Ara que Gaza ja ha fet desenes de milers de morts.
Ara que Gaza ja és una ruïna integral.
Ara que Hezbolla està escapçada, disminuïda i els seus barris, trencats per les bombes.
Ara que els palestins de Cisjordània viuen terroritzats.
Ara que l'Iran no sap d'on li vindran les properes patacades...
Ara Netanyahu li regala al seu amic Donald Trump un alto el foc perquè comenci la presidència amb un maldecap menys.
"En el dia de hoy, vencido y desarmado...". També en deien pau.
.jpg)
Atenció a aquesta notícia de Regió7: .«Puigcerdà tapa els escocells que no tenen arbre per evitar ensopegades» S’acompanya amb la fotografia reproduïda aquí al damunt.
És una bona iniciativa i l’Ajuntament de Manresa hauria d’estudiar si la fa seva. El de Manresa i el de qualsevol altre municipi on els forats traïdors amenacin els vianants.
Però la fotografia mereix una mirada més detallada.
En primer terme es veu un escocell rodó amb una tapa metàl·lica reixada que deixa un forat al mig, el qual ha estat al seu torn cobert per aconseguir una superfície llisa.
I més enrere es veu un escocell amb el seu arbre. Aquí el detall:
Fixin-se que també té la corresponent tapa reixada al voltant del forat per on surt i creix el tronc. Aquesta tapa permet que l’aigua de la pluja, o del rec quan la sequera ho permet, penetri a la terra i alimenti les arrels, però impedeix que vianants despistats s’hi fiquin de peus.
Els vianants guanyen seguretat sense que l’arbre pateixi cap mancança i la imatge del carrer queda més endreçada.
Els carrers de Manresa són plens d’escocells, tant habitats com deshabitats. N’hi ha de ben cuidats i n’hi ha que conviden a l’ensopegada. No deu costar tant fer-ho bé a tot arreu.
Els bons propòsits de lluitar contra l’escalfament global o, si més no, reduir la part de responsabilitat atribuïble a l’activitat humana, estan sent poc efectius. No hi ha setmana que no es divulguin indicadors inquietants. L’atmosfera s’escalfa, el mar s’escalfa, i la reducció del casquet de gel del Pol Nord obre interessants dreceres per al pas dels grans vaixells mercants.
Donald Trump, que la setmana que ve serà president de dret però ja avança resolucions, vol comprar l’illa de Groenlàndia per tenir dos peus en l’enclavament àrtic. Els Estats Units ja posseeix Alaska, i amb Groenlàndia, i amb el Canadà sota control, dominaria la meitat del cercle. L’altra meitat continuaria en mans de Rússia, que s’ha afanyat a recordar-ne l’interès estratègic. L’oceà més fred pot ser un dels camps de batalla de la nova guerra freda.
Per a Trump el desglaç de l’Àrtic és una oportunitat econòmica i geoestratègica, per als científics és una senyal d’alarma sobre el canvi climàtic que convé no menystenir. El desglaç del casquet polar àrtic no farà pujar el nivell del mar, de la mateixa manera que quan es fonen els glaçons no es desborda la copa de gintònic. Però hi ha altres amenaces.
Groenlàndia és una illa, terra ferma coberta de gel en un 80%, amb gruixos de fins a tres quilòmetres. El seu desglaç sí que fa pujar el nivell del mar, ja que és com afegir més glaçons a la copa. D’altra banda, el desglaç de l’Àrtic amenaça de canviar els grans corrents marins que temperen els oceans, i Europa podria quedar-se sense el benèfic corrent del Golf que suavitza la temperatura de les costes a l’hivern. Però la gran inundació, si arriba, serà de la ma de l’Antàrtida. Allà si que hi ha glaçons per desbordar totes les copes de la festa. Arribarà? Si insistim, podem contribuir-hi.
Són coses molt importants, perquè ens hi va el model de vida de moltíssima gent. Però quan l’ase no vol beure, ja pots xiular. El vent ressec del desert de Mohave ha convertit Los Angeles en un infern de foc, mort i destrucció, però quan els científics han començat a assenyalar la part de culpa del canvi climàtic, el trumpisme s’ha afanyat a obrir una guerra de retrets amb les autoritats de Califòrnia. Una maniobra per canviar el focus i allunyar-lo de la zona que els resulta incòmode. No fos cas que es qüestionés la política d’incrementar l’extracció de petroli.
De totes maneres, canvis climàtics n’hi ha hagut uns quants en la història de la Humanitat. Un d’espectacular va convertir el Sàhara, que era més o menys verd, en l’actual desert. La gent en va marxar i una part es va instal·lar a les vores del riu Nil. Així va néixer l’Antic Egipte. Sense aquell canvi climàtic potser no haurien existit ni els faraons, ni les piràmides, ni el bust de Nefertiti. Els humans ens hem adaptat a tota mena de circumstàncies, potser més que qualsevol espècie, però això no serveix de consol a les famílies californianes que han vist cremar casa seva, o a la gent de Paiporta.
Fa milers d’anys el Sàhara era una gran extensió de terra fèrtil, amb arbres, gramínies i una varietat d’animals. Que es convertís en l’actual desert no va ser culpa de la modesta xifra d’humans que hi vivien, sinó dels cicles del clima planetari.
A mesura que l’herba escassejava, els saharians van anar marxant i una part d’ells va instal·lar-se al costat d’un gran riu que mai no s’assecava i que cada any fertilitzava les vores amb oportunes inundacions. És així com la desertització del Sàhara va precipitar el naixement de l’Antic Egipte. Sense aquell canvi climàtic avui no ens extasiaríem davant les piràmides, la vall dels reis, el tresor de Tutankamon, el bust de Nefertiti i els jeroglífics.
No sabem quants habitants del Sàhara van migrar en totes direccions per la sequera i quants no van ser-hi a temps, però en aquella època agafar els trapaus i tocar el dos era força més senzill que ara, perquè els trapaus a agafar eren escassos. Avui els que fugen dels estralls del clima sovint deixen enrere la hisenda –la casa, les eines, l’empresa...– que els ha costat una vida d’esforços. Li passa a la gent rica i famosa, com les estrelles de Hollywood que han vist cremar les seves mansions als incendis de Los Angeles (Paris Hilton, Leo di Caprio, Adam Brody, Billy Crystal, James Woods i molts altres), i també li passa a la gent modesta, com els afectats per les inundacions de l’Horta valenciana.
L’amenaça d’uns meteors destructius cada cop més intensos i sovintejats planteja desafiaments complexos. La DANA, per exemple, ha portat a qüestionar els mapes de zones inundables, i ja circula l’estimació que dos milions de llars espanyoles s’haurien de desplaçar per estar del tot segures. Com es gestiona una migració d’aquestes dimensions? Probablement no es gestionarà, sinó que les advertències es titllaran d’exagerades. Digues-li a algú que ha de deixar la plana pels turons o el litoral per l’altiplà «per si de cas»: et respondrà que li paguis la casa nova i una indemnització ben sucosa per tornar a començar.
Diuen que els incendis forestals són ferotges quan coincideixen els tres 30: Més de 30 graus, menys de 30% d’humitat i vents de més de 30 km/h. A Los Angeles mancava l’element temperatura però es va desfermar l’infern només amb el vent i la sequera. Culpa de l’impacte humà en el clima? Tant si ho és com si no, hem de prendre les decisions comptant que l’impossible cada cop és més possible.
(L’article de dijous a Regió7, per si se’l van perdre)
La democràcia a Europa té un problema de confiança perquè molta gent no la veu com un fi en sí mateix, sinó com una eina per aconseguir el benestar material o emocional. Si no funciona, se’n prescindeix. Una minoria pensa que el govern del poble és el bé suprem i la base irrenunciable de la política, indestriable de la llibertat i la dignitat humana, però és més general la visió utilitària, que ens permet canviar-la per l’autoritarisme igual com canviem el paracetamol per l'ibuprofèn si no ens soluciona el mal de cap.
Alhora, hem deixat de mirar el món amb curiositat i criteri i ens hem tornat addictes al pinso de les pantalles, que subministren missatges de pura propaganda a través de canals cada vegada més concentrats en més poques mans de poder creixent i alarmant. Els reis de les xarxes decideixen quines notícies hem de rebre i quins comentaris llegirem abans que els altres, i tot en nom de la llibertat.
Si això passa a l’anomenat món lliure, a la resta del planeta les forces triomfants de l’autoritarisme són liderades per la Xina, que ha creat un imperi neocolonial a base de compres i inversions a tots els continents. Es prepara una confrontació entre Pequín i Washington pel control de les grans rutes i les matèries primeres estratègiques, que tant pot ser freda com calenta, mentre Ucraïna ens recorda que l’impossible ha deixat de ser-ho.
Les situacions de tensió generen temor. Els ciutadans busquem certeses i bases sòlides on agafar-nos, i la propagada del club de propietaris de la veritat ens subministrarà receptes autoritàries, ultranacionalistes i xenòfobes. És un club d’amics de Donald Trump, ja que tots se n’han fet, inclosos els que en deien pestes. Les tecnològiques de l’algoritme s’inclinen davant l’emperador. També els grans industrials alemanys que renegaven de Hitler van córrer a retre-li homenatge quan fou nomenat canceller.
La complicitat de Donald Trump i Elon Musk és només el primer pas, el signe premonitori del que ens cau al damunt. Un populista autoritari i agressiu és al timó de la primera potència i l’home més ric del món al ministeri de propaganda. Alguns governants europeus han fet sonar les alarmes, però a d’altres els agrada la perspectiva. Com dèiem al principi, la fe en la democràcia és un bé més escàs que no sembla. La pregunta «per a què em serveix» ens assenyala la causa de la seva extrema fragilitat.
La distòpia està servida.
1: Estació d’autobusos.
Una diferència notable entre un país de primera i un de tercera és l’endreça.
Manresa desendreçada, Catalunya desendreçada. Trobaríem exemples a carretades.
Grans anuncis de futurs esplendorosos i serveis quotidians defectuosos.
Atenció a aquest reportatge de Regió7: L’estació d'autobusos de Manresa, decadent i deixada 40 anys després. La manca de manteniment dels darrers temps ha fet que l’equipament pateixi greus mancances de tot tipus.
Fa angúnia, fa basarda, fa por.
L’equipament és de la Generalitat, que ha encarregat la gestió a l’empresa concessionària del bus urbà de Manresa. L’Ajuntament es queixa de la deixadesa, però no se l’escolten gaire.
Una estació d’autobusos és un lloc potencialment inhòspit, però no cal que ho sigui tant. El fet de viatjar ja és prou estressant; al menys, que l’espera sigui mínimament agradable.
2: Sant Domènec.
L’Ajuntament es planteja eliminar la font decorativa de la plaça de Sant Domènec per posar les coses més difícils al grupet que s’asseu als bancs per consumir alcohol i fer barrila.
D’això se’n diu matar mosques a canonades.
Per quatre brètols es canviara la configuració de la plaça més cèntrica de la ciutat. I què faran els alegres companys de l’ampolla? S’adaptaran ràpidament a la nova configuració.
I si no troben on seure a Sant Domènec, s’asseuran a Fius i Palà.
Hi ha una ordenança municipal que prohibeix consumir begudes alcohòliques al carrer (excepte a les terrasses). Diu «És prohibit el consum de begudes alcohòliques en els espais públics, a excepció que tingui lloc en establiments i altres espais reservats expressament per a aquella finalitat".
Afegeix: «Estarà especialment sancionat el consum de begudes alcohòliques en els espais públics quan pugui alterar la convivència ciutadana».
Sanció econòmica entre 300 i 600 euros. Cada vegada que els enxampin. I quan acumulin impagaments, embargaments. O és que als ciutadans no ens posen multes de circulació i ens empaiten fins la tomba perquè paguem?
La incapacitat de fer complir l’ordenança contra l’alcohol al carrer ens abocarà a remodelar tota una plaça?
Aquestes dues frases són de Ramon Bacardit Reguant i es poden llegir a la mateixa edició d'avui de Regió7.
"Junts exigeix a Marc Aloy que deixi de banda "el victimisme oportunista i les pràctiques de mala política basades a manipular la informació i atacar constantment l’oposició". Informació sobre la reincidència, pàgina 4. Al web: https://www.regio7.cat/manresa/2025/01/08/junts-per-manresa-acusa-lalcalde-113200291.html
"La carta als Reis que he fet demanava una ciutat que bategui a la una, com una sola comunitat cívica, amb uns valors compartits i defensats per tots els ciutadans". Article d'opinió a la pàgina 17. Al web: https://www.regio7.cat/opinio/2025/01/09/any-nou-manresa-vida-nova-113216430.html
Una mateixa edició, un mateix regidor, cap de l'oposició, i dues actituds: la cooperativa i la polaritzadora.
Coses de la política.
"
Ens agrada que hi hagi reis, per molt que presumim de republicans. És una tradició arrelada que forma part de la memòria històrica que ens han explicat (la memòria històrica sempre és explicada; els qui la recuperen malden per narrar la que altres han amagat). Una història de reis, batalles, conquestes, imperis, passats gloriosos, peixos amb les quatre barres a les escates, Jaume I conquerint València i Mallorca i Pere III concedint la Séquia a Manresa.
A l’expresident d’Estats Units Jimmy Carter li organitzen un funeral d’Estat amb sis dies de cerimònies, res a envejar al comiat d’Elisabet II al Regne Unit. Com si hagués estat el rei dels estatunidencs, un monarca elegit per sufragi universal. La diferència amb les corones hereditàries és que els ciutadans no tenen excusa quan els surt rave. Però llavors el poden canviar.
Ens agraden els reis sempre que siguin perfectes. Quan acumulen espifiades, els girem l’esquena i la institució corre perill: li ho poden preguntar a un tal Joan Carles. Els d’Orient ho són, de perfectes, per definició. Són sants i son màgics: què més vols?
A banda d’aquests personatges tant especials, l’habitual és que les nacions prefereixin veure en el rei algú «dels nostres». Els procedents de l’estranger, que han estat molts a la història d’Europa, corren el perill de ser rebutjats si no s’integren o ho fan veure. Jordi V del Regne Unit era net de la reina Victòria i del seu consort, un príncep alemany del qual va heretar el cognom; el 1917 va canviar-lo pel de Windsor, per l’històric castell i residència reial del mateix nom. No convenia recordar les arrels germàniques en plena Primera Guerra Mundial.
La monarquia espanyola obté força menys acceptació a Catalunya que a Espanya, i no costa gaire d’endevinar que la causa és justament la seva espanyolitat. El baix moment de l’independentisme no ens ha d’enganyar: el sentiment nacional català és fort. Potser acceptaria un rei propi si fos perfecte, decoratiu i catalaníssim, però les butllofes pel discurs del 3 d’Octubre encara couen.
Regió7 publica avui un il·lustratiu informe sobre la diferència de sou entre els treballadors espanyols i extracomunitaris a Manresa. La diferència és notable: «El salari brut mitjà de les persones extracomunitàries a Manresa era, el 2023, de 18.150,34 euros anuals, 11.244,06 menys que els de nacionalitat espanyola».
No és una situació exclusiva de Manresa, tot i que a la ciutat la diferència és superior a la mitjana catalana. Aquesta és de 21.490 euros per als extracomunitaris, deu mil menys que per als espanyols. Els estrangers manresans estan més mal pagats que els catalans. Són els més pobres d’una ciutat pobra.
Se sol dir que els immigrants cobren menys perquè es concentren en el sector dels serveis, que és el més mal pagat. És el que m’ha dit aquest matí la joguina d’IA de cal Musk, que respon generalitats a preguntes concretes. Però l’estadística que comentem diu que el salari mitjà del sector serveis a Manresa és un 97% del salari mitjà general. No hi ha tanta diferència! La qüestió és que dins dels serveis hi ha feines i feines, i hi ha sous i sous.
I també hi ha estrangers i estrangers. Al conjunt de Catalunya, el grup més ben pagat és el dels estrangers comunitaris, els procedents d’altres Estats de la Unió Europea. Aquests cobren més que els de nacionalitat espanyola. I molt més que els extracomunitaris.
Per això als extracomunitaris els anomenem immigrants i als comunitaris, «expats».
Em ronda pel cap una pregunta: els immigrants cobren menys perquè fan feines mal pagades, o les seves feines estan mal pagades perquè les realitzen immigrants disposats al que sigui?
(Article publicat dissabte a Regió7)
Escriu el columnista Tim Dowling a The Guardian: «En aquests dies només tinc una regla pel que fa als propòsits d'any nou: no anotar-los sota cap circumstància. Ni a les xarxes socials, ni en un post-it enganxat al mirall del bany ni a l’aplicació de notes del telèfon mòbil. Les probabilitats que no compliu els vostres propòsits són molt altes, però mentre no els anoteu, seran igualment altes les probabilitats de no recordar-vos-en quan arribi el proper Cap d’Any.»
Per què són tant difícils de complir els propòsits per a l’any que comença? Potser perquè sovint els formulem amb el cervell condicionat per l’alcohol i l’entorn festiu, una combinació que aboca a l’excés d’autoconfiança. En plena eufòria ens creiem capaços d’aprovar velles assignatures pendents amb una ma a la galta. L’endemà els vapors de l’alcohol s’han esbravat i de la festa en queden els plats bruts, el confeti per escombrar, potser una certa caparra, i una percepció més precisa sobre les pròpies capacitats.
Però segurament existeix una altra causa: L’any nou no ens porta vida nova perquè el salt de data de desembre a gener és molt artificial. La natura no s’altera gens ni mica pel fet que canviem una xifra del calendari. A l’altre costat de la pàgina hi fa el mateix fred, ens maltracten dels mateixos dolors, la mainada va a la mateixa escola, ens espera la mateixa feina i percebem la mateixa falta de llums en els qui ens haurien d’il·luminar. És cert que les administracions enceten període pressupostari i que s’incrementen algunes tarifes, però són el que dèiem: artificialitats derivades del gran artifici que és el calendari heretat de l’antiga Roma.
Els babilonis, els antics grecs i els primers romans començaven l’any al març, quan la natura es desvetllava. A les societats actuals ens deixondim al setembre, després de la migdiada estival. És llavors quan la mainada canvia de curs o d’escola, per posar un exemple. És el moment del reinici. Els bons propòsits de canvi personal, des d’abandonar el tabac fins escriure una novel·la, estaran més ben enquadrats en el calendari dels cursos que en el dels anys. I potser també els pressupostos de les administracions i les tarifes dels serveis haurien de renovar-se a l’equinocci de tardor i no al solstici d’hivern, però aquestes figues són d’un altre paner.
Des d’avui, a cremar. Hi ha un excés de carburant als dipòsits de l’organisme i els l’hem de treure del damunt.
Com que Catalunya és un gresol, vam començar la Nit de Nadal, celebració importada, amb un sopar notable i la primera ingesta de torrons i cava. Va seguir el dinar pantagruèlic del dia de Nadal, enllaçat amb un berenar-sopar a la mateixa taula, de la que només ens aixequem per anar al vàter. L’endemà va ser el dia dels canelons i d’uns quants requisits més, perquè cada àpat és en una casa i amb un grup diferent i els amfitrions (l’amfitriona, no ens enganyem) volen quedar bé.
Sense temps per fer-ho baixar, tot esgotant els tàpers de la teca sobrera dels dies anteriors (poca verdura, oi?), arriba la nit de Cap d’Any, una nova clatellada als nivells de colesterol i a la butxaca (llagostins frescos a 250 euros el quilo). L’endemà toca completar el circuït de visites o recepcions amb els parents pendents o amb els veïns de la segona residència.
S’ha acabat? No, queda el torell de Reis, amb la seva fava, la seva figureta, la seva corona de cartolina i el verset mal rimat del tipus «Si la fava tu has trobat / paga el tortell sens recança / i no perdis l’esperança / car seràs afortunat. / I si et surt la figureta / no et quedarà més remei / que ser coronat com a rei / d’aquesta festa distreta». Saben quantes calories porta, el massapà? Quasi tantes com el torró d’ametlla.
I punt i final. Amb el tortell i el brindis pel comensal coronat s’acaba el periple gastronòmic, més gormand que gurmet, d’aquestes festes hivernals, i ara toca compensar les calories ingerides en excés. No cal ser dietista per conèixer els dos mètodes complementaris: cremar-les amb exercici físic i reduir-ne la ingesta perquè el cos les vagi a buscar en els greixos sobrants acumulats. Per cremar cent grams de torró cal caminar de pressa durant dues hores, fer fúting durant 38 minuts, o tres quarts d’hora de bicicleta. Si els fa una mandra insuperable, l’alternativa és la restricció alimentària, que no significa passar gana sinó quedar-se amb les ganes.
Ja m’entenen, no cal que els ho expliqui.
Fins ara m’he entès sense problemes amb els nous contenidors de brossa, però dec formar part de l’excepció, perquè no paro de veure imatges de bosses amuntegades a la vorera, i això significa que el sistema no rutlla igual de bé per a tothom. Cal estudiar l’abast i les causes de la mancança, però mentre s’investiga podem formular hipòtesis.
Primera: Contenidors plens, una sospita alimentada per l’experiència. Però des del canvi de sistema he vist moltes bosses al costat de recipients que no sobreeixien.
Segona: Ciutadans que ignoren el canvi. No van rebre el fulletó, no van veure els cartells, no els ho va dir cap veí, no llegeixen aquest diari, no veuen ni escolten la tele i la ràdio locals, a les seves xarxes no se’n parla. Quan arriba el moment s’estranyen de no poder obrir el contenidor com sempre, deixen la bossa a terra i se’n van.
Tercera: Persones correctament informades que quan han baixat les bosses s’han descuidat la targeta, per falta de costum. Entre repetir el viatge o confiar que els escombriaires ja ho recolliran, han triat la segona opció. Segur que no trigaran a incorporar el nou hàbit.
Quarta: Un sol dia de contenidor gris a la setmana és insuficient i cal replantejar-ho. Aquesta és una queixa molt estesa, ja que molts no acaben d’entendre el sentit i la utilitat de la limitació.
I la darrera: Hi ha un cert nombre de persones que no tenen ni han han tingut mai cap interès en fer-ho bé. Es desentenen de l’esforç col·lectiu per incrementar el percentatge de brossa reciclada i disminuir la quantitat que es malmet inútilment a l’abocador.
Són els tradicionals experts en l’equació de l’avantatge infinit, una senzilla operació aritmètica que es formula amb el següent enunciat: tots els drets dividits per zero deures.
Es queden tan tranquils perquè les bosses, les capses, els trastos, fins i tot les peces de roba bruta i els matalassos tacats, que abandonen a l’indret dels contenidors, tard o d’hora desapareixen, ja que uns empleats de la neteja els recullen a ma i els llancen en un camió. Empleats que paguem entre tots amb la taxa d’escombraries. Però fins l’hora en què passen i actuen, les voreres pinten un quadre de ciutat bruta que la majoria de ciutadans no ens mereixem.
Contra els contenidors intel·ligents, els insolidaris espavilats. Tenir gent d’aquesta mena és «molt de Manresa». I molt de la resta del país. I del planeta, per poc que ens hi fixem.
Al llit. Vell i malalt, després d’una penosa agonia, a punt de complir 83 anys, dels quals gairebé quaranta com a governant dictatorial de l’Estat espanyol.
El govern commemora (celebra?) la data en què Franco va morir al llit i es va posar en marxa el procediment successori.
Perquè el desmuntatge del franquisme va ser conseqüència de la mort de Franco. No va caure per una revolució democràtica. No va caure per la pressió de les democràcies europees o occidentals en general. No va caure per cap vaga general. No va caure per l’alçament de la quasi inexistent oficialitat progressista dels exèrcits.
No va caure per impopularitat manifesta. Hi havia antifranquisme, és cert, però encara hi havia més conformitat amb un estat de coses que proporcionava altes dosis de seguretat i confiança en el futur econòmic de les famílies. Hi havia feina i consumisme.
No s’enyora allò que no s’ha viscut. La darrera experiència democràtica espanyola havia ocupat un breu moment entre 1931 i 1936, i va acabar com el rosari de l’aurora.
Un cop mort al llit el dictador, encara van seguir uns quants mesos de franquisme sense Franco fins que el rei va nomenar Suárez per fer una transició controlada que no passés comptes. Amb l’amnistia el franquisme persistent també es va perdonar a si mateix. I a tothom li va semblar bé, perquè l’actitud cap al poder era d’un conformisme natural educat al llarg de quatre dècades. De fet, moltes més, perquè la república va ser un parèntesi excepcional.
Després, un cop tastat el gust de la llibertat política, el debat pluripartidisme, les eleccions, la cultura sense (tanta) censura, etcètera, la mateixa població que havia estat conformista es va revoltar contra l’intent de fer marxa enrere del cop d’estat del 1981. Però això va ser després. El 1974, fa mig segle, quan Franco acumulava fallades orgàniques, la majoria de la població espanyola era del parer de no complicar-se la vida amb aventures polítiques i esperar instruccions de l'autoritat competent.
A Manresa els comerços es queixen que l’alternativa a la desapareguda pista de gel de Sant Domènec no funciona, que els escenaris i la carpa no animen tant la cèntrica plaça, per molt que hi posin el rètol de «plaça de Nadal». S’ha despullat el sant sense prou roba per tornar-lo a vestir.
Per començar, on s’és vista una «plaça de Nadal» sense arbre?
A la pel·lícula «Sol a casa 2: Perdut a Nova York» els pares del petit Kevin es pregunten on es deu haver ficat. Quan recorden que li agrada molt el Nadal, ja tenen la resposta: se’n van de pet a la plaça del Rockefeller Center, on hi ha un monumental avet guarnit i una pista de patinatge sobre gel, probablement la més filmada de la història.
Manresa té un avet al Kursaal i un cucurutxo amb llumetes a la plaça Major que, ho sento, ja no és el centre de la ciutat. Estic a favor de reivindicar-la i de convidar els manresans a pujar Sant Miquel amunt, però el centre és en un altre lloc. L’observació ens diu que el millor indicador de centres urbans ha estat durant dècades l’oficina principal de la Caixa. A Manresa es va fer construir un edifici a la cantonada de Muralla amb Guimerà. Després va mudar-se a la part baixa del Passeig, sempre a tocar de Sant Domènec.
Vet aquí on és el centre, malgrat els problemes d’identitat arquitectònica. Fins i tot si dubtem que sigui l’exacte punt central d’un centre mal centrat, al menys n’és espai obert més gran i capaç. El que pot acollir més gent durant més estona si li proposen bones raons per anar-hi i quedar-s’hi a badar.
Què diu? Que no s’han de maltractar els éssers vius, com els avets (i els llagostins)?
Mirin, el paper dels llibres i diaris que llegim s’obté de la fusta d’arbres tallats, generalment a la península escandinava, que es van plantar amb aquesta finalitat. Quan els tallen se’n planten més. Com es feia amb les pollancredes d’algunes comarques catalanes. I com es fa amb els avets que es cultiven i es venen cada any a les Guilleries. Avets de granja, el sacrifici dels quals no altera l’ecosistema.
Però, en fi, si tant greu ens sap podem trasplantar-ne un de viu i deixar-lo tot l’any al mig de la plaça. Que creixi. Per Nadal s’engalana amb llums i adorns de coloraines, i es canta «Oh arbre sant» al seu voltant. Si ho volen laic poden cantar la lletra alemanya, «Oh tannenbaum». Un tannenbaum és, literalment, un avet.
I si fa fred, «El desembre congelat». Serà per opcions de repertori!
L’audiència televisiva espanyola avança cap al bipartidisme amb el lideratge dual de TVE i Antena3, i un es pregunta si els alts directius de les dues cadenes no s’han posat d’acord per escenificar batalletes i ajudar-se mútuament a guanyar audiència en perjudici del tercer en discòrdia, que seria Tele5. O potser no hi pacte sinó estratègia de la pública, que amb els gestos de desafiament a la privada líder aconsegueix un plus d’atenció i curiositat. David Broncano s’ha deixat presentar com el desafiament d’esquerres a un Pablo Motos cada vegada més de dretes, i això li va portar espectadors des del primer dia, però s’ha d’admetre que els ha retingut. Motos s’ha deixat presentar com l’alternativa a un Broncano pedrosanchista, i poc o molt ha resistit. Pel camí ha naufragat Tele5, que ha passat de la segona a la tercera posició en els rànquings d’audiència diària, sense cap producte realment estel·lar.
La mitjanit de les campanades ha confirmat l’escenari. La raó de ser d’aquests programes és fer bona la cançó de Mecano: «Entre gritos y pitos los españolitos hacemos por una vez algo a la vez». Aquest «algo a la vez» és empassar-se els dotze grams de raïm seguint el rellotge de la Puerta del Sol a la petita pantalla. La tradició va començar durant el franquisme i va continuar en democràcia, ja que les primeres televisions privades s’hi van afegir. Si milions d’espectadors busquen aquesta imatge, i totes les grans cadenes els hi ofereixen, pescar-los depèn dels minuts precedents. Durant anys la inèrcia va afavorir la pública, fins que A3 va posar a l’ham les transparències i la pell nua de Cristina Pedroche. «A veure què porta» (o «a veure què ensenya») va ser la gran expectativa. I va funcionar, ja que la privada va alçar-se amb la primera posició. Però aquest any un munt d’espectadors han variat el focus d’interès cap a «a veure quin disbarat se li acudeix al Broncano». I ha vençut. A3 no ha reculat gaire en espectadors però TVE n’ha guanyat 1,4 milions i s’ha situat en primer lloc la nit boja del comandament a distància, quan un munt de llars alternaven l’interès per la irreverència continguda de l’andalús amb la curiositat pel diguem-ne vestit. Per a desgràcia d’A3, aquesta curiositat se satisfeia amb pocs segons, i la resta era banal. Mentrestant, Tele5 s’enfonsava en la misèria.
Aquest bipartidisme televisiu no funciona a Catalunya, on TV3 va liderar des de Montjuïc, no pas pel vestit de núvia de Laura Escánez, sinó perquè era la única opció de campanades presentades en català. Mentre que en política el catalanisme està obertament dividit, a la televisió no hi ha duopoli autonòmic. O campanades a TV3 o presentades en castellà. Més de la meitat de l’audiència va triar la segona opció, però en repartir-se entre Broncano i Pedroche, la cadena catalana va situar-se en primera posició.
Per cert: des que les retransmissions es processen per sistemes digitals ha augmentat el retard entre el moment que sonen les campanes a la Puerta del Sol o a Montjuïc, i l’instant en que les escoltem a casa. Si ho van seguir en streaming, el desfasament encara era superior.
Avui farem festa perquè a mitjanit passarem del 2024 al 2025. Però, ben mirat, poques coses hi ha més convencionals que la data del canvi d’any a Occident.
Per començar, diferents calendaris comencen l’any en dates diferents.
Els que deriven de la cultura cristiana ho fan aquesta nit, tot i que Rússia no va sincronitzar el seu calendari amb el nostre fins el 1917.
L’any xinès, que és solar i lunar alhora, comença amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern, i això ens porta a una data variable entre el 21 de gener i el 21 de febrer.
Els calendari islàmic comença el primer dia del mes de Muharram, però els seus anys duren dotze llunes, que equivalen a 354 o 355 dies, i això provoca un desfasament amb el cicle solar. Per aquest motiu les seves festes cada any s’escauen en una data diferent del nostre calendari.
Com tantes altres coses, el nostre calendari prové dels antics romans. El cert, però, és que durant segles Roma començava els anys el mes de març, dedicat justament a Mart, déu de la guerra, ja que era l’època en que s’activaven les legions i el Senat elegia els dos cònsols que havien de dirigir les campanyes.
L’expansió de l’imperi va fer que les legions cada vegada haguessin de viatjar més lluny, i s’havien de posar en marxa abans si volien fer la guerra amb bon temps. Per això van decidir que l’any consular comencés el primer de gener a partir del 153 a.C.
I per què a mitjanit? Al capdavall, en la tradició israelita el dia comença i acaba en la posta de sol, i la nit forma part del dia següent. El canvi de dia a mitjanit és un invent dels antics egipcis, els de les piràmides. Van decidir-ho per una pura qüestió simètrica amb el màxim solar del migdia.
Vet aquí, doncs, per què festegem el Cap d’Any el dia i hora que ho fem. I ara, una pregunta: si acceptéssim que Jesús va néixer un 25 de desembre, seria de l’any 1 a.C. o de l’any 1 d.C.? És a dir: Jesucrist va néixer abans de Jesucrist o després de Jesucrist?
(I no s'hi val a respondre que és "nascut del Pare abans de tots els segles" segons el Credo de la missa.)
El missatge de sant Esteve del president Salvador Illa, després de les felicitacions i agraïments de rigor, planta la següent frase a tall de fonament: «El Nadal ens recorda les arrels cristianes de la nostra societat, però també ens recorda els valors humans més universals. Pau i fraternitat.»
L’ arrencada ja ens adverteix d’una possible homilia, i la resta del missatge confirmen la sospita. Mossèn Salvador ens ajudarà a pair els canelons amb un discurs breu i fàcil de passar, que no espatlli el regust dolç de les neules ni ens desperti de l’endormiscament del cava. Si en lloc d’allargar la sobretaula hem anat a veure els Pastorets, no ens desdibuixarà del somriure amb el que hem sortit del festival d’àngels, dimonis i rabadans amb els seus acudits blancs com la neu.
La gran pregunta podria ser: cal que el president perpetri cada desembre un missatge de final d’any? L’Estatut no ho inclou entre els deures del càrrec. Però s’ha convertit en una tradició imitada per altres presidents autonòmics («no vamos a ser menos») que de fet va néixer per crear una imatge de cap d’Estat. Si l’espanyol, el rei (i abans el dictador), s’adreçava als ciutadans per exercir d’autoritat moral, aprofitant que les celebracions estoven les defenses, la màxima autoritat d’una autonomia amb aspiracions estatals es considerava obligat a fer el mateix. A veure si la forma creava realitat.
Però, ben mirat, què aporta? Com a governant el lloc on ha de retre comptes és el Parlament. I els diputats no el van triar perquè ens faci de guru, coach o terapeuta emocional, sinó perquè governi. Perquè administri el pressupost, signi decrets, elabori projectes de llei i mobilitzi energies.
«Cal que tinguem cura de la fraternitat», diu mossèn Salvador des de la trona de la televisió pública, en un entorn gòtic. La fraternitat és el tercer principi de la Revolució Francesa, però també un mandat evangèlic. L’encíclica Fratelli tutti del papa Francesc està dedicada a la fraternitat universal com a camí i alternativa a un món massa ple de guerra i d’injustícia. El president Illa s’hi apunta. «Fer una Catalunya més cívica, una Catalunya més amable i una Catalunya més pròspera comença per cadascú de nosaltres mateixos, pels petits gestos quotidians. Per respectar-nos, per escoltar-nos i per comprendre’ns.»
Amén, president.
Trobo al carrer una senyora carregada de bosses, atabalada i constantment a punt de caure perquè obre els contenidors amb el pedal, però això implica un peu a la vorera i l’altre caient al buit. Em diu que té vuitanta anys i l’angoixa un dubte existencial: «què he de fer amb la caca del gat? Perquè acumular-la tota la setmana a casa no pot ser, fa pudor».
Més tard faig una mica de cerca i m’assabento que la senyora de vuitanta anys hauria de recollir les caques una a una i llançar-les al contenidor de la fracció orgànica, que es pot obrir cada dia, però la sorra va al contenidor gris, el de rebuig no reciclable, que només es pot obrir un cop per setmana (excepte si tens gent a casa que usa bolquers). Però la senyora està acostumada a llançar sovint la sorra. Diu que fa pudor encara que en tregui la femta.
Mentre li suggereixo que demani consell a la botiga de subministraments per a mascotes que hi ha a la cantonada (és un gremi en expansió) m’explica que s’esforça a ser una bona ciutadana i fer el correcte, però cada vegada li ho posen més difícil. Afegir dificultats a l’exercici responsable de la ciutadania no és cap bona idea, però les persones de més edat ho pateixen especialment. Fa anys i anys que fan les coses d’una manera determinada i de sobte han d’aprendre a fer-les d’una altra manera. Ja és prou que no es facin un embolic amb les targetes.
No tothom és tant pacient com la bona senyora responsable i atabalada. La presència de bosses al peu dels contenidors ens diu que un cert nombre de residents han decidit que el sistema nou no fa per ells. Si no poden depositar les deixalles on toca, les abandonen a la vorera i ja passaran els del camió que les arreplega. Un vehicle i un equip humà per afegir als altres que paguem amb la taxa anual. Perquè hi ha un camió per a cada color de contenidor, i un de més a més per a les bosses que es deixen a terra i que no s’hi haurien de deixar.
En una ciutat perfecta aquest camió no existiria. Però que hi ha de ser i més que n’hi hagués, perquè la mateixa al·lèrgia a la incomoditat que ens impedeix usar els contenidors com cal també ens empeny a protestar iradament si les bosses a terra no es recullen dos cops al dia.
Ahir al vespre vaig anar a veure l’espectacle «Emociona’t: una petita bestiesa de Nadal» al Teatre Conservatori. Inclusiu, divertit, emotiu, participatiu, deu entitats, desenes de participants. Es va fer curt.
En una frase: Per coses com aquestes estic satisfet de Manresa, diguin el que siguin les enquestes.
Per no cansar, aquest és l’enllaç amb els detalls:
(Text publicat dimarts a Regió7)
Fa cinquanta anys que es va completar la carretera de Manresa a Abrera amb l’obertura al trànsit del tram de La Puda, i fa vint-i-tres anys que la Generalitat va canviar-li el nom i va fer que l’Eix del Llobregat passés per... Terrassa.
Abans la carretera de Manresa a Abrera formava part de la C-1411, que seguia el Llobregat quasi fins el seu naixement, i per això es coneixia com Eix del Llobregat. Llavors es comentava que aquesta gran ruta, de vocació europea, passava per dins dels carrers de Manresa, ja que encara no existia la ronda exterior.
Però l’1 de març del 2001 la conselleria d’Obres Públiques que dirigia Pere Macias va modificar els indicatius de les carreteres que depenien de la Generalitat, seguint criteris geomètrics: carreteres verticals, horitzontals o diagonals segons la disposició en el mapa. En el marc d’aquest canvi es va fragmentar la C-1411 i es va obrar el prodigi que un eix anomenat «del Llobregat» passés per Terrassa.
La conselleria de Macias va ajuntar el tram Abrera-Manresa de la C-1411 amb la comarcal C-1410 de Manresa a Solsona, i del conjunt en va dir C-55. El tram nord de la C-1411, de Manresa cap amunt, el va ajuntar amb l’autopista de Terrassa, que fins llavors s’anomenava A-18, i del conjunt en va dir C-16. El fet que l’autopista desemboqués a la carretera de Berga, i el posterior desdoblament d’aquesta última, van donar coherència a la denominació conjunta.
A partir d’aquest canvi es va estendre la idea que l’Eix del Llobregat ja no passava per l’antiga C-1411, malgrat que aquesta era la carretera que seguia el curs del riu, sinó per l’autopista de peatge.
Les històriques reivindicacions perquè la Generalitat modernitzés el tram sud de l’Eix del Llobregat quedaven resoltes amb un sol canvi de nom: «Ja és una autopista. Què més vols?».
Ara fins i tot la Viquipèdia assimila l’etiqueta C-16 amb el concepte d’Eix del Llobregat, i la C-55 amb «Eix del Cardener», un invent que redueix al paper de vies secundàries les seves dues meitats, malgrat que la de Manresa a Abrera la fan servir desenes de milers de bagencs per desplaçar-se cap a l’àrea metropolitana. El missatge persisteix: «Si ja teniu l’autopista, i és gratis segons com, per què voleu desdoblar la carretera?».
«Va néixer petita i ara ja és escanyolida» ha dit a aquest diari la Fina Casals, portaveu de la valenta i insistent plataforma «No més morts a la C-55». I té tota la raó.