al llit, segons l’hora. Per això Ucraïna no ha estat convidada a la taula on es decidirà el seu futur, i també se’n bandegen els països europeus, malgrat tot l’esforç econòmic que hi han dedicat. «Ja us avisarem i us direm el paper que us toca», avisen des de Washington. No cal dir que serà un paper de pagament.

Amb el pacte de 1939 Hitler i Stalin guanyaven temps per enfortir les respectives maquinàries militars i atendre altres fronts. La feblesa de l’acord va quedar en evidència al cap de dos anys, quan els exèrcits alemanys van travessar la línia de demarcació i van començar la invasió de Rússia, el juny de 1941. El fet que Trump i Putin negociïn ara la pau a Ucraïna i a Europa, sense Europa i sense Ucraïna a les converses, ofereix unes garanties igual de dubtoses. Però si els europeus volen dir-hi la seva, s’ho hauran de guanyar, demostrant unitat, força i determinació. Els lliris a la ma no eviten guerres, i els nens no són convidats a decidir fins que demostren que s’han fet grans.

García-Page té por del racisme català però no del de Vox

Emiliano García-Page, president soi-dissant socialista de Castella La Manxa, diu que la delegació de competències d'immigració a la Generalitat de Catalunya és "racista". 

El seu argument: “Una cop que delegues les competències en una institució que el dia de demà pot estar en mans d'un partit anti-imigració com Junts i una ultraderecha conservadora com a Aliança Catalana, això no tens forma de controlar-ho i assegurar-te que es compleixi amb els drets humans”.

En canvi, a don Emiliano no li fa cap por que el dia de demà les competències de l'Estat siguin exercides per un partit anti-imigració com Vox de la ma del PP. Es veu que només hi ha racisme a Catalunya. 

Ja agradaria a molts progressistes espanyols que l'administració central fos tant acollidora com ho ha estat la catalana amb tota mena de governs.

Els llums llargs d’Isidre Fainé il·luminen molts anys de Catalunya espanyola

L’escodinaire Isidre Fainé condueix La Caixa amb llums llargs, necessaris per anticipar futurs. Els llums llargs li mostren ara un període de molts anys sense cap intent seriós de reeditar el Procés, al marge de manifestacions i manifestos.

La decisió que la seu de la Fundació La Caixa, primer accionista de CaixaBank, torni a Barcelona no s’explica només perquè hi hagi un partit constitucionalista al Govern de la Generalitat, ja que aquesta situació pot canviar fàcilment, per crisi parlamentària o per canvi de majories electorals. No és imaginable que la Caixa vagi traslladant la seu segons qui mani a Palau.

Fainé i el seu equip han pres la decisió en el convenciment que una nova majoria independentista al Parlament no donaria pas a un altre 2017, perquè el moviment està globalment desenganyat de la via unilateral, al marge de frases sense compromís del tipus «no s’ha de descartar». El desengany ve del dolor persistent a les costelles apallissades, dels càlculs estratègics sobre el que és possible i el que no, i de la batalla caïnita per les restes del naufragi.

I a més a més, com que la llengua fa pensament, Catalunya pensa cada cop més en espanyol. No hi ha avisos de temporal al radar de les torres negres de la Diagonal.

Calla, poble, calla

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La participació al referèndum de l’1 d’Octubre a Moià va ser d’un 48,6%, cinc punts més que a Catalunya. No es pot dir que els moianesos es desinteressin de les consultes. Però l’Ajuntament es nega a convocar la que li demanen sobre l’ampliació de l’escorxador i la construcció d’una planta de biogàs.

«Habla, pueblo, habla», deia la cançó oficial del referèndum de la Reforma Política de 1976. «Calla, poble, calla», podria ser la cançó dels governants moianesos.

No conec el tema ni tinc elements per jutjar els arguments de banda i banda, però no acabo de veure què té de dolent esbrinar el parer de la ciutadania sobre les qüestions que l’afecten, i les consultes populars són una bona eina per fer-ho. Molt més precisa i fiable que les polèmiques a la xarxa o el recompte de manifestants.

Les consultes ens fan participar en les decisions i ens converteixen en responsables de les conseqüències, per activa o per passiva. Si ens mantenim al marge, renunciem a defensar les nostres preferències i perdem legitimitat per queixar-nos després. És una actitud equiparable a l’abstencionista que lamenta el resultat d’unes eleccions. Haver-hi anat!

Una llei catalana les regula. Diu que «tenen per finalitat conèixer l’opinió de la població sobre la qüestió sotmesa a consulta i llur resultat no té caràcter vinculant». Els governants poden ignorar el resultat, però n’han d’explicar les raons. Qui té por de la transparència?

En la política es dona un fenomen digne d’estudi: els més ferms defensors de la participació ciutadana, quan arriben a llocs de poder, descobreixen una pila d’arguments per mantenir la població ben allunyada de les decisions. Expliquen que tot és més complicat del que sembla, i que la gent sovint vota sense perspectiva de conjunt.

Però aquesta gent és la mateixa que els ha dut a les butaques del govern. Es van equivocar quan van votar-los a les eleccions? Els mancava perspectiva de conjunt quan van fer-los confiança? Si els ciutadans són prou savis per decidir qui els governa, també ho són per respondre amb seny a les consultes que se’ls presentin.

Tenir por de les consultes és tenir por de la gent, dels ciutadans, del poble. «Vox populi, vox dei», diu la llatinada: la veu del poble és sagrada i omnipotent. Però tot polític submergit en un fluid de poder experimenta un impuls ascendent en direcció a l’autocomplaença.

La part bona és que s’hi pot resistir.

Delegació de competències en immigració: primers apunts

Acord PSOE-Junts per delegar a la Generalitat socialista unes quantes competències en immigració. A manca de més detalls, uns apunts:

- La lluita entre Junts i ERC per veure qui aconsegueix més de Madrid és bona per a les competències de la Generalitat. Per exemple, en pocs dies s’anuncien dos augments considerables del nombre de Mossos.

- Junts es penja una medalla en aconseguir que els Mossos siguin a la frontera, ports i aeroports, per barrar el pas als estrangers sense permís d’entrada. També podran instar l’expulsió dels que ja han entrat. Això serà ben vist per la majoria de catalans, convençuts que Catalunya és plena d’immigrants il·legals. Però si al cap d’un temps es continuen veient un munt de magribins, subsaharians i llatins, perquè resultés que no n’hi havia tants d’il·legals com es diu, la decepció serà notable i donarà vots a l’extrema dreta.

- Els Mossos expediran els documents d’identitat dels estrangers, els NIE. En canvi els catalans haurem de continuar renovant el DNI a les comissaries de la Policia Nacional. 

- Els NIE s’expediran a partir del registre únic estatal, i la Generalitat farà de mostrador. Això facilitarà la vida als estrangers i descarregarà de feina la Policia Nacional. L’estranger amb dificultats per tramitar el NIE a Catalunya podrà anar a la comissaria de Fraga i tornar amb els papers a la butxaca.

- Els Mossos podran participar en el control fronterer i en l’expulsió dels il·legals, però no participaran és en el control dels qui entrin per altres llocs. Barajas, per exemple. I un cop arribats, es poden moure lliurement per totes les comunitats, inclosa Catalunya. Només si els pesquen sense papers els poden instruir l’expedient d’expulsió. La delegació de competències no dona eines a la Generalitat per limitar la xifra d’immigrants residents a Catalunya.

- Espero que posteriors aclariments detallin l’abast exacte de la frase «en matèria lingüística s’aplicaran les previsions de la legislació vigents a l’exercici de les competències delegades»; de moment, apunta a una millora quant a eines d’integració lingüística dels estrangers.

L’asteroide feia por, l’emperador fa pànic

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«El món s’acaba, però s’acaba bé» deia cada migdia Xavier Grasset a Catalunya Ràdio entre 1997 i 2004. La broma venia a tomb d’un cert mil·lenarisme humorístic que va aparèixer a mesura que s’aproximava l’any 2000, inspirat en la llegenda del pànic europeu de l’any mil.

Però el 2000 sí que traginava una amenaça: la d’una gran fallada dels sistemes informàtics, ja que els més antics s’havien programat amb dates de sis xifres, i la mitjanit del 31/12/99 saltarien al 01/01/00. La instrucció d’anar enrere en el temps els desconcertaria, deixarien de funcionar o, encara pitjor, es posarien a fer coses estranyes i imprevisibles. Al final no va passar res i el món va celebrar amb alegria l’estrena de la xifra rodona.

Als humans ens fascina tot allò referent la fi dels temps, i ens passem el dia buscant indicis de la data i les formes que tindrà l’Harmagedon. Després de sobreviure a l’efecte 2000 va arribar la suposada profecia maia que prometia l’apocalipsi mundial el 21 de desembre del 2012. Tampoc no va passar res, excepte que durant uns mesos es va entintar molt de paper i es van malgastar moltes hores de televisió amb especulacions desmentides inútilment pels científics seriosos.

Ara hem vist esfumar-se una nova oportunitat de viure la vida amb l’ai al cor i sobreescalfar encara més les xarxes socials. Resulta les probabilitats que l’un asteroide 2024 YR4 s’estavelli contra la Terra l’any 2032, han baixat del tres per cent al 0,002 per cent, camí del zero absolut. Ens quedem sense una bona excusa per deixar de lluitar contra el canvi climàtic.

Paciència. Amb una mica de mala sort la nova era que impulsa Donald Trump ens farà patir per la guerra nuclear i la destrucció assegurada. Com durant la crisi dels míssils de Cuba, el 1962, o el desplegament dels euromíssils, fa quatre dècades. Potser tornaran aquelles manifestacions pacifistes dels vuitanta, i les plataformes emetran documentals d’instruccions per sobreviure a la radiació.

Tot i que, avui en dia, per enfonsar un estat modern en la misèria, la destrucció digital seria molt més efectiva (i menys contaminant) que la bomba atòmica. Desconnectats i amb totes les dades esborrades: com se sobreviu a això?

L'emperador Trump condemna Ucraïna

Algú li va dir a Donald Trump que el subsol d’Ucraïna contenia un tresor inesgotable de «matèries primeres crítiques», minerals necessaris per a modernes les tecnologies, de les bateries dels cotxes elèctrics a les telecomunicacions, passant pels aerogeneradors.

Trump va exigir a Zelenski que li cedís l’explotació d’aquests jaciments volia continuar rebent el suport d’Estats Units. Si es negava, ja s’espavilaria amb Putin.

Però mentrestant s’ha divulgat que les reserves del subsol ucraïnès no són tant importants com s’havia dit, que les valoracions s’havien fet en temps de la Unió Soviètica i amb mitjans d’exploració de dubtosa fiabilitat, i que la seva explotació resultaria molt costosa. Això explicaria per què Zelenski no va oposar resistència a l’extorsió mafiosa de Trump.

De sobte Washignton ja no està interessat en l’acord, ja no es deleix per explotar les reserves minerals ucraïneses, i fa passar davant un altre objectiu diplomàtic: l’entesa global amb la Rússia de Putin. El lamentable espectacle d’ahir a la Casa Blanca, amb Trump i el vicepresident Vance esbroncant i humiliant el president ucraïnès, escenifica la nova orientació.

L’objectiu és que Ucraïna es rendeixi i accepti les condicions exigides per Putin: consolidació i fins ampliació de les conquestes territorials i renúncia a cap aliança militar amb el bloc occidental.

Les males maneres de la reunió són premeditades. En directe per televisió, Trump llança un missatge a Europa: són el pinxo més pinxo, el ganàpia que roba els esmorzars a l’hora del pati, i faig ofertes que no es poden refusar. Si em plantes cara ni tant sols no semblarà un accident.

Les primeres reaccions europees han estat desiguals. Per a qui esperi una acció conjunta, els governs d’extrema dreta són l’enemic a casa.

Ucraïna està més sola que mai.