Salvador Illa Roca acabava de fer catorze anys quan Jordi Pujol fou investit president de la Generalitat per primera vegada. Edat suficient per entendre la notícia sense haver viscut els complexos esdeveniments que van conduir-hi. Per al noi de la Roca del Vallès, Pujol i Generalitat van anar lligats des dels catorze fins els trenta-set anys; durant aquest temps va escoltar com el llavors president acusava els socialistes d’haver fet una «jugada indigna» amb la querella de Banca Catalana i recomanava enviar-los «a l’infern de dos en dos»; tanmateix, aquesta setmana s’ha desfet en elogis de Convergència Democràtica en presència del mateix Jordi Pujol, amb qui ha tingut un tracte deferent des que encapçala el Govern. En l’acte de lliurament a l’Arxiu Nacional de la documentació del partit aplegada i guardada pel bagenc David Bonveí, i en presència també d’Artur Mas, Illa ha reconegut la «tasca i passió política al servei del país» de Pujol i ha afirmat que «Catalunya li deu molt a Convergència». Podem comparar aquesta mostra de civilitzada cortesia amb la tempesta permanent de l’atmosfera madrilenya, carregada de llamps, trons i pedregades capaces d’arruïnar qualsevol brot tendre de clima constructiu. Un caos que poc deu agradar a Salvador Illa, a qui no va desplaure l’etapa de milícies universitàries perquè «l’exèrcit és un món ordenat». També a Pujol li agradaven les coses ben ordenades; no en va admirava a Prat de la Riba, «seny ordenador de Catalunya» en frase afortunada d’Eugeni d’Ors. Però ves que el gest d’Illa cap a Pujol no sigui l’excepció també a la política catalana. No oblidem que el Govern ha encadenat tres pròrrogues dels pressupostos i encara funciona amb els del 2023 (situació que és a punt de canviar). Des del Dragon Khan del primer tripartit fins les dificultats actuals, la política catalana ha demostrat poca traça en gestionar l’absència de majories absolutes; per vist que tenim fama de pactistes, sembla que als partits els interessa més la batussa permanent i la desqualificació sistemàtica. Hi ajuda, entre altres coses, la pugna insomne per encolomar al contrari el fiasco del Procés, i qui en vulgui proves només s’ha de passejar per la xarxa digital predilecta dels amants de l’insult: el seu contingut és una escuma superficial, certament, però delata la mena de beuratge hi ha a sota. I no és només Catalunya, és clar; és tota Europa la que està en mode amargant, amb ganes de clavar una puntada al tauler de joc.