Interessant i reveladora la pàgina que signa Jordi Morros al Regió7 del 4/9/2026. Resulta que l’octubre de l’any passat, amb una setmana de diferència, es van posar a Manresa les primeres pedres de la futura delegació del Govern, al barri vell, i de l’Edifici del Coneixement, destinat a estudis de medicina i recerca en salut, davant Sant Joan de Déu. Gairebé un any més tard, el segon està tant avançat que es compta estrenar-lo d’aquí a pocs mesos, mentre que el primer és un solar sense activitat visible. La temptació de relacionar la diferència amb les formes de gestió és inevitable. L’obra ràpida la impulsen i gestionen sengles fundacions: Althaia i la facultat de Medicina de la UVic-UCC. L’obra lenta és responsabilitat de l’administració catalana, amb l’agreujant que a la primera pedra hi havia el conseller Dalmau, que ha rebut l’encàrrec de posar les piles al gran artefacte burocràtic. Haurien d’haver encarregat aquest projecte a alguna fundació, o a una empresa pública sense tantes cotilles com els aparells funcionarials? Però hi ha una altra explicació possible: per fer l’equipament educatiu i sanitari es va buscar un terreny que no compliqués la vida als arquitectes i constructors; al contrari: que els donés joc per ser creatius. En canvi l’edifici governamental s’ha volgut aixecar en un terreny i d’una manera que ha obligar a refer el projecte i a examinar l’estat de les cases del voltant, la majoria velles i unes quantes d’abandonades, per garantir que no cauran quan comencin les voladures al subsol per fer-hi un aparcament. Pregunta: no hagués estat més fàcil renunciar a aquesta excavació i llogar places al pàrquing municipal de la via Sant Ignasi, que és al costat mateix? Però posats a preguntar: no hauria estat més ràpid i econòmic aixecar un edifici d’oficines de nova planta en un indret sense problemes topogràfics, encara que fos poc cèntric? Perquè, a veure: s’hi esperen gaires desenes de milers de visitants? S’afirma sovint que els equipaments dinamitzen els barris vells, però quan es tracta d’oficines que tanquen a la tarda, i els empleats se’n van a casa, els carrers del voltant queden deserts. Alguns pensen que si hi haguessin fet la universitat, els pisos d’estudiants que s’escampen per la part alta de la ciutat potser ara donarien vida al nucli antic i promourien rehabilitacions amb perspectiva de benefici, que és el motor que funciona més be a la societat que ens ha tocat viure.
(Article publicat a Regió7 el 5/9/2026)