L’agost del 1975 Estats Units, la Unió Soviètica i 33 països més van signat a Helsinki l’acta final de la Conferència per a la Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE), que congelava l’estat de la Guerra Freda al continent per tal que ningú no prengués mal. Russos i americans ja es barallarien per delegació a altres parts del món. El document era ple de boniques referències a la sobirania i als drets humans, però el punt que interessava a Moscou era el que consagrava el principi de «no ingerència»: «els Estats participants s'abstindran de qualsevol intervenció, directa o indirecta, individual o col·lectiva, en els afers interns o externs que siguin de la jurisdicció nacional d'un altre Estat». Dit d’una altra manera: Occident renunciava a actuar per sostraure els països de l’Est de les urpes de Moscou, sota les que havien caigut durant la Segona Guerra Mundial. Va caldre esperar que la URSS col·lapsés al cap de quinze anys perquè recuperessin la llibertat.
Aquesta setmana els presidents dels Estats Units i de la República Islàmica de l’Iran han signat un «memorandum d’entesa» orientat a posar fi a la guerra i que el petroli torni a circular. El segon punt del document estableix que els signants es comprometen a «abstenir-se d’interferir en els afers interns» de l’altra part. És a dir, que Donald Trump admet que la teocràcia tirànica i sagnant dels aiatol·làs continuï governant el país, negant els drets polítics bàsics als iranians i encara més a les iranianes. No és això el que havia promès el suposat líder del món lliure. Al contrari, el seu objectiu inicial per començar la guerra era el canvi de règim a Teheran. Al final, després de milers de morts i milions de dòlars en armament cremat i en infraestructures, cases i equipaments destruïts, essencialment en el territori iranià, el resultat de l’operació engegada per Trump per incitació de Netanyahu és que els aiatol·làs guanyen i els iranians perden: més pobres i igual d’oprimits.
