A les històries d’Astèrix el Gal, Ideafix, el gosset minúscul del voluminós Obèlix, estima els arbres i ataca ferotgement els soldats romans que els maltracten. En això els catalans ens assemblem al simpàtic animaló: santifiquem els arbres, en volem veure a pertot arreu, maleïm les places dures i les avingudes desèrtiques i ens delim per viure en carrers ben arbrats, encara que les branques ens tapin la visió de la casa del davant –que tampoc és gran cosa. Naturalment, construïm les segones residències a les pinedes tot i saber (perquè ho sabem) que si arriba un incendi forestal no en quedarà pedra sobre pedra. Tenint en compte aquests antecedents, no és estrany que en una enquesta la meitat dels consultats es pronunciïn en contra de «reduir la massa forestal tallant arbres per millorar la gestió dels incendis». En fòrums digitals la rèplica sol ser aquesta: «que netegin els boscos i no caldrà tallar-los». La nostàlgia per uns temps passats que la majoria no hem viscut alimenta la idea d’uns boscos nets com una patena perquè sortia a compte treballar-los. Per cert, que des de sempre una de les maneres de treure’n rendiment era tallant una part dels arbres i venent-los a les serradores; no només s’obtenien diners sinó que l’esclarida ajudada a créixer la resta –fins que també els tallessin. No sé què diria el simpàtic Ideafix si veia els cavalls arrossegant els troncs boscos avall fins els camins, i si li vindria un cobriment davant l’espectacle, avui turístic, de la baixada dels troncs Segre avall.
Per guanyar temps, he demanat a un xatbot les dades sobre l’evolució de la superfície arbrada de Catalunya. Ras i curt: en un segle pràcticament s’ha duplicat. Fa cent anys hi havia 0,74 milions d’hectàrees de bosc, mentre que avui són 1,3 milions. La gran expansió es dona entre 1950 i 1990, amb la transformació de les feines agrícoles que implica l’abandonament dels terrenys més difícils i la seva colonització per uns pins de creixement ràpid i bigarrat. Molts boscos «moderns» encara mostren les restes de les antigues feixes sota els matolls. No pot ser casual que els grans incendis comencessin al final d’aquell cicle expansiu, a partir dels anys vuitanta. La multiplicació del bosc ha estat desordenada, i per evitar que aquesta característica afavoreixi els grans incendis cal posar-li la mena d’ordre que millor s’adigui a l’objectiu d’evitar-los. Amb racionalitat científica i sense prevencions quasi religioses de «noli me tangere».
(Article publicat a Regió7 el 4/8/2026)