Aquesta vaga és diferent. És veritat que hi ha un manifest amb un seguit de punts que van des del salari mínim fins la rebaixa dels lloguers, però molts dels que s’aturaran en desconeixen els detalls. El veritable objectiu de la convocatòria és fer visible el malestar d’una part important de la població per la frustració de les expectatives de prosperitat i per la constatació que el sistema econòmic només engreixa als de dalt de tot, sense que s’apliquin correccions suficients des de la política. És la vaga dels emprenyats, amb perdó; dels que farien seus els versos de Pere Quart: «temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet». Més enllà de la llista de demandes dels sindicats que signen la crida, la veritable exigència és aquesta: governants, parlamentaris, facin el favor de baixar del núvol i compartir les angoixes de la gent normal.
La percepció i l’estadística diuen que el sistema econòmic i polític ha deixat de redistribuir la prosperitat i va en direcció contrària: els salaris no milloren la capacitat adquisitiva i els preus disparats de l’habitatge enfonsen el futur de moltes famílies mentre el govern es vana de les xifres meravelloses del PIB. L’Ibex ha crescut un 114% en cinc anys mentre els salaris reals han caigut un dos per cent en el mateix període. Hi ha motius, com deia aquell eslògan del 2004? Sí, hi ha motius de sobres per recitar «la vaca de la mala llet» i per cantar «la gallineta ha dit que prou»; una altra cosa és l’efectivitat de la vaga. Sobretot la immediata.
(Publicat el 10/11/2026)