Són persones. Persones especialment indefenses. Parlem dels immigrants menors no acompanyats (mena) que saturen els centres d’acolliment de Canàries i de Ceuta. L’acord entre el govern socialista i el grup de Junts sobre criteris de repartiment per les diferents autonomies ha aixecat les ires de l’oposició de dretes, i ja s’insinuen revoltes en els governs de Mazón i Ayuso. En tots els casos, darrera tota la retòrica amb que s’amaneix la discrepància s’amaga una única afirmació sincera: «Aquí no els volem, que se’ls quedi un altre». Junts està content perquè l’acord limita el nombre dels que arribaran a Catalunya: els catalans que no volen veure'n cap pel carrer aplaudiran la fita aconseguida per Nogueras. Les comunitats del PP (que són la majoria) afirmen que s’hauran del menjar els que s’estalvia Catalunya. Es troben a faltar les veus que cridin: «Escolteu, que parlem de persones, i de persones més indefenses que els adults». Però la pluja gens fina que cau des de fa anys ens porta a no veure aquests menors com infants necessitats d’una oportunitat sinó com destorbs o, encara pitjor, com enemics.