«Confutatis maledictis, flammis acribus addictis», es canta al Dies Irae de la mozartiana Missa de Rèquiem: «confosos els maleïts, lliurats a les flames abrusadores». No caldrà esperar al «dia de la ira» en què l’omnipotència divina «reduirà el món a cendres com van anunciar David i la Sibil·la»; ja ens ho farem nosaltres solets, per descura, arrogància i individualisme. No pas per ignorància, perquè tots sabem el que passa i pot passar.
Ho sabem des de fa molt. L’octubre de 1980 es va declarar un incendi a l’oest del Bages que va cremar més de cinc mil hectàrees. Va ser l’extensió més gran a la comarca en dècades, però no va trigar gaire a superar-se: parlant només dels que han fet mal al Bages, podem esmentar el de Rocafort el 1985, els de Jorba i Castellfollit el 1986, o els grans desastres de 1994 i 1998, tots ells de més de cinc mil hectàrees. El mapa acumulatiu de zones calcinades a la comarca és aclaparador.
Cal reconèixer i valorar que els bombers s’han posat les piles en aquestes dècades i ara cauen sobre els focs amb la consigna de matar-los abans que es facin grans, tot i que la meteorologia i el terreny sovint no hi ajuden. Però una altra dita afirma que els incendis forestals s’apaguen a l’hivern, és a dir, que el millor remei és la gestió orientada a modificar les condicions que afavoreixen el dany. La massa forestal no para de créixer, els propietaris no troben rendibilitat en tenir-ne cura, i l’administració sempre dona la sensació d’anar per darrera dels fets. Quan es posa proactiva elabora de plans a desenvolupar en terminis massa llargs.
Hi ha focs que destrueixen cases i empreses, però la major part de la superfície afectada és simplement bosc. La imatge produeix molta tristesa, però quantes butxaques toca? Sabem prou bé que les platges es continuaran omplint de turistes low cost encara que els turons veïns passin del verd al gris d’un any per l’altre. El bosc no dona i als munyidors de la gran mamella no els importa.