La nereida Tetis va presentar al seu fill Aquil·les dues alternatives: viure molts anys i ser oblidat, o morir jove però havent guanyat una fama admirable que no minvi amb el pas de les generacions. L’heroi tria la segona opció, i s’acompleix el seu desig. Per dir-ho en una frase del segle XX, viu de pressa, mor jove, deixa un cadàver bonic, i el seu nom arriba fins nosaltres com a paradigma del guerrer extraordinari. Què més vols, si has elegit una vida breu però intensa a canvi de la glòria immortal?
Ara bé, el mateix Homer que va descriure amb profusió d’adjectius les gestes d’Aquil·les a la guerra de Troia, fa que l’heroi revisi els seus plantejaments quan ja ha canviat de barri. Al cant XI de l’Odissea, buscant certeses sobre el seu incert periple, Odisseu visita els dominis d’Hades, l’indret boirós on vaguen les ànimes dels difunts, i entre molts d’altres parla amb l’espectre d’Aquil·les. Es desfà en alabances de l’heroi, però aquest li respon: «No m’elogiïs la mort, il·lustre Odisseu. M’estimaria més ser un bracer i servent de qualsevol, d’un home miserable d’escassa fortuna, a regnar sobre tots els morts extingits». Ni una paraula sobre la seva fama imperible. No el consola gens ni mica. Al més immortal dels morts li és igual si el record de les seves victòries singulars es manté viu pels segles dels segles; només suplica al visitant que li doni notícies del seu pare i del seu fill.
A tots ens venen fàcilment al cap els noms d’emperadors que es fan aixecar arcs triomfals, trilionaris que posen el seu nom a tot el que toquen, líders egòlatres que persegueixen l’adoració de les masses pensant en una llarga durada de la seva glòria. Més els convindria recordar el lament d’Aquil·les a Odisseu, que els envia aquest avís: Parlaran de tu, però si hi ha una vida després de la vida per a allò que en diuen ànima, tant se te’n donaran els elogis o les condemnes. La Comèdia de Dante ens diu que si vas al cel passaràs tot el temps absort en la contemplació de Déu; i si la balança del jutge suprem t’envia a l’infern, estaràs distret amb notables patiments. Tot i que, segons com, ignorar el que deixes enrere pot ser un consol: Neró no s’hauria divertit gaire veient com l’endemà de la seva mort començava la «damnatio memoria»: la infamació, la destrucció d’escultures i làpides o l’esborrat del seu nom. Més malament que ell, que no ho va veure, s’ho passen els que ho pateixen en vida.
(Article publicat a Regió7 el 20/8/2026)