Dos trens i un bus fan una cursa de tortugues entre Manresa i Barcelona

Comença el 2026 i encara no hem vist el projecte per allargar la línia dels FGC a Manresa que s’havia de presentar el 2024. Per mi, se’l poden estalviar. Valdria més dedicar els diners a millorar la velocitat del servei, que està a l’altura dels seus competidors Renfe i Monbus. L’endreça urbanística s’aconseguiria soterrant la via sense allargar-la.

Manresa està de sort, ja que pot triar entre tres serveis diferents de transport públic per viatjar a Barcelona, pràctica forçosa de molta gent cada matí, i està de pega perquè els tres serveis competeixen en lentitud. Quan es triga fins la plaça de Catalunya? Si agafes els FGC a Manresa Baixador a les set menys un minut, trigaràs una hora i vint-i-sis minuts fins la plaça d’Espanya, i acabar la ruta en metro. Si agafes el bus a les set del matí, segons els horaris en vigència des de dilluns, arribaràs a la parada de Gran Via, a tocar de Balmes, al cap d’una hora i cinquanta minuts. I si agafes la Renfe a les set menys sis trigaràs una hora i vint-i-dos minuts, però abans hauràs d’arribar a l’estació manresana, que no és cèntrica. Sumades unes coses i les altres, el guanyador és... el terapeuta de la teva angoixa.

Si el traspàs de Rodalies va de veres i un dia la línia de Manresa és de la Generalitat, espero que es deixin estar d’invents i destinin tots els diners que puguin a fer que aquest servei, i el dels «ferrocates», escurcin substancialment la durada del viatge. Es pot aconseguir amb una barreja de gestió, inversió i voluntat política. Entre Manresa i plaça de Catalunya, Rodalies fa vint parades, i els FGC en fan vint-i-nou fins la plaça d’Espanya: imaginem-nos el temps que s’estalviarien uns trens directes que se saltessin la majoria d’estacions i baixadors en totes dues línies. Impossible? Segur? Ho han provat?

(Article adaptat del publicat a Regió7 el 13/1/2026)

Punyalada americana a la llet descremada

Ara resulta que la llet descremada engreixa més que la sencera. El departament de Sanitat d’Estats Units ha publicat unes recomanacions de nutrició que, per vist que venen del polèmic Robert F. Kennedy, els experts consideren prou raonables: fruita, verdura, llegum, cereals integrals, proteïna sense processar, greixos saludables... i entre aquests consells, el de preferir la llet sencera, amb tot el greix que li proporciona la vaca.

No havíem quedat que engreixava, i que per això tanta gent la compra descremada o semidescremada? Doncs el document diu el contrari: «Quan consumeixis productes làctics, inclou-hi productes làctics sencers sense sucres afegits. Els productes làctics són una excel·lent font de proteïnes, greixos saludables, vitamines i minerals.»

Es veu que les dades ho avalen, segons llegeixo al New York Times: «Segons les dades, no hi ha cap associació consistent entre els làctics baixos en greixos i el pes, i si de cas, els làctics amb tot el greix s’associen amb taxes d’obesitat més baixes. Tanmateix, si preferiu els làctics baixos en greixos o sense greixos, no hi ha cap raó basada en proves per no consumir-los. Tots els làctics són bons.» Això no és nou. Un estudi publicat el 2020 per The American Journal of Clinical Nutrition estableix que «l’evidència observacional recolza que els nens que consumeixen llet sencera en comparació amb la llet baixa en greix tenen menys probabilitats de patir sobrepès o obesitat».

Un altre mite a fer punyetes!.

Si a casa nostra féssim cas als suggeriments de l’oncle Sam un dels sectors beneficiats seria el dels cambrers encadenats a la cafetera, ja que es reduiria la feixuga varietat de comandes que reben. Acceptant que la llet sencera és bona (intolerants a banda), demanaríem més cafès amb llet normals i menys amb llet descremada, de soja, de civada o de ves a saber. L’atabalament dels cafeters es reduiria en algun grau respecte de l’actual, quan ja no els sorprèn l’encàrrec d’un «tallat descafeïnat de màquina curt de cafè amb llet d’arròs i xarop d’atzavara».

El document no diu res del cafè; ni el recomana ni el desaconsella. Un oblit important, atès el volum ingent de litres que en beuen els nord-americans. La cafeïna allibera hormones positives per a l’estat d’ànim, però en excés provoca ansietat, irritabilitat, nerviosisme i falta de concentració. I llavors els policies desenfunden massa de pressa.

(Article publicat a Regió7 el 10/1/2026)

El carrilet d'Igualada avança el de Manresa

En matèria d’obres públiques mai no et pots creure els calendaris, però hi ha retard i retards. A Igualada li van prometre licitar el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat, FGC, el primer trimestre del 2025, i va ser al juliol: quatre mesos. Què són quatre mesos per a una reclamació persistent des fa dècades? En canvi l’anunciat soterrament i prolongació dels FGC a Manresa encara no té ni projecte presentat, i això que la licitació d’obres s’havia de fer el mateix any que a Igualada, segons va anunciar el Govern al seu dia. Observin els dos retalls de premsa de les imatges. El primer parla d’Igualada i és del 19 de juliol de l’any passat. El segon parla de Manresa és d’avui mateix.

És clar que els dos projectes tenen diferències notables que val la pena examinar.

El d’Igualada no es planteja desplaçar l’estació més cap al centre, sinó soterrar el tram final de la línia, i la seva principal funció és eliminar el pas a nivell de l’avinguda Montserrat, una de les vies principals d’entrada a la ciutat. Quatre vegades cada hora, de mitjana, s’abaixen les barreres en una imatge indigna del segle XXI. Hi ha vianants que s’ho salten, és clar, aprofitant que els trens van molt a poc a poc perquè estan arribant o acaben de sortir de l’estació. Justament el fet que l’estació comenci al costat mateix del pas a nivell facilita que el soterrament de l’un s’acompanyi del de l’altra.

El projecte de Manresa és molt més ambiciós i a la vegada menys urgent. No es planteja eliminar cap pas a nivell, perquè a la ciutat ja no en queden. El propòsit és apropar el final de la línia 262 metres més a prop del centre, des del carrer Primer de Maig fins la plaça d’Espanya. No és urgent però és important, perquè soterrar la via permet posar al dia una part de la trama urbana encara avui condicionada per les vies, entre Manresa Alta i Primer de Maig. El benefici és sobretot urbanístic, tot i que també s’aconseguiria, a un cost força menor, si el soterrament s’acabés a l’estació actual, sense perllongació.

Qui reclama a Igualada l’eliminació del pas a nivell? Tothom, des de fa molts anys. Tots els alcaldes de la democràcia han anat a atabalar els successius consellers del ram, i als presidents de la Generalitat quan es presentava l’ocasió. Quants alcaldes de Manresa han anat a veure els consellers i els presidents per demanar-los una nova estació 262 metres més cap al centre –a peu, cinc minuts? En matèria de serveix ferroviaris, els anhels dels manresans es concentren en demanar més velocitat als trens de la Renfe, que és la línia més utilitzada amb diferència.

«Nosaltres primer»: Trump no inventa res

A la novel·la El sastre de Panamà, publicada fa trenta anys per John Le Carré, un espia britànic mandrós (atenció, spoilers) fa creure als seus caps que el govern panameny està a punt de vendre’s el canal als xinesos. És una fantasia sense base inventada pel sastre del president del govern, a qui l’espia fa xantatge perquè n’obtingui informacions sucoses. Londres s’ho empassa i ho explica als col·legues de Washington, que també s’ho creuen i posen en marxa una operació militar per fer caure el règim i controlar el país. A la versió cinematogràfica del 2001 un gir de guió evita el desastre al darrer minut (Hollywood prefereix els finals feliços), però al llibre no.

La ficció imitava la realitat, estrafent-la: pocs anys abans Estats Units havia efectivament envaït Panamà per fer caure l’home fort del règim, el general Manuel Antonio Noriega, a qui va capturar i va traslladar a Florida per jutjar-lo i condemnar-lo per narcotràfic. Que l’acusació fos més o menys certa té una importància relativa, perquè la veritable qüestió era el control del canal per on el transport marítim fa drecera entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Washington acceptava que la titularitat de la infraestructura fos panamenya, sempre que els panamenys no s’ho creguessin gaire. Ara mateix empreses xineses gestionen ports en els dos extrems de la via navegable, i Trump l’ha inclòs més d’un cop a la llista d’actius a «recuperar» per tornar a l’«Amèrica gran».

Tampoc no té gaire importància que les acusacions de narcotràfic contra Maduro siguin més o menys certes. Si Estats Units hagués de capturar i endur-se’n tots els polítics del continent americà corromputs pel negoci de la droga no tindria prou presons. Això va de control i d’advertència. «America first» no és un eslògan aïllacionista, com alguns el van entendre, sinó una declaració de prioritats que implica supeditar tota acció exterior, sigui política, diplomàtica o econòmica, a l’interès propi. I això és el mateix que ha estat fent la immensa majoria dels estats des que es van inventar. Durant molts segles l’«interès propi» era el particular dels reis, els senyors feudals i els oligarques; ara, en un cert nombre de països, l’interès també el determina el conjunt dels ciutadans, entre els quals, desenganyem-nos, és extens i poderós el desig de sentir-se importants pel fet de formar part dels guanyadors. Els que poden s’imposen a la resta del seu continent, i els que no, a l’immigrant pobre de la cantonada.

(Article publicat a Regió7 el 8/1/2026)

«És un fill de p..., però és el nostre fill de p...»

Somoza amb Roosevelt

A l’exili veneçolà de Madrid –i a la dreta espanyola que l'afalaga– li ha quedat la mateixa cara que a l’independentisme català quan Puigdemont va obrir i tancar en menys d’un minut la porta de la república. Qui els ha deixat de pasta de moniato ha estat Donald Trump en confirmar com a successora del dictador Nicolás Maduro a la seva vicepresidenta, Delcy Rodríguez, sempre i quan es comporti tal com Washington espera que ho faci, és a dir, posant una autopista al control absolut de l’extracció, tractament i exportació del petroli per part de les grans empreses nord-americanes. Perquè això va de petroli: 17% de les reserves mundials, mal aprofitades.

La situació veneçolana és molt fluida i no es pot descartar cap evolució, però ara mateix tot apunta a considerar que l’interès prioritari de Trump és el control del país, més fàcil d’exercir en una dictadura que en una democràcia on les urnes poden donar sorpreses. Aquest cinisme és una característica del trumpisme? De cap manera. El Partit Demòcrata dels Estats Units té en un altar la figura de Franklin Delano Roosevelt, president entre 1933 i 1945, que va respondre a la Gran Depressió amb un programa socialdemòcrata. Però aquest sant de les esquerres és també autor de la frase «Somoza és un fill de puta, però és el nostre fill de puta». Es referia a Anastasio Somoza García, dictador cleptòcrata de Nicaragua a partir de 1937: un dels molts sàtrapes ajudats i controlats per Washington al llarg de la història per preservar els seus interessos econòmics i geoestratègics. Va ser també el cas dels seus fills, Luis i ‘Tachito’ Anastasio Somoza Debayle, que es van rellevar en el poder fins que el segon va ser derrocat per la revolució sandinista de 1979.

Però el que no van fer els successius inquilins de la Casa Blanca va ser parlar d’aquests personatges amb la transparència utilitzada per Trump en referir-se públicament a a chavista Delcy Rodríguez: li està bé que sigui presidenta sempre i quan faci el que ell li ordeni; en cas contrari, «pagarà un preu molt alt, probablement més gran que el de Maduro».

Hi ha hagut èpoques en què les relacions internacionals es caracteritzaven pels somriures a la cara i els punyals per l’esquena. En deien diplomàcia. En altres moments han triomfat els baladrers sense contenció verbal, que a l’instint depredador li sumaven les males maneres dels pinxos de barri. Trump és d’aquests. Potser caldrà agrair-li el desvergonyiment.

La vaca de la mala llet

 

Per què estem de tant mal humor quan tot va bé en el millor dels mons?

Per exemple: la borsa espanyola s’ha disparat com un coet hipersònic. L’any 2025 l’indicador selectiu Ibex35 s’ha revaloritzat un 49%. La més cordial enhorabona als inversors de les companyies que han pujat com l’escuma. Si la borsa reflecteix l’humor i la confiança dels agents econòmics, les coses van molt bé i aniran encara millor. Que en Trump fa el boig amb els aranzels? Segur que recula. Que hi ha guerra a Ucraïna? Beneficis per a les fàbriques d’armament i les tecnològiques lligades a la defensa.

Tanmateix, a mi m’afecta més una altra dada: la revalorització de la meva pensió contributiva, que s’ha establert en un 2,7% i a l’hora de la veritat serà menys, perquè ni l’Estat ni la Generalitat no actualitzen les taules de l’IRPF per compensar la inflació, de manera que m’aplicaran un tipus impositiu més elevat.

I encara una tercera dada: al final la inflació espanyola del darrer any haurà estat del 2,9%, superior a la revalorització de la pensió i encara més amb l’efecte IRPF. El meu poder adquisitiu com a pensionista serà menor aquest any que comencem que l’any que hem acabat. (Sento una veueta que diu: «doncs imagina’t els que tenim el sou congelat des de la Gran Recessió i l’austericidi Merkel-Zapatero»).

La borsa s’enfila cap als núvols i amb ella la felicitat dels qui viuen de les rendes del capital, mentre cada dia les pensions omplen menys el cabàs d’anar a comprar. Els de la part de baix de dualitat no estem gens, però gens contents. Els beneficis de les grans companyies, l’increment del seu valor de cotització, ens sonen com una cançó desvergonyida amb una lletra ofensiva. La cantarella de l’«anem millor que mai» ens fa pujar el coragre.

Els analistes de la cosa pública diuen que l’economia és la principal fortalesa del govern de Pedro Sánchez en el debat amb l’oposició. Quina economia? La dels pensionistes devaluats? La dels sous estancats? La dels qui busquen habitatge? La de tots els que s’escandalitzen quan comparen el 49% de la borsa amb la seva pròpia revalorització d’ingressos?

Els ciutadans no som tant ximples com alguns es pensen. No som mules amb els ulls embenats, encara que ens carreguin sàrries al llom o ens fermin a la sínia. Tenim els ulls oberts i el que veiem ens fa aplicar-nos el vers de Pere Quart: «Temps era temps hi hagué una vaca cega; jo soc la vaca de la mala llet».

(Article publicat a Regió7 el 3/1/2026)

Campanades sense campanes per als Reis manresans

Regió7 anuncia que sonaran les campanes quan la cavalcada manresana dels Reis d’Orient passi per davant de Crist Rei, i d’entrada m’estranya: em pensava que el temple del Passeig no en tenia, de campanes, ni tampoc campanar que les subjectés. Però el reportatge aclareix que sonaran «com si fossin les de l’església»; és a dir, que no ho seran, però alegraran i solemnitzaran la desfilada de les úniques reialeses tolerades pels republicans.

L’estratagema obre un munt de possibilitats no només a l’Església Catòlica sinó a totes les institucions que voldrien disposar també d’una torre campanera per marcar territori i tibar d’elàstics, per no parlar de particulars amb ganes de provocar l’enveja del barri. No cal que es gastin una fortuna encarregant un conjunt de campanes a un forjador que trigarà a servir-les. No cal que les parròquies passin la barretina per pagar la reparació de la que es va esquerdar en caure per una ventada. N’hi ha prou amb un equip de so prou potent i amb uns quants enregistraments que es corresponguin a diferents tocs: el de cridar a missa, el de la consagració, el de l’Àngelus, el de difunts, el d’alarma, el dels quarts i el de les hores... Tot això ben organitzat a la memòria de l’aparell, que es pot controlar des d’un telèfon mòbil i programar per als tocs repetitius.

Aquell jove feligrès que té un estudi casolà de producció musical crearà o trobarà per al mossèn el so de campanes més adient per cap preu, i fins i tot orquestrarà un concert de carilló que riu-te del de la Generalitat. Institucions i particulars poden fer el mateix amb comandes professionals, alçant torres lleugeres però ben aparents, ja que no hauran de suportar el pes de tones de bronze. I si tots aquests campanars electrònics es connecten a internet i la seva sincronització horària, potser s’aconseguiria el miracle que totes les campanes d’una ciutat toquessin les hores al mateix moment.

Això de Veneçuela va de petroli, simplement

Veneçuela va nacionalitzar la indústria petroliera el 1976, expulsant les companyies petrolieres nord-americanes.

Trump treballa a favor d’aquestes grans petrolieres. Per això ha frenat les energies renovables i afavorit les prospeccions de nous jaciments de cru i els cotxes de combustió.

Les reserves de cru en territori dels EUA no són infinites i l’extracció cada cop és més cara.

Veneçuela té les reserves de petroli més grans del planeta.

Fa uns dies el subcap de gabinet de la Casa Blanca Stephen Miller va escriure: «la suor, l'enginy i el treball nord-americans van crear la indústria petroliera a Veneçuela. La seva expropiació tirànica va ser el robatori més gran registrat de riquesa i de propietat nord-americana.»

L’acusació de narcotràfic contra Maduro és una excusa per a la intervenció, i a Trump l’importa un rave la democràcia en tercers països.

Això va de petroli, simplement.

El diàleg de sords d’avui el pagarem demà

El 16 de març del 2023 el Parlament va aprovar els darrers pressupostos de la Generalitat fins ara. L’any a sobre, el 13 de març, els pressupostos per al 2024 van ser rebutjats per la cambra catalana i Pere Aragonès va convocar eleccions. Salvador Illa no ha aconseguit els suports necessaris per a uns nous comptes. L’autogovern funciona amb successives pròrrogues dels que van aprovar-se fa gairebé tres anys. Al seu torn, l’Estat acumula pròrrogues dels pressupostos del 2023, aprovats pel Congrés a finals del 2022. La bel·ligerància de Junts i el trencament de Podemos amb Sumar han deixat Sánchez en la indigència legislativa, però ell aguanta i demana als ministres mesures socials que no requereixin l’aprovació del Congrés.

Estat i Generalitat funcionen amb comptes que en el primer cas ja han complert els tres anys i en el segon ho faran d’aquí a dos mesos i mig. L’escàndol en l’univers de la política hiperbòlica és majúscul, sobretot a Madrid, on es qüestiona la legitimitat d’un executiu en aquesta situació. No es pot governar sense pressupostos!, diuen els analistes i l’oposició. És un desastre per al país!, insisteixen. Però resulta que el 2024 el creixement del PIB espanyol va superar els d’Alemanya (negatiu), França, Itàlia o Regne Unit, i va multiplicar per quatre el de la zona euro; per a aquest 2025 les perspectives no són gaire diferents. Pel que fa a Catalunya, les magnituds són semblants. No sembla que la manca d’uns nous pressupostos impliqui la ruïna del conjunt de l’economia. Fa la impressió que la vida real va a la seva, dia a dia i setmana a setmana, al marge de les votacions que perdin els governants a l’histèric i reiteratiu teatre dels escons.

Llavors, no passa res pel fet que no hi hagi nous pressuposts? Doncs sí que passa. El fracàs és el símptoma d’un problema més profund: l’esclerosi que impedeix als polítics posar-se d’acord per abordar els grans reptes del present i del futur. Parlem de desigualtat en el repartiment de la prosperitat, parlem d’accés a l’habitatge i utilitat de l’ensenyament, parlem de serveis accessibles i de bones infraestructures, parlem d’equilibri territorial, parlem de dibuixar plegats un proposta de futur que generi il·lusió. Parlem de separar l’anècdota, el previsible espectacle de la picabaralla, del fonamental, que és el treball conjunt per oferir certeses mirant a llarg termini. No en són capaços, i aquesta impotència genera una factura que tard o d’hora acabarem pagant molt cara.

(Article publicat a Regió7 el 31/12/2025)

Les fulles seques fan pastetes / són ideals per relliscar

Segons Àngel Guimerà a la lletra de la sardana,
«les fulles seques fan sardana
d’ací d’allà saltironant
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant».

Però fora del bosc, dins les ciutats,
«les fulles seques fan pastetes,
són ideals per relliscar,
caure, trencar-se coll i barres
i anar de pet a l’hospital».

Quan els polítics fan com el gos de l'hortolà que ni menja ni deixa menjar

L’Ajuntament de Barcelona començarà el 2026 amb pressupostos nous malgrat no haver-los pogut aprovar al ple municipal. El mecanisme és simple i va ser establert perquè els alcaldes no poden convocar eleccions quan els manquen els suports i tampoc no seria bo eternitzar les pròrrogues pressupostàries. Va d’aquesta manera: si el ple rebutja el projecte de pressupostos, l’alcalde presenta una moció de confiança, que normalment ha de perdre; llavors l’oposició té uns dies per posar-se d’acord, presentar un alcalde alternatiu, i votar-lo; cas de no aconseguir-ho, l’alcalde queda confirmat, així com el seu pressupost. Conclusió: si no sou capaços de pactar una alternativa, al menys no feu nosa.

Em pregunto si no seria interessant estendre aquest mecanisme a altres institucions, com la Generalitat o l’Estat, en les quals es dona el mateix problema: el govern no té una majoria sòlida per aprovar els pressupostos però l’oposició tampoc no és capaç de posar-se d’acord per forçar el relleu. És una conseqüència de la fragmentació parlamentària que generen les urnes un cop i un altre. És cert que els governs català i espanyol sí que poden convocar eleccions anticipades, però tot indica que el resultat tornaria a ser una fragmentació ingovernable, i acabaríem anant a les urnes cada any per no resoldre res. No seria millor fer les eleccions cada quatre anys i articular un mecanisme que impedís la tàctica del gos de l’hortolà que ni menja ni deixa menjar? I si l’oposició ho té tot tant clar, que presenti una moció de censura.

Rei, president, no ens atabalin amb missatges de Nadal!

El rei d’Espanya va televisar dimecres passat el seu missatge nadalenc a la mateixa hora en què gran part dels espanyols seien a taula per endrapar el sopar de Nochebuena. En canvi el president de la Generalitat va preferir no destorbar-nos el dinar familiar de Nadal i se’ns va aparèixer a TV3 després del concert de sant Esteve de l’Orfeó Català. Que la televisió nacional retransmeti la gran tarda de nadales al Palau de la Música és comprensible i ajustat a l’esperit d’aquestes dates; en canvi, que el cap de l’Estat i el president de Catalunya es creguin en l’obligació d’alliçonar-nos entre neules i torrons no té cap mena de sentit, excepte el de donar continuïtat a una tradició heretada.

El dictador Franco va disparar el seu primer missatge televisat el Nadal de 1969, i des de llavors fins 1974 no va faltar a la cita propagandística i paternalista. Després de la seva mort, tothom esperava el missatge de Joan Carles, acabat de coronar. I ja no va deixar de comparèixer. Si el cap de l’Estat feia discurs nadalenc, un president de la Generalitat que volia semblar un Estat també l’havia de fer, i aquest va ser el cas de Jordi Pujol, però per Cap d’Any. Ja se sap que el sistema autonòmic es regeix pel «no vamos a ser menos», de manera que tots els presidents regionals s’hi van apuntar. Calia? No. Cal el de Salvador Illa? El lloc on s’ha d’explicar és el Parlament; per la tele, des de casa, no el podem rebatre. Cal el del rei? La pregunta seria si ens cal un rei, però avui esquivarem aquesta bardissa.

Tanmateix, hi ha un missatge nadalenc que té tota la raó de ser. La de Nadal és una festa cristiana, motivada pel relat evangèlic i la tradició, i el principal líder del cristianisme és el de la seva confessió més nombrosa, la catòlica. Parlem del Sant Pare, ara mateix Robert Francis Prevost, Lleó XIV, i el missatge en qüestió és el que precedeix a la benedicció Urbi et Orbi (a la ciutat i el món) des del balcó central de la basílica vaticana. Té tot el sentit que el papa pronunciï un missatge nadalenc i que el món catòlic n’estigui pendent.

Enguany, per exemple, ha dit que «si cadascú de nosaltres, a tots els nivells, en lloc d’acusar els altres, reconegués abans que res les seves pròpies faltes i demanés perdó a Déu, i alhora es posés al lloc dels qui pateixen, fos solidari amb els més febles i oprimits, aleshores el món canviaria». Un instrucció clara per als creients. I si obviem la referència divina, una reflexió assumible pels no creients.

(Article publicat a Regió7 el 27/12/2025)

‘Plácido’, unes gotes d'acidesa per desembafar el Nadal

Aquests dies de programació televisiva ensucrada fins la diabetis pot ser convenient afegir-hi unes gotes de vinagre de primera qualitat per obtenir un agredolç desembafador, i una manera d’aconseguir-ho seria que les cadenes programessin cada Nadal l’emissió de la pel·lícula Plácido, que Luis García Berlanga va rodar parcialment a Manresa el 1961. No pas per manresana, sinó per l’acidesa intel·ligent amb què aromatitza la part d’hipocresia que, com tota activitat humana, es pot trobar també en les festes nadalenques. Per als més joves: Plácido denuncia, tot burlant-se’n, la mena de «caritat cristiana» que consisteix en convidar un pobre per Nadal i oblidar els miserables la resta de l’any.

El portal Memoria.cat acaba de fer públics els documents de l’expedient de censura de la pel·lícula, que podem qualificar d’impagable testimoni de les dèries del franquisme. Berlanga i el coguionista Rafael Azcona no van tenir-ho gens fàcil, i els va rondar l’amenaça de la prohibició. Alguns dels suposats experts de la censura que van examinar la cinta li penjaven etiquetes tremendistes i la condemnaven a l’infern, igual que als seus autors. Altres, més llegits, apreciaven les qualitats cinematogràfiques i fins i tot s’atrevien a exercir de crítics saberuts. Entre aquests darrers és interessant el comentari de Francisco Ortíz Muñóz, il·lustre autor d’uns «Criterios y normas morales de censura cinematográfica», que va escriure: «Es pot jutjar com una caricatura cruel i demolidora de la societat burgesa, i dels seus ‘cataplasmes socials’ per remeiar la misèria dels humils», però «li falta el contrast de la veritable i autèntica caritat. En conseqüència, socialment i moralment la pel·lícula manca de valors positius, que només se li poden reconèixer per vies d’inducció i raciocini, cosa que mai no farà, per descomptat, el gran públic».

Ras i curt: segons el censor, la pel·lícula seria molt bona si la gent fos prou intel·ligent per entendre-la, però «el gran públic» és idiota. Aquesta era la mentalitat dels censors, sector despotisme il·lustrat (un altre sector hagués cremat el cel·luloide sense més explicacions). Seixanta-quatre anys més tard no hi ha un departament ministerial de censura que prohibeixi pel·lícules, obres teatrals o publicacions, però sí que hi ha departaments de subvencions culturals que amb la seva gestió de la repartidora s’atorguen el poder de decidir quina mena de pinso s’ha de posar a la menjadora del «gran públic».

(Article publicat a Regió7 el 25/12/2025)

Solidaris amb els pobres... si no se’ns acosten

Els més veterans tenim fresca la memòria de Mafalda, la nena de sis anys protagonista de les tires còmiques de l’argentí Quino, que deixava anar frases adultes de signe progressista. En una d’aquestes tires Mafalda i la seva amiga Susanita, una nena de classe alta i baixa empatia, veuen un pobre que tremola de fred en una cantonada. El diàleg entre les dues criatures és punyent. Mafalda: «Em trenca l’ànima veure gent pobra». Susanita: «A mí també». Mafalda «Caldria donar sostre, feina, protecció i benestar a tots els pobres». Susanita: «Per a què tant? N’hi hauria prou amb amagar-los».

Xavier García Albiol ha fet el contrari. Amb el desallotjament de l’antic institut B-9 ha fet visibles els pobres que s’hi amagaven. Ho ha justificat amb la frase «no els vull a Badalona», després d’etiquetar-los com a immigrants irregulars que venen a delinquir. No ha dit «no els volem», ha dit «no els vull», en primera persona del singular. No és estrany que els crítics l’anomenin «el xèrif», però a un gran nombre de badalonins els sembla bé la seva fixació per expulsar del terme a la gent que genera incomoditat: 55,7% de vots a les darreres eleccions municipals.

Tothom és solidari en general, però a moltes persones els resulta desagradable tenir pobres a sota de casa. Volen la redistribució mundial de la riquesa i malparlen dels tecnomilionaris, però exigeixen a l’alcalde que la policia local impedeixi la «fastigosa» pràctica de furgar dins els contenidors de reciclatge. Quan va córrer la brama que una part dels desallotjats del B-9 seria acollit a la parròquia badalonina de Montserrat, desenes de veïns del barri s’hi van concentrar a la porta per impedir-ho, i ho van aconseguir. Vull creure que a aquests badalonins els trenca l’ànima saber que molts dels desallotjats han de passar la nit sota el pont de l’autopista, damunt la terra molla, amb vent i pluja, però no veuen clar que per ajudar-los sigui necessari que s’estiguin al costat mateix dels seus carrers.

Albiol és un polític de raça que domina la comunicació. Ha anat d’emissora en emissora per explicar l’argumentari que justifica el desallotjament, i fins i tot els més distants de la seva posició han de reconèixer que connecta amb els neguits de bona part no ja dels badalonins, sinó dels catalans. Són temps paradoxals, d’estadístiques triomfants que no impedeixen un gran neguit pel futur. Veiem amenaces per tot arreu i els Albiols hi ajuden, però també en són una conseqüència.

(Article publicat a Regió7 el 23/12/2025)

El desembre congelat fa un fred que pela (article nadalenc)

Més enllà del grau de fe de cadascú, la celebració de Nadal s’encaixa en un relat que assumim com a esquema del nostre calendari. El relat diu que Jesús de Natzaret va néixer de mare verge per obra de l’Esperit Sant, va predicar i va fer miracles, va morir amb un gran patiment, va ressuscitar i va pujar al cel en cos i ànima, perquè era fill de Déu i déu ell mateix. Partint d’aquesta biografia, cada 25 de desembre en celebrem el naixement a Betlem fa més de dos mil anys.

Tanmateix, per molta fe que s’hi posi, costa de creure que nasqués en ple solstici d’hivern, quan es compleix allò que diu la variant humorística de la nadala: «al desembre congelat fot un fred que pela». Costa de creure perquè la data la va decidir l’Esperit Sant, i aquest, com a part de la Santíssima Trinitat, és omniscient, és a dir, que ho sap tot. Sap que portar un nadó al món un 25 de desembre implica que les primeres setmanes de la seva vida coincidiran amb els més glacials de l’any, quan Betlem registra temperatures mínimes per sota dels cinc graus. És preferible que arribi a la primavera, a les portes de la temporada càlida.

Sabia doncs que si triava el mes de juliol per a la concepció, Jesús naixeria a l’abril i la cançó (sense broma) no hauria de dir: «el desembre congelat confús es retira; abril, de flors coronat, tot el món admira», perquè ja hi seríem, a l’abril. De fet, tindria tota la lògica del món pensar que va ser així, i res no ens ho impedeix, ja que els evangelistes no donen cap detall al respecte. Mateu diu només «en temps del rei Herodes»; Marc no en parla; Joan, tampoc, i Lluc, el més detallista, esmenta els pastors que «dormien al ras», capteniment impropi de finals de desembre.

El cas és que en els primer segles del cristianisme l’Església va decidir situar el Nadal en tal dia com avui, per les dates en què el sol remunta després de davallar durant sis mesos; és a dir, que reneix. Si hagués triat el mes d’abril, tindria un problema: l’excessiva proximitat entre la celebració del naixement i la commemoració de la mort per Setmana Santa. En canvi, tal i com ho tenim ara, cada any se’ns presenta l’oportunitat de fer un parèntesi que ens ajudi a passar el curs. Una àrea de descans quan les vacances ja queden lluny; un oasi on recuperar forces per continuar la travessia amb la vista posada en el de Pasqua. Que l’any que ve cau el 5 d’abril. Com qui diu, a la cantonada.

La llei de la selva en patinet elèctric

Francesc Martínez explicava en una carta a aquest diari que la seva esposa va ser atropellada a Manresa per un repartidor en patinet que va fer-se escàpol, i i els Mossos li van dir que presentés la denúncia en un altre lloc. Salvatgisme viari i desinterès policial: la recepta per convertir els carrers d’una ciutat en l’escenari de la llei de la selva. Qui tingui més barra i menys respecte per les normes té molts números per imposar la seva voluntat sense que li tussin.

Contra incivisme, ordenances de civisme. Però s’han de fer complir; quan es queden en paper mullat són motiu de vergonya. Aquesta setmana el ple municipal de Manresa ha aprovat inicialment l’anomenada «Ordenança de circulació de cicles i vehicles de mobilitat personal (MVP)», és a dir, bicicletes i patinets elèctrics. S’hi diu clarament que uns i altres «no podran circular en espais reservats per a vianants com voreres, andanes i passejos» com a norma general. Ara bé: l’«Ordenança de circulació i mobilitat», vigent des de fa anys, posa la mateixa limitació a les bicicletes: «No es pot circular per les voreres que no estiguin senyalitzades específicament per circular-hi». I encara rebla el clau d’aquesta manera: «Al Passeig de Pere III, no es pot circular per l’andana central, excepte en itineraris degudament senyalitzats». Això diu l’ordenança vigent, i ara ens podem preguntar: hem vist mai ciclistes circulant per la vorera, fora de cap mena de carril-bici? Segur que sí. Ens hem creuat mai amb ciclistes que circulaven per l’andana central del Passeig? Segur que molts lectors manresans, i comarcans usuaris de la ciutat, respondran afirmativament. Si la normativa en vigor des de fa uns quants anys és menystinguda, què ens garanteix que no passarà el mateix amb la nova?

És cert que no es pot posar un guàrdia a cada cantonada per tal que res no escapi a la seva vigilància, però fa anys que les policies del món coneixen el truc de fer-nos esperar l’aparició inesperada. Per exemple, no cal controlar tots els carrers cada deu minuts per pescar vehicles mal aparcats; n’hi ha prou amb fer saber que els controls existeixen... i són imprevisibles. Vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora, diu l’Evangeli. De la mateixa manera, els patinadors menys cívics tindran un altre capteniment si saben que el guàrdia pot aparèixer quan menys s’ho esperin. Cap d’ells no podrà estar segur que no li tocarà la rifa, i la por els invitarà a comportar-se. En benefici de tothom.

(Article publicat a Regió7 el 20/12/2025)

Ser criatura per creure en els reis

Fa quatre dècades es va emetre a TV3 el concurs «Tres i l’astròleg», presentat pel gran Josep Maria Bachs, amb un astròleg de veritat, el gags d’un humorista, un convidat famós i dos concursants nascuts el mateix dia que ell. Va tenir un gran èxit d’audiència i tothom en parlava bé; al contrari que d’«els tres astròlegs», nom que es podia haver donat al polèmic model de cavalcada de Reis estrenada fa dos anys a Manresa. Ara s’anuncia que la d’aquestes festes tornarà als clàssics, i plena d’ambició per lluir com mai. Repicaran les campanes de la Seu per donar la benvinguda a la ciutat a Melcior, Gaspar i Baltasar, i es compta amb tres-cents voluntaris per fer molta patxoca. L’organització i direcció són a càrrec de la societat civil i de quilòmetre zero, i l’Ajuntament dobla l’aportació econòmica. Tothom està molt engrescat.

Eren astròlegs, els tres reis? Eren reis de reialmes llunyans? O no eren reis de cap manera? Encara més: van existir de veritat, o van ser un invent literari dels evangelistes? El de Mateu és l’únic evangeli canònic que els esmenta; la traducció al grec del text original en arameu els anomena «magoi», equivalent a «savis» o «homes de ciència», i no en dona el nombre. Que fossin tres es va establir més tard per inferència dels tres presents citats per la narració: or, encens i mirra.

El detall dels obsequis al nen Jesús serveix d’excusa per explicar que es reencarnin cada mes de gener per portar-ne a tots els infants. Que uns savis vinguts d’orient omplin les cases de joguines, jerseis i mitjons és força absurd, i que ho facin tres reis és una rèmora cultural del passat, quan el poble senzill creia en la generositat de les testes coronades perquè de tant en tant ajudaven a la gent pobra. Els humils no havien llegit els clàssics del socialisme i per això no sabien tres coses: que els reis eren rics perquè eren reis, que eren reis perquè eren rics, i que la manera més eficaç de ser ric és a costa dels pobres als quals, amb les seves almoines, només retornaven una mínima part d’allò manllevat. Però ja se sap que els clàssics del socialisme eren uns amargats amb ganes d’espatllar-nos les festes.

Deixem que la mainada gaudeixi de la cavalcada i de la nit de la il·lusió, que els grans frueixin amb el goig de la mainada, i no ens atabalem: un dia sabran la veritat sobre els reis, i a partir de llavors ja no es creuran res del que els diguin, ni els d’orient, ni els d’aquí mateix. Un disgust a temps ensenya molt.

(Article publicat el 18/12/2025 a Regió7)

Palestina, com si fos ahir al cap de cinquanta anys

Buscant una altra cosa vaig trobar, a l’edició del 17 de desembre de 1975 del Diario de Barcelona (podia haver estat un altre), la notícia que reprodueixo tot seguit:

«L'Assemblea General de l'ONU va adoptar ahir a la nit quatre resolucions sobre l'informe del ‘Comitè especial encarregat d'investigar les pràctiques israelianes que afecten els drets de l'home entre la població dels territoris ocupats’. La primera d'aquestes resolucions, adoptades per 86 vots contra cinc (Israel, Estats Units Costa Rica, Hondures i Nicaragua), amb 24 abstencions (entre elles les dels països integrants de la Comunitat Econòmica Europea, els països escandinaus, Uruguai i Veneçuela), condemna Israel per les pràctiques següents: ‘Annexió de diverses parts dels territoris ocupats, establiment de colònies en els esmentats territoris i transferència a aquests territoris de població estrangera, destrucció i demolició de cases àrabs.., confiscació i expropiació de béns àrabs, evacuació, deportació, expulsió, desplaçament i transferència d'habitants àrabs dels territoris ocupats i negativa del seu dret a retornar-hi, detencions massives, detenció administrativa i maltractaments dels quals és víctima la població àrab’. La resolució condemna també Israel per ‘pillatge del patrimoni arqueològic i cultural, traves a les llibertats i pràctiques religioses, així com atemptats al respecte dels drets familiars i de costums, explotació il·legal de les riqueses naturals, dels recursos i de la població dels territoris ocupats’. La resolució declara que aquesta política i pràctiques ‘constitueixen greus violacions de la Carta de l’ONU’, són contràries a les convencions de Ginebra sobre la protecció de les persones civils en temps de guerra i constitueixen un obstacle per a l'establiment d’una pau justa i duradora».

La peça informativa detallava més avall, sota el titolet «Rèplica israeliana»: «El representant israelià, Chama Herzog, va declarar que l'informe del Comitè, format per representants de països que no reconeixen Israel, ‘constitueix un mosaic increïble de mentides, invencions i deformacions de fets inspirats en els motius antisemites que animen la majoria al si de l'Assemblea General’».

17 de desembre de 1975, dimecres. Al cap de cinquanta anys i un dia, no sembla haver-hi gran cosa de nou a l’antiga terra dels cananeus. Si de cas, la multiplicació de la ràbia acumulada amb la successió de les generacions.

Del "franceset" d’Assís al caganer català

El compte enrere cap a Nadal no s’atura. Ja ha passat Santa Llúcia amb el seu «pas de puça» en la llargària del dia, segons la dita tradicional. En realitat, el dia es continuarà escurçant fins diumenge que ve, data del solstici d’hivern; però des de principis de desembre s’estan endarrerint tant la la posta del sol com la sortida, i com que ens fixem més en el capvespre, sembla que la jornada es dilati. Santa Llúcia s’associa als mercats per comprar figures i complements per al pessebre, una invenció atribuïda a sant Francesc d’Assís, el qual, per cert, no es deia Francesc sinó Giovanni. Era fill de Pietro Bernardone, un ric mercader de teles d’Assís, a l’actual Úmbria. En Giovanni l’acompanyava sovint en els viatges comercials a França; d’aquí que els seus amics, coneguts, saludats i veïns li pengessin el mot de «francesco», és a dir, «franceset». Com era freqüent en aquell lloc i temps, el mot esdevingué nom. Un dia va veure la llum, va renunciar a totes les riqueses i es va instal·lar en un tros de terra amb un primer grup de companys. Hi va aixecar una església minúscula que ara és a dins d’una basílica enorme: la institució va ofegar la senzillesa franciscana sota tones d’ostentació. La llegenda diu que Francesc va organitzar la primera escenificació del naixement de Jesús en un convent de la població toscana de Greccio el 1223, amb animals de debò, tot i que la popularització del pessebre està lligada a la contrareforma catòlica del segle XVI quan, per oposició a la reforma protestant, l’Església va accentuar les formes escèniques del culte i la devoció, i entre elles la rememoració de la Nativitat en algun indret de cada llar. Així d’antiga és la cosa. A Catalunya els personatges del pessebre barregen la suposada vestimenta dels hebreus de fa dos mil anys amb els protagonistes de la visió romàntica de la vida a pagès, tal com els enumera la cançó: «la dona que renta, la vella que fila, i el brau caçador que sempre vigila, la noia que porta la gerra i el pa i aquell pescador que al riu va a pescar....». I el pastor del xai a coll. I la gran aportació catalana: el caganer, que dóna un punt d’irreverència a la seriositat devota de la resta. Els darrers anys, en adoptar la fesomia dels protagonistes de l’actualitat, ha conquerit la independència: ja és possible fer-ne col·lecció i exhibir-la tot l’any en una lleixa de l’aparador, al marge del bou, la mula, la sagrada família, l’àngel clavat al suro del portal, i els tres reis que cada dia avancen dos dits.

La incertesa ens empeny a seguir qualsevol líder que sembli fort

M’ha semblat clarificador aquest paràgraf de l’article «Trump no està interessat en una nova guerra freda, vol una guerra civilitzacional» de Thomas L. Friedman (a la foto), publicat a The New York Times l’11 de desembre d’enguany:

«Els humans tenen una necessitat estructural i persistent de tenir una llar, no només com a refugi físic, sinó també com a àncora psicològica i brúixola moral. És per això que la Dorothy a "El mag d'Oz" ho encerta de ple: "No hi ha cap lloc com la llar". I quan les persones perden aquest sentit de llar, ja sigui per la guerra, el canvi econòmic ràpid, el canvi cultural, el canvi demogràfic, el canvi climàtic o el canvi tecnològic, tendeixen a perdre el seu centre de gravetat. Poden sentir-se com si fossin llançats amunt i avall per un tornado, agafant-se desesperadament a qualsevol cosa prou estable per aferrar-s’hi, i això pot incloure qualsevol líder que sembli prou fort per tornar-los a unir a aquest lloc anomenat llar, per molt fraudulent que sigui aquest líder o poc realista que sigui la perspectiva.»