«Càndid
rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell», va escriure J. V.
Foix. En el poema «Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles»
relata com li és igualment satisfactori embadalir-se davant els
testimonis «del temps antic» i posar a punt el motor d’un
automòbil per devorar quilòmetres. A la gent de Manresa també
l’enamora el vell, si hem de fer cas a l’èxit dels retorns al
passat que s’ofereixen en el programa de la festa major. Les
visites a la «Manresa desconeguda» han complert trenta anys i
moltes de les descobertes que s’hi ofereixen són temps congelat.
Enguany, per exemple, es visitaven el convent de les Caputxines del
carrer Talamanca, ara de propietat municipal, i la fàbrica dels
Panyos, testimoni excepcional d’arquitectura industrial de fa
dos-cents anys, amb el valor afegit de ser l’únic que es conserva
a Catalunya tal i com era quan el van alçar el 1818. Però si les
reserves per aquestes visites es van esgotar en qüestió de minuts,
amb col·lapse inclòs del servidor informàtic, també es van fer
cues per entrar a la sala Plana de l’Om per veure els curtmetratges
aplegats en l’esdeveniment «Manresa desconeguda de cine»,
organitzat per l’Associació Memòria i Història. Si no manquen
visites als àlbums de fotos antigues de la ciutat al conegut portal
de l’associació, memoria.cat, no cal dir l’atractiu de veure-les
en moviment. Ara el portal ha penjat les filmacions senceres, que
són, per a la majoria, entretingudes, i per als més interessats,
profitoses. No es perdin la del Passeig sense terrasses del 1935, amb
la gent en grups amunt i avall, endiumenjats i per la dreta, com si
existís una barrera axial invisible: no és estrany que els més
irreverents el bategessin com «el tontòdrom».
Exaltats pel nou i enamorats del vell: no sempre les dues idees
han anat juntes. Al curtmetratge sobre la visita de Franco a Manresa
el 1966 es veu en avançada construcció l’edifici sense gràcia
que va substituir el modernista de Can Jorba. Novetats sense amor pel
passat: n’hi ha hagut tantes! Tampoc es tracta de congelar res: no
ens podem permetre un catàleg infinit de pedres mortes. S’han
d’omplir de vida nova sense destruir allò que les fa estimables.
Aquesta és, afortunadament, la tendència, però cal estar sempre
amatents per evitar de no fer esguerros per raons d’utilitat o
protagonisme arquitectònic.
(Article
publicat a Regió7 el 29/8/2026)