Estic notablement fastiguejat i encadenat als antiàcids per l’excés de bilis i vinagre que destil·la la campanya electoral. Quan la ràdio matinal vomita les frases més insultants dels mítings del vespre anterior, em puja l’agror de l’estómac a la boca i em poso a prémer botons per canviar d’emissora, però sembla que es posin d’acord per fer-ho totes al mateix temps, que manera que acabo entre la música clàssica i el rock (cadascú és de la seva generació).
Si us plau, donin-me una bona raó per votar una gent que es comporta d’aquesta manera execrable, i també una raó per escoltar emissores que seleccionen amb entusiasme la merda més pudent entre les frases dels discursos. Això sí, després faran bonics comentaris lamentant el to de la campanya.
Sé que moltes persones comparteixen aquests sentiments i en treuen la conclusió que «ja s’ho faran», però fa temps vaig imposar-me participar en totes les eleccions. És una adaptació electoral del «jo, pecador» de la missa catòlica, allà on diu «he pecat de pensament, paraula, obra i omissió». Atenció a la darrera paraula: «omissió». El Vaticà la va afegir el 1970 en la reforma litúrgica derivada del concili, i recollia un missatge transparent: no n’hi ha prou amb «no fer pecats», també cal fer el bé quan se’n té l’oportunitat, i reflexionar sobre les conseqüències de no actuar. La idea és perfectament traslladable a l’ètica laica, fins i tot a l’agnòstica i a l’atea. Quan es convoquen eleccions obliga a preguntar-se: què passa si no voto? I si guanyen els més fatigosos perquè jo no he votat als que ho són una mica menys?
Per ser conseqüent m’hauria d’interessar per la campanya, però hauria de saber la manera d’esquivar les baralles tavernàries que m’impulsen a fugir-ne. Qui sap si entrenant el cervell per filtrar el que hi entra sense permís aconseguiré prescindir de la bromera, centrar-me en els continguts més profunds de les propostes dels partits –i en el seu historial– i fer una tria argumentada. Però no és gens fàcil quan una colla de pallassos lamentables destorba l’estudi.
Als mítings, qui la diu més grossa és el més aplaudit. A les xarxes, com més sagnant és la ganivetada més es lloa i es comparteix. La fera es retroalimenta, però a fora de les bombolles d’autoreferència hi ha un munt de ciutadans seriosos que intenten decidir a partir d’idees i no d’esgarips. Si us plau, caps de campanya, no ens amarguin l’existència. Abaixin el volum.
(Publicat a Regió7 el 17/11/2026. La imatge és IA, naturalment)
