Al
territori espanyol hi ha dues menes de famílies: les que són
propietàries de casa seva i les que viuen de lloguer. L’estadística
diu que els primers són més del triple que els segons. Heus aquí
una societat de propietaris, als quals la regulació dels lloguers
només els afecten directament posseeixen altres habitatges a més
del seu. Als que només són amos de casa seva, les dificultats dels
llogaters els poden suscitar empatia i solidaritat, especialment si
tenen a casa un/a ganàpia que no aconsegueix emancipar-se, però als
altres el simple anunci d’un «decret anti-desnonaments» els
provoca malsons de morosos impossibles d’expulsar, okupes que
s’eternitzen i rendes congelades. Parlen de confiscacions
soviètiques, evoquen fantasmes de col·lectivitzacions, argumenten
que aquells pisos han estat comprats o construïts amb el fruit del
seu treball o el dels seus avantpassats, i s’enfaden molt si els
comparen amb els tristament famosos «fons voltor». La queixa
ressona a les oïdes de la resta de propietaris, que en aquests temps
incerts s’encomanen del neguit, i condiciona les decisions
polítiques del govern espanyol davant la crisi de l’habitatge, pel
comprensible temor a enemistar-se amb milions de famílies.
La defensa dels drets dels petits i mitjans propietaris ha estat
el principal argument de Junts en les negociacions amb un govern
condicionat per les exigències en sentit contrari de la seva ala
esquerra, però la dimensió mediàtica del cas Maricarmen l’ha
portat a canviar el focus i centrar el discurs en posar la brida als
«fons voltors», els comandants dels quals, sovint estrangers, no
tenen pes en el seu electorat. La idea és: colleu aquests però no
emprenyeu els petits i mitjans propietaris, un sector que també
volen els socialistes, mentre l’esquerra de l’esquerra no compta
de trobar-hi gaires suports. El trencaclosques fa de mal quadrar,
però ningú no els va dir que seria fàcil, i tant si el decret tira
endavant com si no, el problema de fons, l’assequibilitat de
l’habitatge, continuarà pendent d’un abordatge valent, eficaç,
i de consens si es vol que duri. S’exigeixen lloguers impossibles
perquè hi ha qui els paga i perquè no es troben alternatives a
preus raonables; mentre la demanda superi brutament l’oferta, això
continuarà sent així. El desequilibri no es resol en un dia, però
si ni tant sols s’intenta no es resoldrà mai.
(Article publicat a Regió7 el 29/9/2026)