Informe demolidor sobre el cost de la burocràcia

 L’Observatori de la pime de Catalunya, de la patronal de petites i mitjanes empreses Pimec, ha elaborat un informe demolidor sobre la burocràcia catalana i el seu cost en diners i en temps (que són diners) per a l’activitat empresarial. Val la pena descarregar-lo i llegir-lo. També en podeu trobar un resum en aquest article de Via Empresa.

Només un parell de dades de l’informe per veure com les coses no funcionen:

- De les empreses que van haver de realitzar tràmits amb l’Administració 7 de cada 10 van haver d’aportar documentació que l’Administració ja posseïa. Aquest fenomen de duplicació es va fer encara més evident amb un 25% de les empreses que van haver de presentar cinc o més documents repetits, la qual cosa posa en dubte l’eficiència del sistema administratiu.

- El 70% de les empreses va requerir la intervenció de diverses administracions per completar els tràmits, i gairebé la meitat van experimentar problemes o retards derivats de la manca de coordinació.

Enllaços:

Informe Pimec: https://services.pimec.org/images/news/5/doc/67403f4829268-9737-20241122_Burocr%C3%A0ciaCompetitivitat_.pdf?_ga=2.107069442.1667272651.1732784996-1177207759.1732784996

Article Via Empresa: https://www.viaempresa.cat/economia/estats-units-innova-europa-regula-nosaltres-ho-compliquem-mes_2206296_102.html

Perdre el bus perquè passa abans d’hora: inacceptable

Del transport públic de viatgers se n’esperen moltes coses: que ens apropi el més possible al nostre destí, que ho faci de pressa, que els seus horaris s’ajustin a les nostres necessitats, que sigui segur, que sigui net i confortable, que sigui barat per a l’usuari directe encara que la diferència la paguem entre tots via impostos... I també n’hem de poder esperar que sigui fiable i compleixi els horaris anunciats.

Això darrer no sempre és possible, perquè els imponderables existeixen. En el cas en particular dels autobusos, siguin urbans o interurbans, experimenten una gran dependència del trànsit. Si els vehicles particulars troben embussos, ells també. Per això sovint els fulletons dels horaris adverteixen que el compliment no està garantit. El del servei Manresa-Barcelona diu exactament: «Els horaris de pas per parada són orientatius, ja que poden veure’s afectats per nombroses circumstàncies, com el trànsit o la climatologia». Entesos.

Però si no es pot garantir que el bus arribi al seu destí o passi per determinada parada a l’hora prevista, com a mínim se li ha de demanar que no hi passi abans. I això succeeix. I quan succeeix amarga la vida a la gent que s’ha cregut l’horari i s’ha presentat amb el temps just. Però dins l’hora anunciada. Mig minut, un minut abans: hauria de ser suficient. Els damnificats es planten sota la marquesina (si n’hi ha) i esperen. I esperen. I esperen. I al final arriba... el següent, al cap d’un quart, vint minuts, mitja hora, segons la freqüència. Perquè el seu, el que volia agafar, ha passat abans d’hora. El conductor no ha trobat trànsit, no ha hagut de deixar o agafar gaire gent, i ha tirat milles. Ja regularitzarà quan arribi al final del recorregut.

Acceptem que els autobusos passin més tard del previst perquè la carretera està plena i el trànsit va lent, però quedar-nos amb un pam de nas perquè han passat abans d’hora és del tot inacceptable. I quan succeeix en el servei de bus urbà d’una ciutat, l’Ajuntament, que paga una part important del cost amb els impostos de tots, hauria de prendre-hi cartes. Si inspecciona altres coses, que inspeccioni també els compliments i incompliments del bus.

Un esglai de 25 milions a l'Ajuntament (drama en dos actes i mig)

 (Per si se'l van perdre, l'article de dissabte passat a Regió7)

Plantejament. Una ciutat de vuitanta mil habitants té un pavelló esportiu que s’anomena «nou» però que amb 32 anys a les costelles s’ha quedat petit. L’equip local de bàsquet, de categoria internacional, cada dia atrau més espectadors, i les exigències tècniques i de confort han canviat. Després de donar-hi unes quantes voltes i temptejar possibles subvencions, l’Ajuntament pregunta a uns arquitectes què cal fer-hi i quant costaria. La resposta són uns plànols, uns dibuixos i una xifra: 8,5 milions d’euros. L’alcalde exclama: Ens hi podem atrevir! Endavant les atxes! L’aventura es posa en moviment. Final del primer acte.

Nus. El govern municipal fa gestions aquí i allà, esmola el llapis, maltracta la calculadora i ensuma el vent per endevinar de quina banda poden venir els diners. Al mateix temps, impulsa els preparatius de la gran obra. Convoca els aspirants a dirigir-la, els fa un encàrrec ple d’il·lusió i esperança. Una comissió de gent sàvia designa el guanyador. L’aventura no s’atura. Arriba el projecte, tant ambiciós com la comanda rebuda. La ciutat serà l’enveja de les seves veïnes. Tot es joia fins que (música inquietant) darrera dels plànols i les il·lustracions en 3D l’alcalde descobreix un sobre lacrat amb dues paraules escrites al davant: «La Dolorosa». L’obre, neguitós, en treu un full de paper, el desplega, llegeix i posa una cara (al cine) o fa un gest (al teatre) d’espant. Al paper hi ha una xifra: 25.000.000. És el que costarà fer realitat el somni. L’alcalde clama: «que és aquesta bestiesa?» abans de desplomar-se en una butaca. Cop d’efecte, gir de guió, final del segon acte. Cau el teló mentre entra un sanitari amb oxigen.

La funció del tercer acte és conduir la trama cap al desenllaç. En la narrativa èpica l’heroi supera mil dificultats i és a punt de ser vençut diverses vegades, però al clímax derrota el líder enemic en combat singular. Tot seguit recull la recompensa. El tercer acte de la nostra història tot just s’ha començat a escriure. Passat l’esglai, l’alcalde treu la tisora i comença a retallar elements del projecte ambiciós per ajustar-lo al cost previst al principi. Li surt per onze milions i mig, un 35% més que els vuit i mig inicials. L’increment dobla la inflació, però ja se sap que les obres s’encareixen soles. Mentre reparteix explicacions, els ciutadans més desconfiats es pregunten: ens hem de creure les altres xifres de les inversions municipals?

Francesc Mauri farà una «declaració institucional» de xàfecs i ventades

Pedro Sánchez ha fet aquest dilluns al matí una «declaració institucional». Dit així sembla una cosa molt grossa, oi? Doncs no. El president del govern espanyol s’ha limitat a explicar el relleu de Teresa Ribera per Sara Aagesen com a vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, amb les obligades paraules d’elogi per a totes dues. Punt i final. Això és una «declaració institucional?». No, això és una notificació rutinària en termes rutinaris.

En economia la inflació condueix a la devaluació. La moneda inflaccionària perd valor: cent euros d’avui compren força menys oli que cent euros de fa cinc anys. Amb el llenguatge passa el mateix. Si parlem de «declaració institucional» cada vegada que un cap de govern fa una compareixença breu sense preguntes, què en direm quan un parlament, amb l’acord de tots els seus grups, faci un pronunciament solemne llegit pel seu president?

Si no controlem una mica aquesta inflació lingüística, aviat els entrenadors de bàsquet faran «declaracions institucionals» quan cantin la llista del cinc inicial, i els presentadors del Telenotícies Migdia pronunciaran la «declaració institucional» de les notícies del matí. En acabat, donaran pas al Temps d’aquesta manera: «Tot seguit en Francesc Mauri, que és tota una institució, ens oferirà la declaració institucional de les isòbares d’ahir, avui i demà. Bona tarda».

El cucurutxo de l'Ajuntament

 (Per si se'l van perdre, aquest és el text de l'article de dijous a Regió7)

El Chandelier Tree («arbre del canelobre») és una sequoia gegant de California amb un túnel a la soca pel que passen cotxes. Va ser una icona mundial i encara avui funciona com atracció turística.

Manresa també tindrà un arbre que es podrà travessar per dins (a peu). No serà una sequoia ni s’enfilarà més de noranta metres com aquell, però il·luminarà els vespres nadalencs a la plaça Major. Ben mirat, tampoc no serà un arbre, ésser vivent, sinó una estructura artificial de forma cònica amb tot de llums a la superfície, però s’ha convingut a anomenar-lo «arbre de Nadal» perquè «estructura cònica de Nadal» és una denominació espantosa, mentre que «paperina», «cucurutxo» o «cucurulla» sonarien ridículs. S’imaginen que algú els diu: «anem a veure el cucurutxo de l’Ajuntament»?

L’objecte tindrà una altura de 9,6 metres, molt per sota de la batalla d’altures que cada any enfronta els alcaldes de Vigo i Badalona. Per aquest any s’anuncien dimensions que arriben als 44 metres, amb diàmetres en proporció. Quatre vegades més que el de Manresa. Però aquest es podrà travessar per dins, i això li assegura fotografies a les xarxes socials. Per a què serveix un adorn de Nadal practicable, sinó per retratar-lo mentre el practiquem? El lleure reclama experiències immersives. Res de mirar pel·lícules: jugar-ne el videojoc. Rés de cantar «Oh arbre sant» davant d’un avet: travessar-lo per dins, encara que sigui fet d’acer, plàstic i leds a manta.

Ara només falta que l’invent millori la satisfacció dels manresans amb la ciutat, que segons les enquestes és força inferior a la de poblacions com Vic, Igualada, Granollers, Sabadell o Terrassa. I mira que l’Ajuntament s’esforça a fer coses, i a explicar-les tant com pot: Museu del Barroc, Fàbrica Nova, Anònima, Guimerà, Pont Nou, lloguer de bicis, pressupost de rècord... I a més a més Manresa té funcions d’òpera, grans musicals, teatre, diari, tele, Passeig, Agulla, Anella Verda, sant Ignasi, dues universitats, bàsquet europeu... Què més volem per estar satisfets?

Què ens passa als manresans? Som insaciables? L’oposició ens infla el cap? O és que sortim al carrer i trobem realitats que neutralitzen la propaganda?

Avui, manifestació contra «el sistema»

 Per aquesta tarda hi ha convocada a Barcelona una manifestació contra el preu disparat dels lloguers i la dificultat per accedir a un habitatge digne, que és un dret constitucional.

Les manifestacions se solen organitzar per cridar l’atenció sobre un problema, però en aquest cas no caldria perquè tothom és conscient del problema: de les administracions al darrer dels ciutadans. Una altra cosa és que només li donin importància els que el pateixen directament: joves que volen emancipar-se, llogaters a punt de renovació del contracte. La massa de propietaris que conforma la majoria de la població no pateix la mateixa angoixa.

Potser per això l’habitatge no és al capdamunt en la llista de preocupacions que mostren les enquestes, segons les quals els ciutadans estem atabalats pel comportament dels polítics, la inseguretat, el nombre d’immigrants i les incerteses econòmiques. Però la consciència del problema existeix, tot i que la manifestació, si és un èxit de convocatòria, pot incrementar la percepció de la seva importància.

Les manifestacions també poden tenir per objectiu pressionar algú perquè adopti determinades solucions o es desdigui de determinat projecte. En aquest cas és necessari que els objectius siguin molt clars: què es demana exactament a qui. Es pot demanar exactament a la Generalitat que no autoritzi l’ampliació de l’aeroport, o a un govern central que concedeixi la independència a una colònia.

En el cas de la manifestació d’avui l’exigència el destinatari és difús perquè el poder de decisió també ho és. No només perquè les administracions actuants són diverses, sinó perquè el responsable últim de l’encariment de l’habitatge és allò que durant molt anys s’ha anomenat «el sistema»: el sistema econòmic vigent, amb la seva capacitat d’incidència política.

El sistema es justifica per les bondats del mercat com a regulador dels preus per la interacció entre oferta i demanda, però en molts àmbits el mecanisme ja no funciona. Hi ha demanda d’habitatge però no es crea oferta suficient per atendre-la, i quan quan ha passat el contrari, durant els booms immobiliaris, els preus tampoc no han baixat.

De vegades l’únic objecte d’una manifestació és esbravar una impotència. Però la d’avui, fins i tot per als assistents que no ho saben, és una manifestació contra «el sistema» i, per tant, una exigència de canviar-lo. O, al menys, que funcioni com se suposa que ho hauria de fer.

Chicago, narco, Pujol

 (Per si se la van perdre, aquesta és la columna de dimarts passat a Regió7)

Chicago. He escoltat les cançons del musical Chicago en anglès a la pel·lícula de Rob Marshall, en català al Conservatori per Manresa Teatre Musical, i en castellà al Kursaal per la franquícia espanyola de la producció. També al Kursaal vaig veure fa uns dies l’òpera La Bohème, íntegrament en italià, l’idioma en el que Luigi Illica i Giuseppe Giacosa van escriure el llibret musicat per Giacomo Puccini. Uns subtítols sobre la boca escènica oferien la traducció, modernitat de la que no gaudien els aficionats de dècades enrere, tot i que igualment feien cua a la taquilla. Em pregunto perquè ens sembla necessari respectar l’idioma original en el gènere operístic i no en els musicals. És que la sonoritat de les paraules no forma part de la creació dels autors? O potser l’opció errònia és no traduir les òperes? Al capdavall, La Bohème va oferir una sola funció a Manresa i Chicago en va omplir set de seguides.

Narco. M’impressiona la història del menor de Manresa que viu acoquinat perquè va pispar droga per valor de cinc-cents euros i ara té por que li clavin una pallissa o alguna cosa pitjor. El grau d’inconsciència del protagonista és esfereïdor. Una cosa és haver caigut en la trampa de l’addicció i traficar per pagar-se la propera dosi i una altra pispar-la per pura diversió, per riure una estona amb els amics. Aquí fallen dos sentits: el del bé i el mal, i el del risc proporcional. Fixem-nos-hi: primer es queda un paquet que li ha caigut de la butxaca a un passatger de l’autobús, quan el correcte és tornar-li, i després, en veure que és droga, aprofita la primera ocasió per pispar-n’hi més. Com si fos un joc. Els qui li havien d’ensenyar els fonaments del seny han fallat. Hi ha uns marges de la societat en els que succeeixen aquests desastres.

Pujol. L’expresident ha dit que ell no hauria dissolt Convergència l’any 2016, i lliga aquella decisió del partit a la seva confessió, dos anys abans, d’haver amagat diners l’estranger. Diu: «Si algú havia de pagar per una cosa que no havia fet prou bé havia de ser jo i no CDC». No estic segur que fos només aquell anunci inesperat el que va enfonsar el vaixell al cap de dos anys. Més aviat va ser tota l’allau de notícies sobre finançament irregular, amb la xifra del tres per cent com un mem incorporat al llenguatge ordinari i amb l’espoli del Palau de la Música com a escàndol suprem. Un empatx impossible de pair per a molts electors.

El paperot de Núñez Feijóo a Brussel·les

Alberto Núñez Feijóo ha estat l’instrument de Manfred Weber, líder conservador del Partit Popular Europeu, per aconseguir que socialdemòcrates i liberals acceptessin l’extrema dreta italiana i hongaresa a la Comissió Europea, amb el representant de Meloni en una de les vicepresidències.

Fa de mal saber si Feijóo era conscient del seu paper instrumental quan va emprendre la campanya contra el nomenament de Teresa Ribera com a vicepresidenta i número dos de la Comissió. Qui segur que no n’estava al cas era l’eurodiputada popular Dolors Montserrat, que va sortir d’una reunió dient «l’hem tombada!». No, no l’havien tombat.

Weber és partidari que el PP europeu es decanti cada cop més a pactar amb els partits a la seva dreta; a Espanya, Vox. La presidenta de la Comissió, la també alemanya Ursula von der Leyen, gran rival de Weber dins la democràcia cristiana alemanya, és partidària de mantenir l’entesa històrica entre populars, socialistes i liberals. Weber li té ganes a Layen, i ha jugat les seves cartes per imposar-li una dretanització de la comissió, en la figura dels comissaris italià i hongarès.

L’estratègia de Weber ha consistit en donar aire a l’ofensiva de Feijóo contra Ribera. Vetar el seu nomenament feia volar pels aires el consens ja aconseguit per a la nova Comissió. Per desactivar aquesta amenaça, els socialistes han aixecat el veto als comissaris d’extrema dreta, que era el que Weber desitjava des del principi. Un objectiu que no hauria aconseguit sense l’ajuda del líder del PP espanyol.

Ribera és vicepresidenta europea, com volia Sánchez. La Comissió és més de dretes, com volia Weber. Itàlia té una vicepresidència, com volia Meloni. La crisi sembla tancada, com volia Von der Leyen. I Núñez Feijóo ha fet un paperot, que no és ben bé el que volia.

El tren directe de Manresa a Barcelona

El grup municipal de Fem Manresa demana el restabliment dels trens ràpids entre Manresa i Barcelona que Rodalies va suprimir fa dos anys. També proposa dividir la línia R4, que ara va de Manresa a Coma-ruga travessant Barcelona.

Fem recorda que aquells trens trigaven una hora en unir les dues ciutats. Bé, anem a pams. El trajecte durava entre 58 i 61 minuts fins l’estació de Sant Andreu Arenal, ara rebatejada Fabra i Puig. Però aquesta no és la destinació de la majoria de viatgers, que es distribueixen entre Plaça Catalunya i Sants. De Sant Andreu a Sants els directes trigaven un quart d’hora, seguint xano-xano la caravana de combois de diverses línies que coincideixen a la xarxa insuficient de túnels barcelonins. Per tant, el tren ràpid trigava una hora i quart de Manresa a Sants. Els actuals triguen entre vuit i dotze minuts més. Aquest és el guany. No és cap revolució però tampoc no fa cap nosa.

Quant a la divisió de la R4 en dues línies independents, Fem pensa que milloraria la puntualitat i eficiència del servei. Serviria perquè les incidències al tram sud no repercutissin al tram nord, i també a l’inrevés. No s’hi perd res d’estudiar-ho, però cal ser conscients de les limitacions.

Unir en una sola línia itineraris que van de Barcelona cap al nord i cap al sud és una derivada del sistema de «línies passants» que es va implantar a Barcelona quan es va posar en marxa l’estació de Sants com gran estació d’enllaç. Abans d’això la línia de Manresa s’acabava a la plaça de Catalunya i la de Coma-ruga a de l’Estació de França. Una sèrie d’enllaços subterranis van permetre que tots els trens passessin per Sants, i es van organitzar les circulacions de manera que l’origen de les línies no fos dins la ciutat de Barcelona, sinó en altres poblacions, per qüestió d’espai. Així, la línia del Maresme comença a Molins de Rei, la de Granollers, a Castelldefels, o la de Vic i Puigcerdà, a l’Hospitalet de Llobregat. Només les línies que passen pel Garraf arrenquen a l’Estació de França.

Les línies passants són un gran avantatge per als usuaris, ja que els permeten triar quina estació de Barcelona els va mes bé per arribar al seu destí. Els més veterans recordem quan anar al Maresme des de Manresa significava baixar a l’Arc del Triomf i desplaçar-se fins l’Estació de França, a peu (tretze minuts) o en bus urbà. Ara no cal moure’s de l’andana de Plaça Catalunya, per on circulen totes dues línies.

París, amb el RER, i Berlín, amb el S-Bahn, tenen xarxes de rodalies de línies passants, resultat d’enllaçar anteriors línies radials. Londres, per raons històriques, no en disposa, i a l’hora punta el metro i el bus s’atapeeixen de gent que va a les diferents estacions terminals.

Fragmentar la línia R4, i mantenir alhora la comoditat de triar l’estació de destí, presentaria una dificultat. Ara un mateix comboi serveix per anar de Manresa a Sants i de Plaça Catalunya a Martorell. Si es fragmenta la R4, o bé els trens de Martorell acaben a Sants, o bé els de Manresa acaben a Plaça Catalunya, o bé totes dues línies s'acumulen dins del túnel que uneix les dues estacions, i que també utilitzen les línies de Vic i el Maresme. Com que la densitat de circulació per aquest túnel ja és molt elevada, és probable que per dividir la R4 calgués reduir el nombre de circulacions.

La solució, naturalment, passa per eixamplar el túnel o fer-ne de nous, però és difícil que Rodalies, fins i tot traspassades, prefereixi aquesta gran inversió abans que mantenir el sistema de línies passants que va prou bé a Berlín i París.

Pressupost de Manresa: qui vol presumir ha de pagar

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article del Regió7 de dissabte passat)

Fa tres setmanes vaig publicar l’article «Manresa va com una moto» a partir del discurs optimista que va pronunciar l’alcalde Marc Aloy a la gala dels Premis Regió7. Avui podem fer un salt de magnitud i dir que «Manresa va com un coet» a la vista del pressupost municipal presentat per la coalició de govern i que es vota dijous.

Un pressupost històric, que creix globalment un 16% i un 75% en el capítol d’inversions, empeny grans projectes i aposta per la creació d’habitatge. I pels busos elèctrics. Què més vols?

Confortat per la notícia, vaig ficar-me al llit somrient i cantussejant els Goigs de la Llum, però un cop adormit vaig tenir un somni ben estrany. Se’m va aparèixer l’escriptor Josep Pla preguntant: «escolti, tot això qui ho paga?». Em vaig despertar sobresaltat i ansiós per respondre la pregunta de l’irònic empordanès. Ja sé que ell la va formular a Nova York, sorprès per la lluminària nocturna de Manhattan, però vaig entendre que el meu subconscient m’ordenava traslladar-la a el pressupost de les meravelles.

Així que vaig posar-me la bata gruixuda (les nits ja són fredes) i em vaig plantar a l’ordinador disposat a navegar fins aclarir la incògnita. No va ser difícil. Al web de l’Ajuntament vaig trobar un document divulgatiu de les grans xifres pressupostàries, i amb l’ajuda d’un full de càlcul vaig escatir la resposta.

És ben senzilla: El pressupost del rècord el pagarem bàsicament els manresans. Com el d’aquest any. Segons com t’ho miris, més que el d’aquest any. En matèria de pressupostos està tot inventat.

Segons el document divulgatiu, si es compleixen les previsions, els impostos directes, indirectes, taxes i preus públics sumaran un 59,5% del pressupost del 2025. En el d’enguany suposen un 60%. Pràcticament el mateix.

Però si hi sumem els préstecs, que al capdavall es pagaran amb els impostos dels anys a venir, la xifra arriba al 70%, quan enguany era del 66%.

Per tant, ja tenim la resposta: els manresans, comptant-hi tant els d’avui com els de demà, pagarem set de cada deu euros del pressupost municipal més voluminós de la història de la ciutat. Esperem que sigui a fi de bé, i que al final de l’exercici arribem a la conclusió que ha valgut la pena, fins i tot si no ens ho van demanar.

Al capdavall, volem presumir de ciutat, i ja coneixen la dita: qui vol presumir ha de patir. O pagar.

El 1980 Pujol no comptava guanyar. I de fet, va ser el PSC qui va perdre

En entrevistes que li han fet arran del 50è aniversari de CDC, Jordi Pujol ha recordat els dubtes amb què va encarar les eleccions del 1980, que li van donar la presidència de la Generalitat i van obrir la porta a un mandat de 23 anys. Explica que va confessar a Tarradellas: «guanyaran els socialistes i governaran amb els comunistes». Però les urnes van decidir que la seva coalició fos la primera força en vots i escons, per davant del PSC de Joan Reventós.

Li havia fallat l’olfacte polític? Anem a pams.

Si mirem les xifres veurem que Pujol va rebre menys vots aquell 1980 que el PSC a les eleccions generals de l’any anterior. Tants com un 14% menys. I si continuem mirant les xifres veurem que la suma de pujolistes i centristes d’Adolfo Suárez va ser pràcticament la mateixa a les generals del 1979 i a les catalanes del 1980. Hi va haver un transvasament de vot moderat del centrisme espanyol al català que va empènyer aquest cap a dalt del podi.

Però, sobretot, el 1980 hi va haver una caiguda del vot socialista que va marcar la diferència. Joan Reventós va perdre més d’un quart de milió dels votants catalans que havien apostat per Felipe González a les eleccions del 1977 i el 1979.

Estaven morts els socialistes a Catalunya? De cap manera. A les generals del 1982 van aconseguir un resultat espectacular, amb més del doble de vots que dos anys abans. Però a les autonòmiques del 1984 van tornar a retrocedir, malgrat sumar molts antics votants d’un PSUC en descomposició, i van ser escombrats per un Jordi Pujol imparable.

Quedava inaugurada la dualitat del vot català, socialista al Congrés, convergent al Parlament. S’explicava, entre altres raons, perquè una part dels votants socialistes no se sentien motivats per participar a les autonòmiques. «Eso es para los catalanes», deien. Alhora, una altra part feia confiança a Pujol seguint la consigna pagada de Radio Tele-taxi, emissora de flamenc a Catalunya: «en las de aquí, vota a los de aquí».

Però potser res de tot això no hagués passat si qui era líder d’ERC el 1980, Heribert Barrera, no hagués estat històricament anticomunista. Davant l’opció de fer un tripartit d’esquerres que integrés el PSUC, va decidir que ni parlar-ne, i va posar els seus escons a disposició de Jordi Pujol, tot i que implicava sumar-los als de la UCD d’Adolfo Suárez, antic secretari general del Movimiento franquista. Els estranys companys de llit de la política.

Viu en una "zona inundable"? No es posi nerviós. Alarma sense histèria

(Per si se l'havien perdut, aquest és l'article de Regió7 de dijous passat)

Val més perdre un dia de feina i d’escola per massa prudència que posar vides en perill perquè no t’acusin d’alarmista. Dit això, cal situar les alarmes en la seva justa mesura, per saber quin terreny trepitgem.

Aquests dies s’han divulgat mapes de «zones inundables» de Catalunya que ens han deixat amb l’ai al cor. Però cal anar a pams. No és el mateix saber que hem construït la nostra casa en una «zona inundable amb alta probabilitat», en una «d’inundació freqüent», en una de «probabilitat mitjana o ocasional», o en una de «baixa o excepcional». Molts dels mapes que hem vist corresponen a la darrera categoria.

L’escala de probabilitat es mesura amb el concepte estadístic de «període de retorn» que expressa el temps històric mitjà de repetició. Un període de retorn de deu anys no vol dir que un fenomen passi cada deu anys exactes, sinó que cada any la probabilitat és del deu per cent.

Deu anys és el període de les zones d’«alta probabilitat». Això significa: no hi construeixis res que hagi de durar. Les d’«inundació freqüent», de cinquanta anys. Les de «mitjana o ocasional», de cent anys. És una dada a tenir present quan es decideix urbanitzar o construir. El que s’hi vol fer ha de durar segles, o és efímer? Hi ha de viure gent o serà l’esplanada del mercat setmanal?

Finalment, les de «probabilitat baixa o ocasional» tenen un retorn de cinc-cents anys. La probabilitat que es neguin en un any concret és del 0,2 per cent.

Per baixa que sigui la probabilitat, una zona inundable és una zona inundable. El problema és que si entrem en pànic pel mapa dels cinc-cents anys haurem de desmuntar una part important de les ciutats de Catalunya, especialment del litoral, i reconstruir-les en zones elevades de l’interior. Molts pobles que van néixer a dalt d’un turó o una carena i que amb els anys van baixar al pla hauran de tornar-se a enfilar.

Quan ens diguin que una urbanització, una escola o un càmping es troben en un mapa de zones inundables, fixem-nos en el període de retorn abans d’adoptar decisions precipitades o passar nits sense dormir. El risc zero és millor que la probabilitat baixa o excepcional, però la seguretat absoluta no existeix en quasi cap activitat humana. Et fas la casa dalt d’un al turó, la riuada el descalça, i no t’inundes però t’esllavisses. I algú et dirà que ell ja ho havia dit.

Zona de Baixes Emissions de Manresa: està justificada? Què diuen les dades?

 

Sobre la famosa Zona de Baixes Emissions de Manresa i la seva justificació, unes dades, extretes del corresponent projecte tècnic. A partir d’aquí, vostè jutja.

(Resum: la contaminació supera el límit normatiu en NO2 a les vuit del vespre dels dies laborables a la plaça d’Espanya. El llindar normatiu és 40 i la mesura dona 41. La resta d’hores i dies, i de contaminants examinats, estan dins la llei).

Diòxid de Nitrogen (NO2):

«El valor límit anual de per a la protecció de la salut humana fixat per la normativa ... no s’ha superat en l’estació de plaça d’Espanya en els darrers 12 anys, amb una certa tendència a la baixa, afectada especialment per la pandèmia del Covid-19. Tanmateix, les dades són superiors als límits recomanats per l’OMS».

Tanmateix: «Pel que respecta a l’evolució de la concentració d’aquest contaminant segons l’hora del dia, es pot observar un pic clar entre les 19h i les 21h, força vinculats a la combustió dels motors dels vehicles i als sistemes de calefacció. L’impacte del trànsit rodat es fa palès en la comparació entre la mitjana d’un dia laborable, quan inclús se supera el llindar normatiu a les 20h, i el cap de setmana (dissabte i diumenge), en el qual els valors es veuen clarament reduïts.»

Partícules en suspensió:

«Els nivells d’immissió de les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 2,5 micres (PM2,5) s’han situat per sota del llindar màxim anual fixat per la normativa (25 μg/m3)

Partícules inferiors a 10 micres (PM10) «Durant el període 2011-2021 no s’ha produït cap superació del valor límit anual fitxat per la normativa vigent (40 μg/m3) a cap de les dues estacions de Manresa»

Ozó:

«Durant els darrers 12 anys, l’estació de plaça d’Espanya ha registrat 10 superacions l’any 2019 i 2020, valor sempre inferior a les 25 ocasions per any fixades en la normativa».

(La il·lustració és l'acudit d'en Galdric Sala publicat avui a Regió7, esmolat com sempre.)

Sobre la "decadència de Berga"

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article publicat a Regió7 dimarts passat)

Al Regió7 de dissabte la presidenta dels botiguers de Berga, Sandra Subirana, explicava a Marc Marcè que «en la decadència de Berga tothom té la seva part de responsabilitat». 

També la història, si se’ns permet l'afegitó no sol·licitat.

En ser la població central i més gran del Berguedà, el que li passa a la comarca repercuteix en la ciutat de Berga; són prosperitats indissociables. I el Berguedà arrossega els estralls de patacades que van deixar una petjada fonda i duradora.

Ho podem veure amb claredat en l’evolució de la demografia. L’any 1981 la comarca tenia 41.636 habitants. Al cap de vint-i-dos anys, el 2023, havia baixat a 40.618 habitants. Mentre Catalunya guanyava a la ratlla dels dos milions d’empadronats, el Berguedà en perdia un miler.

Però els números expliquen més coses. Com ara que entre el 1981 i el 2001 la caiguda va ser de quatre mil habitants, equivalents a gairebé un deu per cent de la població. Una davallada sostinguda que va anar seguida d’una lenta recuperació, amb ondulacions de la gràfica.

Què va passar en les dues darreres dècades del segle passat que provoqués tal despoblació? La resposta té dos noms propis: Manufactura tèxtil i mineria del carbó. Qui repassi les hemeroteques entre 1978 i 1983 s’entrebancarà massa vegades amb notícies de tancament de colònies tèxtils, primer, i després de les mines de lignit. Entre una cosa i l’altra, milers de llocs de treball es van fondre en poc temps. Una amputació general sense anestèsia.

La davallada poblacional d’aquelles dues dècades no s’entén sense la catàstrofe econòmica, i malgrat que després la tendència va girar cap a la millora, els efectes dels mals anys no es podien esborrar així com així. Per posar una metàfora, i ja que el nucli antic de la ciutat és un tema recurrent: quan una casa roman abandonada i degradant-se anys i anys, posar-la a to és una operació costosa.

Quan van succeir-se els tancaments industrials i miners la meitat dels actuals residents de la comarca no havien nascut, o no havien començat la primària. No en tenen memòria directa però en pateixen les derivades.

En les darreres dècades l’economia catalana ha girat cap als serveis, però el Berguedà ens recorda la solidesa que proporcionava la indústria, i les conseqüències de perdre-la.

Pressupost expansiu a Manresa: «Això qui ho paga?», demanaria Josep Pla

 

«I tot això qui ho paga?», va preguntar Josep Pla en veure els gratacels il·luminats de Manhattan. No sé què li van respondre, però la pregunta era pertinent, i molt catalana segons el tòpic.

El govern municipal de Manresa ha presentat les grans xifres del pressupost per al 2025. El total suposa un augment del 16% en termes relatius i de quasi vint milions en xifres absolutes. S’ha divulgat en què es gasten, però també és pertinent la pregunta: tot això, qui ho paga?

No és una pregunta que amagui una crítica ni un principi de desconfiança. És pura voluntat de saber per opinar amb coneixement de causa. Per sort, el mateix govern municipal divulga aquesta informació, si més no a grans trets.

En curt: es preveu que la recaptació per impostos directes pujarà un 7,9%; per impostos indirectes, un 20,9%; per taxes i preus públics un 28,4% (aquest capítol és important, perquè representa la cinquena part del pressupost); i els ingressos provinents de préstecs s’incrementen un 88%. Ja sabem que els préstecs d’avui són els impostos de demà.

Tot plegat ho poden ampliar en aquest enllaç.

«Resultat just?», preguntaria un periodista esportiu. Quan ens toqui pagar pensarem una cosa, quan s’inaugurin les obres en pensarem una altra, i potser el que ens decantarà el parer serà la sensació de ciutat segura, endreçada i confortable, o insegura, incòmode i desendreçada.

Manresa, no perdis cap tren!

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Malfiar-se de Manresa és part de la tradició històrica igualadina, però abans que Regió7 m’enviés a la delegació de l’Anoia no havia sentit a parlar del suposat «robatori» del tren com d’una de les ofenses imperdonables que alimentaven el greuge.

«El tren gran», per ser precisos: el de via ampla cap a Lleida, que la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza va decidir fer passar per Manresa i Calaf, en lloc d’Igualada i la Panadella com feia la carretera general –l’actual A-2.

El tren «gran» va arribar a Manresa el 1859, mentre que Igualada no va gaudir del seu «tren petit», de via estreta, fins el 1893. Les indústries anoienques consumien grans quantitats de carbó, i la diferència entre transportar-lo en carros de mules o en vagons de ferrocarril era significativa. Veure passar de llarg el «tren gran» va perjudicar la indústria i l’economia anoienques.

A Igualada estaven segurs que les forces vives manresanes havien mogut influències polítiques per decantar la tria dels planificadors. És probable que la realitat sigui més complexa i matisada, i que els igualadins tinguin més motius per lamentar-se del mal que per acusar els veïns. Però l’acusació no deixa d’afalagar Manresa.

L’objectiu dels inversors en l’empresa ferroviària era unir Barcelona amb Lleida i Saragossa, i més enllà, amb el nord peninsular. Per a ells Manresa només era un lloc de pas, però per a la ciutat va suposar una benedicció. Les oportunitats s’han de caçar al vol, no val a badar.

En la Catalunya actual, amb les seves dinàmiques, Manresa és prou a la vora de l’àrea metropolitana per aspirar a rebre’n una influència benèfica, però també prou lluny per saber que la marinada no arribarà sola.

La capacitat d’exercir influència allà on es prenen les decisions és cabdal per al futur d’un territori. Caldria saber si es treballa prou a favor de la ciutat i de la seva regió (perquè la mida compta) dins dels cercles on es prenen les decisions.

¿Com anem d’ambaixadors, d’infiltrats i de lobbistes als despatxos decisius, que vetllin per portar cap aquí tots els trens possibles?

I també hauríem de respondre amb sinceritat una altra pregunta: estem presentant un front unit en les qüestions que importen? A casa ens podem barallar tant com calgui, però de cara enfora val més seguir la consigna del Cant del Barça: «tots units fem força».

Ha guanyat Trump o ha perdut Harris? I per què?

L’edició dominical del New York Times, diari de simpaties demòcrates, publicava mitja dotzena d’articles de fons que buscaven explicar la derrota de Kamala Harris. Aquest era el tema: no pas perquè havia guanyat Donald Trump sinó perquè havia perdut la vicepresidenta. En què s’havia equivocat la seva campanya? És la fi del Partit Demòcrata tal com es ara i s’ha de refundar?

Apuntar el focus cap a la derrota no era un exercici de masoquisme, sinó que una conseqüència d’observar les xifres. Donald Trump va aconseguir un resultat del 51% amb 73 milions de vots populars. Ara bé, en les eleccions anteriors, que va perdre davant de Joe Biden, Trump havia obtingut 74 milions de vots. De les unes a les altres ha perdut un milió de votants, quan, mentrestant, la població dels Estats Units havia augmentat de gairebé set milions durant els quatre anys anteriors.

Per tant, si Trump guanya les eleccions perdent vots, vol dir que Harris ha estat derrotada perquè els demòcrates n’han perdut molts més. Han baixat dels 81 milions de Biden a 63 milions. Pel camí s’han perdut catorze milions de votants. On han anat a parar? S’han quedat a casa? Per què?

És normal que la reflexió no s’orienti a l’ascens republicà, que no ha estat tal, sinó a la davallada demòcrata. Però els primers compassos del debat sobre les causes no ha presentat una resposta homogènia, ni tant sols un consens central.

Hi ha un cert nombre d’analistes que apunten a l’economia: en els darrers quatre anys la inflació ha empobrit unes classes mitjanes que ja venien tocades per la frenada de la pandèmia. El fenomen inflacionari ha estat internacional, però a cada país el governant de torn ha carregat els neulers.

En el terreny econòmic es critica que el suport a les víctimes industrials de la globalització no ha estat ni prou intens ni, sobretot, prou ressaltat. La propaganda oficial s’ha centrat en el creixement del PIB, menystenint la creixent desigualtat de la seva distribució (apunta-t’ho, Sánchez).

Altres opinadors creuen descobrir una població rebotada contra les concessions de Washington a les minories identitàries, que amb la proclamació i exhibició activa de la seva diferència modifiquen el paisatge social, i això causa desconcert en un país extensament conservador.

No manca qui apunta a la postura pro-israeliana de Biden i Harris en el conflicte de Gaza, que ha decebut milions de ciutadans progressistes (al marge dels seus orígens) i els ha provocat una desafecció amb conseqüències abstencionistes.

S’assenyala sense gaires vacil·lacions la qüestió de la immigració irregular, davant la qual el Govern ha oscil·lat entre la compassió i la intransigència quan el bombardeig mediàtic estava escampant la histèria.

I finalment, però no menor, hi ha el fet que la caiguda de popularitat de Joe Biden era realment difícil de remuntar. Només ha calgut insistir que Harris era la seva vicepresidenta per desinflar el globus de simpatia d’una nominació que va arribar tard per la tossuderia d’un president tocat.

Qui té raó? La manera de sortir del pas amb una pregunta com aquesta és dir que tots en tenen una mica. Però si ells, que són allà, no es posen d’acord, poc en traurem l’entrellat des d’aquí.

Correm, correm, que ve la terrible dana!

Aquest matí la meteoròloga de la ràdio s’ha passat vint minuts explicant que al diluvi universal no se l’espera aquesta setmana a Catalunya. Tanmateix, el director del programa ha trucat a Protecció Civil per saber què estaven preparant per si de cas s’esdevenia. Tot plegat per un avís de pluges intenses entre dimarts i dijous que no passa del nivell de «perill moderat», però que ha disparat les alarmes mediàtiques perquè s’associa a la paraula «dana». I una «dana» és el que ha provocat la catàstrofe del segle al País Valencià.

La paraula dana procedeix de la sigla DANA, que significa «depressió aïllada en nivells alts», i això, en català ordinari, vol dir que hi ha una glopada o bombolla d’aire molt fred milers de metres per damunt dels nostres caps. L’habitual és que l’aire fred vagi per terra, i quan troba l’aire calent i humit que ve del mar, forma boires. Però quan l’aire fred va per dalt, en rebre l’evaporació d’un mar encara calent fabrica núvols de tempesta. Si aquests van cap a terra, poden causar aiguats, i si pel camí es troben una muntanya, encara més.

De danes n’hi ha de grosses i de petites, i també n’hi ha que es mouen i n’hi ha que s’estanquen. La del País Valencià era molt gran (uns dos-cents quilòmetres de banda a banda) i es va quedar quieta, provocant una pluja torrencial continuada durant hores i hores. La que s’espera per aquesta setmana a Catalunya no té les mateixes característiques, però és una dana, els meteoròlegs l’anomenen així, i el nom ens evoca les imatges brutals de Paiporta. Algú diu «que ve una dana!», i correm com pollastres sense cap. Com deia un personatge d’una sèrie, en cas d’emergència primer fes un cafè i llavors actua. No es esverem per una paraula de la que no coneixem tot l’abast del significat.

Per cert: «perill moderat», groc en els mapes del Meteocat, no vol dir «perill de pluges moderades» sinó «perill moderat de pluges intenses». Si t’equivoques i surts sense paraigües, et pot caure al damunt la de dimecres passat a la tarda a Manresa.

El triomf de Trump: Una revolta popular contra «els millors»

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

«El poble sempre té raó, fins i tot quan s’equivoca». Aquesta paradoxa me la va proposar un veterà polític amb fonaments de filosofia i llarga praxis, i em va deixar rumiant una bona estona. Si sempre té raó, com podem dir que s’ha equivocat? Però la història és plena de decisions populars amb conseqüències desastroses. L'afirmació contradictòria de la frase transpua un important debat de fons: qui decideix què és correcte i què és erroni?

L’arrel de la paradoxa, el seu motor, és la consideració del poble com a sobirà en totes les matèries, des de la governança fins la moral. Del poble emanarien les lleis que separen el bo del dolent, la virtut del pecat. Pot semblar una proposta excessiva i fins i tot antinatural, però fem-nos una altra pregunta: si no és el poble, qui ho decideix? Els que parlen en nom de Déu? Les elits dels savis i els experts? Mentre tot va bé ens els podem creure, però quan arriba el malestar els posem en qüestió i preguntem: qui s’han pensat que són?

La confiança en els membres de l’elit governant es basa en la creença que són els millors, però aquesta tesi la divulguen ells mateixos. Plató considerava que la democràcia era un error perquè donava el poder a la gent ignorant, i que el govern s’havia de confiar als filòsofs... com ell i el seu gremi. En el període republicà de l’antiga Roma es van formar dos grans bàndols, els «optimates», que defensaven la preponderància del Senat de grans propietaris, i els «populares» que volien tot el poder per als tribuns elegits pels ciutadans; Juli Cèsar va presentar-se com un defensor dels «populares» per obtenir el suport de la multitud i una conxorxa d’«optimates» el va assassinar. La confrontació entre populisme i elitisme ve de lluny.

Si qüestionem l’autoritat de l’elit, sigui política, acadèmica, econòmica o sacerdotal, què ens queda? Llavors és quan pensem en termes de «només el poble salva el poble». Els polítics professionals i els intel·lectuals que els acompanyen ho han de fer molt bé perquè acceptem el seu dret a indicar-nos el recte camí i advertir-nos contra les desviacions. Els hem se sentir propers i preocupats per nosaltres. Quan arribem a la conclusió que van a la seva, els girem l’esquena i ens obrim als afalacs d’algú altre que sembli entendre’ns millor. Si a més a més és un mestre de la propaganda, ja ens té. Sovint no triga a desenganyar-nos, però ja és tard.

L'espifiada de les enquestes amb Trump

Una més entre les moltes incògnites obertes pel resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units és la fallada general de les enquestes. És cert que alguna va encertar el guanyador, però la majoria va apostar pel candidat erroni, i així ho mostraven les mitjanes. 

Un cop eliminades les desviacions extremes, el cos central de les demoscòpies apostava a favor que Kamala Harris superés Donald Trump en vots populars per una diferència entre el 0,5% i el 2%. El que preocupava als analistes era si aquest avantatge seria suficient per compensar el biaix del sistema electoral, favorable als republicans.

L’atenció es focalitzava sobretot en un nombre reduït d’estats que podien caure cap a un costat o cap a l’altre. Cal recordar el mecanisme: el president no és elegit per vot directe, sinó per un «col·legi» de delegats dels estats, i a la majoria el més votat se'ls adjudica tots. Cap a on es decantarien els estats «oscil·lants»? Aquest era el tema. La victòria de Trump en delegats («vots electorals») es veia possible; en vots populars es descartava. I no s’hauria d’haver descartat, ja que va superar Harris per uns quants milions de vots. 

Trump es va imposar amb més contundència de l’esperada en els grups de població que ja es consideraven seus, i va clavar notables mossegades en els grups adversos. A la vista d’aquests resultats, i mentre el món es dividia entre els que exultaven (els Putin, Netanyahu, Orban, Abascal) i els que tremolaven, les empreses de les enquestes fallides es preguntaven en què s’havien equivocat.

L’anàlisi necessitarà temps i dedicació, ja que s’apunten multitud de factors, com ara la dificultat de construir una mostra vàlida quan molta gent deixa d’agafar trucades de números desconeguts. Però quan els pronòstics fallen d’aquesta manera sol haver-hi un factor que es repeteix: un càlcul erroni de l’abast del vot amagat, que pot variar d’unes eleccions a unes altres.

Als electors se’ls demanava que triessin entre un home blanc, gran, groller, amb rampells autoritaris, carregat de sentències i processaments, en resum, un impresentable, i una dona de color, jove, enèrgica i molt més ajustada al políticament correcte. La segona anava guanyant a les enquestes. No es estrany, oi? Tanmateix, era mentida.

Molts dels partidaris de Trump només en valoren les virtuts i li perdonen els defectes, però estic convençut que existeix un sector a qui la figura li fa entre vergonya i basarda i tanmateix va decidir votar-lo per ideologia conservadora, perquè la seva economia ha empitjorat, i/o perquè no volen una presidenta dona, de color, part del «sistema» i compromesa amb una agenda «progressista» (per als paràmetres del país).

Quan aquests votants responien una enquesta la vergonya els impedia ser sincers, però a l’hora secreta de la votació van obeir el seu fur intern. A totes les enquestes hi ha respostes mentideres, i els enquestadors ho saben; aquest cop els cuiners dels instituts demoscòpics van errar en la correcció.