Jesucrist va néixer abans de Jesucrist? (ximpleria de Cap d'Any)

 

Avui farem festa perquè a mitjanit passarem del 2024 al 2025. Però, ben mirat, poques coses hi ha més convencionals que la data del canvi d’any a Occident.

Per començar, diferents calendaris comencen l’any en dates diferents.

Els que deriven de la cultura cristiana ho fan aquesta nit, tot i que Rússia no va sincronitzar el seu calendari amb el nostre fins el 1917.

L’any xinès, que és solar i lunar alhora, comença amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern, i això ens porta a una data variable entre el 21 de gener i el 21 de febrer.

Els calendari islàmic comença el primer dia del mes de Muharram, però els seus anys duren dotze llunes, que equivalen a 354 o 355 dies, i això provoca un desfasament amb el cicle solar. Per aquest motiu les seves festes cada any s’escauen en una data diferent del nostre calendari.

Com tantes altres coses, el nostre calendari prové dels antics romans. El cert, però, és que durant segles Roma començava els anys el mes de març, dedicat justament a Mart, déu de la guerra, ja que era l’època en que s’activaven les legions i el Senat elegia els dos cònsols que havien de dirigir les campanyes. 

L’expansió de l’imperi va fer que les legions cada vegada haguessin de viatjar més lluny, i s’havien de posar en marxa abans si volien fer la guerra amb bon temps. Per això van decidir que l’any consular comencés el primer de gener a partir del 153 a.C.

I per què a mitjanit? Al capdavall, en la tradició israelita el dia comença i acaba en la posta de sol, i la nit forma part del dia següent. El canvi de dia a mitjanit és un invent dels antics egipcis, els de les piràmides. Van decidir-ho per una pura qüestió simètrica amb el màxim solar del migdia.

Vet aquí, doncs, per què festegem el Cap d’Any el dia i hora que ho fem. I ara, una pregunta: si acceptéssim que Jesús va néixer un 25 de desembre, seria de l’any 1 a.C. o de l’any 1 d.C.? És a dir: Jesucrist va néixer abans de Jesucrist o després de Jesucrist?

(I no s'hi val a respondre que és "nascut del Pare abans de tots els segles" segons el Credo de la missa.)

Mossèn Salvador Illa predica per Sant Esteve

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte a Regió7)

El missatge de sant Esteve del president Salvador Illa, després de les felicitacions i agraïments de rigor, planta la següent frase a tall de fonament: «El Nadal ens recorda les arrels cristianes de la nostra societat, però també ens recorda els valors humans més universals. Pau i fraternitat.»

L’ arrencada ja ens adverteix d’una possible homilia, i la resta del missatge confirmen la sospita. Mossèn Salvador ens ajudarà a pair els canelons amb un discurs breu i fàcil de passar, que no espatlli el regust dolç de les neules ni ens desperti de l’endormiscament del cava. Si en lloc d’allargar la sobretaula hem anat a veure els Pastorets, no ens desdibuixarà del somriure amb el que hem sortit del festival d’àngels, dimonis i rabadans amb els seus acudits blancs com la neu.

La gran pregunta podria ser: cal que el president perpetri cada desembre un missatge de final d’any? L’Estatut no ho inclou entre els deures del càrrec. Però s’ha convertit en una tradició imitada per altres presidents autonòmics («no vamos a ser menos») que de fet va néixer per crear una imatge de cap d’Estat. Si l’espanyol, el rei (i abans el dictador), s’adreçava als ciutadans per exercir d’autoritat moral, aprofitant que les celebracions estoven les defenses, la màxima autoritat d’una autonomia amb aspiracions estatals es considerava obligat a fer el mateix. A veure si la forma creava realitat.

Però, ben mirat, què aporta? Com a governant el lloc on ha de retre comptes és el Parlament. I els diputats no el van triar perquè ens faci de guru, coach o terapeuta emocional, sinó perquè governi. Perquè administri el pressupost, signi decrets, elabori projectes de llei i mobilitzi energies.

«Cal que tinguem cura de la fraternitat», diu mossèn Salvador des de la trona de la televisió pública, en un entorn gòtic. La fraternitat és el tercer principi de la Revolució Francesa, però també un mandat evangèlic. L’encíclica Fratelli tutti del papa Francesc està dedicada a la fraternitat universal com a camí i alternativa a un món massa ple de guerra i d’injustícia. El president Illa s’hi apunta. «Fer una Catalunya més cívica, una Catalunya més amable i una Catalunya més pròspera comença per cadascú de nosaltres mateixos, pels petits gestos quotidians. Per respectar-nos, per escoltar-nos i per comprendre’ns.»

Amén, president.

L’angoixa de la senyora gran amb els contenidors tancats i la sorra del gat

 

Trobo al carrer una senyora carregada de bosses, atabalada i constantment a punt de caure perquè obre els contenidors amb el pedal, però això implica un peu a la vorera i l’altre caient al buit. Em diu que té vuitanta anys i l’angoixa un dubte existencial: «què he de fer amb la caca del gat? Perquè acumular-la tota la setmana a casa no pot ser, fa pudor».

Més tard faig una mica de cerca i m’assabento que la senyora de vuitanta anys hauria de recollir les caques una a una i llançar-les al contenidor de la fracció orgànica, que es pot obrir cada dia, però la sorra va al contenidor gris, el de rebuig no reciclable, que només es pot obrir un cop per setmana (excepte si tens gent a casa que usa bolquers). Però la senyora està acostumada a llançar sovint la sorra. Diu que fa pudor encara que en tregui la femta.

Mentre li suggereixo que demani consell a la botiga de subministraments per a mascotes que hi ha a la cantonada (és un gremi en expansió) m’explica que s’esforça a ser una bona ciutadana i fer el correcte, però cada vegada li ho posen més difícil. Afegir dificultats a l’exercici responsable de la ciutadania no és cap bona idea, però les persones de més edat ho pateixen especialment. Fa anys i anys que fan les coses d’una manera determinada i de sobte han d’aprendre a fer-les d’una altra manera. Ja és prou que no es facin un embolic amb les targetes.

No tothom és tant pacient com la bona senyora responsable i atabalada. La presència de bosses al peu dels contenidors ens diu que un cert nombre de residents han decidit que el sistema nou no fa per ells. Si no poden depositar les deixalles on toca, les abandonen a la vorera i ja passaran els del camió que les arreplega. Un vehicle i un equip humà per afegir als altres que paguem amb la taxa anual. Perquè hi ha un camió per a cada color de contenidor, i un de més a més per a les bosses que es deixen a terra i que no s’hi haurien de deixar.

En una ciutat perfecta aquest camió no existiria. Però que hi ha de ser i més que n’hi hagués, perquè la mateixa al·lèrgia a la incomoditat que ens impedeix usar els contenidors com cal també ens empeny a protestar iradament si les bosses a terra no es recullen dos cops al dia.

Satisfet de viure a la ciutat de l'Emociona't

Ho farem curt, que són festes de molta feina.

Ahir al vespre vaig anar a veure l’espectacle «Emociona’t: una petita bestiesa de Nadal» al Teatre Conservatori. Inclusiu, divertit, emotiu, participatiu, deu entitats, desenes de participants. Es va fer curt.

En una frase: Per coses com aquestes estic satisfet de Manresa, diguin el que siguin les enquestes.

Per no cansar, aquest és l’enllaç amb els detalls:

https://www.regio7.cat/cultures/2024/12/27/teatre-conservatori-manresa-espectacle-emocionat-112923422.html

El dia que es van endur el Llobregat a Terrassa (i van condemnar la C-55)

(Text publicat dimarts a Regió7)

Fa cinquanta anys que es va completar la carretera de Manresa a Abrera amb l’obertura al trànsit del tram de La Puda, i fa vint-i-tres anys que la Generalitat va canviar-li el nom i va fer que l’Eix del Llobregat passés per... Terrassa.

Abans la carretera de Manresa a Abrera formava part de la C-1411, que seguia el Llobregat quasi fins el seu naixement, i per això es coneixia com Eix del Llobregat. Llavors es comentava que aquesta gran ruta, de vocació europea, passava per dins dels carrers de Manresa, ja que encara no existia la ronda exterior.

Però l’1 de març del 2001 la conselleria d’Obres Públiques que dirigia Pere Macias va modificar els indicatius de les carreteres que depenien de la Generalitat, seguint criteris geomètrics: carreteres verticals, horitzontals o diagonals segons la disposició en el mapa. En el marc d’aquest canvi es va fragmentar la C-1411 i es va obrar el prodigi que un eix anomenat «del Llobregat» passés per Terrassa.

La conselleria de Macias va ajuntar el tram Abrera-Manresa de la C-1411 amb la comarcal C-1410 de Manresa a Solsona, i del conjunt en va dir C-55. El tram nord de la C-1411, de Manresa cap amunt, el va ajuntar amb l’autopista de Terrassa, que fins llavors s’anomenava A-18, i del conjunt en va dir C-16. El fet que l’autopista desemboqués a la carretera de Berga, i el posterior desdoblament d’aquesta última, van donar coherència a la denominació conjunta.

A partir d’aquest canvi es va estendre la idea que l’Eix del Llobregat ja no passava per l’antiga C-1411, malgrat que aquesta era la carretera que seguia el curs del riu, sinó per l’autopista de peatge.

Les històriques reivindicacions perquè la Generalitat modernitzés el tram sud de l’Eix del Llobregat quedaven resoltes amb un sol canvi de nom: «Ja és una autopista. Què més vols?».

Ara fins i tot la Viquipèdia assimila l’etiqueta C-16 amb el concepte d’Eix del Llobregat, i la C-55 amb «Eix del Cardener», un invent que redueix al paper de vies secundàries les seves dues meitats, malgrat que la de Manresa a Abrera la fan servir desenes de milers de bagencs per desplaçar-se cap a l’àrea metropolitana. El missatge persisteix: «Si ja teniu l’autopista, i és gratis segons com, per què voleu desdoblar la carretera?».

«Va néixer petita i ara ja és escanyolida» ha dit a aquest diari la Fina Casals, portaveu de la valenta i insistent plataforma «No més morts a la C-55». I té tota la raó. 

Per què a Catalunya demà no hi ha diaris i a Madrid sí

Si s’hi fixen veuran que els diaris catalans inclouen avui la programació televisiva de demà, perquè demà no es publiquen. És una tradició que ve de molts anys i es justifica en el dret dels treballadors de les empreses editores (periodistes, tècnics i impressors) a celebrar el Nadal en família, amb el seu àpat llarg i copiós. I si avui no estan per treballar, no poden fer el diari de demà.

Demà sí que treballaran. Alguns s’enduran els canelons a la feina en una carmanyola.

En molts altres territoris peninsulars la tradició és no publicar diaris el dia de Nadal perquè allà el gran àpat i la gran trobada familiar no té lloc avui dia 25 a l’hora de dinar, sinó ahir a la nit, la Nochebuena, i si els treballadors de les rotatives estan cantant «los peces en el río» no poden estar imprimint el diari de l’endemà.

Tanmateix, la digitalització ha canviat moltes coses: ara molts subscriptors accedeixen al diari en la seva versió digital, que no necessita la rotativa, i algunes capçaleres avancen el tancament de l’edició per imprimir-la d’hora i distribuir-la igualment. Avui els diaris «nacionales» de Madrid han tret edició d’una manera o l’altra, amb el discurs del rei com a tema principal o únic de la portada.

La competència no perdona. A Catalunya, de moment, es respecta la tradició, però demà els diaris que no seran al quiosc continuaran actualitzant els continguts de les seves webs.

Bon Nadal!

Que parli el poble a Santpedor i a Moià

 

«Estàs d'acord que Santpedor necessita un CAP en un únic edifici que cobreixi les necessitats com Àrea Bàsica de Salut que som?» Qui dir que no quan l’alternativa són espais habilitats i mòduls prefabricats, és a dir, barracots? Així es formula la consulta popular que reclamen més de nou-centes signatures a la població bagenca.

Una pregunta a la que no es pot respondre negativament no és una pregunta, és una forma de persuasió que li pot anar molt bé a l’Ajuntament per fer pressió a la Generalitat, que és qui té a les seves mans accelerar o encallar la construcció del nou equipament. El més lògic seria que el govern municipal es posés al davant, però també pot ser que consideri més interessant no irritar als que prenen les decisions però, a la vegada, mostrar que existeix una demanda popular impossible de menystenir.

Mentrestant, a Moià el govern local ha dit que no a la consulta popular sobre l’ampliació de l’escorxador i la creació d’una planta de biogas. Els motius per no admetre a tràmit la petició són formals i denoten una clara predisposició negativa. Els peticionaris volien preguntar als empadronats: ««Estàs d’acord que l’Ajuntament de Moià requalifiqui els terrenys del Pla de Castellnou per permetre l’ampliació de l’escorxador i construir la planta de biogàs?». El govern diu ara que ««en cap cas és l’Ajuntament de Moià qui requalifica els terrenys». Motiu pel qual la pregunta seria «tendenciosa, confusa i equívoca». La llei de consultes diu que ha de ser clara, inequívoca i neutral.

Segons els promotors, 1.764 veïns de Moià han signat la petició. Faria molt mal efecte que l’Ajuntament els deixés de banda. Si el problema és que la pregunta està mal formulada, la solució és senzilla: que el mateix Ajuntament faci una proposta de redacció ajustada a la normativa. Solucionar en lloc de limitar-se a denegar. Una altra cosa és si no vol la consulta, perquè ja se sap que els referèndums els carrega el diable.

Els símbols tradicionals del Nadal català

 

(Per si se'l van perdre aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

«Preservar els símbols tradicionals del Nadal», deia la moció de Junts a l’Ajuntament de Manresa. Quina feinada! El Costumari Català de Joan Amades dedica noranta-una pàgines a la vigília de Nadal, noranta-quatre al dia de Nadal pròpiament dit, nou més a sant Esteve, trenta-sis als sants Innocents i quaranta-tres a la festivitat dels Reis. Però també descriu extensament la febrada compradora dels dies anteriors, inclosa l’arribada de ramats de galls i paons a Barcelona, de la qual s’extreu la conclusió que els Nadals «tradicionals», abans que arribessin Santa Claus i les onades migratòries, eren una gran festa del consum. Les parades dels venedors atapeïen els carrers i els botiguers s’esforçaven en lluir les millors gales per fer atraure els vianants. I no només per proveir generosament els àpats, ja que el refranyer és molt clar quan diu que «per Nadal, qui res no estrena res no val». El costum d’estrenar per lluir-ho al carrer i a la vida social (de la que formaven part els oficis religiosos) tenia conseqüències positives per als gremis encarregats de vestir i calçar el personal: «Per Nadal els sastres fan tres jornals», «per les festes de Nadal, poc dormir i molt cosir», «per l’Advent de Nadal, cada sastre amb tres didals» o aquell «fes sabates, sabater, que Nadal ja ve».

Un dels símbols tradicionals del Nadal català seria doncs un carrer comercial ple de gent ben carregada de bosses i de paquets embolicats amb paper lluent i llaços daurats. Alhora, no hi ha dubte que un altre repertori simbòlic de primer nivell seria el gastronòmic, dins del qual destaca el paper central de l’aviram. Ja ho deia la cançó, molt abans que se l’apropiés una marca d’escumós: «Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n’hi darem un tall». Quan la pandèmia va portar els confinaments, la gran preocupació no va ser per la missa del gall sinó per la limitació del nombre de comensals a la taula familiar. Es del gran dinar que parla el poema nadalenc de Salvat-Papasseit: «Els de casa a la cuina / prop del braser que crema / amb el gas tot encès han enllestit el gall. (...) Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som- / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l'hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar».

Comprar, estrenar, regalar, endrapar i riure amb la família, cantar nadales i veure una pel·lícula ensucrada. Símbols del Nadal tradicional. Què hi pinta, l’Ajuntament?

De l'«en català si us plau» a la inspecció de rètols

 

(Aquest article es va publicar dijous passat a Regió7)

Si hem passat de l’entranyable «en català si us plau» al control lingüístic oficial dels rètols dels establiments és per la percepció que la batalla de la llengua s’està perdent. En altre cas les autoritats, que no són ximples, evitarien prendre mesures que es poden interpretar com una imposició lingüística i generar l’animadversió de qui es veu obligat a fer el que no volia o se l’impedeix fer el que volia. La reacció pot anar de l’«estan carregats de romanços » a l’«això és una dictadura», tot i que i al costat d’aquestes respostes, naturalment, n’hi haurà moltes que diran «no ho sabia » o «me n’havia oblidat, gràcies per avisar». Esperem que siguin majoritàries i que els incompliments actuals es deguin a la ignorància i no a la mala voluntat. Al capdavall, només un deu per cent dels establiments manresans examinats se salten la normativa que obliga a indicar en català la mena d’activitat: fruiteria, carnisseria, bugaderia... Des d’ara l’Ajuntament de Manresa avisarà els titulars perquè ho solucionin i si no, ho dirà a la Generalitat, que té la capacitat sancionadora. A més a més, denegarà la llicència d’obertura als nous peticionaris que no s’hi comprometin. Em pregunto si l’estricte compliment ens portarà a veure un restaurant amb el cartell «Rostidor El Asador» presidint la façana.

Diu la dita que s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre, i això ho saben els qui ocupen llocs de govern, però també els dirigents de les entitats que ara donen suport a la via administrativa. La campanya «En català si us plau», en forma d’adhesius rodons de color groc amb lletres vermelles, va ser intensa fa entre quatre i cinc dècades, a les acaballes del franquisme i els primers anys de la democràcia. Els activistes els lluïen i els enganxaven en establiments i serveis públics que no havien catalanitzat gens ni mica la retolació. Es tractava de persuadir amb insistència, i es reclamava també una actitud proactiva dels parlants, que havien de deixar anar la frase, amable però ferma, sempre que calgués. Ara les estadístiques mostren que el català familiar és minoritari i que els parlants s’han acostumat a cedir la llengua sense remordiments. Som mes o menys patriotes dominicals, però entre setmana ens venç el pragmatisme. Autoritats i entitats deuen haver arribat a la conclusió que el «si us plau» ha tocat sostre. Tanmateix, de què serviran els canvis als rètols si els parlants no canviem d’actitud?

(Aquest article es va publicar dijous passat a Regió7)

A Junts per Manresa s'han tornat monàrquics?

 

Al darrer ple municipal de Manresa, Ramon Bacardit, de Junts, va dir a l’equip de govern de Marc Aloy: «Agraïm la rectificació que han fet aquest any en relació a la cavalcada de Reis d'Orient. Que els astròlegs tornin a ser reis d’Orient ha estat una bona rectificació i és la línia que hem d’encarar». (https://videoactes.manresa.cat/session/sessionDetail/8a81808893cd4eec0193cf5773e10038, a partir de 1h 40m).

No em constava que el gener passat els reis de la cavalcada s’haguessin substituït per astròlegs. I no m’encaixa de Junts s’hagi tornat un partit defensor de les monarquies.

La manera de resoldre la primera incògnita és buscar l’edició de Regió7 del 6 de gener, on es documentava la festa de la tarda anterior. Per cert, passada per aigua. I a la portada, a tota amplada, ocupant quasi la meitat de la superfície de la pàgina, hi apareixia la imatge de Melcior sota un paraigua i amb una evident, eloqüent i explícita corona reial sobre els seus cabells blancs, com s'observa a la imatge. Si algun retret se li podia fer és que la túnica i la capa recordaven més un monarca europeu medieval que un de les Mil i una nits. Però ja se sap que Melcior representa Occident en la tripleta.

La segona continuo sense entendre-la. Em pensava que els puigdemontistes eren partidaris de les formes de govern republicanes i no de les monàrquiques. Llavors, per què donen tanta importància a la suposada pèrdua de reialesa de la cavalcada? No és en defensa del rigor evangèlic, ja que Mateu, l’únic evangelista que relata l’episodi, parla tota l’estona d’«uns mags vinguts d’orient» (Mt 2, 1-12). Els únics reis que hi apareixen són Herodes i el mateix Jesús, a qui els mags busquen tot preguntant: «On és el rei dels jueus que ha nascut?».

Però, a més a més, els mags afegeixen: «Hem vist a l'orient la seva estrella, i hem vingut a fer-li homenatge». Uns mags que es dediquen a mirar les estrelles, que actuen segons el que hi observen, i que viuen en algun lloc a l’est de Palestina, han de ser astròlegs hereus de la llarga tradició mesopotàmica.

L’Evangeli de Mateu s’orienta constantment a demostrar que Jesús era el Messies, i per això els mags busquen el «rei dels jueus». El canvi de mags a reis el va operar el cristianisme per simbolitzar que els monarques de tota la Terra, de llevant a ponent, s’inclinaven davant Jesucrist i acceptaven el seu poder superior. Que cada any desfilin pels carrers i portin regals a la gent és una aportació hispana i també un cas d’involuntària propaganda monàrquica: en la vida real és la gent la que proporciona als reis una vida regalada, i no al revés.

Manresa pertany a l'"area de Lleida" segons Rodalies (i Terrassa també)

 

(Per si se`l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7) 

Ara resulta que l’«àrea de Lleida» inclou Manresa i arriba fins Terrassa. Caram, quina extensió! Costa de creure, però la Generalitat i l’operador ferroviari espanyol, junts però no amics a Rodalies de Catalunya, certifiquen el fenomen.

No mentim ni exagerem: des d’ara els trens del «servei de rodalia de l’Àrea de Lleida» finalitzen trajecte Terrassa. Un cop allà tant pot ser que el tren se n’entorni cap a Lleida i deixi el viatger a l’andana, com que es limiti a canviar el rètol i continuï viatge cap a Barcelona. Rodalies explica que l’obligació de transbordar o la comoditat de no fer-ho respondran al criteri de «segons cada cas». O sigui: quan s’hi trobi ja s’ho trobarà.

Terrassa a les Rodalies de Lleida? No se n’estranyaran tant quan sàpiguen que el «servei de rodalia de Girona», amb l’etiqueta RG1, arriba fins a Mataró. Vuit trens diaris en cada sentit, quatre dels quals venen de Figueres i els altres quatre de Port-bou. És cert que una part del Maresme pertany al bisbat de Girona, però només fins Arenys de Mar. Ficar Mataró a la rodalia gironina, i Terrassa a la de Lleida, és propi de qui divideix Catalunya en dues zones: l’àrea metropolitana i una resta indiferenciada a la que pengen l’etiqueta de «comarques». O, encara pitjor, «territori».

Fins la setmana passada existia una línia R12 de Lleida a Barcelona amb tres trens diaris en cada sentit. Diumenge va ser substituïda per la línia RL4, de Lleida a Terrassa, amb cinc trens per sentit, de dilluns a divendres. El canvi és positiu si volem anar a Lleida en tren, cosa que els manresans fem entre poc i poquíssim, però el «segons cada cas» del transbordament ens complica el viatge a Barcelona, que realitzem molt més sovint.

Qui hi guanya? Certament, els usuaris de Rajadell, Aguilar, Sant Pere Sallavinera, Calaf o Sant Martí de Sesgueioles, que disposen de més serveis al cap del dia, tant ascendents com descendents.

I de velocitat, com anem? Perquè penjar l’etiqueta de «rodalies» a una línia de tren és com implantar-li un limitador. De Manresa a Lleida la durada mínima és d’1h 49m per fer 118 km. Una mitjana de 65 km/h, propis d’un carrilet grinyolaire.

En canvi, el viatge en cotxe per l’eix i l’autovia, sense retencions ni infraccions, dura una hora i 20 minuts. Hauran de reconèixer que ens hi empenyen, però mentrestant ens insisteixen que usem el transport públic per reduir la contaminació. Facin-nos-ho més fàcil, doncs.

L'orígen pagà de les festes nadalenques

 

S’afirma sovint que el consumisme ha «paganitzat» el Nadal. I si es tracta d’un retorn als orígens?

L’Evangeli segons sant Lluc diu que quan va néixer Jesús a Betlem «hi havia a la mateixa contraria uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit guardant el seu ramat». Per a la nit del 24 al 25 de desembre d’enguany s’esperen a Betlem temperatures entre els vuit i els onze graus; no és la millor situació per passar la nit al ras. Aquest detall fa dubtar els historiadors a sobre la data en que Jesús va venir al món, i alguns s’inclinen per la primavera. Per què? Perquè d’aquesta manera es garanteix que els primers i difícils mesos de vida d’un nadó coincideixin amb les bones temperatures de l’estiu. Quan arriben els freds de l’hivern ja ha crescut una mica. Per això la primavera és època de parts en la majoria de mamífers. La Biblia no diu rés sobre la data, que no va ser fixada fins el segle quart, però sí que atribueix l’embaràs de Maria a l’Esperit Sant, que se suposa infinitament intel·ligent i no hagués enviat el Redemptor a néixer a les portes dels mesos més criminals de l’hivern.

Els historiadors també coincideixen a destacar que la data del 25 de desembre coincideix amb l’antiga festa romana del Sol Invicte, importada de les províncies orientals de l’imperi, i amb la culminació de les festes dites Saturnals en honor a Saturn, el déu protector de l’agricultura. Tant una festa com l’altra celebraven el final del període descendent del sol i la imminència del seu nou ascens i l’allargament dels dies. És a dir: el solstici d’hivern. Durant els vuit dies de les Saturnals, presidides per l’alegria i un punt de disbauxa, les cases es decoraven amb vegetació, s’encenien espelmes... i les famílies s’intercanviaven regals. Atenció: segons la historiadora australiana Marguerite Johnson, citada per la web BBC World, els regals incloïen «espelmes, plantofes de llana, gorres i fins i tot mitjons». El tió de casa se n’havia fet grans tips, de cagar mitjons. Quan el cristianisme va ser hegemònic a l’imperi, l’emperador i el papa de torn van decidir que la festa de desembre es dediqués a la Nativitat, passant del renaixement del sol a l’encarnació de la llum divina.

Per tant, darrera dels àpats, els arbres i els regals de Nadal hi ha una festa pagana de més de dos mil anys.

Els invasors arribaran en tren

(Per si se'l van perdre, aquest és l'atrticle de dissabte passat a Regió7)

Desplaçar centenars de milers d’habitants de l’àrea de Barcelona cap a la resta de comarques, entre elles les de la regió central. Aquest és l’objectiu de l’ambiciós pla de millora del ferrocarril a Catalunya que ha presentat un grup d’experts. Un moviment de masses que fugirien del preu inaccessible de l’habitatge, però que amb la seva arribada podrien disparar-lo als territoris envaïts.

El document és ben clar des de la primera pàgina: «Diverses estimacions indiquen que als propers tres anys caldria construir 140.000 habitatges a Catalunya. Al 2030, segons com anés l’evolució de població, la necessitat podria arribar possiblement als 300.000 habitatges. Aquest repte habitacional només es pot emprendre amb terrenys amb preus baixos, no a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Estem davant d’una ambiciosa política de reequilibri territorial si es porta terme.» I afegeix: «Per damunt de tot, un element essencial per assolir el reequilibri territorial és garantir bones comunicacions en transport públic de qualitat», paper que reserven sobretot al ferrocarril.

Així doncs, la raó per propugnar una millora radical del tren no seria permetre que els actuals manresans puguin anar a Barcelona més ràpidament, sinó que la gent de l’àrea de Barcelona vingués a instal·lar-se a ciutats i comarques com Manresa i el Bages sense abandonar la seva feina metropolitana. Que anar i tornar cada dia no els suposés perdre el temps i la paciència.

La intenció és bona, però el reequilibri que convé al país consisteix en què ciutats com Manresa ofereixin llocs de treball i serveis de qualitat per fer oblidar el viatge diari a l’àrea metropolitana. Pensar que el futur de Catalunya passa per convertir la rica xarxa de ciutats mitjanes en un mapa radial de dormitoris amb Rodalies no és la mena d’ambició que ens convé.

Benvinguda sigui l’arribada del talent barceloní i la seva contribució a la prosperitat d’aquestes comarques. Oferim-li habitatge assequible, qualitat de vida i banda ampla perquè s’instal·li amb entusiasme i s’oblidi de la insalubre i sorollosa capital, però sobretot procurem que el seu treball aporti valor a les empreses d’aquí. No és indispensable que ens convertim en un satèl·lit que orbita al voltant del planeta metropolità, atrapat per la seva desproporcionada atracció gravitatòria.

Junqueras i Puigdemont: l'heroi qüestionat i l'heroi idolatrat

Oriol Junqueras va passar més de 1.300 dies a la presó per haver format part del Govern que va promoure el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i, en general, l’anomenat Procés cap a la independència de Catalunya. Això el converteix en quelcom semblant a un màrtir de la causa (els màrtirs literals hi deixen la pell), i a qualsevol militant de la mateixa causa li ha de costar molt girar-li l’esquena i deixar de retre-li homenatge. Els dies de presó, que podrien haver estat molts més sense els indults, són una medalla poc discutible que aplana el camí de la simpatia quan el posseïdor acudeix a un concurs de mèrits, com ho era la votació de la nova cúpula del partit. Si tenim en compte tot això, és molt significatiu que la seva candidatura hagi necessitat dues voltes per imposar-se per sis-cents vots al principal competidor després d’una campanya molt centrada en la seva persona. Prop de la meitat del partit no considera que els prop de quatre anys entre reixes siguin motiu suficient per avalar-lo com a màxima autoritat interna. És versemblant pensar que sense aquest valor afegit la ratxa de mals resultats electorals li hagués costat el càrrec, i que les raons dels crítics no desapareixeran de sobte després de la votació.

En canvi, a Carles Puigdemont la qualitat de víctima de la repressió de l’Estat, després de set anys d’un exili prorrogat per la resistència judicial a aplicar l’amnistia, li han jugat a favor sense cap mena d’entrebanc ni discussió. Dins del partit es poden barallar els d’aquesta i aquella altra família, però ell s’ho mira des de dalt, des de l’altura de qui està fora de la contingència i posseeix el dret a l’última paraula. I això és així per diverses raons. Una és que Junts és el seu invent, ell el va parir i ell en sap els topants. Una altra és el fet de ser vist per molts com l’encarnació de la legitimitat robada pel la intervenció estatal de la Generalitat amb l’article 155. Una tercera és que tothom, a Junts, sap que Puigdemont és el seu principal actiu electoral. I una quarta és una capacitat creixent d’olorar cap a on bufen els vents de la política catalana i espanyola, i fer els viratges tàctics necessaris per adaptar-s’hi. Ningú a Junts qüestionarà l’home de Waterloo perquè fer-ho seria un suïcidi. A Esquerra no han tingut tants miraments amb el seu màxim represaliat. 

Deixin-se de batalletes i resolguin els nostres problemes

(Per si se'l van perdre aquest és l'article de dijous passat a Regió7, però he canviat temps verbals per ajustar-lo a l'actualitat)

Marc Aloy, alcalde de Manresa que s'hagués integrat a la direcció d’ERC si hagués guanyat Xavier Godàs, va publicar un fil a X demanant el vot per aquesta opció. Fins aquí, tot normal. L'endemà al matí havia recollit unes quantes respostes, i cap d’elles no era una reflexió constructiva: la xarxa és el que és i dona per al que dona. L’interessant éra que la meitat no es referien per a res a la dinàmica electoral del partit, sinó a la seva gestió al front del govern municipal. Per ser precisos: dues l’insultaven per criticar Junqueras, una l’aplaudia amb emoticones, una es limitava a dir «turra», castellanisme per a «tabarra», i les altres venien a reclamar-li que endreci la seva ciutat abans de donar lliçons: «Doncs tens Manresa feta un fàstic, noi...» «Doncs Manresa està fina...» «Així de bé estàs deixant Manresa!» I la més llarga, que transcric tal qual amb l’advertiment que l’ortografia pot ferir la sensibilitat del lector: «Sou uns cracks ensorran Manresa. Els últims 6 Mesos han plegats mes botigues/restaueants per culpa de volguer recapta parquímetres / parkings. Casc antic ja esta perdut des de que no es pot aparca alberg. Ara per anar al passeig tens d’aparca a 1 km ganes dona d’anar a Manresa». Ostres.

Ja se sap que qui sembra a X recull fruits indigestos, perquè és una terra adobada de toxicitat, però no deixa de ser interessant trobar més rèpliques orientades a desqualificar Aloy com alcalde que com a possible dirigent d’Esquerra, que era el tema del fil. Molts usuaris d’aquesta xarxa pateixen d’ira incontinent i amargor d’esperit, però els seus estirabots traspuen preocupacions reals de la societat. Aquí els veiem més neguitosos per la qualitat de la vida diària que per les picabaralles entre famílies republicanes. I no són només ells. De les respostes esmentades, la que es queixa de la tabarra es pot considerar representativa d’un pensament força estès. Ve a ser: dediquin-se a solucionar els nostres problemes i no ens atabalin amb els seus. Mentre Aloy aspirava a secretari general adjunt de Món Local a ERC, els comerços tancats a la plaça Major i voltants es mantenien en la xifra rècord del 44%. Si hagués aconseguit el càrrec l'hauriem felicitat, però l’aplaudiment enèrgic i sincer el reservariem per al dia que aconsegueixi revertir la decadència del nucli antic de la ciutat, per posar un exemple de trencacolls que ha derrotat un govern municipal rere l’altre.

Govern dels pitjors / merda de govern

 

Aquests són dies de «paraules de l’any». La que més es comenta cada desembre és la que selecciona el diccionari Oxford; enguany ha sigut «brain rot», que ve a significar «podriment del cervell» i descriuria els efectes del consum excessiu de contingut en línia, especialment quan deriva de la incapacitat de deixar de fer scrolling i saltar al següent vídeo. Però aquests dies també està sent molt comentada la paraula de l’any de l’influent setmanari The Economist, que és citat o amagat pels nostres polítics segons que publiqui un reportatge dient que Espanya va bé o que està en fallida. La seva tria ha estat «kakistocracy», que entre nosaltres s’ha transcrit com «caquistocràcia». I què vol dir?

The Indian Express ha fet aquest resum sobre el significat i l’etimologia de kakistocracy: «Un govern caracteritzat pel fet de ser "regit pels pitjors". El 2019, el diputat del Congrés [indi] Shashi Tharoor va escriure: "Derivat del grec antic, els parlants del qual eren pioners de la pràctica democràtica i sabien una o dues coses sobre el bon govern, o la manca d'aquest, una kakistocràcia és un govern dels pitjors elements de societat. La paraula prové del grec ‘kakistos’, que és la forma superlativa de la paraula ‘kakos’, que significa ‘dolent’; kakistos significa "tan dolent com pugui ser-ho".» De què estan parlant? Òbviament, de la llista de designacions que ha estat anunciant el president electe d’Estats Units, Donald Trump.

S’esvaeixen doncs les meves sospites que la paraula pogués estar inspirada en la denominació popular (especialment infantil) de la femta humana en idiomes com el català, el castellà o el francès, i que al seu torn prové del llatí «cacare», amb el significat de defecar (diuen uns versos satírics de Catul: «decies cacas in anno», és a dir, «cagues deu cops l’any»). No és aquesta la referència del diccionari britànic, sinó que se’n va de pet al grec antic, que és on cal pouar per construir paraules noves en combinació amb «cràcia»: democràcia, teocràcia, aristocràcia...

Nosaltres, tanmateix, podem aprofitar la semblança per utilitzar l’expressió amb un doble significat. Així, quan diguem “això és una caquistocràcia” estarem afirmant al mateix temps que “és el govern dels més dolents” i que “és una merda de govern”. I estirar la cadena.

Itàlia ens guanya

Per molt que els catalans ens hi esforcem, no es fàcil evitar que ens guanyin en inestabilitat. La Generalitat ha tingut nou caps de govern d’ençà la seva reinstauració provisional del 1978, i en aquest mateix temps la República Italiana ha contemplat vint-i-set relleus en el càrrec de Presidente del Consiglio dei Ministri, que ara mateix ocupa Giorgia Meloni. Una durada mitjana de vint mesos. No hi ha hagut vint-i-set primers ministres, sinó vint-i-dos, ja que alguns han estat designats més d’una vegada. Els feien fora o plegaven, i al cap d’uns quants relleus els tornaven a cridar. És el cas de Giuliano Amato, Giulio Andreotti, Amintore Fanfani o Silvio Berlusconi. En el total de la seva vida Amintore Fanfani s’ha assegut cinc vegades al despatx governamental.

Això sí, els nou presidents de la Generalitat són més dels set que han passat pel palau de la Moncloa en les mateixes dates. Al la plaça de Sant Jaume s’hi han instal·lat com a titulars Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès i Salvador Illa. La prefectura de l’executiu espanyol ha estat ocupada per Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo (se’n recorden?), Felipe González, José María Aznar, José Luís Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez.

Dels espanyols, el que menys va durar va ser Calvo Sotelo: un any i deu mesos. Les Corts el van investir arran de la dimissió de Suárez, i no es va presentar a les següents eleccions. El que més, Felipe González: tretze anys i quatre mesos. La cronologia dels presidents catalans és més extrema, ja que Jordi Pujol va ser-ho durant 23 anys i gairebé vuit mesos, força més temps que González. Per la banda contrària ni Calvo Sotelo ni Carles Puigdemont no van arribar als dos anys, però en el cas del català perquè el govern espanyol el va destituir l’octubre del 2017, quan va intervenir la Generalitat per la declaració d’independència. Quim Torra no va arribar als dos anys i mig perquè els tribunals el van inhabilitar per no haver retirat a temps unes pancartes.

Després de Pujol, l’únic president que ha s’hi ha estat més de quatre anys ha estat Artur Mas: va aguantar-ne cinc. Després de González, els presidents espanyols han durat entre sis anys i mig (Rajoy) i vuit anys (Aznar). És clar que ells no han de batallar amb suspensions i inhabilitacions (encara). En tot cas, res a veure amb els italians, tot i que Meloni fa pinta d’aguantar.

Lluquet Skywalker contra Dark Satanàs Vader

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7) 

Els Pastorets són un esqueix dels Evangelis. L’Optimot proposa «esqueix» per catalanitzar «spinoff», terme anglès per a una obra de ficció que dona vida pròpia a algun aspecte d'una obra anterior.

Els Evangelis expliquen la vida de Jesús des de la concepció fins la mort, resurrecció i ascensió als cels. Només el de Lluc esmenta els pastors, que tant de joc han donat a la tradició catalana. Explica que un àngel se’ls va aparèixer quan dormien al ras per anunciar-los que allà a la vora havia nascut «un Salvador, que és el Crist Senyor». Els pastors hi van anar, es van meravellar i se’n van tornar per explicar-ho. L’evangelista no diu que li oferissin regals de cap mena. I aquí s’acaba l’episodi, perquè els Mags són d’un altre evangelista.

L’esqueix de la dramatúrgia catalana ha consistit en agafar aquests pastors sense nom i construir al seu voltant una història totalment inventada, amb només algun punts d’ancoratge amb el relat evangèlic. En aquest no apareixen per enlloc ni Satanàs ni Llucifer i, per tant, tampoc no s’hi mou l’arcàngel sant Miquel per parar els peus als de les banyes i la pudor de sofre. 

D’aquells pastors que van córrer a veure l’infant se n’haurien pogut construir històries molt diferents sense contradir les Escriptures. Però s’ha de reconèixer que els Pastorets són un esqueix d’una gran força narrativa, fet que explica la seva pervivència. Presenten una faula moral alliçonadora en la que s’enfronten el bé i el mal, la temptació i la rectitud, l’amor i l’egoisme, el valor i la covardia, i compten amb elements sobrenaturals que potencien l’acció i n’accentuen el significat.

Em pregunto si aguantarien una modificació consistent en eliminar les referències evangèliques i substituir-les per una altra mitologia. La de Star Wars, posem per cas. En lloc dels dimonis, l’emperador i Dark Vader. En lloc dels arcàngels, els jedis i la Força. Al cap i la fi, Luke Skywalker, Hans Solo i la princesa Leia persegueixen el mateix objectiu que el naixement de Jesús: la salvació universal. Del pecat o de l’Estrella de la mort, però salvació al capdavall.

Jo no soc cap expert i també reclamo trens ràpids entre Manresa i Barcelona

Els experts reclamen trens entre Manresa i Barcelona en 50 minuts. Jo no soc cap expert i també els reclamo. I també els reclama el veí que diu «el Nord» en lloc de Renfe. No cal cap expertesa per reclamar una millora substancial del servei. Manresa és plena de ciutadans ordinaris que ho demanen des de fa anys i anys. Siguin benvinguts els experts a la nostra històrica reivindicació.

L’estesa de vies entre les estacions d’Adif de Manresa i Barcelona Plaça Catalunya amida 65 quilòmetres. Actualment els trens més ràpids, segons els horaris, triguen 78 minuts, el que suposa una velocitat mitjana de 50 km/h. Una veritable vergonya per a un servei regional. Si triguessin 50 minuts, la velocitat mitjana passaria a ser de 78 km/h. Una diferència més que notable. Pensem que l’autobús exprés triga una hora i quart tot i passar per l’autopista i els túnels de Vallvidrera, perquè quan arriba a Barcelona s’ha de barallar amb el trànsit (i amb un itinerari de parades que l’obliga a fer una volta considerable per la Ronda de Dalt i la Diagonal).

La reclamació dels 50 minuts la formula una entitat que s’anomena Fundació Mobilitat Sostenible, de la que forma part la Generalitat. De les seves característiques cal esperar-ne alguna cosa més que reclamacions. Ha d’aportar propostes de solució per aconseguir allò que reclama. I el cert és que ho fa: entre altres, un túnel per adreçar el meandre de Montcada, rectificar els revolts més lents entre Manresa i Terrassa, obrir un tercer túnel sota Barcelona per eliminar colls d’ampolla... No és barat, tot plegat. Ni barat ni senzill. Per això diu que, d’entrada, cal dedicar els propers deu anys a fer la planificació, i executar-la entre el 2035 i el 2050.

Vaja, que ni l’any que ve ni l’altre. Paciència.  

Habitatge gratis garantit? Per què no?

Els catalans tenim sanitat gratuïta. Una part important, però no majoritària, també paga la quota d’una per escurçar les llistes d’espera i triar metge, però tots els empadronats sabem que si patim un infart, ens detecten un càncer o ens trenquem coll i barres en un accident, no ens haurem de vendre el patrimoni de la família per pagar les descomunals factures mèdiques, com es veu sovint a les sèries americanes.

Els catalans tenim ensenyament bàsic gratuït fins als setze anys, que és l’edat mínima per treballar. Algunes famílies porten els seus fills a escoles totalment privades encara que això els signifiqui un cost econòmic, però el sistema assegura que cap infant es quedarà sense alfabetitzar perquè els seus pares no puguin pagar-los el col·legi. Ni a Catalunya ni a l’Europa occidental de la que formem part.

En canvi, la idea que els catalans tinguem dret a l’habitatge gratuït provoca reaccions entre la burla i la indignació. Es compara amb les dèries totalitàries de l’estalinisme i amb els barris verticals del franquisme, mentre que la democràcia i la llibertat s’assimilen amb la idea que el mercat capitalista dona la resposta més eficaç. 

L’existència d’una sanitat pública no prohibeix a ningú fer-se d’una mútua o anar privadament al metge o a l’hospital pagant-se la despesa. L’ensenyament públic no és impediment perquè algunes famílies portin la mainada no ja a la concertada, sinó a la privada sense concert. Aplicant el mateix esquema, que l’Estat oferís a totes les persones un sostre i unes parets no seria obstacle perquè qui volgués i pogués accedís a un habitatge més gran, equipat o ben situat, en el mercat lliure.

El concepte és revolucionari i segur que té un munt de contraindicacions i dificultats d’aplicació, començant per la pregunta indispensable de «qui ho paga?» i continuant pel fet que la majoria de catalans som propietaris de casa nostra i tenim ben poques ganes de pagar la dels altres per la via dels impostos. L’important és la qüestió de fons: si estem d’acord en que l’Estat faciliti l’accés universal i gratuït a la sanitat i l’ensenyament obligatori, per què no a l’habitatge, que és igual de necessari?

També en altre temps accedir a la sanitat i l’ensenyament depenien només de la capacitat adquisitiva de cadascú, amb la dedicació de l’Església i els donatius dels mecenes com a lenitiu. Un esquema que avui considerem poc desitjable.