Desnonaments: la culpa és del govern de Felipe González i del ministre Boyer

La culpa és de Miguel Boyer i del govern de Felipe González, del qual va ser ministre i vicepresident. És l’autor de l’anomenat «decret Boyer» de 1985 que posava fi als contractes de lloguer indefinits. Els contractes nous no tindrien límit mínim ni màxim de durada, i el preu es podia revisar a cada renovació. Els vigents mantindrien el caràcter d’indefinits, i van ser anomenats «de renda antiga». El govern pensava que els règim de contractes indefinits desincentivava que propietaris i promotors oferissin pisos a lloguer, i va creure que una liberalització brutal corregiria aquest problema, però l’efecte va ser el contrari: sabent que l’amo els podria treure quan volgués, molts possibles llogaters van optar per hipotecar-se i comprar un pis de propietat, llavors més assequibles que ara. Els que no podien comprar s’havien de resignar a la inestabilitat.

El 1994 es van introduir modificacions per donar més estabilitat als lloguers d’habitatges: la durada mínima havia de ser de tres anys, que després es van ampliar a cinc, però passat aquest temps persistia la incertesa: i si l’amo em demana el que no puc pagar? Ara, amb els preus de l’habitatge disparats, tant de compra com de lloguer, aquest «i si...» s’ha convertit en un «segur que...». Ja només faltava que els grans fons aterressin en el problema com els voltors que demostren ser.

El segon dels dos decrets aprovat dimarts pel consell de ministres proposa tornar al sistema de lloguer indefinit, o pròrroga automàtica, i ha estat criticat amb els mateixos arguments que justificaven el decret Boyer: sense llibertat per fixar preus en el futur, cap propietari no voldrà llogar, i l’efecte serà el contrari al buscat. Això, i l'acusació que el lloguer indefinit era un invent franquista, quan en realitat van ser introduïts per llei el 1920 i mantinguts per la república i la dictadura.

Si hi hagués milers de pisos públics de lloguer assequible, la seva existència pressionaria el mercat i faria que els particulars moderessin els preus que demanen. Però és mes fàcil aprovar decrets i escampar culpes polítiques que posar-se a construir els centenars de milers d’habitatges que fan falta al conjunt de l’Estat.

El descrèdit vertiginós de la política

El forense Narcís Bardelet, autor de llibres sobre crims i famós per una sèrie d’entrevistes a TV3, ofereix una xerrada en un poble costaner de la seva comarca, l’Empordà. El presenta l’exalcalde del municipi, ara diputat de Junts al Congrés. Bardelet entreté la sala amb amenitat, desgranant anècdotes de tota mena i reflexions vagament filosòfiques. A les acaballes, però, salta de l’anècdota a la categoria i afirma que «la religió i la política» són la principal causa de morts violentes de la nostra època. El diputat s’alarma, protesta i afirma que la política serveix justament per resoldre conflictes. La sala, que és plena, s’omple de murmuris. Bardelet insisteix: la política ens llança els uns contra els altres fins que ens matem. La sala aplaudeix. Una ovació espontània a un discurs antipolític. Què diantre està passant?

Guaito la composició del respectable. Gent de mitjana edat, catalanoparlant, que fa dos dies hauria etiquetat com a votants convergents de tota la vida; de fet, CiU/Junts ha guanyat totes les eleccions (estatals, catalanes, locals) al municipi des del 1977 fins ara, sovint de forma aclaparadora. Què fa un auditori com aquest aplaudint un estirabot antipolític, i desaprovant la defensa de la política per part de l’exalcalde a qui han donat majories absolutes? Fins on ha penetrat el desprestigi de la política, de la que s’alimenten els populismes? Quina és la causa? O hi ha una constel·lació de motius?

És cert: obres el diari i veus bombardejos criminals ordenats per dirigents polítics que guanyen eleccions ensigalant els votants –o això pensem els que ens ho mirem de lluny amb aires de superioritat. Però també veus parlaments inoperants perquè sumen la incapacitat del pacte a la fragmentació, i líders que prefereixen l’insult a la proposta, més preocupats per encolomar culpes que per solucionar problemes. Potser aquesta frase és antipolítica, però és el panorama que s’observa des d’una posició arran de carrer.

Els ciutadans apreciem l’esforç i la voluntat encara que no s’aconsegueixi tot el que voldríem; no som ximples, no demanem miracles, sinó que deixin de jugar a les batusses de pati de col·legi, s’arromanguin i s’hi posin. El desprestigi de la política dona ales als demagogs que diuen que no en formen part, però munten partits i es presenten a les eleccions per governar, i si això no és un polític, què és? Mentrestant, els que remenen les cireres des de darrera de l’escenari fan festa major.

 

La (rebutjada) comissió municipal d'investigació de la ganivetada

El ple municipal de Manresa va debatre i rebutjar dijous la proposta de Junts per crear una comissió d’investigació sobre l’homicidi de Carles Vilajosana, mort d’una ganivetada la matinada del Correfoc. No en diuen "comissió d’investigació", perquè la figura no apareix al reglament municipal, sinó "comissió informativa temporal per a l’anàlisi i esclariment de les actuacions municipals i dels mecanismes de prevenció, seguiment i coordinació previs als fets de l’1 de setembre de 2026", segons l’enunciat de l’Ordre del Dia. És a dir: què va fallar.

Les comissions tenen mala fama. S’atribueix a Napoleó la frase "Si vols que una cosa es faci, nomena un responsable; si vols que es demori eternament, nomena una comissió". Sir Barnett Cocks, secretari de la Cambra dels Comuns, va afirmar: "Una comissió és un carreró sense sortida on les idees són atretes i després estrangulades discretament". L’experiència dels darrers anys a les cambres legislatives més properes suggereixen un altre aforisme: "Si vols evitar que s’aclareixi una crisi, deixa-la en mans d’una comissió d’investigació". Les hem vist al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i en assemblees regionals, i la seva principal funció ha consistit en propiciar la picabaralla entre govern i oposició, amb abundància d’exabruptes i males maneres. Es criden compareixents només per poder-los enfangar amb l’excusa d’interrogar-los, i al final les conclusions no es deriven del que s’ha esclarit, que és poc, sinó del color polític de la majoria.

I tanmateix, la matèria proposada és important. Després d’aquells fets terribles, l’alcalde Marc Aloy va declarar el següent: "Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat". La proposició de Junts posa en focus en l’esclariment de les "actuacions municipals", més que en la societat en el seu conjunt, però la pregunta final no deixa de ser "què ha fallat". Es pot respondre des d’una comissió municipal? Si s’hagués creat, hagués trobat la solució màgica a una problemàtica que excedeix l’àmbit de la ciutat? O hauria estat un instrument més de la precampanya electoral? Per esquivar aquest darrer perill la majoria de govern va caure en la temptació de vetar la proposta, amb el risc de sentir-se a dir que vol enterrar un drama colpidor. Potser li convenia més crear la comissió i procurar que es morís tota sola, com mana la tradició.

Recuperar els Panyos... i recordar les brutals condicions laborals de fa dos segles!

Ara que fa cinquanta anys de tantes coses, també es compleixen del «Plan de Reestructuración» del tèxtil llaner aprovat el 1975 i al que es va acollir la fàbrica dels Panyos de Manresa per tancar portes el 1976, posant fi, d’aquesta manera, a un segle i mig d’activitat. Ara l’Ajuntament treballa en la restauració del notable edifici, una joia del patrimoni arquitectònic industrial en la mesura que «es tracta de la primera fàbrica de riu construïda a Catalunya seguint el model de pisos decimonònic anglès», segons explicava ahir aquest diari. «Està cridada», afegia, «a ser un espai divulgatiu del parc del Cardener, de l’Anella Verda i de la història de la indústria tèxtil».

És interessant que es dediqui una part de l’edifici, quan s’acabi de restaurar (de moment es treballa per assegurar-ne la integritat) a la història del tèxtil a les nostres comarques, ja que sota aquella teulada i entre aquelles parets es van començar a teixir draps de llana, o «panyos», tant enllà com la dècada del 1820. Per les vicissituds del sector, amb el pas de les dècades va transitar de la llana al cotó i va tornar a la llana, amb un temps dedicat a fer servei de caserna militar. Si n’hi ha d’història per explicar! Per exemple, que part dels fundadors tingueren relació amb el tràfic d’esclaus, «indústria» gens estranya a principis del segle XIX.

També seria interessant il·lustrar qui amb què es trobaven els obrers i obreres que van fornir les primeres generacions d’assalariats. El Museu d’Història de Catalunya ho defineix així: «Les condicions de treball de la població obrera durant el segle XIX són extremadament dures. Les jornades de treball són molt llargues -12 ó 13 hores- i els sous amb prou feines garanteixen la subsistència. Les fàbriques es caracteritzen per la manca d’higiene, temperatures molt elevades, sorolls, pol·lució, sinistralitat laboral... Els infants hi entren a treballar des de ben petits. Les dones, majoritàries a la industria tèxtil, cobren sous més baixos que els homes. El treball no és estable i les crisis provoquen períodes d’atur. Els treballadors accidentats o malalts no estan protegits: la patronal i les autoritats imposen una forta disciplina laboral.»

Si els murs tinguessin memòria, els dels Panyos testimoniarien una història d’explotació. Les grans dècades manresanes del XIX, quan la ciutat era una de les més importants de Catalunya, es van construir sobre aquests fonaments. Cal recordar-ho.

Sor Lucía i la menjadora dels regidors

Sor Lucía Caram s’ha enfadat amb Junts per Manresa i amb el seu economista liberal Jordi Franch, que en un acte de partit la va acusar de ser la responsable d’omplir la ciutat d’immigrants (s’enten que immigrants pobres) amb el seu banc dels aliments. La popular religiosa els ha acusat de respondre a «la lluita per una cadira, per entrar al govern o per continuar vivint de la política com algun dels seus companys» i de voler «aconseguir, de la manera més fàcil, uns quants vots que acabin donant-los menjar a ells, però que no resolguin cap dels problemes reals de la gent». Intens, però no inesperat. La monja mediàtica de Santa Clara contra l’organista de la Seu (l’altra dedicació del professor Franch).

En llegir les declara.cions de sor Lucía vaig pensar: ja hi tornem a ser, ja s’acusa els polítics de buscar només la menjadora i fer el que calgui per «viure del ‘cuento’». És així? Anem a veure els números de Manresa. El sou brut anual de l’alcalde és de 72.478,56 euros. El sou net són dues terceres parts d’aquesta xifra. Els sous bruts de la resta del Govern van dels 65.827 d’Anjo Valentí i Mariona Homs als 56.135 d’Isabel Pulido. N’hi ha dos que no cobren sou perquè estan jubilats; el seu règim econòmic és el de dietes d’assistència als plens municipals i les comissions, igual que una part de l’oposició.

Anem doncs a l’oposició. Hi ha cinc regidors que cobren un sou per fer de presidents, vicepresidents o portaveus dels seus grups municipals. La retribució bruta anual és de 22.491 euros per una dedicació teòrica del 50%, tot i que no fitxen. N’hi ha dos de Junts, dos de Fem (CUP) i un de Nacionalistes. La resta de regidors no reben cap sou fix però tenen dret a una dieta de 1.077 euros per cada ple municipal i 269 per cada reunió mensual de les comissions a les que pertanyin (els dels grups més petits pertanyen a més d’una). Val a dir que per moltes reunions que acumulin, hi ha un topall anual de 23.696 euros.

Aquestes quantitats són justes, escasses o excessives? Sóc del parer que la feina política s’ha de pagar perquè ens convé que s’hi dediquin els millors. Cap a tres mil cinc-cents euros nets al mes per governar una ciutat de 82.000 habitants? Decideixin vostès. Però els recomano que de tant en tant assisteixin a un ple municipal, en viu o per internet, i comprovin qui intervé i s’ho ha preparat com cal, i qui es limita a escalfar cadira o llegeix de vegades alguna cosa escrita per algú altre. Ja ho diu la dita, que de tot hi ha a la vinya del senyor.

«No atrapo la quota de la mútua»

Una amiga lectora em demana un article sobre les mútues.

–Sobre la quota que no paren d’apujar-te? –li endevino.

–Exactament. És un escàndol. Estic jubilada i si cada any m’apugen cinquanta euros al mes no podré seguir.

La publicitat de les mútues sanitàries busca nous clients oferint tarifes a partir dels 21 euros al mes, però la quota de tres xifres que gaudeix o pateix l’amiga lectora s’enfila cap als núvols a mesura que l’efecte de l’edat sobre la salut la fa més indispensable l’assegurança.

–Hi soc des que tenia tres anys! Creus que m’han de tractar d’aquesta manera?

No sé si totes es comporten igual. La seva, sí. Les llistes d’espera i la burocràcia de la sanitat pública expulsen els usuaris cap a les mútues, i les mútues expulsen els seus clients cap a la pública justament quan comencen a gastar «massa».

El diccionari diu que una mutualitat és una «associació de persones afectades per uns mateixos riscos que volen compartir proporcionalment i sense cap ànim de guany el cobriment d’aquests riscos mitjançant una contribució de cada associat». Si es tracta de mutualitzar, els més joves i sans haurien de contribuir amb més del que gasten per ajudar els més grans i/o malalts. Però les mútues funcionen com empreses en un mercat competitiu, i busquen conquerir parcel·les de mercat amb ofertes de preus econòmics per enganxar nous clients, encara que per quadrar els comptes hagin de condemnar els mutualistes de tota la vida a un augment constant de les quotes, justament quant el seu poder adquisitiu va de baixa.

Catalunya és país de mutualistes perquè ha estat i encara és país d’autònoms, i durant molts anys el «seguro» (el SOE, «seguro obligatorio de enfermedad») només cobria els assalariats. No va ser fins el 1986 que la sanitat pública va esdevenir universal, al marge de l’estatus laboral. I sí, hi havia famílies que incloïen els seus fills de tres anys a la cartilla de la mútua, com van fer els pares de l’amiga lectora.

Es pot objectar que si les mútues fessin pagar molt més als joves sans, aquest no s’hi apuntarien. Però no pot ser que s’obligui els més grans a treure la llengua, com si no els fos prou difícil arribar a final de mes amb el que s’enfila el cost de la vida. Si l’Estat és incapaç de garantir una atenció sanitària ràpida i eficaç, que ho compensi regulant les tarifes màximes de les alternatives mutuals. És una qüestió de garantir drets fonamentals.

"Amos del nostre propi destí"

Ha fet cinquanta anys de l’històric Onze de Setembre del 1976, la Diada dels cent mil a Sant Boi de Llobregat i de la seva prèvia bagenca a Manresa, amb tres mil persones al pavelló del Congost, recordada dimecres passat amb una taula rodona en la que van participar els quatre oradors supervivents i es van escoltar fragments enregistrats de les intervencions dels dos absents. Un d’aquests va ser l’advocat Xavier Sitjes Molins, i el fragment que se’n va reproduir feia referència a l’autodeterminació. En ell deia que l’autogovern reivindicat aquell 1976, al mateix de l’amnistia i les llibertats, "no ens han de fer perdre el nostre punt de vista principal, la nostra meta: l’autodeterminació. L’autodeterminació, sabeu què vol dir? Que siguem nosaltres els amos del nostre propi destí. Que siguem nosaltres que diguem si volem estar units amb aquests o amb aquells".

La gent que es movia a Manresa a favor de la democràcia en els negres anys del franquisme sabia prou bé qui era Xavier Sitjes. Quan el 2012 va rebre la medalla de la ciutat, el director de l’Arxiu Comarcal, Marc Torras, va recordar que "durant el franquisme i la Transició, la seva tasca com a advocat li donava prestigi davant de les institucions oficials, al mateix temps que li permetia oferir assessorament legal i defensar represaliats del franquisme d’ideologies ben diverses: des d’un agutzil de Sallent que demanava l’ensenyament públic en català el 1963, a militants del PSUC i d’esquerra en les detencions esdevingudes a la tardor de 1975, passant per les incipients comissions gestores de les associacions de veïns". Demòcrata-cristià convençut, represaliat ell mateix, que acollia al seu despatx professional reunions de l’Assemblea Democràtica del Bages, va ser també un activista social i un notable historiador, i d’història de la sobirania catalana va anar la seva aportació a l’acte del Congost, cap al final de la qual va dir: "Sentim per als altres pobles hispànics afecte de parentiu, de participar tots en una mateixa terra peninsular, i l’afecte que se’n deriva de molts anys de convivència. Ara bé", va afegir, l’autodeterminació volia dir que "si aquesta mà que ara, com tantes altres vegades, hem donat oberta a alguns altres pobles hispànics" era novament ferida, "tenim dret, aquell dia, a tancar la mà. I si la nostra potència és suficient, prendre una determinació que sigui dir no. No, i s’ha acabat."

Això va dir, fa cinquanta anys, un catalanista de pedra picada.

La caducitat de la vacuna antifeixista (d'Alemanya a Catalunya)

El nazisme alemany i el feixisme italià van ser derrotats per les armes aliades fa vuitanta-un anys, una extensió de temps que equival a tres generacions. Els qui llavors tenien dinou anys ara en tenen o tindrien cent. Ulrich Siegmund, el líder del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) que ha estat el més votat a les eleccions del land de Saxònia-Alhalt i està fent estremir Europa, va néixer el 1990; potser els seus avis van viure el règim de Hitler i la guerra, però eren infants. I ell mateix encara no havia nascut (li faltaven unes setmanes) quan es va operar la reunificació d’Alemanya amb la incorporació dels lands de la part oriental a la República Federal. No té una vivència personal ni del totalitarisme nazi, ni del d’inspiració soviètica que va regir al seu zona entre 1945 i 1989. Una cosa i l’altra, si de cas, li han explicat. I la memòria popular, com la individual, és tramposa i selectiva: endolceix alguns episodis i en tergiversa d’altres per fer-nos la vida més agradable o per confirmar les certeses que ens permeten anar per la vida sense parar bojos. A 1.400 quilòmetres de distància és molt fàcil titllar d’incomprensible que els saxons votin en massa els enyoradissos del hitlerisme que, a més a més, miren amb comprensió la Rússia de la que van ser satèl·lit de «sobirania limitada», però els cronistes sobre el terreny ens diuen, per exemple, que malgrat les grans quantitats de diners abocats per l’Oest cap a l’Est per retallar l’enorme distància en nivell de vida, molta gent està convençuda que sota la dictadura comunista vivien millor perquè tothom tenia feina i el futur no era cap incògnita, com ho és avui a tota Alemanya i encara més als lands orientals. I quant al nazisme, fa temps que creix a tot el país un revisionisme alimentat per les idees que «els nostres avis no eren uns criminals» i «qui va fer mal de veritat van ser els aliats amb les seves bombes», amb l’afegit que «Hitler va portar prosperitat». Pensar que Alemanya estaria vacunada per sempre contra l’autoritarisme és ignorar que la persistència de la memòria és tova com els rellotges de Dalí. També entre nosaltres: ja fa cinquanta anys del final de la dictadura i els records de l’antifranquisme són propis de jubilats, mentre circula amb insistència la idea que en aquells temps es vivia amb prosperitat i sense angoixes. Això sí: amb la llengua al cul i la nació, negada. Un autoritarisme que parli català té camp per córrer.

(Article publicat a Regió7 el 10/9/2026)

Impotència inacceptable (vint brètols terroritzen una ciutat?)

La capacitat de l’Estat per fer-nos la vida impossible és quasi infinita. Amb Estat em refereixo al conjunt del poder, de l’administració central a la municipal passant per l’autonòmica; i al legislatiu, el judicial i l’executiu. Quan aquest enorme artefacte et posa al punt de mira, ja pots tremolar. No tindrà pietat de tu si has estat caçat pel radar de la carretera, t’has oblidat un ingrés a la declaració de la renda, vas tard en el pagament d’una taxa o utilitzes sospitosament poc el contenidor de l’orgànica. Llavors, pregunto: si és capaç de cosir a requeriments i sancions els modestos ciutadans ordinaris, com és possible que no sigui capaç de posar a rotlle dues dotzenes de brètols que escampen el temor en una ciutat de vuitanta-dos mil habitants? Com pot ser que aquesta colla hagin escalat les seves malifetes fins arribar a l’agressió mortal? Què ha fallat?

L’alcalde Aloy ha comentat el brutal homicidi de Carles Vilajosana amb la frase «Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat». No li respondré amb els exabruptes que ha rebut dels covards anònims de les xarxes, sinó que li proposaré una explicació: el que s’ha fet malament, no des de la societat sinó des del poder, és deixar d’aplicar tot el rigor possible des de la primera infracció. I la responsabilitat de la societat ha consistit en acceptar-ho alegrement. Diu la dita catalana que qui roba un ou robarà un bou, i una manera d’evitar-ho és fer saber, accions inequívoques, que el robatori de l’ou serà castigat. Amb mesura, sense caure en la desproporció, però sense mirar cap a una altra banda. El contrari alimenta la sensació d’impunitat de la que s’aprofita una minoria per amargar la vida a la immensa majoria, delerosa de viure en pau i arribar a final de mes.

Tenim munts d’ordenances i normes de convivència que alguns se salten constantment perquè al final «no passa res», i quan es permeten aquesta mena de petits incompliments, s’obre la porta a un camí que en alguns (pocs, però un de sol ja és massa) acaba en el ganivet. Si els gallets (i m’és igual la mida del seu nas) se sabessin observats, controlats, interpel·lats dia sí, dia també, potser perdrien unes quantes plomes. Tornem al principi: dues dotzenes aterrint una ciutat? I entre els Mossos i la Urbana no tenen maneres de posar-los al seu lloc? Costa d’empassar. Senyors, prioritzin, és una emergència.

(Article publicat a Regió7 el 8/9/2026) 

Obra pública, pas de tortuga

Interessant i reveladora la pàgina que signa Jordi Morros al Regió7 del 4/9/2026. Resulta que l’octubre de l’any passat, amb una setmana de diferència, es van posar a Manresa les primeres pedres de la futura delegació del Govern, al barri vell, i de l’Edifici del Coneixement, destinat a estudis de medicina i recerca en salut, davant Sant Joan de Déu. Gairebé un any més tard, el segon està tant avançat que es compta estrenar-lo d’aquí a pocs mesos, mentre que el primer és un solar sense activitat visible. La temptació de relacionar la diferència amb les formes de gestió és inevitable. L’obra ràpida la impulsen i gestionen sengles fundacions: Althaia i la facultat de Medicina de la UVic-UCC. L’obra lenta és responsabilitat de l’administració catalana, amb l’agreujant que a la primera pedra hi havia el conseller Dalmau, que ha rebut l’encàrrec de posar les piles al gran artefacte burocràtic. Haurien d’haver encarregat aquest projecte a alguna fundació, o a una empresa pública sense tantes cotilles com els aparells funcionarials? Però hi ha una altra explicació possible: per fer l’equipament educatiu i sanitari es va buscar un terreny que no compliqués la vida als arquitectes i constructors; al contrari: que els donés joc per ser creatius. En canvi l’edifici governamental s’ha volgut aixecar en un terreny i d’una manera que ha obligar a refer el projecte i a examinar l’estat de les cases del voltant, la majoria velles i unes quantes d’abandonades, per garantir que no cauran quan comencin les voladures al subsol per fer-hi un aparcament. Pregunta: no hagués estat més fàcil renunciar a aquesta excavació i llogar places al pàrquing municipal de la via Sant Ignasi, que és al costat mateix? Però posats a preguntar: no hauria estat més ràpid i econòmic aixecar un edifici d’oficines de nova planta en un indret sense problemes topogràfics, encara que fos poc cèntric? Perquè, a veure: s’hi esperen gaires desenes de milers de visitants? S’afirma sovint que els equipaments dinamitzen els barris vells, però quan es tracta d’oficines que tanquen a la tarda, i els empleats se’n van a casa, els carrers del voltant queden deserts. Alguns pensen que si hi haguessin fet la universitat, els pisos d’estudiants que s’escampen per la part alta de la ciutat potser ara donarien vida al nucli antic i promourien rehabilitacions amb perspectiva de benefici, que és el motor que funciona més be a la societat que ens ha tocat viure.

(Article publicat a Regió7 el 5/9/2026)

La mania de no posar l’any al cartell

Diuen que un diari conté tres grans veritats a la seva primera pàgina: el nom, el preu i la data. S’imaginen que els diaris sortissin al carrer indicant el dia i el mes de publicació, però no l’any? Potser dins la setmana no passaria res, però al cap d’una dècada, trobar un d’aquests exemplars seria desconcertant: les notícies que publica, quan van passar?

Sembla inconcebible, oi?, però aquesta mancança la veiem constantment en cartells publicitaris i fulls volants que anuncien concerts, trobades, aplecs, mítings, manifestacions, vagues generals o particulars i festes diverses. Per als historiadors del futur, que tenen per patrones a santa Dada i santa Data, aquest detall pot ser d’allò més perdedor.

En un poble de la costa vaig visitar una exposició de fotografies relacionades amb els 50 anys del Canet Rock, que acompanya les conferències d’un especialista en el tema. El festival es va celebrar per primer cop l’any 1975 al Pla d’en Sala de Canet de Mar, i es va repetir cada any fins el 1978. El 2014 es va recuperar la idea i l’espai, però l’exposició fa referència a la primera etapa, i conté fotografies d’actuacions i material de propaganda, com ara sengles fulls d’aquells que s’imprimien a milers. Cap dels reproduïts a l’exposició no esmenta l’any.

Si en el futur un historiador de la música catalana se n’hagués de refiar, tindria un problema. I els aficionats a col·leccionar aquesta mena de papers, sense els coneixements i els recursos dels experts en recerca històrica, com els etiquetaran en els seus arxius? Potser hauran de fer com l’organitzador de l’exposició d’adhesius «Manresa enganxa» que va haver de convocar un grup de consultors amb edat suficient per provar d’anar responent a la pregunta: això, quin any era?

Els Canet Rock de fa mig segle van ser un gran fenomen i els diaris en van parlar força, però les parets de les ciutats són plenes de cartells que algú va enganxar i no va desenganxar, on s’anuncien, sense esment de l’any, els convidats a festes i festivals més modestos que no hi ha manera de saber si són passat o futur.

Voldria enviar des d’aquí, modestament, un doble missatge als propagandistes d’esdeveniments. Primer: si us plau, feu constar sempre l’any, a benefici de curiosos presents i historiadors futurs. I segon: si enganxeu cartells, desenganxeu-los quan la festa s’hagi acabat. Deixar que s’esgrogueeixin i mig estripin no us fa quedar gaire bé davant la ciutadania. 

(Article publicat a Regió7 el 3/9/2026)