L’any 1975 va néixer a la ciutat d’Aarhus, a la península danesa de Jutlàndia, un símbol que ha esdevingut part del llenguatge iconogràfic mundial: un sol vermell amb un somriure dibuixat, sobre un fons circular groc i envoltat de les paraules «atomkraft?ej tak», en versió catalana «nuclear? no, gràcies». Aquells adhesius van escampar-se de valent quan gairebé tothom es posicionava en contra de les centrals que convertien l’urani en electricitat, se’n reclamava el tancament i s’exigia que no se n’instal·lessin de noves. Ara, mig segle després, els municipis catalans que les acullen, Ascó i Vandellòs, i molts del seu entorn, reben amb esperança la notícia que el govern central ha decidit ajornar el tancament de la d’Almaraz, a Càceres, que havia d’apagar els seus dos reactors els anys 2027 i 2028 i ara podrà continuar funcionant fins 2030. D’aquí a llavors es podria decidir una altra pròrroga, i és probable que així sigui si el 2029 hi ha un govern predisposat. Si Almaraz no tanca quan li tocava, podria passar el mateix amb les catalanes, i mantenir-les obertes més enllà de les dates límit, entre 2030 i el 2035. No detecto que s’hagin convocat grans manifestacions per evitar-ho.
En canvi, si que hi ha rebombori pel PLATER, el pla territorial elaborat pel Govern català per orientar la implantació de camps de plaques solars i esteses d’aerogeneradors. Tres-cents ajuntaments han creat un front comú d’oposició i ja s’hi han presentat dotze mil al·legacions. La contestació general al pla general és coherent amb les negatives locals a les iniciatives localitzades. «Hi ha llocs més adients», sol ser l’argument de la negativa, però quan tothom l’esgrimeix alhora, porta a un carreró sense sortida. Catalunya va tard en renovables, i si no vol dependre encara més de les energies fòssils, només li queda l’opció d’importar grans quantitats d’electricitat de les plaques i molins que proliferen a les terres dels veïns aragonesos (però ningú no vol les línies d’alta tensió que l’hauran de transportar), o continuar lligada als tres reactors nuclears que refrigera l’aigua de l’Ebre.
Els veïns dels pobles nuclears estan encantats de la vida amb la contestació creixent a la implantació concreta de les renovables que tothom elogia, perquè tots som molt ecològics, però ningú vol als topants del seu preciós paisatge. Del «nuclears no, gràcies» al «nuclears per sempre», heus aquí el salt mortal sense xarxa que haurem fet en quatre o cinc dècades.
(Article publicat a Regió7 el 18/8/2026)