El cinema és un arma carregada de futur (a propòsit del festival Clam i Gabriel Celaya)

Aquests dies se celebra a Manresa i Navarcles el Clam, festival de cinema social, amb notables projeccions i merescuts homenatges a figures internacionals i locals. M’ha fer venir a la memòria, sense haver-ho demanat, un poema de Gabriel Celaya, «La poesía es un arma cargada de futuro», i específicament aquests versos: «Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno». Els recordo embolcallats en la música que hi va posar Paco Ibáñez fa més de cinquanta anys, per la qual els vaig conèixer. El festival Clam existeix perquè molts cineastes i molts cinèfils també creuen que les pel·lícules no poden ser només «un adorno» en un món on passen les coses terribles que tots sabem, i probablement altres de pitjors que ni tant sols coneixem.

Celaya militava, enardia i renyava en aquell poema: «maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que lavándose las manos se desentienden y evaden; maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse». Bufa. Pobra poesia lírica! Si no crida a la batalla, no mereix ser cantada? I si no la podem cantar, per a què la batalla?

Prendre partit, reclama Celaya. Avui en dia molta gent ho fa amb entusiasme, però no sempre en el sentit de definir-se i actuar a favor de determinades causes, líders o organitzacions, amb uns objectius positius definits. Cada vegada més dominen el panorama les crides a llançar-se contra un enemic, assenyalat pels que remenen l’olla, i mobilitzar-se per la seva eliminació, política per anar bé, judicial si no basta, i física si tens les neurones deixatades per l’addicció al mòbil. S’ha demostrat que algorismes de les xarxes digitals premien els missatges que provoquen reaccions de ràbia i són rebuts amb emoticones d’emprenyament. És el «rage bait», l’«esquer de ràbia», paraula de l’any de 2025 segons la divisió editorial de la universitat d’Oxford.

El cinema social que motiva el festival Clam posa el dit a la nafra d’allò que no rutlla però també genera esperança, ni que sigui la que neix de saber-se partícips d’una presa de consciència. L’algorisme de la pura negativitat no crea comunitat; només nihilisme egocèntric, estèril i socialment destructiu. No podem ser-ne indiferents.