Govern dels pitjors / merda de govern

 

Aquests són dies de «paraules de l’any». La que més es comenta cada desembre és la que selecciona el diccionari Oxford; enguany ha sigut «brain rot», que ve a significar «podriment del cervell» i descriuria els efectes del consum excessiu de contingut en línia, especialment quan deriva de la incapacitat de deixar de fer scrolling i saltar al següent vídeo. Però aquests dies també està sent molt comentada la paraula de l’any de l’influent setmanari The Economist, que és citat o amagat pels nostres polítics segons que publiqui un reportatge dient que Espanya va bé o que està en fallida. La seva tria ha estat «kakistocracy», que entre nosaltres s’ha transcrit com «caquistocràcia». I què vol dir?

The Indian Express ha fet aquest resum sobre el significat i l’etimologia de kakistocracy: «Un govern caracteritzat pel fet de ser "regit pels pitjors". El 2019, el diputat del Congrés [indi] Shashi Tharoor va escriure: "Derivat del grec antic, els parlants del qual eren pioners de la pràctica democràtica i sabien una o dues coses sobre el bon govern, o la manca d'aquest, una kakistocràcia és un govern dels pitjors elements de societat. La paraula prové del grec ‘kakistos’, que és la forma superlativa de la paraula ‘kakos’, que significa ‘dolent’; kakistos significa "tan dolent com pugui ser-ho".» De què estan parlant? Òbviament, de la llista de designacions que ha estat anunciant el president electe d’Estats Units, Donald Trump.

S’esvaeixen doncs les meves sospites que la paraula pogués estar inspirada en la denominació popular (especialment infantil) de la femta humana en idiomes com el català, el castellà o el francès, i que al seu torn prové del llatí «cacare», amb el significat de defecar (diuen uns versos satírics de Catul: «decies cacas in anno», és a dir, «cagues deu cops l’any»). No és aquesta la referència del diccionari britànic, sinó que se’n va de pet al grec antic, que és on cal pouar per construir paraules noves en combinació amb «cràcia»: democràcia, teocràcia, aristocràcia...

Nosaltres, tanmateix, podem aprofitar la semblança per utilitzar l’expressió amb un doble significat. Així, quan diguem “això és una caquistocràcia” estarem afirmant al mateix temps que “és el govern dels més dolents” i que “és una merda de govern”. I estirar la cadena.

Itàlia ens guanya

Per molt que els catalans ens hi esforcem, no es fàcil evitar que ens guanyin en inestabilitat. La Generalitat ha tingut nou caps de govern d’ençà la seva reinstauració provisional del 1978, i en aquest mateix temps la República Italiana ha contemplat vint-i-set relleus en el càrrec de Presidente del Consiglio dei Ministri, que ara mateix ocupa Giorgia Meloni. Una durada mitjana de vint mesos. No hi ha hagut vint-i-set primers ministres, sinó vint-i-dos, ja que alguns han estat designats més d’una vegada. Els feien fora o plegaven, i al cap d’uns quants relleus els tornaven a cridar. És el cas de Giuliano Amato, Giulio Andreotti, Amintore Fanfani o Silvio Berlusconi. En el total de la seva vida Amintore Fanfani s’ha assegut cinc vegades al despatx governamental.

Això sí, els nou presidents de la Generalitat són més dels set que han passat pel palau de la Moncloa en les mateixes dates. Al la plaça de Sant Jaume s’hi han instal·lat com a titulars Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès i Salvador Illa. La prefectura de l’executiu espanyol ha estat ocupada per Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo (se’n recorden?), Felipe González, José María Aznar, José Luís Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez.

Dels espanyols, el que menys va durar va ser Calvo Sotelo: un any i deu mesos. Les Corts el van investir arran de la dimissió de Suárez, i no es va presentar a les següents eleccions. El que més, Felipe González: tretze anys i quatre mesos. La cronologia dels presidents catalans és més extrema, ja que Jordi Pujol va ser-ho durant 23 anys i gairebé vuit mesos, força més temps que González. Per la banda contrària ni Calvo Sotelo ni Carles Puigdemont no van arribar als dos anys, però en el cas del català perquè el govern espanyol el va destituir l’octubre del 2017, quan va intervenir la Generalitat per la declaració d’independència. Quim Torra no va arribar als dos anys i mig perquè els tribunals el van inhabilitar per no haver retirat a temps unes pancartes.

Després de Pujol, l’únic president que ha s’hi ha estat més de quatre anys ha estat Artur Mas: va aguantar-ne cinc. Després de González, els presidents espanyols han durat entre sis anys i mig (Rajoy) i vuit anys (Aznar). És clar que ells no han de batallar amb suspensions i inhabilitacions (encara). En tot cas, res a veure amb els italians, tot i que Meloni fa pinta d’aguantar.

Lluquet Skywalker contra Dark Satanàs Vader

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7) 

Els Pastorets són un esqueix dels Evangelis. L’Optimot proposa «esqueix» per catalanitzar «spinoff», terme anglès per a una obra de ficció que dona vida pròpia a algun aspecte d'una obra anterior.

Els Evangelis expliquen la vida de Jesús des de la concepció fins la mort, resurrecció i ascensió als cels. Només el de Lluc esmenta els pastors, que tant de joc han donat a la tradició catalana. Explica que un àngel se’ls va aparèixer quan dormien al ras per anunciar-los que allà a la vora havia nascut «un Salvador, que és el Crist Senyor». Els pastors hi van anar, es van meravellar i se’n van tornar per explicar-ho. L’evangelista no diu que li oferissin regals de cap mena. I aquí s’acaba l’episodi, perquè els Mags són d’un altre evangelista.

L’esqueix de la dramatúrgia catalana ha consistit en agafar aquests pastors sense nom i construir al seu voltant una història totalment inventada, amb només algun punts d’ancoratge amb el relat evangèlic. En aquest no apareixen per enlloc ni Satanàs ni Llucifer i, per tant, tampoc no s’hi mou l’arcàngel sant Miquel per parar els peus als de les banyes i la pudor de sofre. 

D’aquells pastors que van córrer a veure l’infant se n’haurien pogut construir històries molt diferents sense contradir les Escriptures. Però s’ha de reconèixer que els Pastorets són un esqueix d’una gran força narrativa, fet que explica la seva pervivència. Presenten una faula moral alliçonadora en la que s’enfronten el bé i el mal, la temptació i la rectitud, l’amor i l’egoisme, el valor i la covardia, i compten amb elements sobrenaturals que potencien l’acció i n’accentuen el significat.

Em pregunto si aguantarien una modificació consistent en eliminar les referències evangèliques i substituir-les per una altra mitologia. La de Star Wars, posem per cas. En lloc dels dimonis, l’emperador i Dark Vader. En lloc dels arcàngels, els jedis i la Força. Al cap i la fi, Luke Skywalker, Hans Solo i la princesa Leia persegueixen el mateix objectiu que el naixement de Jesús: la salvació universal. Del pecat o de l’Estrella de la mort, però salvació al capdavall.

Jo no soc cap expert i també reclamo trens ràpids entre Manresa i Barcelona

Els experts reclamen trens entre Manresa i Barcelona en 50 minuts. Jo no soc cap expert i també els reclamo. I també els reclama el veí que diu «el Nord» en lloc de Renfe. No cal cap expertesa per reclamar una millora substancial del servei. Manresa és plena de ciutadans ordinaris que ho demanen des de fa anys i anys. Siguin benvinguts els experts a la nostra històrica reivindicació.

L’estesa de vies entre les estacions d’Adif de Manresa i Barcelona Plaça Catalunya amida 65 quilòmetres. Actualment els trens més ràpids, segons els horaris, triguen 78 minuts, el que suposa una velocitat mitjana de 50 km/h. Una veritable vergonya per a un servei regional. Si triguessin 50 minuts, la velocitat mitjana passaria a ser de 78 km/h. Una diferència més que notable. Pensem que l’autobús exprés triga una hora i quart tot i passar per l’autopista i els túnels de Vallvidrera, perquè quan arriba a Barcelona s’ha de barallar amb el trànsit (i amb un itinerari de parades que l’obliga a fer una volta considerable per la Ronda de Dalt i la Diagonal).

La reclamació dels 50 minuts la formula una entitat que s’anomena Fundació Mobilitat Sostenible, de la que forma part la Generalitat. De les seves característiques cal esperar-ne alguna cosa més que reclamacions. Ha d’aportar propostes de solució per aconseguir allò que reclama. I el cert és que ho fa: entre altres, un túnel per adreçar el meandre de Montcada, rectificar els revolts més lents entre Manresa i Terrassa, obrir un tercer túnel sota Barcelona per eliminar colls d’ampolla... No és barat, tot plegat. Ni barat ni senzill. Per això diu que, d’entrada, cal dedicar els propers deu anys a fer la planificació, i executar-la entre el 2035 i el 2050.

Vaja, que ni l’any que ve ni l’altre. Paciència.  

Habitatge gratis garantit? Per què no?

Els catalans tenim sanitat gratuïta. Una part important, però no majoritària, també paga la quota d’una per escurçar les llistes d’espera i triar metge, però tots els empadronats sabem que si patim un infart, ens detecten un càncer o ens trenquem coll i barres en un accident, no ens haurem de vendre el patrimoni de la família per pagar les descomunals factures mèdiques, com es veu sovint a les sèries americanes.

Els catalans tenim ensenyament bàsic gratuït fins als setze anys, que és l’edat mínima per treballar. Algunes famílies porten els seus fills a escoles totalment privades encara que això els signifiqui un cost econòmic, però el sistema assegura que cap infant es quedarà sense alfabetitzar perquè els seus pares no puguin pagar-los el col·legi. Ni a Catalunya ni a l’Europa occidental de la que formem part.

En canvi, la idea que els catalans tinguem dret a l’habitatge gratuït provoca reaccions entre la burla i la indignació. Es compara amb les dèries totalitàries de l’estalinisme i amb els barris verticals del franquisme, mentre que la democràcia i la llibertat s’assimilen amb la idea que el mercat capitalista dona la resposta més eficaç. 

L’existència d’una sanitat pública no prohibeix a ningú fer-se d’una mútua o anar privadament al metge o a l’hospital pagant-se la despesa. L’ensenyament públic no és impediment perquè algunes famílies portin la mainada no ja a la concertada, sinó a la privada sense concert. Aplicant el mateix esquema, que l’Estat oferís a totes les persones un sostre i unes parets no seria obstacle perquè qui volgués i pogués accedís a un habitatge més gran, equipat o ben situat, en el mercat lliure.

El concepte és revolucionari i segur que té un munt de contraindicacions i dificultats d’aplicació, començant per la pregunta indispensable de «qui ho paga?» i continuant pel fet que la majoria de catalans som propietaris de casa nostra i tenim ben poques ganes de pagar la dels altres per la via dels impostos. L’important és la qüestió de fons: si estem d’acord en que l’Estat faciliti l’accés universal i gratuït a la sanitat i l’ensenyament obligatori, per què no a l’habitatge, que és igual de necessari?

També en altre temps accedir a la sanitat i l’ensenyament depenien només de la capacitat adquisitiva de cadascú, amb la dedicació de l’Església i els donatius dels mecenes com a lenitiu. Un esquema que avui considerem poc desitjable.

«Ens carregarem el planeta». Quina exageració!

 «Ens estem carregant el planeta», diem alegrement. Quins fums, els humans!

La Terra es va formar fa uns 4.600 milions d’anys, i al cap de poc un pedrot de la mida de Mart se li va tirar al damunt a 40.000 quilòmetres per hora. L’impacte va ser descomunal i va tenir dues conseqüències que ens afecten: va inclinar l’eix de rotació, donant origen a les estacions, i va «esquitxar» cap a l’espai una quantitat brutal de matèria, que després va formar la Lluna. El que no va aconseguir el gran impacte és destruir la Terra, ni impulsar-la cap als espais intergalàctics on regnen temperatures de 270 graus sota zero graus, ni aturar l’òrbita que l’impedeix caure en direcció al Sol.

Això vol dir que els éssers humans, per molt que ens hi esforcem, per moltes bombes termonuclears que fem esclatar, no aconseguirem destruir-la. Aquesta vella esfera rocosa de cor metàl·lic continuarà girant sobre el seu eix i al voltant del Sol al mateix ritme que ara. El costum d’avisar que «ens estem carregant el planeta» davant cada amenaça al medi ambient és una exageració, ja que en realitat parlem de l’estil dels éssers humans, que només som una part de la fauna superior, la qual, al seu torn, és una fracció de la biosfera, un tel de matèria orgànica que representa una quatrilionèsima part de la massa terrestre.

Ni ens carregarem el planeta ni liquidarem del tot la biosfera, com no va fer-ho cap de les grans extincions conegudes. En algunes d’elles van desaparèixer la major part de les espècies, però les supervivents es van diversificar i van ocupar tots els dominis habitables. Sense aquesta dinàmica de destruccions i reconstruccions la nostra espècie no hauria aparegut –i no estaria reflexionant sobre les mil maneres de convocar l’Harmaguedon.

D’aquí a entre mil i dos mil milions d’anys la radiació solar creixent farà impossible la vida a la Terra, que d’aquí a 7.500 milions d’anys, serà absorbida per un Sol en expansió. Només llavors la dinàmica dels astres es «carregarà» el planeta. Passarà a formar part de la matèria i l’energia de l’estrella. Allò sí que serà un escalfament global! Però no cal patir: el Sol està condemnat a acabar els seus dies amb un gran refredat. En termes comparatius, naturalment.

Fer de caganer en un pessebre vivent

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Va ser novetat nadalenca fa quinze anys: una varietat d’estrelles de la música en català interpretant una oda al caganer. Començava d’aquesta manera: «En un pessebre ha d'haver-hi / un nen Jesús i el Sant Josep / també la Verge Maria, / una vaca y una mula / i mal penjat un angelet. / Però sobretot hi ha d’haver-hi, / hi ha d’haver-hi un caganer, / però sobretot hi ha d’haver-hi, / hi ha d’haver-hi un caganer». Aquests últims versos de pronom redundant eren la tornada de les estrofes que passaven llista de figuretes, construccions i decoracions.

I és que el pessebre català es caracteritza per una doble dimensió escatològica. Per una banda, ens mostra el naixement de Jesús, que quan s’acompleixi l’Apocalipsi «tornarà gloriós a judicar els vius i els morts». Un dels sentits d’«escatològic» és justament «relatiu o pertanyent a les darreries de l’ésser humà i del món». Però l’altre sentit de la paraula és «relatiu o pertanyent als excrements», i aquesta dimensió és la que el caganer aporta a les construccions pessebristes. Escatologia és una paraula que en la seva base grega significa «estudi del final»: de la humanitat i de la digestió. Així, mentre al portal de suro un nadó d’escaiola o resina comença la vida que el menarà a seure a la dreta del Pare, on «el seu regnat no tindrà fi», a dos pams un home s’ajup per fer de cos.

Al poble d’Ardèvol, municipi de Pinós, comarca del Solsonès, s’agafen l’obligatorietat del caganer tant al peu de la lletra que cada Nadal en posen un al pessebre vivent. Però aquest any tenen problemes perquè el diguem-ne actor que encarnava el personatge no està disponible i els costa trobar relleu. Així ho explicava Regió7 fa pocs dies. La feina té una doble dificultat. Per una banda, la vergonya que pot sentir qualsevol persona si pensa que els veïns li estan veient les galtes del darrera, i ves a saber quina imatge els vindrà el cap quan se saludin pel carrer. I per l’altra, la veritat continguda en la nadala apòcrifa: «al desembre congelat fot un fred que pela». Exposar les natges a temperatures de desembre durant gaire estona no és una experiència agradable. Suposo. Històricament la gent de pagès ha estat acostumada als rigors del treball a la intempèrie, però ja fa temps que les masies i les cabines dels tractors tenen calefacció.

El camí de Manresa al cel no admet bosses de plàstic

(Per si se'l van perdre, aquest és el text de l'article de dijous passat a Regió7)

Sempre s’aprenen coses. ¿Sabien que llançar els residus orgànics en bosses de plàstic és un pecat ambiental? Provoca que una part no pugui reciclar-se i es llanci a l’abocador. Si ho sabien, enhorabona: aquest servidor ho ignorava. Però sempre hi ha un bon predicador disposat a obrir-nos els ulls per apartar-nos del mal i dur-nos pel bon camí. La meva epifania és obra del regidor Pol Huguet a la xerrada informativa sobre els «contenidors intel·ligents» del barri del Poble Nou.

L’explicació és la següent: Dins una bossa normal els residus orgànics desprenen una humitat que els estova i fa que s’adhereixin al plàstic. Com que poden passar dies fins que arriben a la planta de tractament, tenen temps d’enganxar-se molt. La conseqüència és un munt de plàstic empastifat (i pudent) que no es recicla. Però si utilitzem bosses compostables evitem el malbaratament i ens guanyem el cel climàtic. Vet aquí el que vaig aprendre dilluns al matí tot passant fred a la immensa sala d’actes de l’institut Lacetània.

Degudament il·lustrat, ahir a quarts d’una vaig adreçar-me al local de l’Associació de Veïns, on aquests dies es lliuren les targetes que obriran els ‘smartcontainers’ «molt de Manresa» del meu carrer. Era el primer dia, i es poden creure que la cua arribava a la cantonada? La gent del barri tenim fins dissabte de la setmana que ve per fer el tràmit, i encara falten dotze dies perquè la targeta sigui obligatòria, però sempre hi ha manresans frisosos per complir el deure ciutadà. O potser tenien por que s’esgotessin les existències del paquet complet, que inclou dos rotlles de bosses compostables i un petit cubell de parets reixades, perquè en un recipient hermètic les peles de plàtan i les restes de peix s’estoven i fermenten més de pressa (segons va explicar el regidor).

Que l’Ajuntament regali cubells i bosses d’escombraries no passa cada dia, però tampoc no és la primera vegada. Recordo que fa dues dècades vaig entrevistar a la televisió la llavors regidora Montserrat Selga pel tema del reciclatge, i va ensenyar als espectadors els petits cubells marrons que repartien per incentivar la separació de la fracció orgànica. No eren reixats com els que regalen ara, perquè els invents es perfeccionen a partir de l’experiència.

Si amb el temps els cubells regalats se’ns espatllen, ¿en podrem anar a buscar de nous a l’Ajuntament? Hauré de preguntar-ho.

Manresa, generosa, li regala a Sant Fruitós el patinatge nadalenc sobre gel

Sant Fruitós de Bages té molts dels xalets i torres de Manresa, repartits entre Pineda i les Brucardes. Té uns quants concessionaris de cotxes de Manresa, als polígons de la recta de Sallent. Té un bon nombre d’altres establiments de gran format de Manresa, als mateixos polígons. Tenia el centre operatiu de la caixa d’estalvis manresana, abans que deixés d’existir.

I ara Manresa li ha regalat l’exclusiva de la pista nadalenca de patinatge sobre gel.

La història dels enfrontaments entre les dues poblacions és tant antiga com el trasllat de Sant Fruitós a Manresa de les relíquies dels sants Agnès, Fruitós i Maurici, que avui es guarden i veneren a la cripta de la basílica de la Seu. D’aquella fita en va quedar un diàleg d’improperis avui quasi oblidat. Deien els de Sant Fruiós: «Manresans, lladres, pillos i gormands, que ens heu robat els cossos sants». I responien els interpel·lats: «Fruitosencs, potiners, que els teníeu als galliners».

Joaquim Sarret i Arbós, historiador i arxiver manresà, amb una visió no massa neutral, va deixar aquest relat: «Atenent que dits cossos sagrats estaven en aquell lloc amb l'abandó que s'al·legava, fou donada autoritat i llicència als Consellers de Manresa per a traslladar aquestes santes relíquies de l'Església de Sant Fruitós a la Seu, com així es verificà el 30 d'agost de 1372 amb solemne i molt devota processió. Es disposaren les relíquies a l'altar major lloc en el qual estigueren més de dos segles, fins que es construí l'hermosa i artística cripta sota el baptisteri.»

Tots els manresans que aquests dies vagin a patinar a la pista de Sant Fruitós podran ser anotats al comptador de la revenja, i sense que Manresa es pugui queixar, ja que no ha estat cap robatori, sinó un generós regal.

 

L’escut al pit? O al cor?

(Per si us el vau perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

El berguedà Xavier González-Costa (1967, autor de poesia, narrativa i teatre, actor i activista cultural) ha escrit una lletra passional i apassionada per al cant del 125è aniversari del Barça, i el sallentí Carles Casas (1958, compositor, director musical, setanta bandes sonores, mig centenar de discos publicats i gairebé tres mil concerts) li ha posat una música pensada com un creixent d’entusiasme que fa el cim als compassos finals, en els quals es repeteix el lema que dona títol a la composició, «L’escut al pit»: «Porto l'escut al pit. Em protegeix el cor. Porto l'escut al pit. El meu tresor». És musicalment més complexa que el celebrat Cant del Barça («Tot el camp és un clam»), i també la lletra és més exigent, perquè poques coses poden ser més senzilles i mengívoles que el conegut «Barça, Barça, Baaarça!». El públic sobirà que ha pres la decisió, en una eficaç seqüència de programes de TV3, s’ha deixat seduir per aquesta proposta, en la que no manquen frases com «batalles que hem vençut, batalles que hem lliurat» (girant l’ordre habitual), «cridarem als quatre vents amb llàgrimes d'orgull que som del Barça» o «som un sol crit, el tro seguint un llamp». Si l’himne oficial parla de germanor («una bandera ens agermana», «tots units fem força»), el cant que els ocupa vehicula una càrrega més èpica. Ja ens va avisar el poeta que els temps canviarien.

I un cop dit tot això, toca posar-li una pega, que són lliures de no compartir ni poc ni gens. És la següent: L’escut al pit és el que porten els jugadors del Barça quan es posen la samarreta de l’equipació, la que sigui: blaugrana, negra, groga o verd llimona. Quan fan un gol l’assenyalen, li donen copets, estiren la roba per exhibir-lo i petonejar-lo. Però aquest gest el fan per un igual els vailets que ham mamat llet blaugrana des d’infantils, els que han arribat crescuts, i les estrelles fitxades al mercat milionàri que s’obre dos cops l’any. I molts d’ells, el dia que són traspassats, fan exactament els mateixos gestos amb l’escut de la samarreta del seu nou equip. En canvi els culés de veritat, els irreductibles, els que no sopen, poden no dur l’escut al pit però el porten sempre al cor. Ben endins, tant endins que cap disgust (i mira que n’han patit!) el pot arrencar. Sempre serà allà, a punt per bategar amb força per poc que rebi una mica d’oxigen.

Le Pen i Mélenchon, la pinça que immobilitza França

Les eleccions legislatives franceses van donar una Assemblea amb dues opcions: un govern en minoria dels liberals del president Emmanuel Macron o una crisi que aplani el camí a l’extrema dreta de Le Pen.

Va passar el primer i ara ha arribat el segon.

Un govern de coalició entre l'esquerra i el centre era improbable perquè en aquest centre, un espai molt ample i fragmentat, hi ha diputats molt conservadors que s’estimarien mil vegades més pactar amb Le Pen que amb l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon, líder de La França Insubmisa. Aquest, per la seva banda, ha condicionat qualsevol pacte a ser ell el cap de govern, ja que va liderar la coalició d’esquerres que va quedar per davant a les legislatives.

Ara Le Pen i Melenchón li han fet una pinça al govern macronista, votant junts una moció de censura que obre un panorama de total incertesa.

Sabem el que no passarà: que els conservadors clàssics facin costat a un govern d’esquerres. Per tant, les opcions són un nou govern inestable que arrossegui els peus fins l’estiu que ve, ja que abans no es poden convocar eleccions parlamentàries, o que sigui Macron qui plegui i convoqui eleccions presidencials.

Qualsevol de les opcions dues portarà Le Pen al poder, més d’hora o més tard.

La tercera opció seria que Mélenchon acceptés un govern de dreta clàssica per evitar el d’extrema dreta, però llavors, per què ha fet caure aquest?

França entotsolada amb els seus embolics, Alemanya en crisi econòmica i amb el govern tocat: Així estan els motors europeus, mentre Trump es prepara per entendre’s amb Putin.

El feixisme és monocultural

Avui una entrada ben curta en aquest blog. Per dir que la frase "muliculturalisme és feixisme" que van pintar davant l'escola Sant Joan de Berga, en defensa de la representació d'Els Pastorets, és sorprenent. Si una cosa no toleren els feixismes és justament el multiculturalisme. La seva base ideològica consisteix en unificar tota la població al voltant d'una doctrina nacional, racial o religiosa, o una combinació d'aquestes. 

Com a criteri per gestionar la diversitat fruit dels moviments migratoris el multiculturalisme té defensors i detractors, tots amb les seves raons, però una de les trinxeres des d'on més se l'ataca és justament des de l'extrema dreta nacionalista. Tant del nacionalisme espanyol com del català.

I punt. Ja no n'hauriem d'estar parlant. Però tenia ganes de fer aquest apunt.

«Ja s’ho faran, a Madrid» (la bassa dels cocodrils)

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte a Regió7)

La lluita lliure en piscina de fang que practiquen els líders polítics a Madrid, amb els suport inestimable de la màquina judicial i la mediàtica hiperbòlica, fa venir ganes de decidir que «ja s’ho faran». Com els ha anat a recordat Miquel Roca a domicili, si fa set anys ells estaven preocupats pel que passava a Catalunya, ara des d’aquí obrim ulls com taronges quan mirem cap allà. La màquina d’esbudellar-se que uns i altres (uns més que altres: siguem justos) han posat en marxa contrasta amb la pau i la tranquil·litat que es respira a la política catalana, amb un Govern de la Generalitat que obté la millor nota dels darrers anys i un president amb índexs màxims d’aprovació i mínims de rebuig, potser perquè els qui podrien desgastar-lo estan enfeinats amb les seves pròpies cabòries.

Per això m’entren ganes de desconnectar de la política madrilenya i deixar que l’algoritme amable de la papallona em saludi cada matí amb imatges de muntanyes nevades, cascades a la selva, llunes de sang a Yellowstone i efectes nocturns de boira del Xavi Serrano als Trullols. Començar així el dia és força més reconfortant que posar-se en marxa amb les neurones contaminades per l’Aldama cantaire, el Lobato neuròtic, la Cuca Rottenmeier, els querellants sistemàtics, i tota la resta de la tropa capaç d’esgotar el bicarbonat de la farmàcia. Si us plau, cambrer, posi’m un cafè amb llet i uns vídeos de gatets que s’entrebanquen amb els cabdells de llana.

Llàstima que el «ja s’ho faran» sigui un consol enganyós, perquè aquesta colla «ens ho faran» tant si volem com si no. La seva batussa es projecta cap amunt i cap avall en l’escala institucional. Cap amunt empastifen la política europea amb la porqueria del tacticisme localista, i mira que cada dia en depenen coses més importants, d’Europa. Ja veuràs com mirarem a Brussel·les quan Trump s’hi posi de veritat. I cap avall, perquè a Madrid es prenen decisions molt importants que afecten Catalunya a tots nivells, de la Generalitat als ajuntaments. Entre altres qüestions, es decideix el grau d’autonomia real o, si es vol, l’estretor del dogal que marca els límits efectius de l’autogovern. Podem anar dient que «ja s’ho faran», però segons com s’ho facin, segons com es decanti la gran batussa, en pagarem amargues conseqüències. Per tant, ni que sigui amb el bicarbonat a ma, cal anar fent llambregades a la bassa dels cocodrils.

La pintada de l'escola de Berga: a la guerra cultural tot s'hi val

Va així: una notícia deformada escalfa les xarxes, algú fa una pintada idiota, llavors la pintada escalfa les xarxes, s’hi fica l’Ajuntament, en parla el diari, i les xarxes hi suquen pa. Així es fa la política en aquesta dècada: barrejant el grafit i el tuit, la més antiga i la més moderna de les eines de propaganda, mentre les instutucions clàssiques les veuen passar.

Els politòlegs distingeixen un cert nombre de formes i graus de participació política. Seguint la doctora en Ciències Polítiques i Socials Eva Anduiza, podem esmentar les següents: Votar en unes eleccions o en un referèndum. Col·laborar i participar en diferents aspectes de campanya electoral. Ser membre actiu d'un partit polític. Ser membre actiu d'un altre tipus de grup, associació o organització amb projecció política. Participar en manifestacions, assegudes o actes de protesta. Boicotejar determinats productes per raons polítiques, ètiques o mediambientals. Desobeir una llei per raons polítiques o ètiques. Contactar amb els mitjans de comunicació o amb els representants polítics sobre qüestions públiques. Portar adhesius o distintius de contingut polític. Participar en plataformes, grups o associacions sobre qüestions locals. Participar en algun mecanisme de participació directa en polítiques locals, com els consells ciutadans o els pressupostos participatius.

A aquesta relació, publicada el 2009, avui caldria afegir-hi l’activisme en les xarxes socials, versió millorada i multiplicada de les veteranes cartes als directors dels diaris o les trucades als programes radiofònics de participació. Llançar o escampar notícies certes o falses i opinions més o menys truculentes és una gran eina per influir en l’opinió pública. Manifestacions al carrer? Tuits i retuits! Amb menys gent es pot fer molt més soroll si s’encerta el tema i se sap tocar la fibra. Aquesta és la novetat del segle. A les xarxes es decanten resultats electorals.

Però en la llista tampoc no hi apareix la forma clàssica, antiquíssima, de participació que és la pintada. L’eslògan proclamat des de les parets. N’hem vist amb frases frases ocurrents, vulgars, poètiques, brutals, prescindibles o profundes com una tesi doctoral. Els arqueòlegs asseguren que el grafit d’intencionalitat política ja es practicava a les parets de l’antiga Roma. Abans dels esprais de pintura es feien amb brotxa, i més abans, amb quitrà, o amb carbó.

Vet aquí que aquestes dues formes d’acció política, la pintada i l’activisme a les xarxes, s’han ajuntat a Berga, per una brama incorrecta sobre els Pastorets d’una escola. El més antic i el més nou retroalimentant-se. Les xarxes encenen el foc amb llenya o sense, la pintada el treu al carrer i les xarxes en fan polèmica. I se’n parla més que si l’alcalde sortís per la tele.

I sí, una pintada amb la frase «multiculturalisme és feixisme, Pastorets o barbàrie» signada per «Lluquet i Rovelló» és una bretolada molt, però molt política.

Hi ha ERC per estona

Seria un error cantar les absoltes d'ERC pel moment que travessa, amb crisis de resultats electorals i la militància dividida a parts iguals entre partidaris i contraris d’Oriol Junqueras. ERC no és una agrupació de seguidors d’un líder que es desfà quan manca. El vincle dels afiliats és amb el partit i amb el concepte d’esquerra nacional, i això el fa resistent a les crisis de lideratge.

El PSOE, per agafar un exemple conegut, també té una base de militància identificada amb el partit i els seus símbols, més enllà de l’atractiu del líder, i això li permet travessar situacions complicades i renéixer quan escampa. Entre 2011 i 2018 les va passar morades, va enfonsar-se a les urnes i va donar un espectacle lamentable amb la crisi per la investidura de Rajoy i la caiguda i retorn de Pedro Sánchez. Però el 2018 va recuperar el Govern amb la moció de censura i encara no se n’ha mogut. Ha perdut ajuntaments i autonomies, i potser les properes eleccions generals, però no tanca la barraca. Encara més: Feijóo li ha fet un gran favor en exigir que Sánchez dimitís al congrés de Sevilla, ja que ha provocat un reagrupament en defensa del líder. Tots a fer pinya.

Arran del cinquantè aniversari de la fundació, Jordi Pujol ha dit que ell no hauria dissolt Convergència. No és l’únic que ho pensa. A partir del 2003, quan cedeix el comandament a Artur Mas, els antics pujolistes completen la identificació com a simplement convergents, i amb la força d’aquesta identitat fan amb paciència i determinació la travessia del desert durant set anys i mig, per acabar tornant al Govern. El partit hauria pogut superar la crisi de confiança interna i externa sense perdre el nom. De totes maneres, després dels canvis d’etiquetes, ara amb la de Junts, els postconvergents demostren la seva fortalesa com a col·lectiu malgrat una circumstància tant adversa com tenir el líder a l’exili i el secretari general inhabilitat.

No serà per la batussa d’aquests dies que Esquerra es desfarà. Si torna Junqueras, els crítics mantindran la militància, i si no, els partidaris estaran a disposició dels nous lideratges. El partit ha viscut congressos bastant més fragmentats que aquest, i no només ha tirat endavant sinó que ha governat, sol o en companyia, una pila d’anys.

L’Església condemna l’exrector de la Seu de Manresa per un delicte «no tipificat»

No només la justícia espanyola fa coses estranyes; també la vaticana i de les seves sucursals.

Mossèn Antoni Boqueras, rector de les parròquies manresanes de la Seu i el Carme entre 2010 i 2017, ha estat condemnat pel delicte canònic de «pseudomisticisme», és a dir, fals misticisme, per un tribunal eclesiàstic. Ara bé, un document publicat fa pocs dies pel Vaticà admet que «en el dret de l'Església no hi ha un delicte tipificat amb el nom de “fals misticisme”, si bé l'expressió és de vegades utilitzada pels canonistes en un sentit estrictament relacionat amb els delictes d'abús».

Es tracta d’un document adreçat al papa Francesc per informar-lo de la creació d’un grup de treball per aclarir la qüestió tot «evitant l’expressió massa àmplia i polisèmica de ‘fals misticisme’». Es tractaria de centrar-se en el delicte d’«abús espiritual» consistent en «la utilització de suposades experiències sobrenaturals o d'elements místics reconeguts com a mitjà o pretext per exercir domini sobre les persones o cometre abusos».

Vaja, que a Boqueras i els altres processats per aquesta causa els han condemnat per un delicte que no està tipificat, sempre segons el Vaticà. Ves quines coses.

El tribunal que els ha condemnat penja del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, que en altre temps era conegut per Santa Inquisició. Encara sort, per a ells, que avui les seves penes ja no inclouen la foguera. A Boqueras li han manat que prou de dir missa i que tanqui la boca, però si no en fa cas, tampoc no l’empresonaran. El deixaran a mans de la seva pròpia consciència religiosa.

Plebiscit Junqueras

 (Aquest és l'article de dijous passat a Regió7, amb l'únic canvi de substituir "dissabte" per "avui")

Oriol Junqueras sí o no, aquesta és la qüestió. Avui se celebra la «jornada electoral del 30è Congrés Nacional d’ERC». Es diu així perquè el congrés té dues fases. En la primera es voten els òrgans de direcció i en la segona, en una data posterior, es reuneix el plenari que debat i fixa la línia política a seguir.

És a dir, que primer trien el capità i la oficialitat de la nau, i després discuteixen cap a quins ports volen navegar. És una seqüència una mica sorprenent, perquè la lògica sembla aconsellar l’ordre contrari. Primer, decidir si el vaixell ha de travessar oceans tempestuosos o passejar turistes pel litoral en dies mar plana. I un cop presa aquesta decisió, buscar el capità més indicat pels seus coneixements, experiència i tracte.

Esquerra, i no només ella, opta per decidir abans el capità que el rumb. Aquest ordre fa inevitable que el debat sobre les persones assoleixi el màxim protagonisme, projectant la seva ombra sobre el debat ideològic, fins i tot si les diferents candidatures impliquen diferents propostes polítiques. Si la segona fase del congrés aprova resolucions contràries al que pensa la nova direcció, aquesta s’enfrontarà a un dilema important i el partit tindrà problemes.

Als que ens ho mirem des de fora només ens arriben els ecos del debat entre els col·lectius que fan costat a les tres candidatures finalistes després del tall dels avals: les d’Oriol Junqueras, Xavier Godàs i Helena Solà. Aquests ecos parlen d’atacar o defensar Junqueras. Segur que hi ha més temes en joc, però el que es transparenta és una mena de plebiscit sobre l’home que ha estat dirigint ERC durant tretze anys, i que per militància n’ha passat uns quants a la presó.

És veritat que els lectors preferim les històries personalitzades, perquè són més mengívoles que els debats d’idees. Però també és cert que Oriol Junqueras es personalitza sol amb la seva gran capacitat d’ocupar espai polític i mediàtic. Seva va ser la decisió de plegar per buscar un retorn entre aclamacions; si el congrés té aires de plebiscit és perquè ell ho ha impulsat.

Diuen que els plebiscits els carrega el diable. De Gaulle va dimitir el 1969, quan tenia majoria absoluta al parlament, perquè va perdre el referèndum d’una reforma administrativa. El de David Cameron el 2016 pretenia fer callar els defensors del Brexit i ja sabem què va passat. Oriol Junqueras n’ha convocat un sobre ell mateix. Avui es vota.

El Govern ha de complir el mandat de l'Estatut en habitatge

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de Regió7 de dimarts passat)

«Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit». Aquesta frase no l’ha redactada el Sindicat de Llogateres, convocant de la manifestació de dissabte passat a Barcelona, ni l’Ada Colau, sinó que pertany a l’article 47 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya, «norma institucional bàsica» de l’autogovern.

No diu que els poders públics han de «posar pedaços», «buscar excuses» o «lamentar-se», sinó que els fa l’encàrrec d’actuar quan l’habitatge no és accessible. Ara mateix no ho és per a la immensa majoria dels qui en busquen. Per tant, l’Estatut, norma bàsica, indica el que han de fer.

Han de generar sol edificable perquè s’hi construeixin cases i pisos. Si no en tenen, n’han de crear. Compra, permuta, requalificació. Carrers nous o barris nous. Les dictadures poden i les democràcies no poden? Quina mena de missatge és aquest?

Han de promoure habitatge públic i habitatge protegit. El segon pot ser d’iniciativa pública o privada. Si la privada no actua, ho ha de fer la pública. Quan manquen llits hospitalaris, els governs en creen. Quan manquen escoles, n’engeguen, encara que sigui en barracons. Però quan l’habitatge és un luxe per a les classes mitjanes, no van més enllà de prometre per a d’aquí a sis anys la meitat dels que calen només per a «lloguer social».

«Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret», diu l’article 26 de l’Estatut. No diu «una part», diu «les persones», totes.

I el Govern de l’Estat? També és un poder públic. Segons la Constitució, «tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». Què estan esperant?

Però que Madrid no ens distregui. Segons l’Estatut, «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’habitatge». Li toca arremangar-se.

I dit tot això, també s’ha de dir que el problema de fons és que la ma invisible del mercat no funciona. Quan el mercat no va, el «deixeu fer, deixeu passar» és inacceptable, i els governs i els parlaments, elegits pels ciutadans, han de prendre la iniciativa amb tota la contundència de que siguin capaços.

Informe demolidor sobre el cost de la burocràcia

 L’Observatori de la pime de Catalunya, de la patronal de petites i mitjanes empreses Pimec, ha elaborat un informe demolidor sobre la burocràcia catalana i el seu cost en diners i en temps (que són diners) per a l’activitat empresarial. Val la pena descarregar-lo i llegir-lo. També en podeu trobar un resum en aquest article de Via Empresa.

Només un parell de dades de l’informe per veure com les coses no funcionen:

- De les empreses que van haver de realitzar tràmits amb l’Administració 7 de cada 10 van haver d’aportar documentació que l’Administració ja posseïa. Aquest fenomen de duplicació es va fer encara més evident amb un 25% de les empreses que van haver de presentar cinc o més documents repetits, la qual cosa posa en dubte l’eficiència del sistema administratiu.

- El 70% de les empreses va requerir la intervenció de diverses administracions per completar els tràmits, i gairebé la meitat van experimentar problemes o retards derivats de la manca de coordinació.

Enllaços:

Informe Pimec: https://services.pimec.org/images/news/5/doc/67403f4829268-9737-20241122_Burocr%C3%A0ciaCompetitivitat_.pdf?_ga=2.107069442.1667272651.1732784996-1177207759.1732784996

Article Via Empresa: https://www.viaempresa.cat/economia/estats-units-innova-europa-regula-nosaltres-ho-compliquem-mes_2206296_102.html

Perdre el bus perquè passa abans d’hora: inacceptable

Del transport públic de viatgers se n’esperen moltes coses: que ens apropi el més possible al nostre destí, que ho faci de pressa, que els seus horaris s’ajustin a les nostres necessitats, que sigui segur, que sigui net i confortable, que sigui barat per a l’usuari directe encara que la diferència la paguem entre tots via impostos... I també n’hem de poder esperar que sigui fiable i compleixi els horaris anunciats.

Això darrer no sempre és possible, perquè els imponderables existeixen. En el cas en particular dels autobusos, siguin urbans o interurbans, experimenten una gran dependència del trànsit. Si els vehicles particulars troben embussos, ells també. Per això sovint els fulletons dels horaris adverteixen que el compliment no està garantit. El del servei Manresa-Barcelona diu exactament: «Els horaris de pas per parada són orientatius, ja que poden veure’s afectats per nombroses circumstàncies, com el trànsit o la climatologia». Entesos.

Però si no es pot garantir que el bus arribi al seu destí o passi per determinada parada a l’hora prevista, com a mínim se li ha de demanar que no hi passi abans. I això succeeix. I quan succeeix amarga la vida a la gent que s’ha cregut l’horari i s’ha presentat amb el temps just. Però dins l’hora anunciada. Mig minut, un minut abans: hauria de ser suficient. Els damnificats es planten sota la marquesina (si n’hi ha) i esperen. I esperen. I esperen. I al final arriba... el següent, al cap d’un quart, vint minuts, mitja hora, segons la freqüència. Perquè el seu, el que volia agafar, ha passat abans d’hora. El conductor no ha trobat trànsit, no ha hagut de deixar o agafar gaire gent, i ha tirat milles. Ja regularitzarà quan arribi al final del recorregut.

Acceptem que els autobusos passin més tard del previst perquè la carretera està plena i el trànsit va lent, però quedar-nos amb un pam de nas perquè han passat abans d’hora és del tot inacceptable. I quan succeeix en el servei de bus urbà d’una ciutat, l’Ajuntament, que paga una part important del cost amb els impostos de tots, hauria de prendre-hi cartes. Si inspecciona altres coses, que inspeccioni també els compliments i incompliments del bus.