El
nazisme alemany i el feixisme italià van ser derrotats per les armes
aliades fa vuitanta-un anys, una extensió de temps que equival a
tres generacions. Els qui llavors tenien dinou anys ara en tenen o
tindrien cent. Ulrich Siegmund, el líder del partit d’extrema
dreta Alternativa per Alemanya (AfD) que ha estat el més votat a les
eleccions del land de Saxònia-Alhalt i està fent estremir Europa,
va néixer el 1990; potser els seus avis van viure el règim de
Hitler i la guerra, però eren infants. I ell mateix encara no havia
nascut (li faltaven unes setmanes) quan es va operar la reunificació
d’Alemanya amb la incorporació dels lands de la part oriental a la
República Federal. No té una vivència personal ni del
totalitarisme nazi, ni del d’inspiració soviètica que va regir al
seu zona entre 1945 i 1989. Una cosa i l’altra, si de cas, li han
explicat. I la memòria popular, com la individual, és tramposa i
selectiva: endolceix alguns episodis i en tergiversa d’altres per
fer-nos la vida més agradable o per confirmar les certeses que ens
permeten anar per la vida sense parar bojos. A 1.400 quilòmetres de
distància és molt fàcil titllar d’incomprensible que els saxons
votin en massa els enyoradissos del hitlerisme que, a més a més,
miren amb comprensió la Rússia de la que van ser satèl·lit de
«sobirania limitada», però els cronistes sobre el terreny ens
diuen, per exemple, que malgrat les grans quantitats de diners
abocats per l’Oest cap a l’Est per retallar l’enorme distància
en nivell de vida, molta gent està convençuda que sota la dictadura
comunista vivien millor perquè tothom tenia feina i el futur no era
cap incògnita, com ho és avui a tota Alemanya i encara més als
lands orientals. I quant al nazisme, fa temps que creix a tot el país
un revisionisme alimentat per les idees que «els nostres avis no
eren uns criminals» i «qui va fer mal de veritat van ser els aliats
amb les seves bombes», amb l’afegit que «Hitler va portar
prosperitat». Pensar que Alemanya estaria vacunada per sempre contra
l’autoritarisme és ignorar que la persistència de la memòria és
tova com els rellotges de Dalí. També entre nosaltres: ja fa
cinquanta anys del final de la dictadura i els records de
l’antifranquisme són propis de jubilats, mentre circula amb
insistència la idea que en aquells temps es vivia amb prosperitat i
sense angoixes. Això sí: amb la llengua al cul i la nació, negada.
Un autoritarisme que parli català té camp per córrer.
(Article publicat a Regió7 el 10/9/2026)