El primer paràgraf de la resposta ja m’ha provocat un sincer «doncs sí!» quan hi he trobat, en negreta, la clau de volta de la reflexió: «Aprendre a escriure no serveix només per produir textos, sinó també per aprendre a pensar. I aquesta diferència és fonamental.» La resta desenvolupa el principi d’una manera lògica i coherent. Enumero tot seguit algunes conclusions dels diferents apartats: «Escriure és una manera d’ordenar el pensament.» «Un text ben escrit no garanteix un pensament ben construït; però aprendre a escriure ajuda a construir-lo». «Si demanem a la IA que ens proporcioni directament un argument, potser obtindrem una resposta convincent, però no necessàriament haurem après a construir arguments.» «Saber escriure és una manera de no dependre completament de qui –o de què– escriu per nosaltres.» «Saber escriure també és saber trobar una veu pròpia.» «Si deleguem en la IA les tasques amb què aprenem a pensar, què ens quedarà per pensar per nosaltres mateixos?» «La diferència és si la utilitzem per expressar millor el que som o per evitar haver de decidir què volem dir.»
Vet aquí doncs que una eina d’IA em recomana amb entusiasme que no em repengi en les seves capacitats i aprengui a fer per mi mateix allò que li podria delegar, però m’ho explica tant bé que m’incita justament a fer el que em desaconsella. Fa molts anys que escric, m’hi he guanyat la vida i encara m’hi entretinc, però de cap manera no hauria pogut donar una resposta millor que la seva a la pregunta que li vaig fer. I ara, què? Quin paper li concedeixo? Simple cercadora de dades, com fins ara, o fornidora d’arguments?
El que em tranquil·litza és la certesa que la saviesa del xatbot no li ve dels xips dels centres de dades i dels algorismes dels programes, sinó del fet d’haver-ho llegit tot, tot i tot de milers de pensadors cent per cent humans. I sense problemes de comprensió lectora.