Ni Broncano (4,8 milions d’espectadors amb Abascal i 4,3 amb Sánchez), ni Javier Ruiz (3,5 milions amb Sánchez), ni Pablo Motos (2,4 milions amb Feijóo): ara mateix, el campió periodístic del 29N és el manresà Jordi Carrillo de Albornoz Torres, més conegut com Jordi Wild, que via YouTube acumula 7 milions d’espectadors en la seva entrevista a Sánchez, 6 a la de Feijóo i 4 a la de Colau. I que en va aconseguir més de 30 milions al vídeo on deixava verd Abascal per haver-lo plantat.
The Wild Project és en Jordi i un mínim equip treballant des del seu pis de la carretera de Vic. I no és, ni de lluny, l’únic cas de comunicador autònom amb quantitats astronòmiques de subscriptors i de visionats als seus comptes. Oblidin els centenars de persones que calen als serveis informatius i als estudis d’una cadena de televisió, o el cost elevat de difondre els programes per les ones hertzianes i les plataformes de fibra: Un equipament de butxaca al menjador de casa i vet aquí que candidats a president del govern, empesos pels seus assessors, fan cua per ser-hi entrevistats.
És tot un canvi de paradigma. Aquestes noves estrelles deixen a les grans cadenes la feinada i la despesa d’aconseguir les notícies, les sèries i els espectacles, i s’escolen pels intersticis amb les seves converses difícils de classificar. Quin sentit té gastar els 1.300 milions de RTVE, els més de set-cents dels grups d’A3 i T5, o els quatre-cents de la Corpo catalana, quan es poden aconseguir audiències milionàries amb mitjans infinitament menors si es disposa d’un bon olfacte per detectar l’atractiu del sensacional?
Amb les xarxes qualsevol pot emetre bocins de televisió a la carta, de franc, i fer calaix si acumula grans audiències. El repte és obrir-se pas i aconseguir que la teva proposta sigui la seleccionada en una selva espessa on la xerrameca és eixordadora i desxifrar els algoritmes sembla un repte per a cabalistes. Els que l’encerten i premen les tecles correctes poden arribar a superar l’audiència de les grans estrelles de la ràdio i la televisió, mentre els directius dels grups de comunicació es graten el cap rumiant la manera de penetrar en aquest estrany ecosistema, el preferit pels joves amants de les sensacions fortes i les teories de la conspiració.
Ja ho deia Dylan fa seixanta anys, que els temps estan canviant.
(Publicat a Regió7 el 14/11/2026)


















