El
papu és un «ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures»,
diu el diccionari. Com si els ciutadans fóssim infants de guarderia,
cada vegada que s’acosten eleccions algú ens fa por amb el papu de
les pensions insostenibles, neguitejant els que en som perceptors i
als que ja fan tard per contractar plans privats. El cert, tanmateix,
és que sento parlar de la famosa crisi del sistema gairebé des que
tinc memòria i, per descomptat, des dels primers anys d’escriure
en aquest diari, aviat en farà cinquanta. El que cobraven els
pensionistes sempre estava a punt de superar per molt el que
aportaven les cotitzacions i la fallida era qüestió de poc temps.
Les negres prediccions es basaven en xifres certes, però el to
apocalíptic anava a càrrec dels comercialitzadors de plans privats.
Un amic amant de la costa brava s’hi va comprar un apartament no
només per anar-hi sinó perquè «em pagarà la jubilació quan la
seguretat social s’enfonsi». La professió del meu amic era la de
director de sucursal bancària, així que la seva opinió em mereixia
un cert crèdit. Però els anys passaven i el sistema aguantava. Amb
reformes, això sí: a mesura que creixia el pes de la partida dins
els pressupostos de l’Estat s’endurien les condicions d’accés,
tant en anys de cotització i com en la fórmula de càlcul, però
sempre amb un ritme d’implantació que permetés als cotitzants
veure-les a venir. Es va signar el Pacte de Toledo que creava la
«guardiola de les pensions», però és un nom: és el conjunt de la
hisenda pública el que garanteix els pagaments d’una manera o
altra. L’expresident Rodríguez Zapatero pot certificar que amb les
pensions no s’hi juga: les va congelar per imperatiu europeu durant
la crisi del deute i va perdre les eleccions. I als governants
actuals els hauríem de castigar per no corregir l’IRPF segons la
inflació; una minva menuda, però minva al capdavall. Res a veure,
en tot cas, amb l’esgarrifança que ens ha provocat Vox en afirmar
que el sistema està trencat i és un «zombi», i el PP en reblar el
clau pronosticant un «col·lapse» imminent. Feijóo ha hagut de
sortir a proclamar que «les pensions són innegociables» i a
garantir-ne el poder adquisitiu, perquè l’escàndol amenaçava amb
rebaixar les seves expectatives electorals. Vox té un vot més jove,
però el dels populars és força més gran. La dreta critica Sánchez
perquè hi suca pa amb ganes, però ha de reconèixer que s’ha
embardissat tota sola.
(Publicat a Regió7 el 17/10/2026)