A les
eleccions municipals de 1987 el PSC va acudir-hi amb l’eslògan
«Per a nosaltres Manresa és capital», jugant amb dos significats
de la paraula «capital» recollits al diccionari: «principal, més
important» i «ciutat o vila on resideix el govern». Això darrer
tenia a veure amb la reivindicació que la Generalitat, controlada
per Jordi Pujol amb majoria absoluta, reconegués a Manresa la
capitalitat d’una àrea més extensa que el Bages, en la línia de
les regions o vegueries dibuixades per la Generalitat republicana.
Segur que per a una majoria de manresans la seva ciutat era principal
i molt important, i segur també que molts desitjaven una capitalitat
per posar-se a l’altura de Girona, Lleida i Tarragona, però la
sintonia amb l’eslògan no els va portar a votar el PSC, que va
perdre l’alcaldia a mans del convergent Juli Sanclimens. De tots
aquells fets han passat trenta-nou anys, i la reivindicació
capitalina encara cueja: en un recent ple municipal la gran majoria
dels regidors manresans van instar el Govern català a reconèixer el
paper de la ciutat com a capital de la Catalunya central... en la
planificació de les rutes del transport interurbà. L’eslògan
podria ser: «en cotxes de línia, Manresa és capital». Pot semblar
un tema menor, però el Procés va començar un dia amb els «catalans
emprenyats» pel caos de Rodalies, manifestant-se pel «dret a
decidir en les infraestructures». A Manresa es dona un cas curiós:
desitjava l’establiment de les vegueries per ser capital d’una
d’elles, i només ha aconseguit la primera part. La vegueria de la
Catalunya central existeix, creada per llei del Parlament, però
aquesta estableix que la seu institucional es determinarà en una
llei posterior, fins ara mai tramitada. Manresa acull una delegació
del Govern i unes quantes delegacions de conselleries, però amb la
llei a la ma, no és capital. És clar que les vegueries tampoc no
son vegueries de veritat: no tenen els òrgans democràtics de govern
dotats de competències i pressupostos que haurien de tenir per
assemblar-se a les diputacions; de fet, per substituir-les, però per
a això s’hauria de modificar el mapa provincial espanyol, i aquest
és un meló que cap partit no vol obrir. Mentrestant, estiguem
satisfets que la delegació territorial serveixi per donar nova vida
al palau barroc dels antics jutjats, on treballaran els funcionaris
que executen sobre el terreny les decisions adoptades a Barcelona
pels responsables dels seus departaments.
(Article
publicat a Regió7 el 20/6/2026)