(Per si se l'han perdut, aquest és l'article de Regió7 de dimarts passat)
Durant segles es va creure que les mans dels reis tenien el poder de guarir els escrofulosos. La pràctica data del segle onzè, es va arrossegar fins el dinovè i registra excessos com el de Lluís XIV de Fraça, el «rei sol», que va tocar mil sis-centes galtes per la Pasqua del 1680. (Voltaire va ironitzar que una amant del monarca havia mort d’aquesta malaltia, tot i el molt que l’havia «tocat».) La fe en el toc reial tenia dos fonaments: la creença que els reis ho eren «per la gràcia de Déu», de manera que el cel els atorgava poders especials, i el fet que l’escròfula sovint remetia per ella sola al cap d’un temps, amb toc o sense.
Modernament als reis se’ls van deixar d’atribuir capacitats sanadores, però es continuava confiant en el seu poder de resoldre situacions desastroses i necessitats peremptòries. La setmana passada Marc Marcè recordava en aquesta pàgina la visita d’Alfons XIII a Manresa després dels aiguats del 12 d’octubre del 1907, quan el Cardener va sortir de mare, va malmetre una pila de fàbriques i va arrossegar ponts. El Borbó va ser rebut amb entusiasme per les autoritats i els ciutadans, i les forces vives es van esforçar perquè s’endugués una impressió favorable. Uns i altres buscaven les ajudes econòmiques del Govern central, el president del qual, Antonio Maura, formava part de la comitiva. Igual com segles enrere els súbdits esperaven que el rei els guarís una malaltia tocant-los la pell, al segle passat confiaven que el reial seguici d’autoritats operés prodigis per via del Butlletí Oficial de l’Estat.
Però ja no som al segle desè, ni al 1680, ni tant sols al 1907. Diumenge Felip VI i els presidents dels governs central i autonòmic van presentar-se a la zona zero de les inundacions valencianes i la gent, en lloc d’agenollar-se, els va llançar insults i fang. Que la màxima representació de l’Estat aparegui a preguntar «com esteu?», en un poble que espera ajuda des de fa cinc dies, potser funcionava quan els de baix ens pensàvem que tot el que vingués de dalt era per generositat libèrrima, però hores d’ara creiem que els poders públics tenen el deure de mobilitzar-se des del minut zero per rescatar persones, obrir carreteres, treure fang, portar aigua i menjar, restablir els serveis, ajudar a reconstruir, etcètera. Aquest és el nostre dret. Si el que veiem arribar és una la desfilada de cotxes oficials a misses dites, ens emprenyem.