Ha fet cinquanta anys de l’històric Onze de Setembre del 1976, la Diada dels cent mil a Sant Boi de Llobregat i de la seva prèvia bagenca a Manresa, amb tres mil persones al pavelló del Congost, recordada dimecres passat amb una taula rodona en la que van participar els quatre oradors supervivents i es van escoltar fragments enregistrats de les intervencions dels dos absents. Un d’aquests va ser l’advocat Xavier Sitjes Molins, i el fragment que se’n va reproduir feia referència a l’autodeterminació. En ell deia que l’autogovern reivindicat aquell 1976, al mateix de l’amnistia i les llibertats, "no ens han de fer perdre el nostre punt de vista principal, la nostra meta: l’autodeterminació. L’autodeterminació, sabeu què vol dir? Que siguem nosaltres els amos del nostre propi destí. Que siguem nosaltres que diguem si volem estar units amb aquests o amb aquells".
La gent que es movia a Manresa a favor de la democràcia en els negres anys del franquisme sabia prou bé qui era Xavier Sitjes. Quan el 2012 va rebre la medalla de la ciutat, el director de l’Arxiu Comarcal, Marc Torras, va recordar que "durant el franquisme i la Transició, la seva tasca com a advocat li donava prestigi davant de les institucions oficials, al mateix temps que li permetia oferir assessorament legal i defensar represaliats del franquisme d’ideologies ben diverses: des d’un agutzil de Sallent que demanava l’ensenyament públic en català el 1963, a militants del PSUC i d’esquerra en les detencions esdevingudes a la tardor de 1975, passant per les incipients comissions gestores de les associacions de veïns". Demòcrata-cristià convençut, represaliat ell mateix, que acollia al seu despatx professional reunions de l’Assemblea Democràtica del Bages, va ser també un activista social i un notable historiador, i d’història de la sobirania catalana va anar la seva aportació a l’acte del Congost, cap al final de la qual va dir: "Sentim per als altres pobles hispànics afecte de parentiu, de participar tots en una mateixa terra peninsular, i l’afecte que se’n deriva de molts anys de convivència. Ara bé", va afegir, l’autodeterminació volia dir que "si aquesta mà que ara, com tantes altres vegades, hem donat oberta a alguns altres pobles hispànics" era novament ferida, "tenim dret, aquell dia, a tancar la mà. I si la nostra potència és suficient, prendre una determinació que sigui dir no. No, i s’ha acabat."
Això va dir, fa cinquanta anys, un catalanista de pedra picada.