Una amiga lectora em demana un article sobre les mútues.
–Sobre la quota que no paren d’apujar-te? –li endevino.
–Exactament. És un escàndol. Estic jubilada i si cada any m’apugen cinquanta euros al mes no podré seguir.
La publicitat de les mútues sanitàries busca nous clients oferint tarifes a partir dels 21 euros al mes, però la quota de tres xifres que gaudeix o pateix l’amiga lectora s’enfila cap als núvols a mesura que l’efecte de l’edat sobre la salut la fa més indispensable l’assegurança.
–Hi soc des que tenia tres anys! Creus que m’han de tractar d’aquesta manera?
No sé si totes es comporten igual. La seva, sí. Les llistes d’espera i la burocràcia de la sanitat pública expulsen els usuaris cap a les mútues, i les mútues expulsen els seus clients cap a la pública justament quan comencen a gastar «massa».
El diccionari diu que una mutualitat és una «associació de persones afectades per uns mateixos riscos que volen compartir proporcionalment i sense cap ànim de guany el cobriment d’aquests riscos mitjançant una contribució de cada associat». Si es tracta de mutualitzar, els més joves i sans haurien de contribuir amb més del que gasten per ajudar els més grans i/o malalts. Però les mútues funcionen com empreses en un mercat competitiu, i busquen conquerir parcel·les de mercat amb ofertes de preus econòmics per enganxar nous clients, encara que per quadrar els comptes hagin de condemnar els mutualistes de tota la vida a un augment constant de les quotes, justament quant el seu poder adquisitiu va de baixa.
Catalunya és país de mutualistes perquè ha estat i encara és país d’autònoms, i durant molts anys el «seguro» (el SOE, «seguro obligatorio de enfermedad») només cobria els assalariats. No va ser fins el 1986 que la sanitat pública va esdevenir universal, al marge de l’estatus laboral. I sí, hi havia famílies que incloïen els seus fills de tres anys a la cartilla de la mútua, com van fer els pares de l’amiga lectora.
Es pot objectar que si les mútues fessin pagar molt més als joves sans, aquest no s’hi apuntarien. Però no pot ser que s’obligui els més grans a treure la llengua, com si no els fos prou difícil arribar a final de mes amb el que s’enfila el cost de la vida. Si l’Estat és incapaç de garantir una atenció sanitària ràpida i eficaç, que ho compensi regulant les tarifes màximes de les alternatives mutuals. És una qüestió de garantir drets fonamentals.