Impotència inacceptable (vint brètols terroritzen una ciutat?)

La capacitat de l’Estat per fer-nos la vida impossible és quasi infinita. Amb Estat em refereixo al conjunt del poder, de l’administració central a la municipal passant per l’autonòmica; i al legislatiu, el judicial i l’executiu. Quan aquest enorme artefacte et posa al punt de mira, ja pots tremolar. No tindrà pietat de tu si has estat caçat pel radar de la carretera, t’has oblidat un ingrés a la declaració de la renda, vas tard en el pagament d’una taxa o utilitzes sospitosament poc el contenidor de l’orgànica. Llavors, pregunto: si és capaç de cosir a requeriments i sancions els modestos ciutadans ordinaris, com és possible que no sigui capaç de posar a rotlle dues dotzenes de brètols que escampen el temor en una ciutat de vuitanta-dos mil habitants? Com pot ser que aquesta colla hagin escalat les seves malifetes fins arribar a l’agressió mortal? Què ha fallat?

L’alcalde Aloy ha comentat el brutal homicidi de Carles Vilajosana amb la frase «Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat». No li respondré amb els exabruptes que ha rebut dels covards anònims de les xarxes, sinó que li proposaré una explicació: el que s’ha fet malament, no des de la societat sinó des del poder, és deixar d’aplicar tot el rigor possible des de la primera infracció. I la responsabilitat de la societat ha consistit en acceptar-ho alegrement. Diu la dita catalana que qui roba un ou robarà un bou, i una manera d’evitar-ho és fer saber, accions inequívoques, que el robatori de l’ou serà castigat. Amb mesura, sense caure en la desproporció, però sense mirar cap a una altra banda. El contrari alimenta la sensació d’impunitat de la que s’aprofita una minoria per amargar la vida a la immensa majoria, delerosa de viure en pau i arribar a final de mes.

Tenim munts d’ordenances i normes de convivència que alguns se salten constantment perquè al final «no passa res», i quan es permeten aquesta mena de petits incompliments, s’obre la porta a un camí que en alguns (pocs, però un de sol ja és massa) acaba en el ganivet. Si els gallets (i m’és igual la mida del seu nas) se sabessin observats, controlats, interpel·lats dia sí, dia també, potser perdrien unes quantes plomes. Tornem al principi: dues dotzenes aterrint una ciutat? I entre els Mossos i la Urbana no tenen maneres de posar-los al seu lloc? Costa d’empassar. Senyors, prioritzin, és una emergència.

(Article publicat a Regió7 el 8/9/2026)