Gestionar la circulació de l'AVE com al temps dels trens de vapor

De petit, en temps dels trens a vapor, passava les vacances i els caps de setmana d’estiu a prop d’una estació de tren, i sovint hi anava a tafanejar, abusant de l’amabilitat dels ferroviaris. Per la finestra de la sala de control veia el cap d’estació, o el seu ajudant, girant la maneta d’un telèfon de paret i llançant el missatge: «¡Salió el semidirecto!». El telèfon era el sistema que s’utilitzava per evitar accidents en aquella línia de via única. Cada estació es comunicava amb les veïnes, que així sabia si la via estava lliure o ocupada. Era un sistema molt primitiu però que funcionava. 

Doncs per primitiu i prehistòric que sembli, hem sabut que alguna cosa per l’estil es posa en marxa quan es demaneguen els ordinadors del sistema automàtic que gestiona la circulació a la xarxa d’alta velocitat. No hi ha una cadena de telefonades d’estació a estació, però si de converses humanes entre els maquinistes dels trens aturats per l’avaria i l’equivalent al cap d’estació que és la persona que s’asseu a la sala de control de la línia. És ell qui s’ha d’assegurar, mirant unes pantalles, d’on son els trens i en què es trobarà cadascun d’ells si els autoritza a reprendre la marxa sense l’ajuda del sistema automàtic.

El més curiós és que no recordo que el sistema prehistòric del telèfon de paret i el «¡salió el semidirecto!» fallés ni una sola vegada mentre va estar en funcionament en aquella estació i les veïnes, que van ser molts anys.