Serveix de res que els acusin de "feixistes"?

«Para l’orella al carrer», em recomana un seguidor habitual. «Aquests parlen de les coses que realment ens preocupen», reflexiona un altre. El desencadenant és un comentari meu a les xarxes sobre la presència de Sílvia Orriols a la visita al Parlament de la germana de Carles Vilajosana, per la mort del qual romanen empresonats dos menors, un d’ells de família immigrant. Paro l’orella, com m’aconsellen, i sento repetir la segona frase: «Parlen com nosaltres». L’orriolisme sintonitza. El que gairebé no escolto al carrer és l’advertència preventiva sobre la seva ubicació a la dreta de la dreta. «Compte amb ells, que són feixistes amb barretina» és el blasme de la gent més polititzada per la banda esquerrana, un espai en reculada.

Segons la darrera enquesta del CEO, tant el PSC com ERC i Junts tenen més proporció de votants de més de cinquanta anys que la mitjana , exactament al contrari que Aliança Catalana i Vox. Ningú no escarmenta en la pell dels altres, i la transmissió de l’experiència viscuda es dilueix amb el pas de les generacions. A qui va patir el franquisme, o li van explicar de primera ma quan era petit, el concepte de feixisme i el d’extrema dreta el posen en alerta. A qui ho ha sentit explicar de segona ma, o de cap manera, el deixen més indiferent. Ja fa mig segle de la Transició, i la gent de menys cinquanta anys ha viscut amb consciència política, a tot estirar, l’aznarisme i el pujolisme. El franquisme era passat, i en molts ambients no se n’explicava la veritable perversió, que no tothom va viure per igual. Si és així per als votants de cinquanta anys, podem imaginar quin efecte fa als de vint-i-cinc que a Orriols i Vox els etiquetin com a feixistes. Convertir el qualificatiu en el principal argument per desautoritzar-los només fa efecte en els convençuts; en altres pot conduir al resultat contrari: «si aquests que diuen el que jo penso són feixistes, el feixisme no deu ser tant dolent».

El problema que els catalans sentim com a més important (segons el CEO) és l’habitatge, i la manca de solucions interpel·la tots els partits que s’han succeït el darrer quart se segle als governs de l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments. El segon és la immigració, i ja sabem qui hi ha posat la banya. L’amenaça feixista no surt a la llista. L’oblit de la història empeny a tota Europa una onada de substitució: una nova dreta més dura reemplaça la dreta clàssica de la postguerra; a Catalunya i Espanya, la del postfranquisme.