Hi ha un Nogales a Sonora, Mèxic, i un altre a Arizona, EUA. El segon és força més ric que el primer, però les dues poblacions serien una si no fos per la línia artificial de la frontera i el seu mur. Daron Acemoglu i James A. Robinson, guanyadors del premi Nobel d’Economia d’enguany juntament amb Simon Johnson, arrenquen el seu llibre «Per què fracassen els països? Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa» amb un examen del cas de Nogales.
A banda i banda del mur hi viu la mateixa mena de gent (hispana), amb avantpassats comuns, la mateixa cultura, la mateixa història fins fa quatre dies, el mateix clima, el mateix entorn, s’hi escolta parlar castellà i es resa al mateix déu i els mateixos sants. Si són tant semblants en tot, per què un Nogales, el del nord, és molt més ric que l’altre, el del sud?
La resposta dels dos economistes és que l’un forma part dels Estats Units d’Amèrica i l’altre dels Estats Units Mexicans, nom oficial de la república de Mèxic. I la principal diferència són les institucions que governen els respectius països, la capacitat de les quals per propiciar la riquesa o destorbar-la, diuen, arriba fins el darrer racó del territori administrat.
Els autors, com a bons divulgadors a la manera nord-americana, arrenquen amb un cas particular que crida l’atenció, però tot seguit obren la perspectiva cap a tot el planeta i s’endinsen en la història per argumentar la idea que la gran desgràcia, capaç d’enfonsar un país, és caure en mans del que anomenen «institucions extractives», tant polítiques com econòmiques, que controlen els ressorts del poder i s’apropien de la major part de la riquesa generada.
L’alternativa són les «institucions inclusives», aquelles que afavoreixen i estimulen la participació de tots els ciutadans en la iniciativa econòmica i en la tasca política. Les primeres generen desigualtat i pobresa, les segones estimulen les oportunitats i el creixement.
En quina categoria hem de situar els actuals governs autoritaris i els oligopolis de l’economia global?