El descrèdit vertiginós de la política

El forense Narcís Bardelet, autor de llibres sobre crims i famós per una sèrie d’entrevistes a TV3, ofereix una xerrada en un poble costaner de la seva comarca, l’Empordà. El presenta l’exalcalde del municipi, ara diputat de Junts al Congrés. Bardelet entreté la sala amb amenitat, desgranant anècdotes de tota mena i reflexions vagament filosòfiques. A les acaballes, però, salta de l’anècdota a la categoria i afirma que «la religió i la política» són la principal causa de morts violentes de la nostra època. El diputat s’alarma, protesta i afirma que la política serveix justament per resoldre conflictes. La sala, que és plena, s’omple de murmuris. Bardelet insisteix: la política ens llança els uns contra els altres fins que ens matem. La sala aplaudeix. Una ovació espontània a un discurs antipolític. Què diantre està passant?

Guaito la composició del respectable. Gent de mitjana edat, catalanoparlant, que fa dos dies hauria etiquetat com a votants convergents de tota la vida; de fet, CiU/Junts ha guanyat totes les eleccions (estatals, catalanes, locals) al municipi des del 1977 fins ara, sovint de forma aclaparadora. Què fa un auditori com aquest aplaudint un estirabot antipolític, i desaprovant la defensa de la política per part de l’exalcalde a qui han donat majories absolutes? Fins on ha penetrat el desprestigi de la política, de la que s’alimenten els populismes? Quina és la causa? O hi ha una constel·lació de motius?

És cert: obres el diari i veus bombardejos criminals ordenats per dirigents polítics que guanyen eleccions ensigalant els votants –o això pensem els que ens ho mirem de lluny amb aires de superioritat. Però també veus parlaments inoperants perquè sumen la incapacitat del pacte a la fragmentació, i líders que prefereixen l’insult a la proposta, més preocupats per encolomar culpes que per solucionar problemes. Potser aquesta frase és antipolítica, però és el panorama que s’observa des d’una posició arran de carrer.

Els ciutadans apreciem l’esforç i la voluntat encara que no s’aconsegueixi tot el que voldríem; no som ximples, no demanem miracles, sinó que deixin de jugar a les batusses de pati de col·legi, s’arromanguin i s’hi posin. El desprestigi de la política dona ales als demagogs que diuen que no en formen part, però munten partits i es presenten a les eleccions per governar, i si això no és un polític, què és? Mentrestant, els que remenen les cireres des de darrera de l’escenari fan festa major.