Cap de l'oposició? Quina oposició?

Carles Puigdemont ha anunciat que no exercirà de cap de l’oposició i ERC s’ha afanyat a dir que ja en faran ells. Quines ganes d’enredar. Un cap de l’oposició en un esquema parlamentari com el de Catalunya? Au, vinga.

La formalització del càrrec respon a una tradició política britànica. Al parlament de Westminster, que funciona per normes consuetudinàries, es parla del «la lleial oposició de sa majestat», de la mateixa manera que hi ha un «govern de sa majestat», i aquesta lleial oposició té un líder amb el que s’estableix interlocució regular.

Però la Cambra dels Comuns del parlament britànic s’elegeix per un sistema majoritari que limita la presència de formacions menors i consagra el bipartidisme. Si els conservadors formen govern, automàticament el líder laborista és líder de l’oposició, i viceversa.

En canvi, el Parlament de Catalunya s’elegeix per un sistema proporcional que dona oportunitats de presència a les formacions menors i afavoreix la fragmentació de l’hemicicle. No ve d’ara: ja el 1980 va caldre el pacte de tres grups (CiU, ERC i UCD) per investir Jordi Pujol. En l’actual composició hi ha vuit grups, i el més gran, el socialista, compta amb 42 diputats, que representen un 31% de l’hemicicle. Els de Puigdemont es queden en el 26%.

ERC va avisar que després d’investir Illa, per no repetir eleccions, restarien a l’oposició. ¿El líder de Junts seria també el representant dels diputats d’ERC en tant que opositors? ¿I del PP, Vox i la CUP? Si us plau!

A més a més, com pot haver-hi líder quan no hi ha oposició? Si no és que la salmòdia diària de les desqualificacions patriòtiques es considera el súmmum de la feina parlamentària. En aquesta dinàmica excel·leix justament Puigdemont, i acaba de dir que ell no vol ser-ne. Probablement les coses canviïn d’aquí a unes setmanes, quan Junts s’hagi aplegat en concili per decidir cap a on vol tirar, però ara mateix és més oposició a Madrid que a la Ciutadella.

Què fa pensar a Israel que aquesta invasió del Líban serà la bona?

La primera entrada israeliana del territori libanès va tenir lloc l’any 1978, en represàlia per un atemptat palestí i amb l’objectiu de crear una zona de seguretat més enllà de la frontera. La primera gran invasió va ser el 1982, amb l’objectiu de desarticular l’OAP de Iàssir Arafat, alhora que expulsar Síria d’una part del territori que havia ocupat, i enfortir la posició del bàndol cristià de la guerra civil libanesa iniciada set anys abans.

1978, 1982. Fa 46 i 42 anys. Però avui assistim a una nova invasió que és l’enèsima i difícilment serà la darrera.

L’acció del 1982 va aconseguir expulsar l’OAP i Iàssir Arafat es va refugiar a Tunísia. Però com que la història odia els espais buits, l’OAP va ser substituïda per Hezbol·là, organització militar, social i política de confessió xiïta alimentada per l’Iran, que no ha parat de llançar coets cap al territori israelià. No hi va haver tranquil·litat per a Israel (però encara menys per al Líban, que sempre és qui rep les garrotades més sagnants).

La següent invasió va tenir lloc el 2006 i va ser contundent: Israel va bombardejar l’aeroport de Beirut i diverses grans infraestructures. Els efectes econòmics de la destrucció s’han allargat anys i anys, així com la inestabilitat política d’un Estat en descomposició. Però els atacs d'Hezbol·là van continuar. De fet, afeblint l'Estat libanès s'enforteix el poder social de l'organització islamista.

Després de cada invasió Israel s’ha retirat, en la confiança d’haver neutralitzat l’amenaça. No ho ha aconseguit en cap de les ocasions. Què li fa pensar que aquesta serà la bona?

L'acudit dels mil despertadors

Una «ocurrència» és una «pensada enginyosa, aguda». Un «acudit» és una «pensada o dita aguda, enginyosa, original, que s’acudeix a l’esperit». A l’Ajuntament de Manresa se li ha acudit l’ocurrència de regalar mil rellotges despertadors a altres tants alumnes de primer curs d’ESO (dotze anys) de la ciutat. Olé! O, més nostradament: Visca!

L’objectiu declarat dels inusuals obsequis és privar els preadolescents d’una excusa per endur-se’n el mòbil a l’habitació a l’hora de dormir i deixar-lo engegat a la tauleta de nit. Es veu que el pretext dels menuts és que l’utilitzen com a despertador, però les autoritats municipals, i les educatives en particular, saben que en realitat és una conseqüència de l’addicció a la pantalleta. I si encara no són addictes, tenir-la al costat del llit és una bona drecera per arribar-hi. Així que fora coartades. 

T’has de despertar tot sol perquè el papa o la mama no et criden? Doncs aquí tens un rellotge despertador digital que diu l’hora i la data en anglès. A la foto publicada a regio7.cat es distingeix que són les 11:17 del Wed 10/2, o sigui, el dimecres 2 d’octubre, i que la temperatura a la sala de la presentació és de 76ºF, és a dir, graus Farenheit, que equivalen a 24 graus dels nostres. Suposo que l’aparell és configurable per expressar la data i la temperatura a la manera catalana. 

Desconec l’import econòmic de l’operació, però un model clavadet al de la foto s’anuncia a Amazon per 7,89 euros la unitat, amb la denominació «Retoo Despertador Digital De 7 Colores RGB para Niños con Gran Pantalla LED Temperatura Fecha Repetición de Alarma Dormitorio Cubo Brillante para Decoración de Habitación». I ensenya la carcassa de plàstic il·luminat per dins en diferents tonalitats. 

No sé si un cub lluminós de coloraines és la millor companyia per agafar el son. En tot cas, benvinguda sigui qualsevol ajuda a la croada en marxa contra l’esclavatge infantil del telèfon mòbil. Quan creixin ja els vagarà d’estar-hi encadenats; ara, que juguin a pilota.

Espanya ens diu: «què us heu pensat?»

Ha passat discretament l’1 d’octubre, amb els dos grans partits independentistes vetllant les armes dels respectius congressos. Junts ha de decidir l’essència i ERC s’hi juga la supervivència. En el setè aniversari del referèndum el tema ja no és la virtualitat de la república sinó la probabilitat del finançament singular, que no serà un fet si la pressió en contra de l’opinió espanyola és massa intensa.

Justament aquest 1 d’octubre s’ha divulgat l’enquesta de Gesop en la que s’ha preguntat pel tema al conjunt dels espanyols, amb una resposta contundent: per cada enquestat que aprova la idea n’hi ha tres que s’hi mostren en contra. Discrepen vivament d’un pacte que en realitat no coneixen, però del que estan convençuts que perjudicaria la resta de l’Estat. Ara bé: la desconfiança es redueix notablement quan se’ls proposa estendre el model a totes les comunitats. És cert que un 38% respon que ni així no s’ho empassen, però un 48% s’hi posen bé. D’aquestes dades se’n pot extreure una conclusió molt preocupant: que el problema radica en l’adjectiu «singular», i no sembla que es resolgui amb el benintencionat afegitó de «solidari».

Per què és preocupant aquesta conclusió? Perquè apunta a un carreró sense sortida. A la resta del territori, qualsevol tractament singularitzat de Catalunya és veu com una amenaça. El consideren perjudicial abans de mirar-ne els detalls, i això és més o menys així des que Francisco de Quevedo, demagog brillant, intoxicava contra els catalans per la negativa a pagar les guerres dels Àustries. Només acceptaran que prenguem cafè si és «cafè per a tothom» i se’n serveix tota la taula. Però el catalanisme, no només l’independentista, se sent incòmode, decebut i fins i tot ofès si es qüestiona la singularitat. Fa seva la popular definició: «ni millors ni pitjors; diferents». No són els diners, és el reconeixement. I aquí la topada és absoluta.

La pregunta indispensable: «això qui ho diu?»

El periodista i escriptor Joan Cañete Bayle reflexionava la setmana passada a El Periódico sobre la necessitat d’una «alfabetització periodística per a joves». Partia d’un informe de Save the Children segons el qual més de la meitat dels adolescents no sap identificar una notícia falsa, una dada alarmant que es vincula a una altra: tres de cada cinc s’informen bàsicament a les xarxes, on hi molta deixalla tòxica per cada mica d’alimentació saludable.

Per descomptat que és indispensable ensenyar els adolescents a consumir informació. Cal que sigui un contingut present a primària i a tota la secundària. De fet, convindria que fos transversal: no només les classes de llengua, sinó les de socials, naturals i matemàtiques haurien d’instruir els futurs ciutadans per identificar la mentida. I des de Sòcrates coneixem la manera de fer-ho: preguntar i preguntar-nos.

A les acaballes del batxillerat van explicar-me les cinc preguntes que ha de respondre una notícia: qui, què, quan, on i com. Si se sap el perquè, doncs millor. Però vaig haver d’esperar a la facultat de Periodisme per conèixer els cinc punts del «paradigma de Lasswell». Harold Dwight Lasswell va proposar el següent esquema per estudiar els processos de comunicació: «qui diu què, a qui, per quin canal i amb quins efectes» (hi ha qui afegeix «amb quines intencions», que és una dada menys objectiva). Si m’ho haguessin ensenyat molt abans hauria creat un hàbit de recepció crítica. Introduir-ho als nivells obligatoris del sistema educatiu generaria ciutadans més difícils d’engalipar.

Preguntem i preguntem-nos: «Això qui ho diu? I aquest, qui és? D’on ho ha tret? L’encerta sempre? Coneixem els seus interessos?» Ens hem acostumat a mirar les etiquetes dels productes envasats per saber-ne el percentatge de greix, però consumim informació a gavadals sense passar-la per cap mena de filtre, i això no és gens bo per a la salut. Ni per a la personal ni per a la col·lectiva. 

Assassinat o neutralització

El llenguatge no és neutral. El que per a Catalunya Ràdio i altres mitjans és "assassinat" dels líders d'Hezbol·là i dels milicians als que els va esclatar el busca o el walkie, per a Pilar Rahola és "neutralització" d'uns enemics d'Israel. 

Rebuig espanyol a la singularitat catalana

 Una majoria d'espanyols està en contra del "finançament singular" de Catalunya però l'acceptaria si s'estengués a totes les comunitats, segons una enquesta de Gesop. Queda clar que el problema és l'adjectiu "singular". A Espanya no s'accepta cap "singularitat" catalana, però el catalanisme no està content si no rep un tracte "singular". Aquest aspecte psicològic pesa més que totes les xifres. https://www.epe.es/es/politica/20241001/encuesta-espanoles-rechazan-financiacion-singular-108770031?utm_source=copy-url&utm_medium=social&utm_campaign=btn-share

Aquest és el famós seny català?

Segons el tòpic, als catalans ens defineixen el seny i un cert tarannà. Substituint les paraules per les corresponents definicions, podem dir que la «ponderació mental» i una certa «manera de procedir» són trets del nostre caràcter. Els qui van presenciar el debat al Congrés sobre el finançament singular tenen dret a preguntar-se si Catalunya pateix un greu dèficit de seny, i si el tarannà del país són les urpades i mossegades pròpies de les bèsties en zel.

Gabrien Rufián va acusar Junts de tenir una actitud «miserable» i d’actuar com uns «amos de la finca» que menyspreen els masovers, mentre el juntaire Josep Maria Cruset va titllar el republicà de «pinxo de barra de bar» després d’acusar ERC de «pagafantas». A la bancada popular lamentaven no tenir unes galledes de crispetes per gaudir d’un espectacle tant favorable als seus interessos, i els socialistes es posaven les mans al cap. Sánchez ja ha dit que no espera res de cap dels dos socis independentistes fins després dels respectius congressos.

La baralla per exhibir la bandera més gran ja va portar l’Estatut del 2005 més enllà del que sabien que podien digerir tant el PP com el PSOE –i el PSC dels capitans. L’exhibició de patriotismes també va intervenir en les diferents etapes del Procés, impulsant-lo fins superar de molt les pròpies forces. Les decisions pendulars del 25 i 26 d’octubre del 2017 es poden explicar per la mateixa dinàmica d’hormones de pubertat. Ara, quan tots accepten buscar peixos per al cove mentre es van guarint les ferides, les guerres tribals impedeixen treure el millor rendiment possible d’uns diputats determinants.

Tarannà de buscabregues en lloc de laboriositat? Rauxa permanent en lloc de seny fiable? Potser és que els tòpics són erronis. O potser, més probablement, només expressen una part de la realitat catalana.

Quan no s'entén perquè els diputats voten com voten

Si pensessin en nosaltres i no només en ells i els seus partits, els diputats al Parlament i al Congrés votarien a favor d’allò que consideren bo per als ciutadans i en contra d’allò que troben dolent. Els de la majoria de govern farien objecció individual a les iniciatives incorrectes, i els de l’oposició usarien el vot per millorar les propostes de l’Executiu o per evitar que empitjorin. Però en lloc d’això els veiem preocupats, els uns, per no disgustar l’amo, i els altres, per desgastar el governant o per fer notar la seva capacitat de bloqueig i amenaçar amb el naufragi de la legislatura.

Bloquejar l’aprovació de l’objectiu de dèficit ens fa més rics a tots plegats? Forçar la pròrroga pressupostària dona més o menys diners a les comunitats autònomes i als ajuntaments, que són els que milloren o espatllen la qualitat de vida? Aquesta és la qüestió que m’haurien d’argumentar per convèncer-me. Però suposo que esperar-ho és massa ingenuïtat.

En alguns l’explicació del seu obstruccionisme, i no se n’amaguen, és que estan enfadats perquè no els fan moixaines o no es reconeix públicament la seva cabdal importància. i pensen que aquest reconeixement serà fonamental quan arribin les eleccions. «Hem demostrat que som imprescindibles», diran als seus votants habituals. I els funcionarà, perquè a tots ens agrada que «els nostres» guanyin batalles, de la mena que sigui. Però a quin preu? I qui l’haurà pagat?

Parlant de batalles i d’«els nostres», Oriol Junqueras va triar el teatre de la Passió d’Olesa per llançar la seva candidatura a la presidència d’ERC. L’escenari era sens dubte el lloc ideal per a l’esdeveniment. Si fem cas del seu relat, Junqueras, com Jesús, ha estat crucificat per una conxorxa de traïdors, ha mort (dimitit), pretén ressuscitar (al congrés de novembre) i tornar gloriós per judicar vius i morts (desinfectant abans de recosir). La seqüència està extreta del Credo de Nicea, professió de fe de l’Església Catòlica.

Rodalies Catalunya: xarxa o embull

Tornem-hi: Una «incidència» (mai no la detallen) en un sol lloc escampa el caos a moltes línies de Rodalies. Ahir va ser al Prat del Llobregat i set línies van patir retards mitjans de vint minuts en l’hora punta matinal, quan es perden classes o s’arriba tard a la feina. 

Molts dels itineraris afectats eren de Barcelona cap al sud, però també van anar tard els usuaris de Granollers o Mollet. Per què una «incidència» al Garraf afecta els viatgers del Vallès Oriental? Per la mateixa raó que els de Manresa van de corcoll quan s’espatlla un tren a Vilafranca del Penedès: pel sistema de «línies passants» que entren a Barcelona per un costat i en surten per l'altre. Manresa-Coma-ruga, Granollers-Castelldefels, Molins de Rei-Maçanet, etc. 

L’esquema té un avantatge: tots les línies tenen parada a diversos punts de Barcelona. Els manresans podem baixar a la Meridiana, a l’Arc del Triomf, a plaça Catalunya o a Sants, segons on vulguem anar. L’inconvenient és que amplifica la repercussió de les «incidències». 

Les «línies passants» són un gran invent quan tot funciona, però Adif/Renfe és el paradigma del contrari. Posin-se les piles o canviïn el sistema.

SENSE ENGALTAR

Oriol Junqueras, parlant de la crisi interna d'ERC: "No cosirem cap ferida que prèviament no hàgim netejat". Amb anestèsia o sense? 

TAL DIA COM AVUI...

Fa 40 anys El 21 de setembre del 1984 Josep Tarradellas va dir: "Els catalans som gent de tant bona fe que ens creiem tenir l’autonomia total, i no és així. Tenim una certa autonomia administrativa, però l’autonomia política que teníem el 1932 encara no la tenim». En aquell moment ja feia cinc anys de l'aprovació de l'Estatut i quatre i mig del primer govern de Jordi Pujol.

Fa 30 anys. El 21 de setembre del 1994 Pere Oms va acceptar encapçalar la llista de CiU a les municipals de l'any seguent amb aquestes paraules: «Els manresans hem de ser hereus de l’esperit emprenedor que van tenir els constructors de la Séquia". A les eleccions la llista d'Oms va ser la més votada pels manresans, però ell no va ser alcalde perquè PSC, ERC i ICV van pactar investir el socialista Jordi Valls.

Fa 20 anys. El 21 de setembre del 2004 Joan Carretero, llavors a ERC, conseller de Governació del Govern de Pasqual Maragall, va presentar una proposta per crear dotze noves comarques. Entre elles hi havia el Moianès, el Lluçanès i l'Alta Segarra. Els socis de tripartit, PSC i ICV, se li van tirar al damunt perquè estava anant per lliure. De les tres comarques que hem esmentat, dues ja existeixen per llei.