«Aquí les preguntes les faig jo», va dir el policia Feijóo

«Aquí les preguntes les faig jo», diuen de males maneres els inspectors autoritaris a les sèries policials. Als espectadors els agrada perquè els policies de la tele sempre tenen raó i els detinguts són culpables, però en la vida real és un comportament inacceptable. Si més no, en democràcia.

«Aquí les preguntes les fa el govern», diu Alberto Núñez Feijóo quan proposa recuperar el delicte de referèndum il·legal per enviar a la presó els que gosin convocar-ne. Amb aquesta tipificació penal no hauria estat necessari acusar de rebel·lió i sedició els líders del Procés, ja que tot just signada la convocatòria de l’1 d’Octubre se’ls hauria detingut i encausat. I destituït, és clar. No hauria fet falta embarcar els piolins.

On s’és vist això de preguntar coses a la gent? On s’és vist que el poble sobirà tingui ocasió de pronunciar-se sobre qüestions que l’afecten? I si el que decideixen no va d’acord amb el que pensen els governants? I si els votants es decanten per fer exactament el contrari del que ha decidit la majoria parlamentària? I si el resultat desautoritza les sentències dels més suprems tribunals?

«Així no hi ha qui governi», diran els que manen. «I si el govern no pot governar, s’imposa l’anarquia, desapareix l’Estat i el país s’enfonsa en la llei de la selva». Quin horitzó més terrorífic!

Hi ha una solució que no passaria pel codi penal, que consisteix en negar efectes vinculants als referèndums no autoritzats, sense detenir ni jutjar els organitzadors. Que votin el que vulguin; nosaltres ja hem dit que no en faríem cas. Potser l’advertència desincentivaria la participació. Però si el poble sobirà participés igualment, no entendria que s’ignorés la seva veu, i es revoltaria. Per evitar aquesta amenaça, Feijóo vol convertir en delicte la convocatòria d’un referèndum il·legal. És a dir, un que no hagi autoritzat o convocat el govern. O sigui, ell, perquè tot això passarà quan sigui president del govern.

Curiosa manera de «posar el comptador a zero». Tindrà ajuda catalana? 

El censador de coloms

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous a Regió7)

–A què et dediques?

–Soc campiona intercomarcal de kick-boxing. I tu?

–Jo... censador de coloms.

No sé si hi es disputa un campionat intercomarcal de kick-boxing femení, però la modalitat esportiva existeix. Igual que els comptadors de coloms. L’Ajuntament de Manresa dut a terme un nou cens d’aquestes bestioles i la manera de fer-l’ho consisteix en comptar-los d’un en un, amb l’ajuda de prismàtics, en un recorregut a peu per uns perímetres acotats de carrers. És així com s’ha arribat a la xifra precisa de 3.254 exemplars. Gairebé set-cents menys que fa quatre anys, però encara molts més del que recomanen els experts. Sempre hi ha experts recomanant coses.

I com ho saben que no compten dos cops la mateixa bestiola, ja que volen cap aquí i cap allà? O que no els esquiva? És per això que no en van veure cap al barri de Sant Pau?

Un colom és poètic, milers de coloms són una plaga. Parrupegen sorollosament abans de l’alba, es passegen per les taules de la terrasses i caguen on els sembla. Els seus excrements són portadors de malalties greus. Per això els ajuntaments grans adopten mesures per limitar-ne la proliferació, o intentar-ho. Una d’elles és posar multes a les bones persones que insisteixen a alimentar-los, però llavors esclata una revolta empàtica de les ànimes sensibles. Una altra és utilitzar falcons, que en tot cas els espanten. Em pregunto si una tropa de gats afamats no faria una bona feina, tot i que deixaria un cert nombre de cadàvers gens exquisits.

El papa Francesc va encetar el seu pontificat alliberant dos coloms a la plaça de Sant Pere, i un d’ells va ser caçat al vol per una gavina davant la mirada esgarrifada del món. Quin presagi. Les gavines també són una plaga a Roma, i a moltes altres ciutats més o menys properes al mar. Cada cop més nombroses i desvergonyides, van camí de fer real el malson d’Els ocells de Hitchcock. Els coloms són molt més petits, però si assolissin la massa crítica necessària, qui sap si no es llançarien contra els humans i ens picarien els dits per robar-nos l’entrepà o les patates de l’hamburguesa.

Símbol de la pau? Au.

El meu avi, cancel·lat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Aquests dies passen pel canal SX3 (antic Super3) els primers episodis de Bola de Drac. En els de la setmana passada, un gran mestre d’arts marcials, que també és un vell libidinós, exigeix a dos aspirants a alumnes que li portin una noia bonica. I ho fan. Si aquest argument ja era caspós quan la sèrie va arribar a Catalunya el 1990, ara, al cap de trenta-cinc anys, encara sobta més trobar-se’l havent dinat, en horari infantil (de fet, des que es va acabar el curs totes les hores del dia ho són). Però no cal esperar que ningú proposi «cancel·lar» en Goku i la seva tropa, perquè provocaria la revolta de la gran legió de catalans que els tenen incrustats en la seva educació emocional. És clar que també forma part de l’educació emocional no d’una, sinó de vàries generacions, culminar les cantades d’havaneres entonant a cor la popular El meu avi, i tanmateix ha estat cancel·lada en aquesta funció pels rectors de la famosa cantada de Calella de Palafrugell, que cada juliol arriba a totes les llars de la ma de la televisió. En una votació ajustada i dirimida pel vot de l’alcaldessa, han decidit canviar-la perquè l’autor, Ortega Monasterio, va ser esmentat en un documental de TV3 en relació a un prostíbul amb menors. La família ho nega i ha anunciat querelles. S’ha de fer pagar a l’havanera el desmèrit del compositor? Podem separar la consideració que ens mereixen l’obra i la moralitat de l’autor? És una qüestió antiga i mai no resolta, però a les xarxes ja circula la proposta que sigui el públic qui prengui la iniciativa i es posi a cantar-la al final de l’espectacle, com passa de forma ininterrompuda des de 1977. Parlem de gairebé mig segle tancant la trobada sense que s’hagin sentit gaires veus sobiranistes proposant abandonar una peça que, si ens hi fixem, és un himne espanyolista que s’enorgulleix de la participació de nois catalans a la guerra de Cuba. El Català, diu la lletra, era «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». De l’espanyola, és clar. «Els valents de a bordo no varen tornar, tingueren la culpa els americans», i ni mitja paraula del govern que els hi va enviar. La causa dels «nois de Calella» era la causa espanyola, colonial i dubtosa, que ens empassem joiosos perquè es canta en la nostra llengua i ens permet cridar «visca Catalunya, visca el Català». La sopa espanyola passa millor si ens la peixen amb cullera quadribarrada. Els centralistes recalcitrants no se n’han adonat.

Un llamp que carbonitza el PSOE

El PSOE està carbonitzat. Agafa-t’ho com vulguis, però recuperar-se d’aquesta li serà llarg i dolorós. Un secretari d’organització no és empresonat per corrupció sense que el partit davalli als inferns de la credibilitat perduda. 

Les properes eleccions li seran un calvari, i per això els barons autonòmics i municipals volen un avançament de les generals, perquè si no la primera patacada la rebran ells a les eleccions locals i regionals del 2027. És molt suposar que Pedro Sánchez aguanti fins llavors, però tractant-se de qui es tracta, res no és ni impensable ni impossible. La seva durabilitat també penja de les instruccions judicials.

Cas Cerdán o cas Sánchez: depèn de qui t’ho expliqui. Aquest matí les portades de El Mundo, ABC i La Razón incloïen el cognom del president en els seus grans titulars. Les d’El País, La Vanguardia i El Periódico s’ho estalviaven. Aquestes sis portades donen de sí per a una classe pràctica d’anàlisi de continguts a la facultat de Periodisme. Tot seguit, els titulars:

El Mundo: «El «arquitecto» del Gobierno de Sánchez entra en la cárcel».

ABC: «El juez manda a prisión a la mano derecha de Sánchez».

La Razón: «El último «tres» de Sánchez, a prisión».

El País: «Santos Cerdán, encarcelado por corrupción».

La Vanguardia: «Santos Cerdán, a la presó».

El Periódico: «Sántos Cerdán, a la presó».

Noti’s que els tres titulars que esmenten Sánchez no diuen el nom de Cerdán, i vice-versa. No s’ha de complicar la vida al lector amb una multiplicitat de focus d’atenció!

L'amnistia i les parts del dentista

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Diuen el PP i els magistrats conservadors del Tribunal Constitucional que la Llei d’Amnistia va ser de fet una «autoamnistia». Ho va ser? L’aprovació definitiva al Congrés dels Diputats, el 30 de maig del 2024, va registrar 177 vots a favor i 172 en contra. Dels vots a favor, vint procedien dels partits amb líders que se’n beneficiaven: ERC i Junts; la resta, és a dir, 155 diputats, no compartien aquest benefici directe. En canvi, l’amnistia del 1977, que va ser votada a favor per 296 diputats, sí que era una autoamnistia per a un gran nombre d’ells, que pertanyien o procedien de formacions de l’oposició democràtica criminalitzades pel règim franquista.

Una altra cosa és preguntar si el PSOE hauria amnistiat la gent del Procés sense els vint diputats d’ERC i Junts que el tenen agafat per la banda del dentista. La resposta més raonable és la negativa. Només cal repassar les hemeroteques per trobar promeses solemnes de no perdonar els destructors de la unitat espanyola. Quan Miquel Iceta va mostrar-se a favor d’un indult bàsicament analgèsic, que és molt menys que una amnistia, mig PSC i quasi tot el PSOE se li van tirar al damunt. Però les eleccions del 2023 van deixar Sánchez lligat de mans i peus, i disposat a empassar-se totes les rodes de molí que fessin falta per anat aguantant.

Amnistia té la mateixa arrel d’amnèsia, i totes dues procedeixen del grec «amnestia», que significa «oblit». El PSOE es va amnistiar a sí mateix de les promeses de no amnistiar el Procés. La llei que oblida els fets del 2017 també serveix per oblidar tots els compromisos socialistes de passar els seus responsables per l’adreçador. Els psicòlegs diuen que la memòria és selectiva de forma natural, però en aquest cas la selecció ha estat conscient i ben intencionada.

«Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió, vostè què fa?», va replicar l’economista John Maynard Keynes a un que li retreia haver modificat les seves receptes a la vista de la Gran Depressió. Quan els polítics fan el mateix podem treure el trabuc de la indignació per acusar-los de mentiders i caragirats, o celebrar que apliquin el sentit comú en lloc de la sagrada intransigència. És el que no fan la dreta espanyola, la seva traducció judicial, i un tal González, que havia sigut important en un altre segle. I entre nosaltres tampoc no ho fan els que continuen veient la independència a l’abast d’un cop de geni i apedreguen verbalment els qui gosen dir que n’hi ha per força estona.

Contra les onades de calor, tendals a totes les botigues

La fotografia és de principis del segle passat i correspon a la plaça Major de Manresa. Què hi veuen?

Una colla de mainada que posa per al fotògraf, tot un esdeveniment en aquella època. També algunes persones que passen. Façanes, balcons, botigues a les plantes baixes.

I què més?

Tendals. Tendals al davant de les botigues.

No cal tenir més de cent anys per recordar que voreres com la de l’esquerra de la foto eren plenes de tendals abaixats a les hores del sol. Com la cosa més normal del món. En alguns carrers formaven una mena de passadís continu, una mena de porxada que es desplegava al matí i es plegava al vespre.

Protegien els establiments de la potència del sol, però també els vianants que hi passaven per sota. I els vianants n’estàvem agraïts.

Ara es parla molt de la necessitat que no hi hagi carrers sense arbres dels que fan bona ombra, perquè les onades de calor siguin més passadores. No ho discutirem pas. Però seria la mar d’interessant que les voreres es tornessin a omplir de tendals. Com els de la foto, que s’enrotllaven i desenrotllaven amb una llarga maneta, o motoritxats i de materials moderns si volen, però que facin ombra tot al llarg del carrer, de tots els carrers.

I si no, que siguin els ajuntaments els que instal·lin pèrgoles d’ombra, ja que ningú no ha decidit que l’urbanisme d’una ciutat mediterrània hauria de reclamar l’obligatorietat dels porxos en el disseny dels edificis. Protegeixen de l’assolellada a l’estiu i dels temporals de pluja tot l’any.

Per cert, a la foto també es veu com la majoria de balcons llueixen persianes de les anomenades alacantines, les de tota la vida, que s’enrotllen de baix a dalt amb una corda que les envolta. Un altre gran invent desplaçat per les de caixa i cinta (o motor).

(La fotografia és del web de memoria.cat, com queda clar en la mateixa imatge. Gran web, gran feina la que fa l'Associació Memòria i Història).

Barcelonins escaldufats

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Manrússia i Manraqueix, diu la brometa sobre Manresa que ja coneixen molts catalans. Però una mirada sense prejudicis a la resta del país convida a sospitar que ens queixem de vici, perquè n’hi ha de més torrefactes i de més glaçats que nosaltres.

A Lleida la frase és aquesta: «nou mesos d’hivern i tres d’infern». A l’estiu s’hi baten rècords de temperatures màximes. A l’hivern s’hi instal·la la boira setmanes i setmanes. Hi ha tota una literatura local sobre el fenomen i les seves derivades psicosocials. A l’Empordà estan tocats per la tramuntana i al Segrià ho estan per la boira. Uns i altres han fet de la necessitat, virtut, i transmuten la meteorologia en identitat.

Manresa s’havia acostumat a ser considerada alternativament com la caldera i la nevera de Catalunya perquè se’n divulgaven les temperatures màximes i mínimes, però un dia va venir la Generalitat amb el seu servei de meteorologia, va ignorar la ciutat, va instal·lar una estació homologada al mig un camp als afores d’Artés, i des de llavors és la població vitivinícola de la Gavarresa la que apareix sovint al llistat de graelles de la jornada.

Però la gent d’Artés, de Manresa i fins i tot de Lleida han defensat històricament les bondats de la seva calor contra el clima més temperat del litoral. «La calor de Barcelona és humida, enganxosa, irrespirable, i en canvi la nostra és seca», diuen. I l’argument de més pes és aquest: «terra endins, per calor que faci, tard o d’hora es pot dormir; a Barcelona la xafogor no afluixa en tota la nit». Xafogor: «calor sufocant que se sent en un ambient calent, humit i encalmat». Què t’estimes més, que bufi un ponent rescalfat calent o que no es mogui ni un bri d’aire?

És qüestió d’evaporació. La defensa del cos contra la calor és suar; quan la suor s’evapora, refreda la pell. Si l’aire és ple d’humitat i a sobre no es mou, la suor no s’evapora i la temperatura de sensació es dispara. La proximitat del mar suavitza els termòmetres però genera la humitat que multiplica el malestar.

Molta calor, però seca, o calor més moderada però xafogosa? És probable que cadascú es decanti per allò que li és habitual. El drama arriba quan al litoral de Barcelona els termòmetres assoleixen màximes lleidatanes. Llavors s’esdevé una mena de drama nacional, amb totes les alarmes disparades, serveis d’emergència en alerta i gran histèria mediàtica.

I és que Barcelona és Catalunya i la resta és un decorat de pel·lícules costumistes.

 

La pau de la gran por

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La «destrucció mútua assegurada» o «mutually assured destruction», MAD (que en anglès significa «boig») és la doctrina que ha evitat fins ara la Tercera Guerra Mundial i l’ha substituït per un rosari de guerres locals allà on hi havia potencial per a l’enfrontament. Els principals beneficiaris de la situació hem estat els europeus occidentals que, a més a més, hem estat prou llestos per integrar les economies nacionals, per tal que barallar-nos com en els segles anteriors es convertís en una opció desastrosa, i hem gaudit d’un bon paraigua de defensa sense gratar-nos la butxaca. En el pur aspecte de l’absència de guerra també n’han sortit beneficiats la majoria de països de l’Europa de l’Est, pagant-ne el preu de la soledat (doctrina de «no ingerència») davant l’opressió soviètica.

El principi de la MAD és la certesa que una guerra nuclear provocaria la destrucció absoluta dels qui la protagonitzessin i, de passada, de la resta de la humanitat. Fos qui fos que llancés el primer míssil, l’escalada de respostes obriria les portes de l’infern. Fins i tot amb les reduccions d’arsenals acordades a finals del segle passat, el que no destruïssin les bombes ho mataria l’«hivern nuclear» que seguiria. Davant la certesa d’aquest resultat terrorífic, ningú no tirarà la primera pedra. La pel·lícula de 1983 Jocs de guerra ho explica molt clarament quan el programa informàtic de resposta balística automàtica diu: «Un joc estrany, l’únic moviment guanyador és no jugar.»

Si no ets ni Estats Units ni Rússia (abans, la URSS) has de tenir una ferma aliança amb algun dels dos, del tipus «si t’ataquen, m’ataquen», o bé el teu propi armament nuclear, per assegurar-te que ningú utilitzarà el seu per destruir-te. Gran Bretanya i França en tenen des de fa dècades, per si de cas. També l’Índia i Pakistan, que s’odien a mort: tots dos estan convençuts que l’altre els destruiria si pogués; per això acumulen unes 160 ogives cada un. El programa nuclear d’Israel és un secret de domini públic. I l’Iran busca amb insistència completar el seu. Que Teheran aspira a esborrar l’Estat hebreu del mapa no és cap misteri, ni tampoc que aquest vincula la seva supervivència a la neutralització total del règim iranià –no només dels seus tentacles a la regió. Un Iran amb armament nuclear i governat per fanàtics religiosos seria tant inatacable com Corea del Nord, i és evident que ni Israel, ni Occident en general, volen això.

Saigon, Moscou, Teheran

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

El suboficial instructor de «teòrica» deia: «L’objectiu d’una acció de guerra no és matar enemics, ni tant sols destruir l’enemic; l’objectiu és inutilitzar-lo perquè deixi de ser una amenaça». D’aquest principi se’n deduïa que qui inutilitzés més efectius de l’altra bàndol estava guanyant. Doncs no sempre.

El 22 de juny de 1941 l’Alemanya de Hitler va atacar la Unió Soviètica en l’anomenada Operació Barba-roja. L’objectiu era conquerir-ne la part oriental fins més enllà de Moscou, per fer-se amb els camps d’extracció de petroli i amb les grans extensions agràries productores dels indispensables cereals. La facilitat amb què la guerra llampec havia penetrat en el front de l’oest, fins ocupar una gran part de França, va fer pensar al govern alemany que a l’est passaria el mateix. Ja sabem que va anar d’una altra manera. Al cap de quatre anys eren els soviètics els que alçaven la seva bandera damunt les runes del Reichstag a Berlín.

Entre les dues dates, l’enfrontament entre Hitler i Stalin va costar la vida a 3,2 milions de soldats alemanys i a 26 milions de ciutadans soviètics, dels quals més de deu milions eren militars. És a dir, que Alemanya va matar tres soldats enemics per cada baixa pròpia. I tanmateix, va perdre. Amb una quantitat molt superior de baixes, la URSS va guanyar.

Una altra comparació. A la guerra del Vietnam van morir uns tres-cents mil soldats entre sudvietnamites i estatunidencs (aquests foren 58.200) i tres quarts de milió de combatents del Viet-Cong i el Vietnam del Nord. Més del doble. Ja saben qui va guanyar, oi? El govern de Washington va anar apujant constantment l’aposta perquè creia que una superpotència no podia perdre aquella guerra, i va acabar empassant-se una humiliació que encara avui no ha digerit del tot.

La potència tecnològica militar d’Israel és molt superior a la d’Iran, com veiem aquests dies. Tant en precisió com en capacitat destructiva la diferència és notable, i seria abismal si Trump decidís involucrar-s’hi. Però l’Iran té més de noranta milions d’habitants, i el règim teocràtic emmordassa les veus opositores que poden sembrar dubtes entre els ciutadans, a diferència del que passa a Israel i els Estats Units. Amb antecedents històrics com els esmentats i molts altres exemples que matar i destruir millor que l’adversari no garanteix la victòria, és normal que hi hagi divisió d’opinions sobre els efectes de les bombes de Trump.

Illa vol aprendre grec

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Ricard Ustrell va entrevistar Salvador Illa a Col·lapse i li deurien xiular les orelles de totes les crítiques que li van plogure, no pel contingut amable del diàleg sinó pel fer mateix de concedir al president socialista els minuts inicials del programa. Però si els comunicadors d’aquest país s’haguessin de regir per aquests fenòmens auditius no anirien a treballar.

La part més interessant va emergir cap al final, quan li va preguntar a Illa si voldria ser president del govern espanyol. Una pregunta que s’ha tornat oportuna entre el dia en que es va enregistrar la conversa (diumenge 8 de juny) i el d’emissió (dissabte 14), ja que entremig ha saltat l’escàndol de Santos Cerdán, que deixa Pedro Sánchez en una situació molt delicada. Hi ha ulls que miren cap a Illa com a possible alternativa si el president espanyol es carbonitza. Però res d’això no se sabia quan Illa va respondre que que la seva veritable aspiració seria trobar temps per aprendre grec.

Mani?

Es referia, és clar, al grec antic, aquell en què foren dictades i escrites les grans lliçons dels mestres de la filosofia clàssica. El grec en el que Plató va elaborar la teoria de les Idees i Aristòtil va reglamentar els mecanismes de la lògica. Illa va estudiar filosofia i li vindria de gust aprofundir en la llengua dels autors fundacionals. Existeixen traduccions molt ben treballades a idiomes moderns que el president domina perfectament, però per a un aficionat a «l’amor a la saviesa», que això vol dir la paraula filosofia, la lectura directa de les fonts, o del que ens n’ha arribat, ha de ser tot un plaer. Per això consideraria un privilegi disposar d’una hora i mitja cada dia per asseure’s a l’escriptori amb uns manuals que diu que ja posseeix, guardats a l’aguait del moment propici. Hi ha qui passa anys esperant el dia que tindrà temps per aprendre anglès de veritat, i qui aspira a fer el mateix amb «i Ellinikí glóssa», la llengua grega.

Cal esperar que l’afecció d’Illa per la filosofia grega clàssica sigui purament acadèmica, sense cap voluntat d’aplicar-ne les fórmules a la política contemporània, perquè aquells savis eminents eren aristocràtics, monàrquics, classistes i dubtosament democràtics. Saben que el gran Plató proposava una dictadura dels filòsofs? És clar, com que ell n’era... De fet, per filosofar era convenient tenir prou rendes per no gastar temps en guanyar-se la vida. Això, o donar classes de retòrica als nois de casa bona que volien guanyar debats.

Actualització: Illa ha estat cridat a la Moncloa. Ves que això d'aprendre grec no vagi per llarg.

Els bisbes aposten perquè mani Abascal

Luis Arguello, president dels bisbes espanyols

El desig gens secret de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el president de la qual ha demanat eleccions generals avançades, no és només que governi el PP en lloc del PSOE, sinó que Vox tingui la màxima influència en el govern conservador. I això perquè un govern de Santiago Abascal és avui improbable; en el futur, ja es veurà. Unes eleccions generals anticipades, ara mateix i segons les darreres enquestes, donaria el govern Núñez Feijóo però l’escassedat de la seva majoria el faria esclau de Santiago Abascal.

Per què la CEE vol no només l’expulsió del PSOE del govern sinó que sigui Vox qui marqui la pauta i l’agenda d’una nova etapa conservadora? Perquè el sector més dretà de l’episcopat, que és majoritari, no es refia dels populars. Atenció: parlem de la jerarquia institucional catòlica. L’Església com a comunitat de creients és una realitat molt més complexa i plural, però encara és el dia que es convoquin eleccions per sufragi universal dels catòlics registrats per elegir rectors, bisbes, cardenals i papa.

La CEE no es refia del PP perquè la història recent diu que li tremolen les cames quan es tracta de revertir els canvis introduïts per l’esquerra que contradiuen obertament la doctrina. El divorci, posem per cas. O el matrimoni homosexual. Fins i tot el gran tabú de l’avortament: amb l’excusa que estava recorregut al Tribunal Constitucional, es va abstenir d’intentar derogar la norma tal i com l’havien deixat els socialistes.

En canvi Vox no tindria tantes manies a l’hora d’implantar una contrarevolució encaminada a reinstaurar la identitat entre les normes legals aplicables a tots els ciutadans i els manaments de la doctrina catòlica. Aquestes passarien a ser una obligació per als creients a ser-ho de tothom, creient o no. En la línia del que fan els estats conservadors dela EUA. Se'n diu teocràcia i ens fa molta por quan és islàmica.

Tornarà per al PSOE el dilema sagnant del 2016?

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

El 2016 va ser un any caòtic a la política espanyola. Les eleccions del desembre anterior havien donat al PP una majoria relativa insuficient per investir Mariano Rajoy. Tampoc Pedro Sánchez aconseguia lligar una suma alternativa. Després de mesos de penoses indecisions, va caldre tornar a les urnes. El PP va aconseguir 137 escons per 85 el PSOE, però continuaven les dificultats de tots dos per lligar acords d’investidura. Davant de l’embolic, Rajoy va fer una proposta al PSOE: ja que no podeu formar un govern sumant minories, deixeu-nos governar a nosaltres; només cal que us abstingueu en la votació. La resposta de Sánchez es va convertir en un lema: «no és no». Però els socialistes partidaris del sí es van revoltar i a l’octubre, en una jornada caòtica, Sánchez plegava i començava la reconquesta de la secretaria general, que culminaria amb èxit. Ara, al cap de nou anys del seu pitjor moment, els socialistes podrien veure’s abocats a un dilema semblant. Encara més: és possible que dins les seves files creixessin les veus partidàries de prendre la iniciativa. Això succeiria si Sánchez no pogués aguantar la pressió i avancés les eleccions per celebrar-les a la tardor, i si el veredicte de les urnes s’assemblés a l’enquesta de Gesop per a Prensa Ibérica que ahir publicava Regió7, segons la qual l’aplec de partits de aguanta el govern quedaria lluny de la majoria absoluta, mentre que el PP només sumaria amb Vox; això sí, sobradament, ja que els d’Abascal treuen petroli de la gran bronca de la corrupció. Feijóo castiga el fetge de Sánchez amb la seva espiral d’adjectius i Abascal s’asseu a recollir els fruits sense cansar-se. No hi hauria manera d’evitar un govern del PP, però aquest podria arribar per dues vies diferents: el pacte amb l’extrema dreta, seguint el precedent de diverses comunitats autònomes, o el govern en solitari aconseguit gràcies a l’abstenció del PSOE, que se sacrificaria per impedir que els ultres marquessin les prioritats del nou executiu i s’avindria a negociar l’agenda legislativa. Però una decisió com aquesta exigiria apartar Pedro Sánchez de la direcció i substituir-lo per algú més avingut a bastir ponts transversals. Un relleu que si fos traumàtic, com el de fa nou anys, enfonsaria les expectatives ja decreixents del partit. Sense oblidar que llançar el PP als braços de Vox al crit de «que es retratin» seria una temptació molt forta per a les dolgudes bases socialistes.

L’enredada de Rodalies

Foto: La consellera Sílvia Paneque i el secretari d'Estat de Transports José Antonio Santano 

1 – Formalment Rodalies és de la Generalitat des de fa dècades. En l'època del tripartit es va traspassar la titularitat. En tot aquests anys cap Govern no ha aconseguit que Renfe es posés les piles ni tampoc no l'ha fet fora per adjudicar el servei a un altre concessionari. Probablement si ho hagués intentat Renfe li hauria posat totes les traves legals i reals, i Adif hagués fet valdre la força de controlar el funcionament de les vies.

2 – La consellera insisteix que la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya serà dirigida per la Generalitat, que tindrà majoria al consell d’administració i nomenarà el president. Però si esclata un conflicte irresoluble entre les parts catalana i espanyola, la darrera paraula la tindrà la junta general d’accionistes, com a totes les empreses. L’Estat posseirà el 50,1 per cent de les accions i, per tant, controlarà la junta. D’aquesta manera Rodalies de Catalunya formarà part del Grup Renfe, com exigien els sindicats per garantir la mobilitat laboral dels maquinistes per tot el territori espanyol.

3 – Si en la nova etapa, al menys al principi, el servei continua sent penós perquè molt del material heretat és més que vell i les infraestructures també, la culpa pública no serà de Renfe sinó de Rodalies de Catalunya, una empresa catalana amb caps catalans que presta el servei per encàrrec de la Generalitat.

Doncs quin negoci.

Abascal, el gran beneficiat del femer polític

Si Pedro Sánchez fes cas als que li demanen l’avançament electoral i els espanyols votessin com a l’enquesta d’avui d’El Periódico, governaria el PP lligat de mans i peus per Vox, excepte en el cas que el PSOE optés per abstenir-se en la investidura i deixar governar Feijóo en solitari.

L’escàndol Koldo-Ábalos-Cerdán desgasta els socialistes, que perdrien entre cinc i nou diputats, però no millora les expectatives de Feijóo, que en perdria entre dos i sis. En canvi Vox gairebé doblaria la seva representació, en passar de trenta-tres a una seixantena.

No ens ha d’estranyar. És cosa sabuda que la bronca permanent desgasta la política institucional i envia una gernació de votants fastiguejats cap als representants de l’antipolítica. Sánchez i Feijóo llançant-se pel cap els escàndols dels respectius partits i els seus palmers augmentant el nivell de barroeria produeixen una enorme desafecció. Amb l’esquerra de l’esquerra desapareguda, Abascal només ha de seure a la porta de casa per veure com els vots arriben sols.

L’enquesta no deixa marge per a una entesa del PP amb altres aliats que Vox o que el PSOE per passiva. Un cop descomptats els que mai de la vida no li farien costat, la resta de grups menors no arriba als quaranta escons o més que necessitaria Feijóo per arribar a la majoria absoluta.

Es pot concebre un pacte PP-PSOE perquè els populars governin en solitari, sense necessitar els d’Abascal? No pas amb Pedro Sánchez com a secretari general dels socialistes. Però si la crisi s’agreuja tant que les eleccions són inevitables, dins el partit creixeran els esforços per rellevar-lo. Seria una repetició de les accidentades jornades del 2016, quan Sánchez es negava a abstenir-se per facilitar la investidura de Rajoy. Una revolta al comitè federal va forçar la seva dimissió i la gestora subsegüent va facilitar que el líder del PP iniciés la seva segona legislatura.

Com deuen recordar, Sánchez va iniciar llavors una gira per totes les agrupacions de cara a recuperar el poder al partit. Va aconseguir-ho i una de les conseqüències va ser la moció de censura del 2018 que el va portar a la Moncloa. En aquella gira per les agrupacions comptava amb el suport decidit de, saben quí? Cerdán i Ábalos.

Que els cremi el foc del cel!

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

El PP és el partit de la Gürtel, Bárcenas i la policia patriòtica, el PSOE és el d’Abalos, Koldo i Cerdán, l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra és un galliner amb excés de galls i una atracció malaltissa per l’autofàgia, Vox és trumpisme (soldats contra manifestants) espanyolista, el centre és l’abisme buit que separa els continents de la polarització, CiU era el tres per cent, l’independentisme s’esbatussa mentre fa equilibris damunt una piscina sense aigua, la democràcia cristiana perd la caritat, la socialdemocràcia s’ha quedat sense respostes a l’equació dels recursos limitats i les demandes infinites... N’hi ha per tirar el barret al foc i escapar-se a la muntanyeta on «no hi neva ni hi plou», o això deia la cançó de la pastoreta.

Segons el llibre del Gènesi, Sodoma havia caigut en la depravació i en el vici: es passaven el dia fornicant sense distinció de gènere i sense l’exclusiva finalitat reproductiva ordenada per l’estricte Jahvè. Aquest va decidir castigar-los destruint la ciutat amb el foc, però davant les súpliques d’Abraham va acceptar perdonar-la si hi havia en ella un nombre suficient d’homes de moral íntegra. Va començar demanant-ne cinquanta i va acceptar successives rebaixes, fins a deu, però ni aquesta xifra no va trobar. Llavors Jahvè va concedir-li un salconduit a Lot, l’únic just provat, i a les seves esposa i filles, i va incinerar tota la resta.

Qui és el Lot de la nostra política, digne de salvar-se de la cremació merescuda per tanta vergonya? Existeix? La veritat és que sí, que en trobaríem fàcilment una bona colla: als ajuntaments, a les bases dels partits, a les entitats no partidistes d’acció política. Estic segur que també en una part dels escons del Parlament. Gent que pateix perquè els altres, els corruptes, els escaladors, els aprofitats, degraden l’ofici i n’allunyen els millors. Però la simpatia que ens poden inspirar aquests bons servidors públics topa amb el fet que no els podem votar sols, sinó en el paquet del seu partit. I els partits han estat abduïts per una lògica perversa: han derivat de buscar el poder per fer coses a fer coses per aconseguir el poder.

Tanmateix, no podem perdre de vista el que deia el savi Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Quan ens vinguin basques llegint les notícies, recordem que tot és susceptible d’empitjorar si tanquem els ulls i no hi fem res. Però, com hi ha món, quina mandra que fan, tots plegats.

El mal negoci del turisme

La cosa funciona de la següent manera:

Milions de persones, amb tot el dret del món a viatjar, vénen a Catalunya, omplen la capital i les costes, lloguen apartaments, disparen el preu de l’habitatge i «consumeixen» país.

Per atendre aquests turistes, centenars de milers de persones foranes, amb tot el dret del món a prosperar, arriben a Catalunya des de països més pobres per fer les feines poc pagades del sector, de manera que multipliquen la població resident i «consumeixen» país.

Conseqüència: Catalunya és el punt de trobada on treballadors estrangers treballen per a turistes estrangers, i el país en paga les factures en habitatge, sostenibilitat, identitat i neguit.

Doncs quin negoci!

Repartidors a domicili amb diploma universitari

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Quan vaig començar els estudis de Periodisme a l’Autònoma, únic campus que els oferia, encara no funcionaven les PAU que aquests dies treuen la son a tants batxillers. Però com que hi havia un miler d’aspirants per a les cinc-centes places de primer curs, la facultat va organitzar el seu propi examen de sedàs. Calia respondre un qüestionari de cultura general i coneixement de l’actualitat, per saber si eres un marcià o una persona documentada, i analitzar un text del filòsof Julián Marías sobre el bilingüisme de Catalunya. Semblava una resposta improvisada al desbordament, però tenia la seva coherència, ja que avaluava requisits fonamentals d’aquesta professió: base cultural, estar al dia i la capacitat d’entendre un text i reflexionar-hi. Avui és possible matricular-se a Ciències de la Comunicació amb una mancança notable d’aquestes condicions si el domini del conjunt de matèries ajuda a passar la nota de tall. Potser ens hauríem de preguntar si no és més bon sistema que cada facultat reguli el seu accés amb proves específiques. 

Els mil aspirants i les cinc-centes places d’aquell any van ser l’inici d’un boom dels estudis de periodisme. Es van crear quatre grups de cent vint-i-cinc alumnes, que eren una barbaritat, però la majoria de dies només anava a classe entre una tercera i una quarta part. Tots ens preguntàvem: quan acabem, hi haurà feina per a tanta gent? L’any a sobre els nous alumnes ja eren mil. Una barbaritat. Acabaríem tots de manobres amb llicenciatura; ara diríem de riders. No comptàvem que els mitjans i els gabinets de comunicació es multiplicarien amb més intensitat que els famosos pans i peixos evangèlics, ni tampoc que la carrera no seria un requisit indispensable per exercir. A diferència de metges, advocats o arquitectes, no cal estar titulat ni col·legiat a perquè et contractin en una redacció o et comprin un treball free-lance. Igual com es pot dirigir una empresa sense un màster en ADE o ser un notable creador plàstic sense haver passat per Belles Arts. Un cop dit això, convé afegir que uns bons fonaments teòrics i tècnics ajuden a fer-ho bé.

Atenció, joves de les PAU: heu de saber que accedir a una carrera no us garanteix el dret a exercir-la quan acabeu. Si demà no hi ha prou demanda de la vostra especialitat per tants graduats com sortireu a oferir-vos, us podeu trobar havent malgastat uns anys preciosos. I amb els diners de tots, si aneu a la pública.

Santos Cerdan no ha vist El Padrí II

Estava revisitant El Padrí II mentre s'escampava la notícia de l'audio d'una conversa entre Santos Cerdan, número tres del PSOE, Ábalos i Koldo, en la que es parlava dels diners que els devien algunes empreses adjudicatàries de contractes de l'Estat. La Guàrdia Civil hi veu comissions il·legals. I si els diners eren per al partit, aquí hi hauria finançament il·legal del PSOE, que seria molt gruixut. 

És possible que la notícia saltés mentre visionava l'escena de la visita de Michael Corleone al capo mafiós Hyman Roth, a la casa d'aquest a Miami. Després d'una estona de conversa banal, fan sortit tothom, apropen les butaques fins que estan a tocar l'un de l'altre, i posen el volum del televisor a tota pastilla. La conversa esdevé inaudible per a qui enganxi l'orella a la porta o a la paret. Saben el què s'hi juguen si algú escolta la conversa.

Si fas negocis bruts, il·legals, en que es remenen molts diners, i un enregistrament de la conversa acaba a mans de la Guàrdia Civil, és que no has adoptat les precaucions necessàries. És que anaves de sobrat per la vida. De ser dolent també se n'ha de saber; no n'hi ha prou amb què els vots dels ciutadans hagin donat poder al teu partit i tu t'hagis sabut situar escalant dins l'aparell. Pot passar que et creguis molt llest i no ho siguis tant.

El preu del turisme: sous baixos, pisos cars

Què passaria si de sobte deixessin d’afluir turistes a Barcelona? El Periódico ha fet els números. Considera que el PIB de la ciutat cauria un 14%. Si això passés d’un dia per l’altre els efectes serien catastròfics, per descomptat. Però, s’ha calculat qui és el cost real d’aquest 14% del PIB? I no només per a la ciutat, sinó per a la seva àrea metropolitana i per al país en general.

Caldria investigar, per exemple, quin seria l’impacte en l’accés a l’habitatge. Una part important dels rendiments salarials d’aquest 14% es malgasten en l’esforç inútil per atrapar l’escalada desfermada de preus. La bombolla s’expandeix, contamina els municipis de l’entorn i s’endinsa cap al rerepaís, fent que la gent de Manresa, Vic o Vilafranca paguin el negoci turístic barceloní sense rebre’n els beneficis. Com aquesta, es podrien anar quantificant totes les «externalitzacions» de l’activitat, i fixar-nos en qui les suporta.

Però si de sobte deixessin de venir turistes, hi hauria un problema d’atur. L’activitat implica un 19% de la població ocupada de la capital. Fixem-nos en la dada: un 14% del PIB, un 19% de l’ocupació. No es pot dir que sigui el sector més productiu de l’economia barcelonina, ni, per extensió, de la catalana. Aporta menys que altres sectors a la creació de riquesa per persona empleada i, a canvi, suposa uns costos molt elevats i provoca un notable malestar. No és el millor negoci del planeta.

Diu la dita catalana que «Déu nos en guard d’un ja està fet». Si Catalunya pogués tirar uns quants anys enrere i impedir l’allau turística amb una vareta màgica, és probable que s’hagués estalviat efectes com la dimensió del fenomen migratori, que va allà on hi ha feina. I amb ell, la pressió sobre l’ús social del català al carrer i al bar de la cantonada.

Però el viatge enrere en el temps només funciona a les pel·lícules. El turisme és aquí, és creixent, i tots els que se’n beneficien defensen enèrgicament les seves virtuts. Ja que no es pot eliminar el què, els esforços s’han de centrar en el quant i en el com. El que no pot continuar passant és que paguem entre tots una factura que valdria la pena quantificar amb precisió, per fer un bon càlcul de costos i rendiments. Per saber si és un bon o un mal negoci.

Manresa és l’hòstia

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Les coses bones eren «molt de Manresa» en la propaganda de l’Ajuntament, encara que se’n trobessin d’idèntiques per tot el país. Reciclar, bé, exemple, era «molt de Manresa», malgrat que un munt de poblacions amb contenidors «intel·ligents» (i bosses per terra) podrien dir el mateix. Però l’eslògan ha topat amb la competència abassegadora d’un gran banc espanyol. «És molt del BBVA que...», diu la campanya que busca fer aparèixer com a simpàtica l’escena del peix gros que menja el petit.

Els serveis de comunicació de l’entitat financera han cremat el «molt de» i el govern de Manresa ha presentat una nova proposta: «Manresa, +Benparida». Del «molt» al «més». Més que qui? Que les ciutats sense uns elàstics tan llargs per ser tibats? La cosa no va per aquí, sinó per «més que abans», quan no estaven en marxa les fenomenals iniciatives del mandat municipal: Pont Nou, Anònima, Guimerà, Fàbrica Nova.

He buscat «benparit/da» al diccionari normatiu i no hi apareix. L’Optimot, servei de consultes lingüístiques de la Generalitat, tampoc no en sap res. Ni l’«esAdir» del 3cat. Potser perquè és una expressió «molt de Manresa», com diu l’alcalde? O potser allò molt manresà és escriure-ho junt? Separat, en dues paraules, en trobem referències als diccionaris de sinònims. Segons el de M. Teresa Espinalt, pot equivaldre a bo, a ben plantat o a simpàtic. El de Softcatalà es desborda: boníssim, espatarrant, fabulós, magnífic, llampant, i altres adjectius superqualificatius.

Això de «benparit», ¿no és argot vulgar, antònim de «malparit»? Fa per a una institució seriosa? No pateixin, que si no està prou dignificat ho estarà de seguida. Llegeixo al web de la Corpo una notícia del 13 de maig: «Comença el «Ben parit», el nou talent show de 3Cat. Per fer-lo realitat, busquem joves entre 18 i 30 anys amb talent i ganes de passar-ho genial. Si tens un projecte creatiu (hi podeu participar sols o en grup), aquest és el teu moment.» Quan es comenci a veure per la petita pantalla l’expressió quedarà beneïda, santificada i indiscutiblement nacionalitzada.

Manresa, més «benparida». Més que qui? Que els guanyadors d’un talent show de la televisió pública nacional? Potser tot encaixaria si la gran final del concurs s’enregistrés a la nau de l’Anònima. O a l’església de Sant Francesc.

(Postdata: «Ésser l’hòstia: esser el súmmum, d’allò que no hi ha». DIEC2.)