A la façana d’un edifici del servei d’aigües de París hi ha unes aixetes per complir l’obra de misericòrdia que ordena sadollar a l’assedegat. El curiós és que una de les fonts raja aigua amb gas. No és el cas del conjunt d’aixetes que s’ofereixen al vianant a l’avinguda Universitària, al peu de les escales de la FUB, que només dispensen aigua ordinària i no es pot dir que es formi una cua d’usuaris. I no és que els manresans no ens hidratem; és que l’experiència històrica amb el líquid que les canonades ens porten fins a casa és només regularment satisfactòria. Entenguem-nos: és digne d’admiració del fet mateix que movent una maneta tinguem tanta aigua com vulguem. A la donzella de la cançó, que anava a la font a buscar un cantiret d’aigua, l’actual comoditat li semblaria cosa de bruixes (i un problema, perquè es quedaria sense excusa per festejar amb el fill del moliner, que li feia la mitja rialla). Aquesta és la part satisfactòria. La que ens ha fet arrufar el nas al llarg dels anys són les característiques organolèptiques: el gust i/o la olor. Vaig fer-ne esment en un article, ja fa uns anys, i l’admirat i enyorat Josep Alabern, director del servei, em va renyar amablement. Deia, com havia dit a tothom que li retreia el mateix, que si n’omples una gerra i la poses a la nevera, al cap de poques hores s’ha evaporat el clor. Però no és el clor el que m’ha molestat moltes vegades, sinó la ferum com de verdet de bassa, que augmentada per la temperatura de l’escalfador impregnava el bany després de la dutxa matinal. Darrerament s’han pres mesures per corregir aquest inconvenient, i el cert és que les els meus receptors gustatius i olfactius ho han agraït. Perquè fa molts anys que aquest servidor, entre cervesa i cervesa, beu aigua de l’aixeta per fer-se passar la set. L’envasada la reservo per al cafè i les infusions, on convé la màxima neutralitat. I és des d’aquesta experiència que entenc la dada publicada per aquest diari, segons la qual formo part d’una veritable minoria: només un de cada vuit manresans fa com jo. La resta contribueix amb entusiasme a omplir el contenidor groc, el dels envasos de plàstic. A París no passa. Darrerament Aigües de Manresa ha posat un para-sol a la potabilitzadora per destorbar la proliferació d’algues, i a mi em sembla que s’ha notat. Si van fent millores perceptibles, el nombre de bevedors s’anirà incrementant, però no esperin que sigui de cop: són molts anys de mala fama.
(Article publicat a Regió7 el 28/7/2026)